La batalla de les goles de l’ebre, 217 a.C.

Les terres del delta de l’Ebre en formació van entrar a la història escrita de la humanitat l’any 217 a. C amb la batalla que els historiadors han denominat de les Goles de l’Ebre, entre els cartaginesos i els romans. En esta zona del tram final del riu va tenir lloc un dels primers enfrontaments de la Segona Guerra Púnica. Diversos historiadors clàssics van escriure sobre esta batalla, però mos centrarem en dos: Polibi (205 a 120 a.C), i Titus Livi (59 a.C a 17 d.C). Cap dels dos va ser coetani de la batalla que expliquen i per tant cal pensar que es van basar en fonts escrites anteriors.

No era el primer enfrontament entre les dues potències. Uns quants anys abans, els cartaginesos ja havien estat derrotats pels romans a la Primera Guerra Púnica. Les pèrdues per a Cartago van ser greus. Especialment dolorós va ser haver de renunciar a l’hegemonia marítima en el Mediterrani occidental, que va passar a mans del romans. Però Cartago mai no va acceptar esta derrota i a la primera oportunitat, el general Anníbal, va intentar la revenja. El seu pla no podia ser més atrevit: es tractava d’atacar Roma pel nord,  és a dir: recórrer amb el seu exèrcit gran part d’Àfrica del Nord, passar l’estret de Gibraltar, pujar tota la costa de la península ibèrica, travessar l’Ebre, els Pirineus,  el Roine i els Alps, i caure sobre Roma, i tot això amb un exèrcit de cent mil homes que es desplaçava a peu i que, a més, portava un centenar d’elefants. Este pla obeïa a dues raons estratègiques: d’una banda, havia de descartar un atac per mar perquè la marina cartaginesa era en aquell moment molt inferior a la romana,  i de l’altra, Anníbal havia d’aprofitar el pas per la costa de la península ibèrica per a reclutar un gran exèrcit mercenari entre els diversos regnes ibers que poblaven el litoral.

Els romans, quan van conèixer les intencions d’Anníbal van decidir no presentar-li batalla  i deixar-lo que desgastés les seres forces en aquell viatge infernal. Sabien que la seua debilitat, una vegada arribat a Itàlia es trobaria en la manca de subministraments i de reforços. Seguint esta estratègia, el general romà Gneu Escipió va traslladar una part de la flota romana a Empúries quan es van assabentar de que un exèrcit cartaginès i una escuadra de galeres havien sortit de Cartagena aquell any 217 a.C per venir a ayudar-lo. El contingent format per diversos milers de soldats pujava caminant per l’antiga via Heraklea – el que després seria la Via Augusta dels romans i més tard la Nacional 340-, mentre pel mar l’acompanyava  una esquadra amb quaranta galeres que devien anar ben carregades de material per a Anníbal.

L’exèrcit cartaginès es va detenir a l’arribar a l’Ebre. Este era el punt de reunió amb l’esquadra. Aquí van muntar el campament, a la marge dreta. Van triar este lloc per diversos motius: disposaven d’aigua, necessitaven l’assistència de l’esquadra per travessar l’Ebre, i el Delta devia ser un bon lloc per acollir una gran flota com aquella en alguna de les badies o alfacs que de ben segur hi havia. Pel que sabem, el Delta, bastant més petit que l’actual, ja feia molt temps que havia començat la seua formació. Hi ha alguna controvèrsia sobre si en aquell període el riu desembocava per una sola gola -i llavors estaríem davant d’una equivocada interpretació dels clàssics que s’ha mantingut en el temps- o si n’hi havia d’altres de secundàries. En tot cas, la qüestió no afecta gaire al desenvolupament dels fets. Amb el que crec que tothom està d’acord és en què hi devia haver una part més consolidada i la resta, segurament, estaria formada per illes, basses, barres d’arena, alfacs, etc.

És evident que els cartaginesos estaven confiats en el seu campament i no esperaven cap atac. Es trobaven encara molt lluny de Roma i tampoc havien de témer res dels ilercavons, el país iber de l’Ebre que s’estenia pels dos marges del riu fins al Segre, perquè eren els seus aliats. Per tant, no hi havia motius de preocupació que obliguessen a una vigilància acurada. Probablement, va ser este excès de confiança el que va saber aprofitar el general romà, Gneu Escipió. Va sortir de Tarraco cap el sud amb una flota amb trenta-cinc naus i un número indeterminat d’embarcacions massaliotes (Marsella) aliades amb la intenció de deturar la marxa dels cartaginesos i de destruir els subministraments que li portaven a Ánnibal. En arribar prop de la desembocadura de l’Ebre va ancorar l’esquadra. No hi ha acord sobre el lloc exacte. Polibi afirma que a vuitanta estadis de la desembocadura, uns set quilòmetres i mig; en canvi, Livi escriu que a deu milles, uns quinze quilòmetres. En qualsevol cas, a la zona de l’Ampolla.

Escipió va enviar dues naus en avançada per descobrir on es trobaven acampats els cartaginesos. No van tardar gaire en localitzar-los. Donats els avisos, l’esquadra romana va salpar i va adoptar posició de combat davant del Delta. Quan els cartaginesos van advertir la presència de la flota romana, van desplegar el seu exèrcit a terra ferma i van fer salpar la flota que ancorada estava indefensa. Sembla que les naus van intentar arribar a mar oberta, però probablement no ho van aconseguir perquè els romans els van obligar a mantenir-se prop dels aiguamolls per dificultar-los les maniobres.

En estes condicions de desigual posicionament tácticamente i amb l’exèrcit cartaginès a terra convertit en espectador, es va desenvolupar la batalla. Aviat l’enfrontament es va decantar a favor dels romans. En la primera fase del combat, els cartaginesos van perdre dues naus, i poc després quatre embarcacions més van quedar fora de combat. Veient que s’anava a perdre la batalla, els comandaments cartaginesos van donar ordre de retirada intentant entrar per la gola del riu per buscar refugi aigües amunt. En este punt, les paraules de Titus Livi són del tot aclaridores:

“…I com la desembocadura, riu amunt, no tenia cabuda suficient per a una formació en línia tan ampla, en què tants avançaven al mateix temps, van portar les naus cap a la costa desordenadament i, desembarcant uns als guals i altres a terra ferma, es van escapar” (Livi, XXII, 19,12).

És a dir, els cartaginesos, a la desesperada, van intentar una retirada remuntant l’Ebre, però se’n van donar compte de que tantes naus no cabien en formació. Això les exposava encara més als seus enemics perseguidors i les deixava indefenses. Llavors, abans d’arribar a la bocana del riu, es va estendre el pànic entre les tripulacions que, tan aviat com van trobar alguna barra d’arena o a alguna zona de poca aigua, van començar a abandonar les embarcacions i a córrer buscant la protecció del seu exèrcit que els esperava a terra ferma i no s’atrevia a avançar entre els aiguamolls, tement a les galeres romanes. D’esta manera, van quedar les naus cartagineses abandonades, embarrancades unes i a la deriva les altres.

Llavors va arribar el cop final: amb rapidesa i audàcia, els romans es van apropar a les naus abandonades i les van remolcar mar endins. Se’n van poder emportar vint-i-cinc davant dels mateixos nassos de l’exèrcit cartaginès que assistia impotent a l’operació perquè dins d’aquell terreny pantanós no podia lluitar. D’esta manera va quedar destruïda la flota cartaginesa mentre els romans doblaven la seua.

Les conseqüències d’esta derrota van ser molt importants per als cartaginesos. L’exèrcit d’Anníbal es va quedar a Itàlia sense reforços ni subministraments, la qual cosa va debilitar molt la seua posició i va afavorir l’organització de la defensa romana. D’altra banda, els romans se’n van donar compte de la importància estratègica del tram inferior de l’Ebre i no tardarien gens a venir a dominar-lo, i finalment, els nostres avantpassats, els ilercavons, aliats dels cartaginesos, aviat van comprendre que s’havien equivocat de bàndol i que ho pagarien car, però això és una altra història que explicarem un altre dia. Mentre, les galeres enfonsades en el combat descansen baix dels arrossars.

Per saber-ne més:

Diloli, J: El curs inferior de l’Ebre durant l’època ibèrica segons les fonts clàssiques.

Noguera, J: La conquesta romana de Catalunya.

© Jordi Gilabert Tomàs