Fem una excursió pels rius antics del Delta?

En els darrers mil anys, al Delta hem tingut tres grans rius. Segons els geòlegs, el més antic és el Riu Vell. Arrancava una mica més amunt del nucli de Balada, a la part de dalt de l’illa de Gràcia, i baixava fins a l’actual urbanització dels Eucaliptus. En el seu recorregut separa, amb alguna excepció a l’inici, els termes d’Amposta i Sant Jaume d’Enveja.

El Riu Vell es va tancar durant l’edat mitjana, però hi ha dubtes sobre en quin moment ho va fer, potser entre els segles XIII i XIV. Però, abans que això passés, va conviure durant un temps amb un altre riu d’origen més recent que anava cap a Illa de Mar i es dividia en dos braços que envoltaven l’illa: el Riet Fondo, que es dirigia cap al nord, al Goleró, i el Riet de la Saida que anava cap a la Marquesa. Este riu que transcorria per l’actual Delta esquerre era molt diferent del Riu Vell. Donava voltes i més voltes, com si no volgués arribar mai al mar. Però, com en aquell conte del conill i la tortuga, resulta que el lent se’n va sortir i l’altre va desaparèixer esgotat pel pas dels anys.

Després, el riu de la Saida s’hi va estar alguns segles sol, amo i senyor del Delta, però al final del segle XVII també li va arribar l’hora. Poc abans li havia aparegut un nou competidor temible, el riu de la Cava. El va agafar per sorpresa perquè la cosa no va ser natural. Uns hòmens van cavar una sèquia amb unes intencions que no estan clares encara, i ho van fer en un punt especialment delicat, prop de les restes d’un antic pantà medieval que baixava fins al mar i que es deia precisament així, el Pantà. Just van fer la canalització en el lloc on el riu iniciava una pronunciada corba en un dels seus meandres. El corrent del riu, que es veu que s’havia cansat de donar voltes i més voltes, es va encabir per aquell pas, va penetrar a les restes del pantà i va baixar de pressa per aquelles terres fondes en busca del mar, quasi en línia recta, com una fletxa.

Davant d’aquell riu impetuós, poca cosa podia fer el riu de la Saida. Va desaparèixer discretament, però sense poder evitar moltes baralles entre els propietaris dels seus costats perquè tots volien quedar-se la terra que les aigües havien abandonat. Els d’un marge deien que estava clar que era d’ells, els de l’altre pensaven el contrari, i els que es van posar pel mig creien que també ells tenien dret. En la disputa va participar-hi gent molt poderosa d’aquell temps, juntament amb altra de més humil. Tots es van embolicar en contenciosos llarguíssims que van originar la ruïna de més d’un. Des d’allavons -i encara de molt abans- les disputes per la propietat de la terra en un medi tan canviant com és el Delta s’han mantingut constants.

A més, es va produir un altre fenomen curiós, la zona de la Cava i la de l’Enveja, abans comunicades, ara quedaven separades per un riu cada vegada més gran. Això va provocar l’anomalia que el terme de Tortosa, que tradicionalment limitava amb el d’Amposta pel Rec Vell, ara es quedava partit pel mig.  Per accedir a esta part del terme tortosí que havia quedat aïllada només s’hi podia anar amb barca pel riu o travessant el terme d’Amposta. Esta particularitat tindria conseqüències històriques importants per a tots els implicats, però sobretot per als veïns de l’Enveja.

Tornant als nostres rius, i abans d’iniciar l’excursió, hem d’advertir que cadascun d’ells té un petit tram al principi que s’ha perdut i que haurem de deduir de manera aproximada, després d’estudiar el terreny, consultar els mapes antics i escoltar la gent gran. Per sort, superada esta primera dificultat, la resta encara és prou clara per poder-los resseguir. Ara, si us sembla bé, pugem a la bicicleta i comencem l’excursió.

El Riu Vell

1. El naixement i el primer tram: zona de Balada

El primer tram és el més complex, sobretot el que hi ha entre el riu actual i el canal de la dreta. Alguns pagesos de la zona asseguren que el seu traçat començava per un desaigüe que hi ha a la part de la dalt de l’illa de Gràcia, uns centenars de metres més amunt del nucli de Balada. És possible: els mapes antics i també els geològics apunten cap aquell lloc. Després, una mica més endavant, quan travessem el canal i la carretera que baixa d’Amposta i va a Sant Jaume, podem localitzar el primer vestigi del riu antic enmig d’un arrossar. Comença amb una espècie de canalització submergida sobre la que creix la malesa i aviat es transforma en un desaigüe a l’aire lliure que baixa pel costat del mas de la Móra i travessa la sèquia de Balada. A partir d’aquí, el Riet Vell separarà els termes d’Amposta i Sant Jaume d’Enveja fins al mar. A continuació, arribem a la sèquia de Calent i la carretera TV3404 que ve de Sant Jaume i passa per davant del cementeri. Aquí mos hem d’aturar perquè hem arribat a un lloc important : el complex d’edificis de les Reials Salines.

2. El Real Sitio de las Salinas

 

En este punt hi havia l’antiga salina del Cabiscol i, al segle XVIII, quan ja feia molt temps que el riu s’havia trencat i la llera s’havia salinitzat, s’hi va construir el centre logístic de les Reials Salines. Costa de creure perquè ara només s’hi veuen arrossars i el mas de Sòlio, cap a la part de dins. A l’altra banda del Riu Vell es poden apreciar els edificis de la finca de la Llanada, que estan situats damunt d’una altra salina, la de Calent.

Portem a la motxilla la descripció que feia del lloc, a finals del segle XIX, el capellà de l’església St. Miquel, Fernando Miralles. Explicava que es tractava d’un conjunt d’edificis envoltats per una muralla. El principal era el de l’Administrador de les Reials Salines; allí hi havia la seua casa, les oficines i els magatzems. Després seguia en importància la casa de l’interventor, el responsable de la gestió econòmica, allí també hi havia una zona per als guàrdies. A continuació, hi havia la casa del capellà, al costat de l’església dedicada a Sant Josep, d’una sola nau, però amb un bonic atri, ben ornada, amb un cor damunt la porta d’entrada i una bona sagristia. Seguint recorrent el complex, s’arribava a les dependències dels criats i a les quadres, que eren molt grans, i a un espai suplementari per a més guàrdies. Finalment, un gran dipòsit d’aigua dolça. Tots els edificis es disposaven al voltant d’una plaça quadrangular. Per altres documents, sabem que tot el recinte emmurallat tenia una extensió de més de tres mil metres quadrats, dels quals n’hi havia 1.353 d’edificats, unes dimensions importants.

De tot això no en queda ni una pedra. Tampoc s’aprecia cap indici a l’altra banda del Riet, a la zona del mas i magatzems de la finca de la Llanada, prop de la carretera d’Amposta als Eucaliptus, on sabem que hi havia diversos edificis vinculats a les salines. Curiosament, l’únic vestigi del que podem parlar per testimoni oral es troba a la part de dalt del mas de Sòlio, que devia quedar just fora muralles. Allí, fa anys, amb motiu d’uns treballs a la finca, van aparèixer alguns esquelets. És possible que es tractés de la zona on es trobava el cementeri de les salines. Hem de pensar que en el complex de les Reials Salines vivien almenys una cinquantena de persones i que a la temporada de la recollida de la sal arribaven centenars de treballadors. Si tenim en compte les condicions del medi i el problema del paludisme, haurem de considerar una taxa de mortalitat significativa. Fins i tot és possible, no ho sabem del cert, que al principi s’utilitzés com a cementeri de l’Enveja, encara que molt aviat es construirien el seu propi, que és l’actual. Sant Jaume, a través de la seua història, ha canviat d’església almenys tres vegades, però creiem que sempre ha mantingut el cementiri en el mateix lloc, com a mínim des de la meitat del segle XIX.

3. El Muntells i la salines del Bordís

Quan el Riu Vell deixa la zona de la Llanada baixa en línia recta cap el mar, i arriba als Montells. Ignorem quan es van instal·lar les primeres barraques en aquell lloc. Potser el primer poblament estaria relacionat amb la salina del Bordís, que estava molt a prop, a l’altra banda del Riet. De fet, el lloc es trobava just enmig del conjunt de salines que, al voltant del 1700, segons l’historiador Emeteri Fabregat, s’esglaonaven des del mar cap a  l’interior, Riet amunt: Hospital, Oliver de Boteller, Capcir, Jesuïtes, Villafamés, Pere Pons, Jordà, Riu i Marco. Passats els anys, la producció es concentraria, com dèiem més abans,  a les fàbriques de Calent i Bordís.

En qualsevol cas, és segur que, a partir de 1860, amb l’expansió de l’arròs pels termes de Sant Jaume d’Enveja i d’Amposta, el nucli dels Montells es va consolidar. Probablement va coincidir amb la ruïna definitiva de les salines a causa de les grans aportacions d’aigua dolça que van començar a arribar. De fet, com van quedar inutilitzades, l’Estat va treure els terrenys a subhasta l’any 1871 per un valor de 1.828. 125 pessetes.  Es tractava d’una extensió enorme de terra, més dos mil hectàrees, que molt aviat seria transformada en arrossars.

4. Els Eucaliptus i la Platjola

La urbanització actual dels Eucaliptus, adscrita al municipi d’Amposta, està situada dins de l’antiga llera del Riu Vell en el moment que arriba al mar, entre les actuals carreteres d’Amposta i dels Montells, que marquen els seus marges. El nom de la zona, segons el botànic Rafel Balada, ve d’una concessió d’aiguamolls molt gran que es va fer a la zona de la desembocadura del Riu Vell – semblant a la de l’Anglès de 1862, situada més cap a la Ràpita-, i en la que es van plantar molts eucaliptus bords per ajudar a la dessecació aprofitant la potència d’absorció d’aigua que té este arbre. Se’n van posar tants que a la finca se la va denominar popularment els Eucaliptus. Molts anys després, quan va començar l’expansió del turisme, cap als finals dels seixanta i primeries dels setanta, es va intentar construir una urbanització, que ha tingut una vida complicada, però que ha conservat el mateix nom. De totes maneres, els que ja tenim anys, associem el nom d’eucaliptus a l’arbre ver, que es plantava prop de les cases per les seues propietats medicinals per combatre els constipats i les inflamacions de les vies respiratòries.

Tocant a la urbanització trobem la bassa de la Platjola, que és la resta més clara del que a l’època medieval va ser Port Fangós, en concret el seu extrem sud. Ja hem explicat en altres articles la importància que va tindre el port durant els segles XIII i XIV per a l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó. El port reunia diverses condicions que el feien imprescindible en aquella època: estava en una posició equidistant entre els diversos regnes de la Corona, la qual cosa facilitava la concentració de forces. A més, Port Fangós era l’únic lloc que podia acollir armades tan grans sense dificultat.

Entre altres gestes que van sortir de Port Fangós hem d’assenyalar quan el rei Pere el Gran, el dia 6 de juny de 1282, sortia al davant de 150 naus i 10.000 hòmens per conquerir l’illa de Sicília. Temps després, el 31 de maig de 1323, seria l’infant Alfons, en nom del seu pare, Jaume II, qui salparia amb 300 embarcacions cap a la conquesta de Sardenya. Altres expedicions, com la de Joan I “el caçador”, l’any 1394, o la Martí l’Humà, l’any 1398, també sortirien d’este port. En canvi, l’esquadra d’Alfons el Magnànim cap a Itàlia ja salparia dels Alfacs, la qual cosa mos indica que Port Fangós ja havia quedat inservible.

En resum, al costat del Riet Vell s’apleguen molts fets importants de la història del Delta: a ell li devem l’impuls primer i més potent d’arrossegament de sediments per formar el lòbul meridional del Delta fa milers d’anys, i també quasi tota la història de la sal del Delta entre el segles XII i el XIX. Després perdria protagonisme amb la introducció de l’arròs a partir de 1860, i acabaria reconvertit en un desaigüe qualsevol, que mos passa desapercebut quan baixem cap a les platges i la urbanització dels Eucaliptus.

El riu de la Saida i del Goleró 

És el riu de la banda esquerra del Delta. Ha rebut diverses denominacions: del Rec Mestre, d’Illa de Mar, de la Marquesa, del Goleró, Fondo i de la Saida. Estos dos últims són els que apareixen amb més freqüència als mapes, però natros, si us sembla bé, per evitar confusions, parlarem del riu de la Marquesa i del Goleró perquè són llocs més coneguts.

1. Nucli urbà de Deltebre

Curiosament, el pont “Lo Passador” queda molt prop del lloc per on trencava el riu que, una vegada assecat, marcaria el límit entre les partides de Jesús i Maria i la Cava. Així, l’Ajuntament, la Plaça 20 de Maig, l’Institut o la Biblioteca quedarien dins dels marges d’este riu antic, que després iniciava una pronunciada corba cap amunt per davant del cementiri. Durant un bon tros, la carretera de la Mallada indica el marge dret del riu, en canvi, l’esquerre és més difús i, en casos de fortes avingudes, podia escampar-se per totes les Parellades, fins a la carretera de la Pau.

Per trobar els primers vestigis de l’antic riu hem de passar el canal, cap a la zona industrial. Allí el trobem reconvertit en un desaigüe que es dirigeix al camp de futbol de Jesús i Maria on es torna a perdre i no reapareix fins a la part de dalt del poble, prop del mas de Catxina, en una zona que antigament es denominava les Platges. Analitzats molts mapes antics i escoltades moltes explicacions de gent gran, creiem que el seu recorregut aproximat era el que us hem marcat al gràfic de més amunt.

2. El Bosc

Des de les Platges, el riu ja es pot seguir molt fàcilment a través de la sèquia del Riet. Resseguint-la, apreciem l’extraordinari meandre que envolta la partida del Bosc enmig de la qual avui està la Cambra Arrossera. Precisament la carretera de Camarles parteix en dos la zona del Bosc, i quan travessa el riu antic, uns metres abans d’arribar al canal de Montanyana, mos ofereix una bona vista del que queda. Aviat el riu girarà de nou i tornarà cap al poble -passant per davant de la denominada granja de Roman- i baixarà pel costat de la carretera de l’Ampolla. Si us hi fixeu, veureu que els terrenys de la dreta estan molt més fondos que els de l’esquerra perquè assenyalen el riu. Després, quan la carretera gira cap al poble, el riu ho fa precisament en sentit contrari, i tira cal al Pregó i Illa de Mar.

El meandre del Bosc, que té una gran importància històrica per a comprendre la colonització del Delta esquerre, no sempre va ser igual. Diversos documents mos expliquen que la seua creació es va accelerar entre la segona meitat el segle XVI i la primera del segle XVII. Es creu que el nom podria estar relacionat amb què, com les aigües del riu envoltaven aquella petita península i sovint es desbordaven, es produïa un fenomen “d’endolciment” de la terra que afavoria l’aparició de molts arbres enmig d’aquell delta salabrós. Així ho reflexa algun mapa de primeries del segle XVIII. Una altra possibilitat seria que aquella zona estigués vinculada a la familia tortosina dels Bosc. No ho saben del cert. Sigue com sigue, sembla que aviat van aparèixer al Bosc algunes barraques i la primera capella amb un precari cementiri. Després, quan el riu vell es va tancar, seria una de les zones més perjudicades perquè es va iniciar un ràpid procés de salinització afavorit per la penetració de l’aigua del mar. Els arbres van desaparèixer, les hortes es van perdre i la poca població que hi vivia es va traslladar majoritàriament cap a la Cava, al costat del nou riu.

3. El Pregó

Una cosa semblant va passar al Pregó. Ja us vam parlar en un article anterior del possible origen del nom: un disputat límit de terme entre Tortosa i el Perelló. En qualsevol cas, este lloc, que devia ser prou fèrtil, també va entrar en decadència en tancar-se el riu i salinitzar-se. Mentre el riu va estar obert, entre el Pregó i Illa de Mar hi va haver una zona d’aiguabarreig que anava variant segons els volum d’aigua que baixava. En època de grans riuades adquiria una extensió molt considerable i, en canvi, als estius es reduïa. En esta zona hi havia altres illes -Cort, Falcó, etc- que, amb el temps, van acabar annexionades a Illa de Mar.

A la segona meitat del segle XIX, quan ja feia molt temps que el riu s’havia tancat, alguns empresaris van adquirir moltes terres en aquella zona per transformar-les en salines. Entre els propietaris, hauríem de destacar a Pasqual Ballester Franch, un personatge ben singular, nascut en una barraca de la Cava que, des del no res, es va convertir en un prohom de la comarca arribant a ser alcalde de Tortosa en dos ocasions. Abans però va portar una llarga activitat en tota classe d’iniciatives empresarials. Com més el coneixem, més mos sorprèn. El veiem negociant amb sosa, comprant regalèssia i exportant-la a Marsella, construint un gran mas als Hortets on centralitzaria gran part de les seues activitats. També el trobem com a contractista d’obres del canal de la dreta, adquirint  vaixells de la Real Companyia de Navegación del Ebro, convertint-se en un dels més grans latifundistes de Jesús i Maria, construint salines, i aconseguint allò que, com diu l’historiador Emeteri Fabregat,  en aquella època devia semblar impossible: que un cavero sigués alcalde de Tortosa.

4. Illa de Mar

L’Illa de Mar té la particularitat de ser un dels territoris antics del Delta que ha mostrat més estabilitat al llarg de la història. Al segle XVI ja hi havia salines que explotava un noble tortosí de la família dels Curto, també s’hi recollia sal de ventura pels particulars. Sabem que la relació entre uns i altres va generar alguns contenciosos. Per protegir les salines i els treballadors dels pirates musulmans, al segle XVI s’hi va construir una torre de defensa privada, que es va dir torre de la Curta. L’origen del nom el trobem en què a la mort del propietari, la dona va assumir l’explotació.

A més, l’any 1575, l’Ajuntament de Tortosa va construir a Illa de Mar, a la mateixa bocana del riu, una torre de defensa dotada amb una guarnició de soldats i alguns canons -al menys un sacre i una colobrina- per impedir l’entrada de naus corsàries riu amunt. La torre es va dir de l’Àngel Custodi. Al blog hi trobareu un article que en fa referència. Després, en desaparèixer o reduir-se el perill pirata, la torre va passar a exercir la funció de control duaner i sanitari, sobretot en temps de pesta. A més, sabem que els seus ocupants es dedicaven també a mostrar l’entrada del riu, evitant les barres d’arena, als vaixells forasters.

La torre a primeries del segle XVIII continuava en funcionament, però ignorem què li va pasar després.  Suposem que en tapar-se el riu i iniciar-se la regressió del Delta per aquella zona, la torre va caure. De fet, algun testimoni, fa anys, explicava que a uns dos o tres quilòmetres dins del mar, a l’altura dels restaurant dels Bascos, hi havia restes d’ alguna construcció.  Caldria comprovar-ho. Però tampoc es pot descartar que quan la torre amenaçava ruïna i ja havia quedat abandonada, la pedra, una cosa tan valuosa al Delta, es reaprofités per a altres edificacions. Finalment, en temps molt més recents, Illa de Mar va ser el primer lloc on es va fer arròs al Delta esquerre, abans de la construcció del canal. La iniciativa va correspondre a un empresari que va fer un canal que anava des del riu, a l’altura de la part de dalt de l’illa de Gràcia, fins a Illa de Mar: el canal de Bonastre.

Avui dia, el perímetre de l’Illa de Mar és molt fàcil de resseguir perquè hi ha una carretera, ben poc transitada, que va des del Goleró fins a la Marquesa, sempre pel costat de l’antic riu. Ideal per a recórrer-la en bicicleta. El riu del Goleró encara està obert al mar avui dia, transformat en un important desaigüe i marcant els límits entre els municipis de l’Ampolla i Deltebre. En canvi, el riu de la Marquesa s’ha assecat del tot i avui només queden alguns canyars tocant al restaurant dels Bascos. La desaparició del riu, a primeries del segle XVIII, és el principal motiu de la constant regressió de tota aquella zona.

La mort d’este segon riu, a primeries del segle XVIII, va deixar amo i senyor del Delta al riu actual que, a poc a poc, va anar definint la seua llera. El punt més complicat va ser el de la Catxa on la multitud d’illes que s’hi van formar -unes de forma natural i altres artificials, afavorides per la instal·lació de puntals i canyes que retenien els sediments- van dificultar la navegació durant molts anys. La cosa es va acabar de complicar amb les barres d’arena que es formaven i es formen encara avui a la desembocadura, la qual cosa dificultava molt l’entrada i sortida al riu a les embarcacions de cert calat. Per evitar este problema, com veurem en propers articles, es va intentar la construcció de diversos canals de navegació des d’Amposta a la Ràpita, però, per desgràcia, les coses no van millorar gaire.

Nota: Agraeïxo molt especialment la col·laboració d’Aitor Gilabert, que s’ha encarregat de la presentació gràfica, i de Manolo Garrido, amb l’aportació de fotografies. També he de donar les gràcies a Joan Esteller i Josep Fumadó,  els dos de Sant Jaume, que m’ han resolt molts dubtes i evitat més d’una equivocació. I un record molt especial per a Josep Bertomeu “Rafela”, mon oncle, que quan jo era menut me va portar per dins del riu de la Saida i em va deixar meravellat amb aquella aventura. I també per a mon iaio, per totes les històries del Delta que em va contar; entre elles, una que explicava que hi havia cinc rius: el Vell de Sant Jaume, el Migjorn, el Principal, el de la Saida i el Fondo; i jo me l’escoltava amb uns ulls com a taronges.

Finalment, un aclariment: este article és només una aproximació general als grans rius que ha hagut al Delta, això no treu que, en determinats moments històrics, se’n poguessen obrir altres de secundaris o que els cursos es modifiquessen més o menys en funció de les grans riuades i el pas del temps.

© Jordi Gilabert Tomàs

Bibliografia:

Arasa, A: Aproximació a la Geologia del delta de l’Ebre, 2005.

Arbeloa, M/ Vianney, J: “El riu Ebre a l’antiguitat”, Recerca, 2006.

Balada, R: “El delta de l’Ebre”, Treballs Societat Catalana de Biologia,1985.

Curto, A: “Introducció a la navegació per l’Ebre català a la Baixa Edat Mitjana”, Recerca, 2006.

Fabregat, E: “Les salines dels Alfacs: origen i producció al segle XVIII”, Recerca, 2000.

Fabregat, E: ” Pasqual Ballester Franc, un empresari del Delta”, Vides aixorejades, 2007.

Folch, R: “Aproximació al delta de l’Ebre”, Seminari Internacional deltes de la Mediterrània, 1980.

López, R: Historia de Amposta, 1975.

Maldonado, A: “Introducción geològica al delta del Ebro”, Els Sistemes Naturals del Delta de l’Ebre, 1977.

Massip, J: “Aproximació a la història del delta de l’Ebre”, Seminari Internacional deltes de la Mediterrània, 1980.

Ribas, X: “Conflictes per la terra al delta de l’Ebre a l’època Moderna: la Puntagrossa”, Recerca, 1999.

Entrades del blog relacionades:

Els grans canvis del delta del segle XVII.

La Cava, dels seus orígens al primer cens de 1817.

Fem una excursió pel Delta del segle XVI?

La torre de l’Àngel Custodi, la porta del Delta.

Port Fangós i l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó.