Investiguem qui va desviar el riu per la Cava

 

L’article que us presentem té dos parts, a la primera analitzem els sistema de comunicacions antic, que es va mantindre a la ribera durant segles, i a la segona investiguem  qui va fer la Cava, per quins motius pensem que la van fer i quines conseqüències va tindre la seua construcció per al sistema de transport fluvial i marítim que venia utilitzant-se des de finals del segle XIV. Com el text ha quedat llarg, aquells interessats exclussivament en l’assumpte de la Cava tenen l’opció de passar directament a la segona part. El text que us presentem l’hem d’entendre com una continuació i revisió d’altres articles publicats en este blog: “ La Cava: dels seus orígens al primer cens de 1817”, i “ Els grans canvis al Delta del segle XVII”.

PRIMERA PART: El sistema de comunicaciones del Delta des del segle XV a la primera meitat del XVIII

Cristòfol Despuig ja mos va explicar als seus Col·loquis, l’any 1557, que “ posant-nos dins d’una barca cercam tota la ribera, que és una infinita planura, de uns estanys en altres, anant per dins d’unes sèquies mai mos cal apear”. Més clar no ho podia dir: el Delta, al segle XVI, estava tot interconnectat. No hi havia carreteres, només alguns lligallos per a les raberes que baixaven a pasturar, però, en canvi, sí que es disposava de tot un circuït de camins d’aigua que permetia, amb pontons, barques o llaüts, anar on calgués, arribar als ports de l’Ampolla i dels Alfacs, i carregar o descarregar el que convingués.

Però la cosa venia de molt abans. Al segle XV, el Delta era un punt molt important d’exportació de llana que es baixava pel riu des de l’Aragó i era negociada a Tortosa. Després, es transportava fins als ports dels Alfacs i l’Ampolla amb barques, pontones i llaüts. En el cas dels Alfacs, la mercaderia s’entrava des de l’Ebre per alguna de les sèquies que connectaven amb el Pantà, que es travessava fins arribar al Rec vell. Des d’allí, nous canals permetien l’accès al Trabucador on es trobava el grau, al fons de la badia. L’historiador Albert Curto ja va fixar la ubicació del Trabucador per al segle XIV. Va transcriure un document on es deia textualment: “ Trabucador, ubi nunc est gradus Dertose, coram Salines”. És a dir, que el port es trobava davant o prop de les salines. D’esta manera, les naus italianes o biscaïnes que venien a buscar la llana completaven fàcilment la seua càrrega amb sal de primera qualitat.

En el cas de l’altre port del Delta, el de l’Ampolla, les coses encara eren més senzilles. Les grans naus genoveses, venecianes o pisanes fondejaven el més a prop possible de la platja del Goleró, aprofitant la relativa protecció de Cap Roig. Fins allí, i a través del Riet Fondo, arribaven els pontons i les barques tortosines carregades de llana. De vegades, es completava l’operació amb una partida de gerres de mel, que també es baixava de l’Aragó, o altres productes de la comarca. En el cas dels dos ports, la procedència de naus  tan llunyanes s’explica pels preus molt competitius de la llana de l’Aragó, Maestrat i la mateixa zona de Tortosa en els mercats internacionals, i la necessitat d’abastir la important indústria tèxtil italiana.

comunicacions
Fig.1: Sistema de comunicació fluvial del Delta des de l’Ebre als ports i viceversa.

Gràcies a les investigacions de la historiadora Francesca Vilella coneixem bé els fluxos comercials dels nostres ports per a la segona meitat del segle XV i sabem que el volum de sortida de productes -llana, sal, mel, etc- era molt superior al d’entrada. Però, de totes maneres, estes grans embarcacions no solien arribar de buit. Procuraven aprofitar el viatge – com fan els camions avui dia- i portaven productes de les seues terres o de les escales que feien, i que aquí tenien demanda: roba, ceràmica, manufactures, pedres de molí, blat, espècies, mobles, escabetxos, etc. Les barques i pontones carregaven estos productes i, recorrent en sentit invers les sèquies i canals en el cas dels Alfacs, o el Riet Fondo en cas del Goleró, els pujaven a Tortosa per al consum de la població o per a negociar-los amb els altres pobles de l’interior.

La Puntagrossa -actual Jesús i Maria- era la zona de confluència dels productes que pujaven i baixaven als ports dels Alfacs i l’Ampolla amb pontons i barques, i dels que entraven i sortien per la bocana principal del riu amb embarcacions mitjanes. Un document de l’arxiu del marquès de Bellet mos explica com devia ser aquell lloc. Es tractava d’una península “ feta un bosc de tamarius, bova, senill, basses, canals, tot ple d’aigua i terra que no hi ha memòria de hòmens que l’hagin vista treballar ni reduir a cultura… excepte algunes sorts o parellades de terra per les vores del riu”. Precisament en esta zona, la investigadora Francesca Vilella creu que hi podia haver una espècie de dipòsit de mercaderies per facilitar les tasques de càrrega i descàrrega de les naus i estalviar temps. El producte es guardava allí i després es pujava a Tortosa o es carregava a les naus. Això també podria explicar el Grau d’Amposta, encara que en este cas la cosa seria més complexa, per assumptes de jurisdicció, però això forma part d’una altra investigació de la que ara no mos podem ocupar.

En tot cas, s’ha de contemplar la possible existència de petits ports intermedis o embarcadors, més aviat dipòsits de mercaderies, a l’interior del Delta, pensats per millorar l’eficàcia de la càrrega i descàrrega, i protegir els productes fins on fos possible del cors musulmà, que el segle XV ja va començar a crear seriosos problemes. Per fonamentar la seua hipòtesi sobre la Puntagrossa, la historiadora Vilella aporta algun document com el de Domingo Fogasa, de l’any 1472. Es tracta d’un patró d’una nau biscaïna que carrega als Alfacs 120 saques de llana “ portades a la Puntagrossa amb lo pontó d’en Simó Daler”. O sigue, les llanes baixades de Tortosa s’havien descarregat a la Puntagrossa i després, quan la nau que les havia comprat va arribar als Alfacs, es van tornar a carregar en pontons i es van portar al port.

La comunicació amb barques i pontons des del Goleró a Tortosa no necessitava obres complementàries. El recorregut pel Riet Fondo era suficient, però en el cas dels Alfacs les coses eren diferents. Calia fer i mantindre sèquies per comunicar el riu amb el Pantà i este amb el Trabucador. Coneixem l’obra que van realitzar Francesc de Boteller i el seu fill, quan, l’any 1422, se’ls va autoritzar la construcció d’una sèquia que comunicava “ el riu Ebro fins al port del Alfac”. Per esta sèquia, que travessava tot el Pantà, es podria navegar amb pontons, llaüts i altres embarcacions. Per cert, per als que pensen que això dels peatges de les autopistes és una cosa moderna, els anirà bé llegir un dels capítols de l’autorització: “Que tot llaüt, pontó o altra fusta que no siga dels dits pare e fill, sia tengut de pagar”. Heu llegit bé, la sèquia eren de peatge!

Poc després, el sistema es va millorar. L’historiador Emeteri Fabregat va localitzar un apunt a clavaria, de l’any 1468, que resulta molt revelador. S’explica la construcció d’una nova sèquia “ que comença davant de la Puntagrossa e entra en lo estany del Pantà, per poder carregar e descarregar les naus i fustes que vénen als Alfacs”. L’obra, a càrrec de la ciutat, va durar cinc mesos i va originar una despesa de 336 lliures. Sembla que aviat esta obra va generar problemes als pescadors perquè uns anys després, la documentació de Rúbriques mos parla d’una tancada que s’ha de fer a la mateixa sèquia que “ parteix de la Puntagrossa y entra en lo estanys del Pantà perquè per ella no se’n tornàs lo peix de l’estany”.

S’evidencia un cert conflicte d’interessos entre els diversos sectors que utilitzaven les sèquies: mercaders, saliners i pescadors. De vegades, allò que convenia a un sector devia perjudicar a un altre, però, amb tot, d’acord amb la documentació consultada, creiem que el sistema funcionava d’una manera prou satisfactòria. Amb tot, la ciutat va continuar fent obres per millorar les comunicacions pel Delta. Hi ha un document de primeries del segle XVII ( Salines, 1627) que mos explica que “ la ciutat de Tortosa ha fet a ses costes i despeses en los anys passats una sèquia molt llarga i ampla a la dita part del Rec Vell envers ponent, la qual ve del Rec Vell i va al dit estany del Alfac per a efecte de poder per aquella tràurer i carregar la sal que es fa en dites salines, la qual sèquia encara per avui hi és i serveix per al mateix efecte i conserva lo mateix nom de sèquia de la ciutat de Tortosa”.

L’activitat comercial del segle XV es va veure alterada al segle XVI amb la intensificació del cors musulmà. La inseguretat del mar i els atacs corsaris a la costa catalana, en especial al delta de l’Ebre, van ocasionar una crisi general del comerç marítim. A les Corts de Montsó de 1585 un diputat català es lamentava perquè “casi se pot dir ser de tot acabats tan principals negocis y comercis”. Els efectes al Delta van ser molt greus i es va provocar un daltabaix econòmic i demogràfic. Es van haver de fortificar les salines, l’Aldea va desaparèixer com a nucli de població, les monges de la Ràpita van fugir cap a Tortosa, moltes explotacions van quedar abandonades i Amposta va perdre la meitat de la població i els que quedaven estaven arruïnats de tants rescats que havien pagat. Ningú volia baixar a treballar a la ribera: ni pescadors, ni pastors, ni saliners. Les gran naus italianes van deixar de vindre a buscar llana, el comerç de llarga distància pràcticament va desaparèixer i el de la sal es va limitar al cabotatge per la costa catalana i valenciana, enmig de grans perills.

El Delta es va haver de protegir i, per desgràcia, li va costar molt. Va haver de sofrir molts atacs, captures i saquejos abans que les autoritats bastissin un sistema de defensa mínimament eficaç. La prioritat va ser protegir el Trabucador i la badia dels Alfacs, l’entrada principal del riu i el port de l’Ampolla. En el primer cas, com ja hem explicat en un altre article, la monarquia va projectar,  a la segona meitat del segle XVI, un ambiciós sistema de quatre torres: dos a l’entrada de la badia i dos al fons, protegint el canal d’accés dels vaixells al Trabucador. El projecte només es va executar a mitges: a l’entrada de la badia es va construir la torre del Codonyol, a la banda de la Ràpita, i al fons del port la de Sant Joan.

Al principi, no compreníem la ubicació de la torre de Sant Joan, allà, al mig del no res. Després, quan vam conèixer el projecte inacabat de l’enginyer Cristòbal Antonelli, ho vam entendre tot. Quan les naus arribaven al Trabucador a carregar sal quedaven indefenses davant de qualsevol estol corsari que aparegués a la bocana de la badia. Les dos torres artillades, la del Carregador/Trabucador i la de Sant Joan, situades una a cada costat del canal d’accés al port complien la funció de protecció. Però, com que la torre del Carregador no es va arribar a construir per falta de recursos, tota la responsabilitat defensiva la va haver d’assumir la torre de Sant Joan.

Mentre, a la bocana principal del riu, la ciutat de Tortosa construïa, l’any 1575, una altra torre artillada, la de l’Àngel Custodi, per protegir els vaixells que entraven per aquella via i impedir l’accés d’embarcacions corsàries aigües amunt. En canvi, la zona de l’Ampolla va haver d’esperar fins a l’any 1599 per a comptar amb la protecció d’una torre artillada. De fet, aquell any se’n van construir tres: Cap Roig, l’Àguila i l’Ametlla, que enllaçaven amb altres més antigues situades a Sant Jordi, Cambrils, Salou i Tarragona. Totes elles dotades d’artilleria podien oferir sopluig sota els seus canons a les embarcacions en perill, i suposaven una important ajuda al transport de sal a Cambrils, Sitges, Arenys, Barcelona, Blanes, Mataró, i gran part de la costa catalana que es nodria de les salines del Delta. La documentació explica que, de les tres torres, la de Cap Roig havia de ser la més reforçada: “ per estar en lo port de la Ampolla on se carreguen los vaixells grossos y, en cas de necessitat d’enemics, ha de defensar los vaixells i de haver mitja colobrina -un tipus de canó molt eficaç- e altres peces de artilleria”.

Encara que amb un fluxos comercials més modestos que en el segle anterior, el sistema de comerç i transport que combinava la via fluvial i marítima es va mantindre durant el segle XVI i gran part del segle XVII. Cosa ben curiosa és que, en un Delta tan canviant, es mantinguessen els mateixos ports. A finals del segle XVII, l’enginyer Antonio Borsano, situava encara el port del Trabucador, més o menys, a la mateixa zona: “ a una legua de la Rápita está la torre  cuadrada de San Juan, sobre el puerto principal de los Alfaques”. En relació a l’Ampolla, afirmava que por “el Golerón, que sale del río Ebro, es donde entran las barcas para Tortosa”. Han passat tres-cents anys i el sistema de comunicació i transport heretat de l’edat mitjana encara sobreviu, però està a punt de col·lapsar.

Encara que el fenomen del cors es va reduir molt a primeries del segle XVII i que diversos testimonis mos parlen d’una recuperació de l’activitat econòmica i de la demografia en esta època, sembla que la cosa no va durar gaire. A partir de 1640, la Guerra dels Segadors va tindre uns efectes devastadors sobre l’activitat econòmica al Delta. El territori ebrenc era zona de frontera entre els dos bàndols i encara que Tortosa en la primera fase de la guerra es va mantindre fidel a Felip IV, fora de la ciutat, al camp, el domini dels miquelets i de les tropes francocatalanes era considerable. Entre altres coses, sabem que les salines van quedar abandonades i que els saquejos més devastadors es van produir durant el setge francès de Tortosa l’any 1648 i la posterior ocupació. El final de la guerra i la superació de la pesta que s’havia escampat els darrers anys no van suposar la recuperació immediata de la normalitat. La gent havia quedat molt empobrida i es van viure uns anys molt difícils, almenys fins a la dècada de1660.

Una mostra de la situació en què havia quedat el Delta la trobem en el cas de les salines d’Oliver de Boteller, situades al Rec Vell. Es tracta d’un contracte d’arrendament que es va fer l’any 1660 i que va donar a conèixer el professor i historiador Salvador Rovira. El signa  el propietari de les salines, Pere Jordà, amb dos socis inversors: Antoni Vidal, batlle de Vinaròs, i Domingo Pau, mariner de Tortosa. El document contemplala reedificació i restauració de les salines que lo noble sr. Don Pere Jordà té en lo terme general de dita ciutat davall de Amposta, les quals per les torbacions i guerres del present Principat de Cataluña estant del tot devastades i hermes”. El contracte es feia per un termini de vuit anys, entre l’1 de novembre de 1660 i el 30 d’octubre de 1668, i contemplava, entre més coses, la reconstrucció de la torre de defensa dels Oliver, i de la casa que hi havia al costat, la fàbrica de tres sèquies noves, la compra de dos carros i un pontó i, en general, el retorn de les salines a la mateixa situació en què  es trobaven abans de la Guerra dels Segadors. El fet que els socis no paguessen un lloguer anual, com sempre s’havia fet, i que Pere Jordà hagués de buscar inversors per recuperar les seues salines indiquen la delicada situació econòmica per la que s’estava passant a la zona, fins i tot les famílies més adinerades i poderoses. Cal recordar que per l’arrendament d’estes salines, uns anys abans de la guerra, s’havien pagat 1200 lliures a l’any, la qual cosa dona idea de la gravetat de la situació a la que s’havia arribat.

Captura de pantalla 2019-05-08 a les 18.57.33
Fig.2: Primera pàgina del contracte d’arrendament de les salines d’Oliver de Boteller entre Pere Jordà, Antoni Vidal, batlle de Vinaròs, i Domingo Pau, mariner (1660).

 

SEGONA PART: Investiguem qui va fer la Cava i per què

Sobre els motius de la construcció de la Cava, la documentació en parla molt poc i d’una manera misteriosa. Una de les poques referències sobre l’assumpte la trobem en un document de l’arxiu del marquès de Bellet on es diu: “ Por los años 1660 por particulares conveniencias de algunos vecinos de Tortosa se abrió una acequia…que se nombró la Cava”. De la seua lectura podem deduir almenys el moment concret en què es va fer; que hi va haver diversos responsables; que eren veïns de Tortosa i que van actuar per un interès particular.

D’entrada, sembla que hem de descartar la implicació directa de l’administració de Tortosa, que ja va deixar clar en algun acord municipal d’anys després que ells“ no havien tingut la menor culpa” en l’assumpte de la Cava, sense estendre’s en més explicacions. També pareix que hem d’excloure la intervenció de la poderosa confraria de pescadors de Sant Pere, que anys després de l’obertura de la Cava es queixava que “ les pesqueres estan perdudes i estèrils de peix per haver-se desviat lo riu del alveo antic i eixir per la Cava”,i exigia una solució a l’Ajuntament. La destrucció del Pantà suposava la pèrdua d’una de les zones de pesca més importants de la ciutat. D’altra banda, era obvi que la confraria de mariners de Sant Telm i els mercaders de la ciutat tampoc havien tingut res a veure perquè  partir les aigües del riu i disminuir els seus cabals en cap cas no els podia beneficiar.

Les responsabilitats apuntaven cap als pagesos o els propietaris de la Puntagrossa. La imprudència d’alguns pagesos que haurien obert una sèquia en un lloc inconvenient per posar en regatge alguna terra erma, o una acció deliberada dels propietaris de la Puntagrossa per salvaguardar-la de la continua erosió que li ocasionava el meandre i que s’havia intensificat molt les darreres dècades. L’historiador Xavier Ribas ja ho va exposar fa anys en el seu article “ A propòsit de la Cava” on recollia un paràgraf d’un document de l’arxiu del marquès de Bellet on s’explicava el que estava passant d’una manera molt gràfica : “ Esta torre de D. Miquel Meca, en lo any 1640, hi havia della al riu un tir de bala y en lo 1645 s’emportà lo riu tanta terra en los cinc anys que a més de la terra enderrocà la torre y continuà emportant-se terra que en los anys 1666 en que començà a fer-se la Cava arribava a menos de un tir de pistola de la torre de Marsella, y de no fer-se la Cava se n’hauria emportat la de Marsella”. Aquí teníem uns potencials beneficiats de tot el sarabastall que es va provocar: els propietaris de la Puntagrossa.

 

a1
Fig.3: Plànol que explica el desviament del riu per la Cava, l’any 1666. Arxiu Marquès de Bellet.

Durant anys, hem estat aturats en esta posició, però avui estem en condicions d’avançar una mica més. Amb molta fortuna, hem trobat un document de l’enginyer major del Real Ejército de Cataluña a l’època de Carles II, Ambrosio Borsano, que en parla. Ell és l’autor d’un detallat mapa de Catalunya datat l’any 1687, que està considerat un dels més precisos del segle XVII. El mapa, que ja us vam presentar en un article anterior, reprodueix amb molta fidelitat el Delta que hi havia vint anys després de fer-se la Cava. Sabíem que el mapa de Borsano anava acompanyat d’una memòria o discurs que podia ser molt aclaridora, però pensàvem que estava desapareguda. Avui, després d’una combinació de fets casuals, l’hem trobada, i el que diu és del tot inesperat: “las salinas de los Alfaques echaron a perder el canal viejo del río principal por abrir una acequia que todo el río se fue por aquella acequia”. Sorpresa enorme: els responsables de la Cava i del posterior desviament del riu, i de la configuració del Delta tal com el coneixem avui dia van ser els saliners del Rec Vell, totes ells situats entre Amposta i l’Enveja, des dels Eucaliptus a la carretera de Sant Jaume.

Acabàvem de topar-mos amb la resposta a un dels misteris més grans del Delta dels darrers segles, però alhora apareixien un munt de preguntes: qui eren estos saliners?, per què havien desviat el riu?, com havien aconseguit imposar els seus interessos perjudicant a tanta gent? Vam pensar que el primer era posar nom a estes persones. Vam buscar la bibliografia que hi havia sobre salines al Delta. Comptàvem amb el treball de Josep Pitarch sobre les salines del Delta a l’ Edat Mitjana, però aquells anys mos quedaven massa lluny. També teníem el treball d’Emeteri Fabregat que, encara que es centrava en les salines del segle XVIII, contenia algunes informacions que mos podien ser de molta utilitat. No cal dir que vam devorar els seus treballs però, per desgràcia, del període que mos interessava -1660/1670- encara sabíem molt poca cosa. Vam revisar la documentació de l’arxiu comarcal, el denominat Calaix de Salines, però tampoc hi havia quasi res de l’època que mos interessava, tot feia referència a èpoques anteriors. El que més s’apropava a les dates que mos interessaven era un extens lligall de l’any 1627. Del seu estudi, vam arribar a la conclusió que en aquella època només hi havia cinc salines actives: les del Rei -que s’arrendaven a inversors particulars-, Pere Oliver de Boteller, Rafel de Capsir – que l’havia comprada a la viuda Cerdà, l’any 1620-, la de Comtesina Jordà -que també venia de la salina de Cerdà- i la Sebil.

Entre estos propietaris o els seus arrendadors podien estar els responsables del que havia passat amb el desviament del riu, però, és clar, es tractava d’una fotografia de quaranta anys abans que s’obrís la Cava, i en un període tan llarg una propietat pot canviar de mans moltes vegades. De totes maneres, una part d’estos anys, el període entre 1640 i 1660 no havia sigut normal, era l’època de la Guerra dels Segadors i la seua postguerra, en què les salines van quedar abandonades. Era molt probable que en aquells moments no haguessen hagut canvis de propietat. Per tant, potser les dades que teníem eren més fiables del que pensàvem en un principi.

Després se mos va acudir contrastar les nostres salines de 1627 amb les que ressenyava Emeteri Fabregat per a primeries del segle XVIII. A ell li n’apareixien moltes més. Semblava com si no hi hagués coincidència, però, si es mirava amb atenció, resultava que moltes de les salines eren noves, adjudicades totes elles a finals del segle XVII, després que es fes la Cava; per tant, estes no comptaven. De les que quedaven, les de l’Hospital i les dels Jesuïtes tampoc estava clar que estiguessen actives en aquell moment. La resta eren les que venien de Sebil, les del Rei, les de Capsir i les d’Oliver de Boteller antigues, que ara eren dels Jordà, o sigue, les mateixes que m’havien sortit a mi. Si l’afirmació de l’enginyer Borsano era certa, i no tenim cap motiu per dubtar-ho, ja teníem a les famílies responsables.

Podíem establir la primera conclusió: els propietaris de les salines implicats en la creació de la Cava eren estos quatre: els Capsir, els Jordà, els Sebil i els representants administratius de les salines del Rei. Tres famílies ennoblides de l’oligarquia tortosina i unes salines de titularitat reial que Batllia General arrendava periòdicament a diversos inversors i que l’any 1702, Felip V vendria a un consorci de saliners de la zona. Tots ells o almenys alguns d’ells eren responsables del canvi de riu accidental o deliberat. Ara prenia més sentit aquella frase de “ por particulares conveniencias de algunos vecinos de Tortosa se abrió una acequia…”. Però continuàvem ignorant quines havien sigut estes particulars conveniències que havien mogut als Sebil, Capsir i Jordà, i potser també a la Batllia General, a fer la Cava, quin havia sigut el mòbil, com diuen a les pel·lícules on s’investiguen assassinats. Després de donar-hi moltes voltes, descartada l’acció d’uns pagesos més o menys despistats com pensàvem fins ara, només se mos acudeixen dos possibilitats: un accident o una acció deliberada. A continuació, us exposem el nostre raonament advertint-vos que encara no disposem de cap prova documental que mos permete decantar-mos per una o altra, o potser per una tercera que no hem sabut contemplar.

  1. Un accident:

Tradicionalment, una part de la producció de les salines es pujava a Tortosa amb barques i pontons, i es portava a les botigues de la sal, de la mateixa manera que també es pujava diàriament el peix. Allí es venia entre els veïns per a usos particulars i industrials. També una part de la sal es repartia pels pobles de l’interior. Recordem que abans de les neveres, la sal era el millor sistema de conservació dels aliments, per això el consum humà era molt superior a l’actual i era considerat un producte de primera necessitat.

Com que durant el període de la Guerra dels Segadors les salines van ser saquejades i van quedar abandonades, és possible que els canals d’accés tradicionals entre el Pantà i l’Ebre quedessen obstruïts per aportacions sedimentàries a causa de l’abandonament, o que calgués obrir una nova sèquia de comunicació per pujar la sal a Tortosa. De fet, es comptava amb una llarga experiència en este tipus d’obres, que venia de segles anteriors, com hem vist més amunt. Però ara les coses eren diferents: des de 1640, el meandre de la Puntagrossa s’havia aguditzat molt i el riu feia una corba molt pronunciada, cada vegada més tancada i perillosa, sobretot tenint en compte que es tractava de terrenys d’al·luvió, molt fràgils. Curiosament, la sèquia es va traçar pel lloc on el riu pressionava més i es va descontrolar. Les aigües de l’Ebre es van obrir pas cap al Pantà i, en pocs anys, es va convertir en el braç principal, iniciant-se ràpidament la desaparició del riu antic. Això va beneficiar molt als propietaris de la península de la Puntagrossa perquè l’erosió de la propietat es va deturar en sec, però va perjudicar a tots els que hi havia darrere: el Bosc, el Pregó, o la zona propera a Illa de Mar i el Goleró, perquè tots els seus horts es van salinitzar per la falta de l’aigua del riu i, al cap de poc, les terres van quedar ermes. El canvi va ser tan gran que a la zona del Pregó i Illa de Mar s’hi va acabar fent salines.

2. Una acció deliberada:

Quan vam començar a estudiar les famílies Sebil, Capsir i Jordà, mos va resultar fonamental el treball de l’investigador i professor Salvador Rovira, sobre la noblesa tortosina del segle XVII. Només començar, mos vam topar amb un personatge molt interessant: Gregori Jordà i Valls, que s’havia casat amb Francesca Oliver de Boteller,  filla de Jaume Oliver de Boteller, però com que esta va morir aviat, Gregori va heretar, a canvi de fer-se càrrec d’alguns censals, les salines històriques dels Oliver de Boteller, properes al Trabucador. Ara enteníem el canvi de titularitat que s’havia produït l’any 1630. Les salines passaven d’uns nobles a altres: dels Oliver de Boteller als Jordà.

La bona estrella de Gregori Jordà no es va acabar aquí. A més, va rebre el privilegi de noblesa de Catalunya l’any 1632 i alhora se li va concedir el càrrec de l’acaldia de la Suda i la batllia de Tortosa, per a ell i els seus successors. És a dir, en poc temps es va convertir en una de les personalitats més influents de la ciutat i tot indica que els negocis li anaven molt bé. En aquell moment les seues salines eren molt rendibles: l’any 1633, les arrendaria a un mercader de Vinaròs per un període de sis anys a un preu de 1200 lliures/any. No va ser este l’únic negoci que se li coneix. Poc abans, l’any 1626, havia comprat als Talarn la meitat de la Puntagrossa per un preu de 301 lliures. A partir d’aquell moment, tota la Puntagrossa passava a ser propietat de diverses branques de la família Jordà. També el veiem com a propietari del palau dels Oliver de Boteller, negociant el transport de llana a Barcelona, arrendant les herbes dels masos del Mas d’Avall i de Cardona, de la Puntagrossa i de l’Aldea.

A poc a poc, entre els segles XVI i XVII, els Jordà havien aconseguit unes propietats enormes a l’actual Delta esquerre: l’Aldea, el Mas d’Avall, la Puntagrossa, la Grandella… Una immensitat de terra obtinguda a través de compres avantatjoses, herències o casaments interessats. Una de les inversions més memorables d’esta família seria l’espectacular negoci que van realitzar a primeries del segle XVI amb la compra de l’Aldea al monestir de Benifassà -mos ocuparem d’este assumpte en un article que estem preparant sobre la història de l’Aldea-, i que es podria definir com un dels primers “pelotassos” que es van fer al Delta. Després en vendrien molts més, com tots sabeu…

El fill de Gregori de Jordà, Pere Jordà, va nàixer a Tortosa, l’any 1628, i l’any 1645, en plena Guerra dels Segadors, quan només tenia disset anys, va rebre els privilegis que el rei Felip IV li havia atorgat al seu pare, i va ser nomenat alcaid de la Suda i batlle de Tortosa, encara que, com era menor l’edat, el càrrec va ser ocupat temporalment en el seu nom per Francesc Oliver de Boteller. Anys després, el 1662, quan tenia trenta quatre anys, es va casar amb Teodora de la Torre, filla de Sebastià de la Torre, marquès de Santa Coloma. La qual cosa li va permetre millorar encara més el seu estatus i relacionar-se amb l’alta noblesa del país.

Arribats a este punt, cal explicar que el càrrec de batlle que ostentava Jordà o algun representant en nom seu, avui dia s’entén com a sinònim d’alcalde, però en aquell temps era una cosa molt diferent. Els batlles administraven i representaven el patrimoni reial en el territori de la seua demarcació i depenien del Batlle General de Catalunya: pastures boscos, aigües, monopolis reials, drets emfitèutics, impostos reials, drets marítims i terrestres, etc. Ho sigue, que Pere Jordà era l’administrador dels béns i drets del rei a l’extens territori de Tortosa. Es tractava d’un càrrec important que, a més, permetia el contacte directe amb personatges influents de l’administració. El seu germà, Gregori, també té un considerable pes polític i va exercir el càrrec de conseller en cap de Tortosa en el període 1664 i 1665, uns anys molt importants, com veurem després.

 Pere Jordà és propietari, conjuntament amb un altra branca de la família, de la península de la Puntagrossa i alhora posseeix les antigues salines dels Oliver de Boteller. A més, el seu càrrec de batlle i administrador de les propietats reals al territori de Tortosa hem de suposar que li dona una certa ascendència sobre les importants salines del rei, situades més amunt de les seues. Però, encara que no ho semble, Pere Jordà té problemes greus aquella dècada de 1660.

Les seues propietats estan amenaçades per la natura. A la Puntagrossa, el riu, a partir de 1640, sembla que ha embogit i cada vegada s’accentua més el meandre i es menja més terra. Arriba a emportar-se la torre i el mas de Miquel Meca, zona de pastures d’egües i altres ramats.  La propietat, a pesar del seu nom, també pervé dels Jordà. Joan Jordà li havia donat a la seua filla, Jerònima Jordà, que es va acabar casant amb Miquel Cerdà, per tant, la pèrdua d’aquella finca és també una pèrdua familiar. Però els problemes no s’acaben aquí: també té problemes a les salines.

La desaparició del Rec Vell medieval -el que separa els termes d’Amposta i Sant Jaume d’Enveja- provoca que aquella zona – igual com passa avui a la Marquesa- entre en una profunda regressió i cada vegada el mar s’arrambe més a les salines. De vegades, les llevantades les inunden i amenacen en destruir-les. De fet, se les acabaran emportant i, segons alguns testimonis, les restes de la torre encara seran visibles a pocs quilòmetres de la costa, a finals del segle XVIII. Als problemes de Pere Jordà s’han d’afegir els dels Capsir, els seus veïns, propietaris de l’altra salina de la costa, que també està amenaçada. De fet, ells ja n’han perdut alguna sota el mar.  També són nobles, formen part de l’oligarquia tortosina que ha lluitat per Felip IV, i estan ben relacionats. Tots dos, Jordà i Capsir, tenen les salines amenaçades; en canvi, les altres, situades Rec Vell en amunt no estan tan exposades. Per tant, suposem que són ells els que més es basquegen.

De quina manera Capsir i Jordà poden intentar salvar les salines i alhora deturar la destrucció de la Puntagrossa? La resposta és clara: fent una sèquia i desviant el riu per dins del Pantà. Tenint en compte que la bocana històrica del Pantà està molt propera a les salines, esperen que la força de l’aigua del riu i l’ aportació de sediments ature la regressió de la zona. L’ operació fracassa per una qüestió que no havien previst. La força de les aigües, una vegada dins del Pantà, obre una bocana nova més al nord- l’actual- i el Delta comença a créixer per la zona de Buda. Mentre, a poc a poc, el riu abandona la bocana antiga del Pantà, que no té prou força per impedir la regressió, i al final quedarà obstruïda. L’ operació fracassa, el mar s’emporta les salines de Jordà i de Capsir, però el riu ja ha canviat de direcció per sempre.

lacava
Fig.4: Desviament del riu pel Pantà en un intent de salvar la Puntagrossa i les salines dels Jordà.

Sigue com sigue, accident o acció deliberada, el canvi de riu mos permet una sèrie de reflexions:

  1. Segons el testimoni de l’enginyer reial Ambrosio Borsano, la sèquia de la Cava és una obra promoguda pels saliners del Rec Vell. Dels diversos testimonis de l’època, podem concloure que en la seua construcció no hi va participar l’administració municipal, ni pescadors, mariners o pagesos.
  2. Hi ha una relació directa entre els propietaris de les salines i l’oligarquia tortosina. Alguns d’ells tenen un estret contacte amb l’administració reial i, per tant, es possible que comptessen amb alguna col·laboració o complicitat del Reial Patrimoni o de la Battlia General de Catalunya. El seu estatus i les seues relacions polítiques podrien explicar que els sectors populars no mostressen una oposició ferma en el període de la postguerra i també explicaria l’estrany silenci sobre esta qüestió.
  3. L’ obra arruïna totes les hortes que s’havien establert als marges del riu antic , pel Bosc, els Arenals, el Pregó o el Goleró. Alhora crea noves expectatives dins del Pantà. Quan es comencen a formar illes a causa de l’aportació sedimentària, començarà una acarnissada lluita per apropiar-se d’aquelles grans extensions de terra que van apareixent de sota les aigües: illa de Riu, la Catxa, etc.
el_panta
Fig.5: Representació gràfica, sense valor històric, de les parts del Pantà aproximades sobre les que s’assenten avui dia els termes de Sant Jaume d’Enveja i Deltebre.
  1. L’obra de la Cava destrueix definitivament el sistema de comerç fluvial i marítim que venia funcionant des del segle XIV. Això passa fonamentalment perquè el comerç que baixa pel riu perd la connexió amb els ports de l’Ampolla i els Alfacs. Esta circumstància suposarà la ruïna del sector que es dedicava al transport de mercaderies per l’interior del Delta amb barques i pontones. A partir d’ara, no hi haurà altre remei que navegar pel difícil riu de la Cava i sortir per la seua perillosa bocana a mar oberta, a fer cabotatge per la costa. L’activitat portuària quedarà limitada, en el cas dels Alfacs, a la sal i la sosa de les zones veïnes, i en el de l’Ampolla i Fangar, que es comença a formar, només sosa i barrella. Després arribarà la regalèssia. Els mariners i treballadors de ribera s’hauran d’adaptar a la nova situació. Les pontones -típiques embarcacions d’aigües planes- desapareixeran i es transformaran en barques més grans i marineres que puguen sortir, amb un mínim de garanties, per la bocana de l’Ebre a fer comerç per la costa catalana i valenciana.
  2. El cop és tan important, que poc després, farà sorgir iniciatives tan estrafolàries com la de tornar a desviar el riu per on anava abans, la qual cosa ja vam tractar en un article anterior. A continuació, s’entrarà en la fase de construcció de canals de navegació, a l’altura d’Amposta, entre el riu i els Alfacs o el Fangar, intentant restablir la situació que s’havia perdut el segle anterior, però això ja forma part d’un altre article…

Nota: este article no s’hagués pogut escriure sense la consulta constant als treballs anteriors de Francesca Vilella, Emeteri Fabregat, Jacobo Vidal, Salvador Rovira, Xavier Ribas, Albert Curto, Hilari Muñoz, Enric  Querol i Josep Pitarch. Un bon grapat de bons historiadors. El meu agraïment.

© Jordi Gilabert Tomàs

FONTS DOCUMENTALS:

Arxiu Comarcal Baix Ebre:

Calaix de Salines

Documents sobre la Puntagrossa de l’arxiu del marquès de Bellet

Provisions

Rúbriques 1483/1587

Establiments d’imposició de la sal

Protocols notarials

BIBLIOGRAFIA:

Curto, Albert: “ Introducció a la navegació per l’Ebre català a la baixa edat mitjana”, Recerca, nº10, 2006.

Despuig, Cristòfol: Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, 1996.

Fabregat, Emeteri: “ Les salines dels Alfacs: origen i producció al segle XVIII”, Recerca, nº4, 2000.

Fabregat, Emeteri/ Vidal, Jacobo: “La canalització de l’Ebre a la regió de Tortosa, 1347-1851”.Quaderns d’història de l’enginyeria, nº8, 2007.

López, Rogelio: Historia de Amposta, 1975.

Martí, Mª Antònia/ Espino, Antonio: Catalunya abans de la Guerra de Successió, 2013.

Massip, Jesús: “La toponímia de Tortosa i el delta de l’Ebre”, Butlletí Societat Onomàstica, 1981.

Massip, Jesús: “La sal de Tortosa a la Mediterrània del segle XV”, Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, 1973.

Massip, Jesús: “ El Delta de l’Ebre”, Seminari Internacional sobre els deltes de la Mediterrània, UNESCO, 1980.

Muñoz, Hilari/ Querol, Enric: La Guerra dels Segadors a Tortosa (1640-1651), 2017.

Muñoz, Hilari: “La Guerra dels Segadors a les Terres de l’Ebre (1640-1651)”, nº6, 2002.

Pitarch, Josep : Les salines del delta de l’Ebre a l’edat mitjana, 1998.

Ribas, Xavier: “ A propòsit de la Cava”, Informatiu del Museu del Montsià, 39.

Ribas, Xavier: “ Conflictes de la terra al delta de l’Ebre a l’època moderna: la Puntagrossa”, Recerca, nº3, 1999.

Rovira, Salvador: Els nobles de Tortosa. Segle XVII, 1997.

Vilar, Pierre: Cataluña en la España Moderna,2018.

Vilella, Francisca: La lleuda de Tortosa en el siglo XV. 2007.

7 thoughts on “Investiguem qui va desviar el riu per la Cava

Add yours

Respon a Ramon Colell Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: