El dia que el Delta es va partir pel mig…

 

Aquell dia fatídic, el 15 d’abril de 1938, la guerra es va presentar de sobte, sense avisar. La gent tenia fills al front i algunes cases ja estaven de dol, però la guerra encara era una cosa que passava lluny. A partir d’aquell dia, les coses serien diferents. Tot havia començat un mes abans amb una gran ofensiva dels franquistes que des de l’Aragó baixaven cap al Mediterrani. L’objectiu estratègic era molt clar: dividir el territori republicà en dues parts; si aconseguien partir-lo, la guerra estava guanyada.

L’avanç va ser fulminant perquè les línies republicanes es van trencar com si fossen de paper. El dia 7 de març es perdia Belchite, el 14 Alcanyís, el 17 Casp i el 25 Fraga. El dia 1 d’abril l’enemic ja havia arribat a Gandesa i els tres dies següents va ocupar Ribarroja, Móra, Benissanet i Pinell. Les forces nacionals baixaven com una exhalació cap a Tortosa i el mar, però miraculosament, l’onzena divisió republicana comandada per Enrique Líster va aconseguir deturar-los a la línia de Xerta i Pauls, en una zona on el relleu els era molt desfavorable. Els nacionals se’n van donar compte de que un atac frontal per a vèncer la resistència dels republicans els causaria unes pèrdues molt importants, per això van desplaçar per carreteres de l’interior una gran part de les seves forces cap a Morella i Sant Mateu modificant el lloc de ruptura. No seria Tortosa, sinó Vinaròs i Alcanar per on trencarien el front.

Este ràpid i enèrgic moviment va deixar el debilitat exèrcit republicà sense capacitat de resposta. El dia 15 d’abril, al migdia, els franquistes ocupaven Alcanar i un parell d’hores més tard arribaven al mar. L’avanç havia sigut tan ràpid que quan van tallar la carretera nacional la van trobar encara plena de trànsit. Van capturar camions, autobusos, cotxes oficials i motocicletes d’enllaç. Ningú no s’esperava que l’enemic estigués tan a prop. El territori republicà havia quedat partit. La notícia va córrer per la comarca i tothom es va espantar.

Els veïns de Sant Carles de la Ràpita, Santa Bárbara, Amposta i Sant Jaume es van trobar amb l’enemic a dues passes i van haver de prendre una difícil decisió: quedar-se a esperar l’exèrcit franquista i exposar-se a la repressió o fugir cap a l’altra banda del riu abans que arribessen els nacionals. Les divisions republicanes 3ª i 11ª també es trobaven en una situació compromesa; havien quedat atrapades amb el riu a l’esquena i un enemic molt superior al davant. El gros de les forces reculava cap els ponts de Tortosa que, malgrat els intensos bombardejos, continuaven operatius, però per a d’altres unitats més properes al mar estes zones de pas quedaven massa lluny i no hi havia temps. Millor passar per Amposta. Malgrat que el pont penjant havia volat pels aires el dia 10 de març quan va ser bombardejar per l’aviació italiana, l’exèrcit republicà havia construït, de pressa i corrents, un pontó de barques una mica més avall, davant de la plaça de l’Aube. Poder arribar o no a aquell pont provisional podia suposar la vida o la mort per a civils i militars.

L’Estat Major republicà va encomanar la direcció de la complexa operació de retirada a Enrique Líster, cap de l’onzena divisió. Les ordres eren evacuar l’exèrcit de forma ordenada a l’altra banda del riu, recollir els milers de soldats dispersos que havien perdut el contacte amb les seues unitats i fugien pel seu compte, i facilitar la sortida de la població civil. Però per sobre de tot, la seua missió era impedir que els franquistes passessen a l’altra banda. Si ho aconseguien abans que les forces republicanes es reorganitzessen, Catalunya quedaria a mans de l’enemic i ningú no el podria deturar. Per això tenia ordres de volar els ponts encara que quedessen unitats republicanes i població civil a l’altra banda, si apreciava que les coses es complicaven.

Els nacionals van reorganitzar les seues forces el dia 16 d’abril i l’endemà ocupaven Santa Bàrbara. Després, el dia 18, atacaven Amposta. Els republicans van resistir a les afores de la ciutat i a la zona del cementiri, fins que no van poder més i es van retirar cap a l’interior de la població en direcció al pontó. No està clar si va ser per un impacte de l’artilleria nacional o a causa del pas alguns vehicles pesants de l’exèrcit republicà, però el cert és que el pontó es va enfonsar parcialment quan encara quedaven forces a l’altre costat. Molts soldats republicans es tiraven al riu provant d’arribar nadant al marge esquerre, altres llançaven les armes i s’amagaven per les vores del riu amb l’esperança de rendir-se quan arribessen els nacionals. Mentre, l’exèrcit republicà s’atrinxerava al marge esquerre. Durant quasi un any el Delta estaria partit, a la dreta els nacionals i a l’esquerra els republicans.

Unes hores abans de que passés això, a la vora del pontó, a la plaça de l’Aube, un  periodista americà observava tot aquell rebombori. Es va trobar amb un home vell i esgotat que venia fugint des de la Ràpita. Aquella nit Hemingway va escriure un dels seus millors contes: “El vell al pont”. Us poso una traducció en castellà perquè és la millor que he trobat. Per aquelles coses màgiques que passen a vegades, he localitzat una fotografia que coincideix exactament amb la descripció del conte- el mateix lloc i moment-. Crec que els ampostins haurien de fer alguna cosa amb este trosset tan universal de la seua història.

 El viejo en el Puente

Font: Tortosaantiga.blogspot

Un viejo con gafas de montura de acero y la ropa cubierta de polvo estaba sentado a un lado de la carretera. Había un pontón que cruzaba el río, y lo atravesaban carros, camiones y hombres, mujeres y niños. Los carros tirados por bueyes subían tambaleándose la empinada orilla cuando dejaban el puente, y los soldados ayudaban empujando los radios de las ruedas. Los camiones subían chirriando y se alejaban a toda prisa y los campesinos avanzaban hundiéndose en el polvo hasta los tobillos. Pero el viejo estaba allí sentado sin moverse. Estaba demasiado cansado para continuar.

Mi misión era cruzar el puente, explorar la cabeza de puente que había más allá, y averiguar hasta dónde había avanzado el enemigo. La cumplí y regresé por el puente. Ahora había menos carros y poca gente a pie, y el hombre seguía allí.

-¿ De dónde viene? –le pregunté.

-De San Carlos –dijo, y sonrió.

Era su ciudad natal, por lo que le llenó de satisfacción mencionarla, y sonrió.

-Cuidaba de los animales –explicó.

-Oh –dije, sin entenderlo del todo.

-Sí –dijo-, ya ve, me quedé cuidando de los animales. Fui el último que salió de San Carlos.

No tenía pinta de pastor ni de vaquero, y tras observar su ropa negra y cubierta de polvo, su rostro gris cubierto de polvo  y sus gafas de montura de acero, dije:

-¿Qué animales eran?

-Animales diversos –dijo negando con la cabeza-. Tuve que dejarlos.

Yo estaba contemplando el puente y el aspecto del paisaje africano del delta del Ebro y me preguntaba cuánto tardaríamos en ver al enemigo, y todo el rato estaba atento por si oía los primeros ruidos que delataran ese misterioso suceso denominado contacto, y el hombre seguía allí sentado.

-¿Qué animales eran? –pregunté.

-En total tres clases de animales –explicó-. Había dos cabras y un gato y cuatro pares de palomos.

-¿ Y los ha dejado? –le pregunté.

-Sí. Por culpa de la artillería. El capitán me dijo que me fuera por culpa de la artillería.

-¿Y no tiene familia? –pregunté, vigilando el otro extremo del puente, donde los últimos carros bajaban deprisa la pendiente de la orilla.

-No –dijo-, solo los animales que he dicho. Al gato, naturalmente, no le pasará nada. Un gato sabe cuidarse, pero no quiero ni pensar qué va a ser de los otros.

-¿En qué bando está usted? –le pregunté.

-Yo no tengo bando –dijo-. Tengo setenta y seis años. Llevo andados doce kilómetros y creo que ya no puedo seguir.

-Este no es buen lugar para pararse –dije-. Si puede llegar, hay camiones en el desvío a Tortosa.

-Esperaré un poco –dijo-, y luego seguiré. ¿Adónde van estos camiones?

-A Barcelona –le dije.

-No conozco a nadie en esa dirección –dijo-, pero muchas gracias. Se lo repito, muchas gracias.

Me miró sin expresión, cansado, y a continuación, necesitando compartir su preocupación con  alguien, dijo:

-Al gato no le pasará nada, estoy seguro. No hay por qué inquietarse por un gato. Pero a los demás, ¿ qué cree que les pasará a los demás?

-Bueno, probablemente tampoco les pasará nada.

-¿De verdad lo cree?

-¿Por qué no? –dije mirando la otra orilla, donde ya no había carretas.

-Pero qué harán cuando empiece el fuego de la artillería, si a mí me dijeron que me fuera por culpa de la artillería?

-¿Dejó abierta la jaula de los palomos? –pregunté.

-Sí.

-Entonces saldrán volando.

-Sí, seguro que saldrán volando. Pero los demás. Más vale no pensar en los demás-dijo.

-Si ya ha descansado, yo de usted me iria –le insistí-. Levántese e intente andar.

-Gracias –dijo, y se puso en pie, avanzó haciendo eses y volvió a sentarse sobre el polvo, dejándose caer.

-Yo solo cuidaba de los animales –dijo sin energía, pero ya no hablaba conmigo -. Solo cuidaba de los animales.

No se podía hacer nada por él. Era Domingo de Pascua y los fascistas avanzaban hacia el Ebro. Era un día gris y las nubes iban bajas, por lo que sus aviones no volaban. Eso, y que los gatos supieran cuidarse solos, era toda la buena suerte que tendría aquel hombre.

© Jordi Gilabert Tomàs