Sant Jordi, tria personal

 

Anguila fumada a les basses de Buda

Zoraida Burgos 

L’escola era unitària. Una casa, més aviat una espècie de barraca, de calç, teulada de palla, o potser eren teules, o rajoles planes, en tot cas era una casa mínima, elemental, humida, amb una porta i no recordo finestres, com les cases de tots els treballadors que vivien en aquell temps a l’illa de Buda. Hi havia una casa gran, la dels amos, menys humida que les altres, més gran, més alta, amb una gran habitació que podia ser el menjador, o el saló, o una sala biblioteca o el museu on aplegaven aus embalsamades, totes les espècies d’aus que passaven o vivien o hivernaven a l’illa.

   L’escola, però, era tan reduïda que tan sols hi cabien tres o quatre taules i una dotzena de cadires. Una pissarra, un mapa i la taula de la mestra, tan exigua i elemental com les taules dels alumnes.

   Els xiquets que anaven a l’escola eren tots els escolars de terra ferma. Eren els fills dels pagesos que treballaven els camps d’arròs, portaven unes bates blanques i, com deien els homes de l’illa, semblaven pàtxeres, volades de pàtxeres blanques quan sortien corrent de l’escola.

   Al costat de l’escola hi havia una habitació de dimensions escasses on vivia la mestra. Una cambra on la cuina crec que era a la vora del llit, i per tot mobiliari es veia una taula. No recordo el bany. L’imagino elemental i rudimentari.

   Vaig tenir el privilegi de viure en aquell ambient. No havia de complir horaris. Tot el temps m’era degut. Matinava. Després d’esmorzar sortia cap a les basses. Hi havia una torreta de fustes i canyes que servia d’observatori. Quedava una mica amagada pel camuflatge de les canyes i podies quedar-t’hi llegint, dibuixant, dormint, observant. Sense fer soroll. Les aus passaven tan a  prop i tan familiarment que semblava que et podies integrar en el seu habitacle, en els moviments ritmats definits pel cicle del temps. Mai no he tornat a veure tan a prop les pàtxeres, els ànecs, els collverds, les fotges. Ni he tornat a veure, tan pròximes, les volades, blanc i rosa, dels flamencs. He sentit els tons dels seus crits, podia, distingir els sons dels mascles, el moviment de les ales, les passes dels seus peus trepitjant les aigües baixes, la terra superficial i mòbil.

   Vaig veure reflectir-se a les basses tots els colors del cel, dels núvols, del sol i de la lluna, de les soses que vorejaven l’aigua, de les herbes més fràgils, de les canyes més aspres, de les tiges vinclades.

   Al tard, tornant a la casa desertada de l’escola, travessant els quadres conreats on l’arròs creixia entre l’aigua o els llocs salvatges dels sosars i les canyes, sabia que el sopar m’esperava, el sopar fet de productes de l’aigua, del paisatge de l’aigua, del regne de l’aigua. Eren, indefectiblement, anguiles. Anguiles deixades assecar sobre unes canyes, al sol i al serení, anguiles fumades, al fum casolà de les cases humides de l’illa, anguiles llefiscoses i fresques acabades de pescar amb gànguils i bertrols en una sèquia o a la vora del riu, i que, guisades amb soferta cadència en una cassola de terra, deixaven la llengua amarada del regust de fang que planava sobre l’illa. 

 

Parlo d’un riu mític i remorós

Gerard Vergés

Tot sovint penso que la meva infància

té una dolça i secreta remor d’aigua.

Parlo de la verdor d’un delta immens;

parlo dels vols dels ibis ( milers d’ibis

com volves vives de la neu més blanca)

i del flamenc rosat ( de l’íntim rosa

d’un pit de noia gairebé entrevist).

I parlo del coll-verd brunzint per l’aire

com la pedra llançada per la fona,

de l’anguila subtil com la serpent,

la tenca platejada de les basses.

Parlo del llarg silenci on es fonien

l’aigua dolça del riu, la mar amarga.

 

Parlo d’un riu entre canyars, domèstic;

parlo-Virgili amic- de l’horta ufana,

dels tarongers florits i l’api tendre,

de l’aixada i la falç, del gos a l’era.

(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses).

 

Parlo d’un riu antic, solcat encara

pels vells llaguts: els últims, llegendaris

llaguts, tan ufans com una espasa,

i carregats de vi, de llana, d’ordi,

i amb mariners cantant sobre la popa.

 

Parlo d’un lent crepuscle que posava

or tremolós a l’aigua amorosida,

punts de llum a les ales dels insectes,

solars reflectiments als ponts llunyans.

 

Dolça remor de l’aigua en el record.

 

 Els homes de la terra i el mar (fragment)

Sebastià Joan Arbó 

I en efecte, allí davant es descobria Sant Jaume, adormit encara, silenciós a la vora del riu; darrera mateix del poble es veien els camps, els arbres de la vora del riu, i els canyars, confosos en les ombres de la matinada.

D’una de les cases sortí un grup de persones enraonant; parlaven cridant i les veus ressonaven clares en el silenci. Pere Franch els escoltà un moment i li digué a Monxe:

-Veus, Monxe? El que t’estava dient. Saps d’on vénen?

Monxe el mirà interrogatiu.

-Vénen d’un part. Aquesta nit l’euga d’un d’ells ha tingut una eugüeta o un cavallet. Aquests són els veïns i amics, que han estat invitats a l’acte. El naixement d’un animal és celebrat aquí com el d’una persona; els invitats entren al corral on jeu l’euga; cadascú diu la seva sobre el que acaba de néixer; després passen a la casa, o barraca, i ho celebren amb pastissos, licors, xocolata, igual com si es tractés d’una criatura.

El grup s’allunya enraonant per la sendera, entremig dels arbres. Monxe els mira.

-Fa gràcia, veritat?

-Sí, sí, té gràcia, és pintoresc, però la vida d’ells aquí, t’ho repeteixo, no és cap festa…

Al final del carrer s’obria la taverna; es veia la llum de la porta i se sentien veus. Davant de la taverna hi havia el carro aturat; veieren el pagès i els mariners, drets a l’entrada, que els esperaven.

-Anem, Monxe; ens estan esperant.

Entraren a la taverna tots; tornaren a fer la mañanita , mataren una mica més el cuc, amb nova copa d’aiguardent, per si no estava mort del tot. Hi havia alguns pagesos drets davant del taulell, amb la copa a la mà; parlaven, com sempre, del temps, o de la crescuda del riu, que començava a inspirar respecte. Dos o tres devien anar també a Tortosa; vestien, en efecte, el vestit de les festes, i se’ls veia més inquiets, amb més alegria, més parladors.

Sortiren i es dirigiren cap al riu; els canyars s’alçaven en masses espesses a les dues vores del riu; entre els canyars, aquí i allà, s’alçaven els arbres alts, els oms i els àlbers, i entre els oms i els àlbers, entre l’espessor dels canyars, tallats o drets, descobriren el riu.

Ell riu corria ample i remorós; a la part baixa surava una boirina suau, posada quieta sobre el paisatge i entre la qual els arbres semblaven surar.

Un d’ells considerà les aigües amb ull expert.

-Encara puja. Déu faci que no ens la jugui.

Pel mig del riu es veien amples masses de rebugada, un tronc, una branca, un arbre sencer, un munt de brosses, un animal mort…

-Sí, sí, encara puja…

Monxe contemplà el riu embadocat, admirat per la grandària. La crescuda el feia aparèixer més imponent. Era una faixa opaca, ampla, revolta, de color de terra i que corria alta, inflada, sota la llum grisa del matí. Corria fosca, cenyida pels arbres i els canyars, mig colgats per les aigües, i traçava amples corbes per la ribera, perdent-se en bellíssimes i obertes perspectives. Orles d’escumes brollaven aquí i allà en els remolins; es feien i es desfeien, sense parar, i amb les rebugades, els troncs, els animals morts, corrien avall entre el sord bramar de les aigües, camí de la mar.

Al cap d’un moment aparegué el vaporet, sortint de la volta, avançà pel centre del riu. En el paisatge camperol, en el centre de la faixa roginosa de les aigües, apareixia estrany, però bell, amb les seves línies esveltes, la coberta amb les baranes a cada costat, amb la gent abocant-s’hi. Estava pintat de verd, amb la xemeneia de blanc i negre, i amb les altres rodes als costats; les rodes giraven amb força, aixecaven escumes, que es desfeien a poc a poc sobre la superfície entre els terbolins de les aigües.

-Mira-te’l, ja el tenim aquí! –exclamà un dels pescadors.

-És bonic, no, Monxe? –digué Pere Franch, veient l’atenció amb que el noi mirava.

-Sí, si, és bonic.

El corrent era impetuós. El vaporet avançava amb dificultat, esquivant els troncs, les masses fosques; lluitant amb les aigües revoltes, enfurismades.

-Avui arribarem tard –parlà Pere Franch-. Però com ho tenim tot fet, no hem d’apurar-nos. No et sembla? –i fins aquesta idea l’alegrà, en aquell dia d’alegria.

Monxe somrigué, sense deixar de mirar el vaporet. Ara començava a virar buscant la vora, ja dret a Sant Jaume.

-T’hi fixes com brega? Va a tota màquina.

En efecte, anava a tota màquina, i a la xemeneia llançava fum negre i espès, que es desfeia en l’atmosfera bromosa.

En aquell moment sonà la sirena. Era un clam agut, penetrant, desproporcionat amb les dimensions de la nau, i ressonà amplament en el silenci de la ribera. Dels arbres de la vora volaren uns ocells esporuguits. Monxe s’esglaià.

-Ja el tenim aquí –digué un dels pescadors-. Tio Pepe, preparem-nos.

El vaporet atracà a poc a poc. Es veien els pagesos agafats a la barana, seguint amb atenció la maniobra; posaren la passarel·la, i després d’un moment, llançant el nou toc, embarcats tots els que esperaven, començà a moure’s de nou, buscant les aigües profundes, ja dret cap a Amposta.

 

Melodia d’una absència (fragment)

Joan Roca

 

El nen d’ulls negres va alçar la vista intentant seguir la trajectòria de la pilota, desapareguda en traspassar la cúpula immòbil de banderoles multicolors que engalanava el carrer Major. Va sentir com rebotava suaument contra la façana sud del campanar de l’església consagrada a Sant Miquel Arcàngel i va córrer a esperar-la amb els braços estesos, adoptant un apropiat aire d’imprecació, de súplica celestial. Però havia calculat malament la posició receptora i la pilota, al seu darrere, va botar estrepitosament contra l’empedrat desgastat, badocant per un moment el silenci en què semblava dormir el món a aquelles hores.

   En qualsevol moment la seva mare podria aparèixer del no-res per agafar-lo dels cabells i escridassar-lo en veu baixa mentre l’arrossegava cap a casa. Estava terminantment prohibit sortir al carrer durant les hores profundes de les tardes d’agost, quan el sol asseca els enteniments de les persones i l’home del sac recorre incansable el seu vedat de caça. La imaginació de tots els nens del poble era colpejada sistemàticament per les supersticions dels adults que els explicaven històries de sigineros que sotjaven al panissar del costat de casa i que se’ls endurien, amb una ganivetada a la cuixa per extreure’ls el greix, si no feien la migdiada. Però per al nen dels ulls negres una tarda sense jugar era un dia perdut, i la clandestinitat que li oferien les giragonses dels carrerons propers a l’església era massa temptadora. Aprofitant un descuit de la fèrria vigilància a què era sotmès durant les festes majors, s’havia escapat per la finestra del seu dormitori emportant-se el seu regal d’aniversari, celebrat dos dies abans.

   I mentre el nen dels ulls negres agafava fortament la pilota i l’estrenyia contra el seu pit amb els ulls tancats, la remor tímida d’un motor de cotxe es va acanalar pel silenci del carrer Major alhora que la comitiva tombava el carrer i enfilava cap a l’església i cap a ell.

   El sacerdot anava al davant, vestit amb una casulla morada, sobre la qual li queia asimètricament l’estola esfilagarsada, vella de quaranta anys. El seu pas s’anava atenuant, insegur i cansat a la part final del recorregut, sota un sol impietós que s’estavellava pertot arreu. La masia on havia anat a buscar el difunt era a sis quilòmetres del poble, delta endins, solitària, enclavada al bell mig d’una finca de més de mil jornals d’arrossars daurats, amb el gra ja madur, a falta d’un més per a la sega.

*Nota: No puc resistir la temptació d’afegir esta novel·la, acabada de sortir del forn. No ho hauria de fer perquè només n’he llegit cinquanta pàgines encara, però intueixo que no estem davant d’una novel·leta més, sinó d’alguna cosa més sòlida. Veurem com es desenvolupa, però, de moment, a mi m’ha sorprès per la seua consistència i les seues imatges. Crec que se’n parlarà molt de Joan Roca, en un futur. Potser a les Terres de l’Ebre estem davant d’un nou Jesús Montcada.

2 thoughts on “Sant Jordi, tria personal

Add yours

  1. Que vinguera lo siginero era lo pitjor que et podia passar. Com no tenies ni idea què et passaria…això ho feia, encara més insuportable.
    Estic d’acord amb la valoració però sense comparacions que sempre són innecessàries, penso. El fragment llegit et trasllada a un temps, et situa a una plaça de poble i t’apropa a uns personatges, propòsit aconseguit i amb un estil senzill, proper i sense pretencions inoportunes.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: