La Cava: dels orígens al primer cens de 1817

 

Els orígens, el segle XVII

Recordo com si ara fos una conversa amb mon iaio Joan quan tenia deu o onze anys. Estàvem baix de la morera de casa i ell, com quasi sempre, portava la gorra posada i fumava la seua pipa, que se li apagava mil vegades. Des d’allí mirava la carretera, per la que quasi mai passava ningú. Li vaig preguntar si sabia d’on venia el nom de la Cava i em va contestar que creia que era un lloc on la gent anava a cavar. No estic segur si va afegir que era una zona on es feia molta regalèssia o si això m’ho va explicar algú més endavant.

El cert és que la resposta em va deixar perplex. I esta perplexitat m’ha acompanyat durant cinquanta anys, fins que, després de moltes voltes i revoltes, el misteri s’ha aclarit. La meua intenció en este article és explicar-vos totes les peripècies que he passat per poder donar resposta a la pregunta que li vaig fer a mon iaio fa tants anys. Després em vaig fer gran, ell es va morir i la vida em va portar cap on va voler, amb mil treballs inajornables. Durant una llarga època quasi vaig oblidar l’assumpte, però, de més gran em va tornar a vindre al cap.

La primera resposta la va donar l’historiador Xavier Ribas, l’any 1996, en un article titulat “A propòsit de la Cava” en el que, basant-se en documentació de l’arxiu del marquès de Bellet transferida a l’Arxiu Històric Comarcal, va poder demostrar que l’origen del nom es trobava en la construcció d’una cava -una sèquia- a la dècada de 1660. Esta canalització va acabar provocant que el riu abandonés el seu antic camí cap al Goleró i la Marquesa -envoltant Illa de Mar-, i adoptés la llera actual.

Aquell article suposava un avanç molt important perquè es resolien alguns misteris però, la veritat és que n’apareixien altres: qui va fer la Cava?, i per què?, i quines conseqüències va tindre este canvi? Quan vaig tindre oportunitat, vaig revisar tota la documentació d’arxiu que vaig poder, però no vaig trobar informació que respongués estes preguntes. Una de les poques referències que vaig localitzar s’explicava d’una manera críptica: “Por los años 1660, por particulares conveniencias de algunos vecinos de Tortosa, se abrió una acequia…que se nombró La Cava”. Quines eren estes conveniències? Qui eren estos veïns de Tortosa? Semblava tot molt misteriós. Però almenys sabia que no es tractava d’una obra pública promoguda per l’Ajuntament de Tortosa o cap altra administració, sinó d’una iniciativa privada que obeïa a un interès particular. Això no era avançar gaire, però almenys era un petit pas.

 Per altres investigacions que estava fent en aquell moment, vaig comprendre que molt a prop d’on es va obrir la Cava hi havia el Pantà, l’antic Port Fangós medieval, que en aquella època era una enorme llacuna[1] que ocupava gran part dels termes actuals de Sant Jaume d’Enveja i Deltebre, des de la Platjola i l’Aufacada, fins a les Creus i el Canal Vell. Ara encara em costava més d’entendre que la sèquia de la Cava s’hagués fet en una zona tan perillosa, just en la franja de terra que hi havia entre el colze que feia el riu a l’inici del meandre de la Puntagrossa -on l’aigua pressionava més fort, sobretot quan baixaven riuades-, i el Pantà. Semblava com si s’hagués buscat a propòsit el punt més vulnerable. Si les aigües de l’Ebre desbordaven la sèquia -cosa més que probable- i entraven al Pantà, al ser terrenys més fondos, ningú les podria aturar fins que arribessen al mar, com efectivament va acabar passant.

entrada cava2018-06-09 a les 18.49.55
Lloc aproximat per on l’Ebre va entrar al Pantà, sobre un mapa del segle XVI
pfan2
Croquis del bloc per on es va obrir la Cava

Un comportament així no era normal. Sorprenia molt que ni l’administració tortosina, ni la reial -al cap i a la fi, el riu era del rei-, ni els gremis dels pescadors o el dels mariners, que solien ser molt curosos en estos assumptes, no se’n donessen compte del perill potencial d’esta obra i dels perjudicis que podia causar. Més encara quan hi havia constància documental que, tradicionalment, quan es feia una sèquia d’una certa importància al Delta, l’Ajuntament de Tortosa acordava el seu traçat amb els gremis de pescadors i mariners -o amb els saliners-. Per exemple, quan, l’any 1469, es va obrir una sèquia entre el riu i els estanys, en una posició molt semblant on després es faria La Cava, el consistori va convocar els màxims responsables dels pescadors i mariners “per reconèixer per on farien dit canal”. Sempre s’anava amb molt de compte perquè tots els sectors implicats sabien que qualsevol alteració dels cursos fluvials podia tindre conseqüències molt importants i perjudicar els interessos d’alguna activitat.

Esta manera de procedir coordinada s’adoptava, fins i tot, en els casos de menys importància, com es veu en un document de finals del segle XV en què l’Ajuntament, a petició dels pescadors, acordava tancar una sèquia “ que parteix de la Puntagrossa -actual Jesús i Maria- i entra en lo estany del Pantà perquè per ella no tornàs lo peix de l’estany”. Amb tota esta prudència, resultava encara més incomprensible que, en el cas de La Cava, tot fallés. Més encara quan tothom devia saber el risc que comportava aquella obra i el canvis radicals que podia provocar. He de reconèixer que, a mesura que avançava la investigació, la meua perplexitat augmentava. Estava clar que aquí hi havia un misteri. 

Per entendre bé el que va passar, primer hem de conèixer quina era la situació prèvia a l’excavació de la Cava, a mitjans del segle XVII. A l’arribar a l’altura de l’actual pont del Passador, el riu girava cap amunt, més o menys per la zona de l’Ajuntament de Deltebre, formant un gran meandre que envoltava la Puntagrossa -Jesús i Maria- i després tornava a girar per la zona del Bosc -Cambra Arrossera-, a continuació passava pel Pregó fins que es bifurcava en dos braços que envoltaven Illa de Mar, el Riet Fondo, que anava cap Goleró i el de la Saida, que es dirigia cap a la Marquesa. Este segon braç era la gola principal per la que penetraven els vaixells cap a Tortosa. En canvi, l’altra, la del Goleró, era utilitzada per barques de menys calat, que descarregaven els  vaixells que arribaven al golf de l’Ampolla i pujaven cap a Tortosa per este braç de riu. Les vores d’este antic riu eren treballades en alguns llocs per fer-hi horts i blat els primers pobladors del Delta esquerre. Més enllà començaven les terres ermes, només aptes per a sosa o pastura.

nucli_urba
Llera antiga del riu envoltant la Puntagrossa (Jesús i Maria)
bosc
Meandre que formava el riu

Una mica més avall del pont del Passador començava el Pantà, una gran llacuna, la més gran del Delta, amb un alt índex de salinitat perquè estava comunicada amb el mar, i primera zona de pesca de la Confraria de Sant Pere. El Pantà era el que quedava al segle XVII del que va ser Port Fangós. El Pantà no només era important per als pescadors, també ho era per als mariners perquè funcionava com una espècie de “rotonda”. A través d’ell i d’algunes sèquies secundàries, les barques carregades de blat o llana podien arribar des del riu al port dels Alfacs i, alhora, les barques carregades de sal o altres productes podien realitzar el recorregut invers cap a Tortosa. En realitat, era l’únic sistema de comunicació i transport que hi havia al Delta.

Una vegada mos hem fet una composició de la situació prèvia, podem entendre millor les conseqüències que va tindre el canvi de direcció del riu. Cal advertir que els efectes no van ser immediats. Es van anar produint en un procés que va durar uns trenta anys, mentre la sèquia s’anava eixamplant a cada riuada fins que va acabar passant tanta aigua que l’antic braç principal es va assecar, a primeries del segle XVIII. Bé, com dèiem, el primer efecte va ser que el Pantà, primera zona de pesca de la Confraria de St. Pere, es va arruïnar a causa de l’entrada massiva d’aigua dolça que li arribava per la Cava. El segon efecte es va produir per la gran aportació sedimentària que arribava al Pantà, que va fer que es reomplís de fangs ràpidament  i que deixés d’exercir la seua funció tradicional de comunicació entre el riu Ebre i els Alfacs. Al cap d’un temps, la connexió amb els Alfacs va quedar interrompuda definitivament, amb unes conseqüències molt negatives per comerç fluvial i marítim. El tercer efecte el van patir tots aquells que havien fet horts o camps de blat a les zones properes a l’antic riu de la Saida o del Riet Fondo, que es va acabar tancant. Al quedar-se sense aigua dolça, els camps es van haver d’abandonar a causa de la progressiva salinització. Finalment, l’entrada i sortida al mar que utilitzaven tots els vaixells pel riu de la Saida també va quedar inservible. A partir de finals del segle XVII, s’havia de seguir una altra ruta molt més complexa i perillosa; s’havia de navegar per dins del Pantà, buscant les zones més fondes fins arribar a la perillosa gola – la de Buda- plena de barres d’arena submergides que amenaçaven les embarcacions i provocaven molts naufragis.

En resum, el canvi de direcció del riu va suposar un cop duríssim per als pescadors, que es van quedar sense la seua primera zona de pesca; per al mariners que van perdre la sortida tradicional al mar pel riu de la Saida, que a més tenia la particularitat que no es feien barres a la gola, i alhora també van veure com també es tancava l’accés interior als Alfacs. També van perdre els pagesos que tenien horts a la vora del riu antic. Finalment, va sortir molt perjudicada la ciutat de Tortosa, que va veure compromesa la seua funció tradicional d’exportació dels productes de l’interior cap a la costa mediterrània. 

Una vegada vistos els sectors perjudicats, ara mos haurem d’ocupar d’aquells sectors o persones que van sortir beneficiats. Mos centrarem en la Puntagrossa i en el Pantà. En el primer cas, sabem que la zona patia una greu erosió els darrers vint-i-cinc anys i no se li trobava solució. Per la mateixa dinàmica dels meandres, cada vegada la corba del riu s’accentuava més i s’emportava més terra, fins i tot algunes torres i masos. Els mateixos propietaris ho reconeixien en un document posterior: “Esta torre de D. Miquel Meca, en lo any 1640, hi havia dellà al riu un tir de bala y en lo 1645 s’emportà lo riu tanta terra en los cinc anys que, a més de la terra, enderrocà la torre i continuà emportant-se (tanta) terra que en lo any 1666, en que es començà a fer-se la Cava, arribava a menos d’un tir de pistola de la torre de Marsella y, de no fer-se la Cava, se n’hauria emportat la de Marsella”. Queda clar que, amb el canvi de direcció del riu, el perill de destrucció de la Puntagrossa es va acabar, el meandre es va assecar i els propietaris van poder ocupar la llera del riu antic i incorporar-la a les seues finques. Podríem dir que els va anar molt bé el canvi de riu. (

a1
Document de l’arxiu del marqués de Bellet que explica el moment que es va fer la Cava

En el cas del Pantà, l’abocament de sediments de l’Ebre al seu interior va accelerar molt el procés de colmatació. Entre altres, es va formar una gran illa a la banda més propera al Rec Vell -que separa els termes de St. Jaume d’Enveja i Amposta-, que es va nomenar amb tota lògica Illa del Pantà. Resulta sospitós que esta illa se l’apropiés el procurador reial, Antoni Riu. Per això va passar a dir-se Illa de Riu. Encara que esta va ser l’illa més gran que es va formar, no va ser l’única. També coneixem, entre altres, la de Pinyana, la d’Hernández, la de Llevant, la de la Catxa. Totes estes illes, amb el temps, quedarien enganxades al marge esquerre del riu i avui formen part del municipi de Deltebre. No cal dir que la majoria d’elles van fer cap a mans de personatges influents de l’oligarquia tortosina a través de diverses concessions reials.

mapa pantà2018-06-09 a les 19.02.31
Adaptación realitzada sobre un plànol del Pantà

Amb el pas del temps, estes petites illes, es van acabar convertint en grans finques, algunes enormes, de milers d’hectàrees a causa de les successives aportacions sedimentàries que arribaven en cada riuada i dels treballs artificials de desviament de les aigües, mitjançant estaques i altres artilugis per retenir els sediments. Això va generar un problema addicional per als mariners que ja es trobaven amb una navegació molt complexa dins del Pantà. Així ho explica l’historiador Pierre Vilar quan recull un document que deixa clares les tensions entre els nous propietaris que van ocupant les illes i els mariners: “ experimenta también esta navegación mucho perjuicio y retardo por las rayas que se forman en el Ebro y que, a titulo de islas, se conceden en enfiteusis por el real fisco, procurando después los que las adquieren dilatarlas por medio de empalizadas y otras obras con que desvían el curso natural y dividen las aguas en dos o más brazos, dejando el cauce principal sin la necesaria agua para la navegación…”. Arribats a este punt, totes les sospites sobre els responsables de la Cava requeien sobre alguns membres de l’oligarquia tortosina, amb interessos a la Puntagrossa o al Pantà, que haurien imposat els seus beneficis particulars sobre els dels sectors populars, mariners i pescadors.

I aquí, en este punt me vaig tornar a quedar parat bastant temps fins que vaig poder localitzar un document d’Ambrosio Borsano, enginyer major del Real Ejército de Cataluña. Ell era l’autor d’un detallat mapa de Catalunya datat a l’any 1687, que està considerat un dels més precisos del segle XVII. El mapa reproduïa amb molta fidelitat el delta que hi havia vint anys després de fer-se la Cava, i es veia un Pantà en avançat estat de colmatació. Poc després, vaig aconseguir trobar la memòria que acompanyava el mapa. En una de les seues pàgines s’explicava que “ las salinas de los Alfaques echaron a perder el canal viejo del río principal por abrir una acequia que todo el río se fue por ella”. Estava claríssim que s’estava referint a la Cava.

pdf.raw còpia (3)
Fragment del mapa d’Ambrosi Borsano -1687- on s’aprecia el Pantà(2) en procés de colmatació

Novament vaig quedar desconcertat. Ara resultava que els responsables del desviament del riu i de tot el desastre que es va produir a continuació eren els saliners del Riet Vell, tots ells situats a banda i banda de l‘antic riu, en els actuals termes municipals de Sant Jaume d’Enveja i Amposta. El descobriment tornava a fer aparèixer noves preguntes: qui eren estos saliners? Per què havien desviat el riu? Com  s’havien pogut imposar als interessos de sectors tan importants com els mariners o els pescadors? Tenien alguna relació amb els propietaris de la Puntagrossa o el Pantà? Un munt de preguntes a les que en aquell moment no trobava resposta.

Vaig començar investigant qui eren aquells propietaris de les salines de l’any 1666. Vaig poder aclarir que en aquells moments els més importants eren els Capsir, els Jordà, els Sebil i els arrendataris de les Salines del rei. Tres famílies ennoblides pertanyents a l’oligarquia tortosina i unes salines de titularitat reial que la Batllia General arrendava periòdicament a diversos inversors. Es tractava de gent poderosa amb capacitat d’influència política, que es movia en un context molt especial, després de la Guerra dels Segadors. Tots ells s’havien alineat amb Felip IV, la qual cosa els havia donat encara més poder local.

Entre ells, destacava Pere Jordà, batlle de Tortosa. Els batlles administraven i representaven el patrimoni reial al territori de la seua demarcació i depenien del Batlle General de Catalunya: pastures, boscos, aigües, monopolis, drets reials, drets emfitèutics, drets marítims i terrestres, etc. Es tractava d’un càrrec important que, a més, permetia el contacte directe amb l’administració reial. A més, el seu germà, Gregori Jordà, també tenia un considerable pes polític. Tot just va exercir el càrrec de conseller en cap de Tortosa, màxima autoritat municipal, els anys 1664 i 1665, l’any abans de fer-se la Cava. Finalment, hi havia indicis que apuntaven que el procurador reial[2], Antoni Riu, també hauria jugat un paper important en l’operació.

Una vegada localitzats els possibles responsables i comprovat que tenien el poder suficient per imposar la seua voluntat en aquell moment, encara faltava aclarir quin havia sigut el motiu pel qual havien obert la Cava. Vaig contemplar diverses possibilitats o hipòtesis de treball. Una d’elles estava relacionada amb els problemes d’erosió que patia la Puntagrossa.[3]Pere Jordà era propietari, conjuntament amb una altra branca de la família, de tota aquella península -Jesús i Maria-. Allí el riu, a partir de 1640, com explicàvem més amunt, semblava que havia embogit i cada vegada s’accentuava més el meandre i es menjava més terra amenaçant destruir la finca. Desviar el riu, o al menys treure-li pressió suposava una solució miraculosa.

Però els problemes de Pere Jordà no s’acabaven aquí. També tenia dificultats a les salines que posseïa a la vora del mar -les antigues d’Oliver de Boteller-. La desaparició del riu antic medieval – el Riet Vell, que separava els actuals termes d’Amposta i Sant Jaume d’Enveja- havia provocat una profunda regressió en aquella zona. El mar cada vegada estava més a prop de les salines i amenaça amb engolir-les. Les salines de Capsir també es trobaven en una situació semblant. De fet, ja n’havien perdut alguna. Era possible que el desviament del riu per la Cava tingués un efecte doble: d’una banda deturar la destrucció de la Puntagrossa i de l’altra disminuir l’erosió marítima gràcies a la nova desembocadura de l’Ebre.

També hi podia haver una altra explicació. Tradicionalment, una part de la producció de les salines es pujava a Tortosa amb barques i pontons, i es portava a les botigues de la sal. Allí es venia entre els veïns per a usos particulars i industrials, i una altra part es repartia pels pobles de l’interior. Com que durant la Guerra dels Segadors -1640/1652- les salines van ser saquejades i abandonades, era possible que les sèquies tradicionals entre l’Ebre i el Pantà quedessen obstruïdes per aportacions sedimentàries a causa de l’abandonament o que, per algun motiu, calgués obrir una nova sèquia de comunicació per pujar la sal a Tortosa, i que, per algun accident o causa imprevista, es pergués el control de l’obra per una avinguda del riu.

Costava d’acceptar-ho perquè ja hem explicat que es comptava amb una llarga experiència en este tipus d’obres de segles anteriors, i perquè, curiosament, la sèquia es va traçar just pel lloc on el riu pressionava més, on era més fàcil que tot es descontrolés, com va acabar passant. Semblava una cosa feta expressament perquè passés, com una coartada per a un altre objectiu. De fet, com era previsible, les aigües de l’Ebre es van obrir pas fàcilment cap al Pantà primer i després fins al mar, obrint la llera que coneixem avui dia.

Arribat a este punt, em vaig tornar a encallar. Sabia que allí faltava alguna peça, però ignorava quina. Després de molts anys donant-li voltes, el misteri continuava. Afortunadament, fa poc, vaig poder llegir un treball de l’historiador Josep Alanyà, director de l’Arxiu Històric Diocesà de Tortosa, que nomes ha tingut ressò entre un reduït cercle d’especialistes i que ara tinc el plaer de difondre a un públic més ample. En el seu article comunica als altres investigadors que ha trobat un manuscrit inèdit, de 1766, d’un advocat tortosí que es deia Bonaventura Julià[4]. El document és l’esborrany d’un memorial destinat al rei Carles III. En un dels seus apartats s’acusa als propietaris de les salines -de la mateixa manera que havia fet molt abans Ambrosio Borsano- d’haver canviat el curs del riu “ por fines muy particulares suyos”. S’explica que ho havien pogut fer perquè havien abusat del seu poder ja que “tenían el manejo en su Gobierno y Consejo”. Això els havia permès “abrir una acequia con pretexto de sacar su pròpia sal por ella al mismo río”. Esta sèquia, amb el pas del temps, s’havia anat “ ensanchándose mucho en los inmeditos crecimientos y avenidas -fins que el riu- adquirió en ella el nuevo alveo que en dia tiene, por el cual corre y desagua al mar, habiendo perdido el antiguo”. Fins aquí tot era tal com sospitava.

Però la construcció de la Cava tenia, segons Bonaventura, un motiu ocult. A la zona de  del Pantà, segurament la més propera al mar, es feia molta sal natural, de “ventura”, i la gent humil l’anava a recollir lliurement perquè les lleis de Tortosa els ho permetien. Això suposava un problema per als propietaris de les salines. I per eliminar la competència no se’ls va acudir altra cosa que fer entrar un gran volum d’aigua dolça al Pantà per tal de rebaixar l’índex de salinitat de les aigües i així impedir que es pogués recollir mai més sal natural. Un paràgraf del text ho explica clarament:

“Estos ricos y poderosos eran dueños de Salinas artificiales, que se habían fabricado en la marina del mencionado termino, y como en este, a benéficos influjos del sol, se cuajava naturalmente entonces mucha sal, que llamaban de ventura, libre y común a todos los moradores y vecinos de la ciudad y término, según la Carta de Población y algunas leyes llamadas Costumbres escritas de la ciudad. Y querían dichos productores acabar con ella, de modo que jamás en lo venidero se cuajase, discorriendo que así lo lograrían con las inundaciones de dicho río, que dulcificando las aguas salobres no se cuajase sal en manera alguna, y se vendería major y a mayor precio la artificial que en sus propias salinas se fabricaba…malográndose tanto bien para los pobres que la aprovechaban”.

Per si la cosa no quedava prou clara, Alanyà encara aportava una altra font, un treball anterior de l’historiador Emeteri Fabregat on es recullen les declaracions d’un testimoni de 1715 que afirmava que “ (…) el fin principal de mudar el río fue para impedir que no se hiciese sal de ventura porque los pobres no se aprovechasen de ella y que eso fue a instancia de algunos dueños de las salinas porque les hacía mala obra que se hiciese sal de ventura … de la qual se aprovechaban muchos pobres, y ganaban la vida en recogerla, y porque los dueños de las salinas no podían despachar la sal que tenían en ellas”. Per tant, l’assumpte quedava resolt i es desvetllava un dels misteris més grans del Delta. Jo me’n feia creus de no haver sabut trobar abans almenys este paràgraf perquè feia anys que havia llegit el llibre al que feia referència i es veu que no ho havia sabut relacionar o no vaig estar prou atent. En qualsevol cas, l’alegria d’haver pogut aclarir el misteri que m’havia acompanyat durant tants anys superava qualsevol altra contrarietat.

A partir d’aquí va ser fàcil seguir l’evolució de l’assumpte a través de la documentació municipal. Si la Cava es va començar l’any 1666, com afirma algun document, hem de pensar que el procés natural d’eixamplament de la sèquia no es va fer d’un dia per a l’altre, va ser llarg. De la lectura de les actes del Consell General tortosí es dedueix que l’assumpte es venia tractant almenys des de l’any 1674, quan ja havia adquirit una dimensió important. Durant un llarg període de temps s’havien creat diverses comissions per estudiar com s’havia de resoldre el problema, però cap ho havia aconseguit. S’havia demanat l’assessorament de “persones expertes per prendre temperament de la manera que hauria de remediar el tapar la dita cava”, però no s’havia trobat cap solució.

Era ja l’any 1694, vint-i-vuit anys després, quan en una sessió del Consell General de Tortosa, els majordoms de la Confraria de Pescadors de St. Pere exposaven que “les pesqueres estan perdudes i estèrils per haver-se desviat lo riu del alveo antic i eixir per la Cava”. Com era previsible, l’entrada descontrolada d’aigua dolça dins del Pantà havia alterat l’ecosistema provocant la ruïna de la principal pesquera del municipi i accelerant el procés de sedimentació de la gran llacuna. Els consellers de la ciutat es sumaven a les lamentacions dels pescadors i encara afegien els perjudicis que patia la navegació pel riu pel mateix motiu. Les aigües s’havien partit, les que entraven al Pantà s’havien escampat i, de moment, no formaven una llera clara. De l’altra banda, el riu antic -el de la Marquesa- havia perdut molt cabal i es feia cada vegada més difícil la navegació i l’arribada al mar, la qual cosa es perjudicava seriosament el comerç de la ciutat, que havia quedat pràcticament incomunicada.

En este moment, tothom havia pres consciència de la magnitud del problema, i els textos traspuen, cada vegada més, una gran impotència davant d’una dificultat que els supera. La solució estava clara, s’havia de “ girar lo riu i tancar la Cava”, però ningú sabia com fer-ho. S’havia deixat passar massa temps i el riu de la Cava cada vegada era més gran i el riu antic cada vegada més petit. Segons els tècnics, el que calia era “ encaminar lo riu per altra part per on no sigue tan damnós a la navegació per la eixida i entrada del riu al mar, i evitar molts altres danys que ha ocasionat i causa dita Cava”. Al final, es va apuntar una solució : “seria convenient guiar dit riu entre aquelles parts del Mas d’Avall i Puntagrossa travessant lo alveo per on anava lo riu davant lo Bosc”, o sigue, retornar el riu al lloc original, però evitant gran part del meandre, aproximadament de la part de dalt de l’actual nucli urbà de Deltebre, per la “Partida de Dalt”. Tot indica que hi havia consens sobre el punt de desviament i sobre el camí que havia de seguir el riu, però després es presentava el problema del finançament d’una obra tan complexa. La ciutat de Tortosa, conscient del problema al que s’enfrontava, va aprovar una partida de dos mil lliures -una fortuna en aquella època- per a intentar tapar la Cava, però aviat es va veure que esta quantitat era insuficient i l’obra va continuar sense executar-se.

Va arribar un moment en què el problema va deixar de ser només local. Això va succeir l’any 1697, quan les barques disposades pel virrei de Catalunya per a traure blat de l’Aragó per a l’exèrcit es van trobar amb greus dificultats per navegar pel riu i sortir al mar en direcció a Barcelona. En l’acta que he pogut localitzar els oficials reials es queixen de “ lo estat miserable del riu Ebro, que per estar innavegable no pot comunicar en lo mar amb la facilitat que es necessita. Les barques carregades de grans per al real exèrcit no poden eixir al mar per la poca aigua que hi ha a la gola”. A la reunió, uns i altres, consellers i oficials reials, coincideixen que “l’obertura de la Cava es lo únic motiu de la ruina del Riu”, però ni uns ni altres disposen dels mitjans per solucionar el problema. És el moment de la Guerra dels Nou anys i el segle XVII s’acaba sense que es pugue solucionar este problema.

Notes:

[1] Port Fangós i l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó, Recerca, 2005. P.249.

[2] El procurador reial era un oficial reial que tenia cura de l’administració del patrimoni reial en una determinada demarcació.

[3] Durant els segles XVI i XVII, els Jordà havien aconseguit unes propietats enormes al Delta esquerre: l’Aldea, el Mas d’Avall, la Granadella, la Puntagrossa… Una immensitat de terra obtinguda a través de compres avantatjoses, herències, o casaments interessats.

[4] Alemany Roig, J: “ Noticias y reflexiones para el aumento del comercio público en la ciudad de Tortosa, beneficio de Catalunya, Aragón y Valencia, un document inèdit del Dr. Bonaventura Julià”, Recerca 14, 2012.

El segle XVIII

Deixant la qüestió del canvi de riu i després d’un buit en la documentació consultada, arribem a l’any 1721.  Sembla que la situació s’ha normalitzat i que l’Ebre s’ha construït una nova llera i s’ha iniciat la formació de l’Illa de Buda i de la Punta del Fangar. Ara la preocupació de l’Administració tortosina és una altra: les malalties infeccioses que poden entrar al municipi a través dels diferents embarcadors o ports que hi ha al Delta. Sota les ordres de l’Administració del virrei de Catalunya s’inicia la construcció de barraques de fusta més o menys grans segons la zona, amb un fonaments de pedra, per controlar les zones estratègiques. En el cas de la Cava hi ha dos punts a protegir: la nova desembocadura de Llevant i el racó de l’Estella on s’està començant a fer la Punta del Fangar. Allí es col·loquen alguns soldats que s’encarregaran del control de la navegació. Les embarcacions que compleixen les condicions reben “la butlleta”, una mena de certificació que els permet desembarcar, però les altres són sotmeses a la quarantena. És a dir, queden retingudes fins que es pugue comprovar que no suposen cap perill per a la població. Les barraques aviat es convertiran en inhabitables, sobretot en períodes de pluja, perquè la fusta es deformarà a causa del sol i l’ humitat. També hi ha problemes amb l’aigua que se’ls ha de portar expressament i amb els milions de mosquits i altres insectes que els mortifiquen i que contribueixen tot el que poden a que les condicions de vida d’aquells petits destacaments siguen més aviat deplorables. De totes maneres, aquí tenim l’inici de dos poblaments tradicionals: el de la Gola de Llevant i el del Racó de Bomba. En un i altre cas, al voltant de la Casa de la Sanitat s’aniran col·locant barraques de pescadors i mariners que formaran petits nuclis de població. En els plànols parcel·laris de 1868 es poden apreciar una trentena de barraques a la Gola del riu, i al Racó de Bomba cinc o sis, només. Tots dos assentaments, amb el pas del temps, serien abandonats i molts dels seus habitants pujarien a viure al nucli de la Cava.

Captura de pantalla 2018-06-09 a les 23.44.00
Barraques de la Gola de Llevant de l’Ebre

   Després d’un parell d’anys, la informació sobre el Delta torna a emmudir i no trobem referències a la Cava fins a meitat de segle. Es tracta de dos documents de 1752 i 1753 que, tot i que parlen de temes menors, tenen un considerable valor històric. Un d’ells tracta d’un acord del consistori tortosí per construir una talaia, punt d’observació i control de la bocana del riu a l’illa de Buda. El Delta creix per aquella zona i sembla que l’emplaçament original, potser el de 1721 del que parlàvem més amunt, ha quedat massa cap a l’interior i ja no pot exercir la seua funció. En la resolució que prenen els consellers s’acorda que quan es passe per la Cava s’agafe algun home pràctic que pugue ajudar, la qual cosa mos indica que ja hi ha un cert nucli de població. Això quedarà confirmat en un altre acord, este de 1753, en el que es parla de la concessió d’un “estanquillo”a la Cava. Es tracta d’un estanc de venda de tabac. Es refereix textualment a“ la venta de tabacos que se consumen en el estanquillo que està establecido en la partida de la Cava del termino de la referida Ciudad y que para la Seguridad de los referidas tabacos se ha pedido un fiador competente”. Este acord mos indica no només que l’any 1753 ja hi ha gent a la Cava sinó que es tracta d’un nucli de prou importància perquè s’hagi d’obrir un estanc.

   De què viuen els primer pobladors? Dels horts a la vora del riu, del blat a les zones altes, de la recol·lecció de sosa i barrella, de la pesca i de la ramaderia. Tots estos recursos permeten un hàbitat factible encara que molt humil i que arriba a l’any 1817, moment en què es fa l’església de Sant Miquel, amb una població registrada de 279 habitants repartits en 56 famílies. Suposem, amb un cert marge d’error, que les famílies més esteses han de ser les més antigues, i seguint ordre descendent hem d’assenyalar els Casanova, Bertomeu, Gilabert, Franch, Tomàs i Arques. Després vindrien els Fabra, Pons, Navarro, Masdeu, Ballesté, Zaragoza, Mauri, Ramírez, Curto, Bonet, Vila, Monllao, Serra, Callau, Ferré, Ribes, Castells i Aliau. Estos són els primers colonitzadors. Ara anem a intentar aclarir la seua procedència, advertint, com vam fer en el cas de Jesús i Maria, que, amb algunes excepcions, independentment d’on vinguin, han passat poc o molt temps a Tortosa o pobles del voltant abans de baixar a la Cava. Com en el cas de Jesús i Maria, seguirem les investigacions que mos ha cedit l’historiador Ramon Buera en relació als cognoms de la comarca.

  Començarem per les més grans: els Casanova. Tot i coexistir amb altres branques Casanova en la mateixa època a Tortosa, els Casanova que es van establir a la ribera provenen de Antonio Casanova Verge, fill de Pere Casanova i Maria Verge, que es va casar a Tortosa, l’any 1706, amb Maria Arasa Llambrich, del Perelló. Ell procedia del poble de Villanua, al Pirineu d’Osca, prop de França. És curiós que aquell poble llavors ja era molt conegut per dedicar-se a la cria de cavalls. Aquí al Delta una de les activitats econòmiques que es feien era la cria d’egües a les finques dels Meca, a la Puntagrossa. Podria haver-hi alguna relació entre una cosa i l’altra.

   El primer Bertomeu es diu Josep Bertomeu Sabater, fill de Roc Bertomeu i Ursila Sabater. Està casat amb Maria Adam Peña, natural de Tortosa, l’any 1722, i ell procedeix del poblet de Ballestar, al Baix Maestrat, al municipi de la Pobla de Benifassar. És un poblet que hi ha dalt d’un turó en el que vivien els jornalers del monestir. També apareix de nou la vinculació amb la ramaderia a través dels lligallos que baixen des del Maestrat i porten els ramats a pasturar al Delta. Cal recordar que durant molt temps va haver una intensa relació del monestir de Benifassà amb el delta de l’Ebre, sobretot amb l’Aldea. L’any 1877 el poble de Ballestar encara tenia 459 habitants, però avui només n’hi queden 45 de censats. Els Bertomeu que vulguin conèixer els seus orígens ho tenen fàcil: només els cal agafar el cotxe i visitar Ballestar.

   Els Tomàs els trobem ja als fogatges de Tortosa i de Godall de 1496. El mateix passa amb els Curto que resideixen a la ciutat de Tortosa des de temps immemorials. També els Mauri, que consten al fogatge de 1515 en la persona de Mateu Mauri, resident al barri de Sant Jaume, de Tortosa, i que són de possible origen mossàrab, igual que els Fatsini. Joan Fatsini també consta al fogatge de 1515 com a resident al barri de la Vilanova. En canvi, el primer Gilabert localitzat fins ara, Francisco Gilabert Rius, atorga testament a Tortosa l’any 1760. Arriba d’Elx amb la seua dona, Rosa Valero. És fill de Francisco Gilabert i Clara Rius, i el seu origen darrer probablement és occità, igual que els Bonet i també els Vila, que consten a Tortosa des del segle XVII. Cal advertir que temps després arriben altres famílies amb el mateix cognom. Els Pons ja consten a Aldover en el fogatge de 1496. Els Callau són francesos. El creador de la nissaga és Francesc Callau, que consta al cens d’occitans de 1637 del Perelló. És resident en esta localitat des de fa més de quaranta anys. Està casat amb Caterina Riba, del Perelló i tenen sis fills. Els Ramírez ja consten a Tortosa al segle XVI. Francisco Ramírez, fill de Sebastià Ramírez, és de probable origen castellà i es casa a Tortosa amb Maria Navarro.

   Els Castells són probablement originaris de la Sènia on estan registrats al fogatge de 1496. Allí consten Guillem Castell, Gil Castell i Antoni Castell. Van arribar a Tortosa segurament l’any 1691, quan Josep Castells es va casar amb Elena Roig. En canvi, els Serra creiem que podrien venir de Pedro Felix de la Sierra, guarda de les Reials Salines dels Alfacs, que va morir l’any 1751. Era fill de Pedro Felipe de la Sierra i Caterina Tomás, de Cabra, Andalusia. S’havien casat a Tortosa l’any 1708, i amb el temps el cognom es va catalanitzar. Els Monllau vénen de Berga. Baltasar Monllau es va casar a Tortosa amb Joana, d’origen francès, l’any 1611. Els Aliau són originaris de Godall. Miguel Aliau, fill de Miquel Aliau i Margarita Ferrer, es va casar amb Antonia Domenech a Tortosa, l’any 1678. Els Masdeu probablement vénen d’Ulldecona, però de moment, el referent més antic que s’ha trobat és Bonaventura Masdeu, fill de Gabriel Masdeu i Antonia Ferrer, de Tortosa. Està casat amb Clara Roig, de Tortosa, però viuen a la Cava des d’abans de 1817. Els Fabra també procedeixen d’Ulldecona. Antonio Fabra Masdeu, fill de Josep Fabra i Rosa Masdeu,  es va casar a Tortosa amb Casilda Zaragoza Castelló, de Tortosa, l’any 1761. En canvi, els Ballester vindrien de la mateixa ciutat de València. Pedro Ballester Fenollosa, fill de Vicente Ballester i Teresa Fenollosa, es va casar a Tortosa amb Francisca Franch Pons, l’any 1809. Els Franch ja vam explicar a l’article anterior que eren d’origen francès  i que el primer que apareix a la zona és Raimundo Franch, que ve de Cantavieja i es va casar l’any 1675 a Tortosa. Els Arques, que també  podrien ser d’origen occità, apareixerien a la zona al voltant de 1750 procedents d’Elx, Alacant. El primer seria Silvestre Arques, casat amb Margarida Mendieta, també d’Elx.  Finalment, els Royo ja vam explicar que van venir del Maestrat aragonès en diverses tongades a partir del segle XVI i que estaven relacionats amb la ramaderia transhumant que baixava al Delta.

   Podem concloure que el nom de la Cava té 350 anys i que el primer nucli de població l’hem de situar a la primera meitat del segle XVIII. Els seus pobladors tenen uns orígens ben semblants als de Jesús i Maria amb unes primeres famílies dedicades a la ramaderia – Casanova, Bertomeu, Franch- que seran acompanyades ben aviat per pagesos de procedència tortosina- Tomàs, Curto, Castells, Vila, etc- o dels seus voltants -Aliau, Masdeu, Callau, Monllau, etc- que adquireixen terres o les arrenden als grans propietaris de la zona, la majoria nobles i burgesos tortosins, i que comencen a practicar una economia de subsistència. A estes famílies se’ls afegeixen algunes procedents d’Elx o València, de les quals ignorem, de moment, el motiu de la seua vinguda al Delta. Per acabar, només cal afegir que potser la diferència més significativa entre els pobladors de Jesús i Maria i la Cava estigue en la progressiva presència de pescadors en este darrer nucli. Això és tot el que podem dir,  de moment, sobre estos temps tan antics que es corresponen amb el segles XVII i XVIII. Aviat, en un altre article mos ocuparem de segle XIX.

Agraïments:

Un agraïment molt especial als historiadors Xavier Ribas, Josep Alanyà i Emeteri Fabregat perquè les seues aportacions han sigut fonamentals per a entendre com i per què es va fer la Cava.

Novament hem d’agrair les aportacions de l’historiador Ramon Buera en tot el que fa referència als cognoms i també al document de “l’estanquillo de la Cava” que va localitzar a la secció de deliberacions de l’Arxiu Històric Comarcal i que mos ha cedit amablement. També en la part gràfica hem d’agrair el treball d’ Aitor Gilabert sense el qual el text escrit no s’entendria prou bé. 

Per saber-ne més:

Alanyà, J: “Motivos y reflexiones para el aumento del comercio público en la ciudad de Tortosa, beneficio de Cataluña, Aragón y Valencia, un manuscrit inédito del Dr. Bonaventura Julià”, Recerca 14, 2012.

Fabregat, E: La pesca a la regió de l’Ebre: el riu, el Delta i el mar, 2011.

Vilar, P: Cataluya dins l’Espanya Moderna, 1978.

Despuig, C: Los Col·loquis de la ciutat de Tortosa, 1996.

Ribas, X: “A propòsit de la Cava”, Informatiu del Museu del Montsià, 1996.

Massip, J: “Aproximació a la història del delta de l’Ebre”, 1980.

Curto, A: “Introducció a la navegació per l’Ebre Català a la baixa edat mitjana”, Recerca nº10, 2006.

Carreras Candí, F: La navegació al riu Ebre, 1993.

Gilabert, J: “Portfangós i l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó”, Recerca nº12, 2008.

 

© Jordi Gilabert Tomàs

2 thoughts on “La Cava: dels orígens al primer cens de 1817

Add yours

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: