La cultura de la mort al Delta

El poder de l’església

Durant els segles XVII al XIX, l’església disposava d’una gran influència en tots els àmbits de la societat i quasi ningú dubtava de les seues veritats, sobretot de la més important: que hi havia una altra vida després de la mort. Anar al cel o a l’infern, o passar-se una bona temporada al purgatori, depenia, en gran part, de les bones accions i d’abstenir-se de pecar, però també del compliment d’una sèrie de rituals. En estes circumstàncies, ser enterrat amb una bona cerimònia, deixar pagades moltes misses i donar diners per a obres de caritat eren accions destinades a aplanar el camí del difunt cap al cel.

De fet, durant aquells segles, hi havia el convenciment que tot passava perquè Déu ho volia, de la cosa més gran a la petita. Demanar l’ajuda divina o la dels seus col·laboradors, sants i verges, era d’allò més habitual, no només per a les persones, sinó també per a les institucions. Els ajuntaments disposaven de partides pressupostàries destinades a este tipus d’actes. Les peticions podien anar des d’una sol·licitud d’auxili davant d’una desgràcia col·lectiva -una pesta, per exemple- o una demanda de pluja per superar una llarga sequera.

Posarem un parell d’exemples de casa nostra: la Mare de Déu de l’Aldea i Santa Càndia. En el primer cas, la documentació tortosina està plena de peticions a la verge de l’Aldea per combatre les sequeres que es presentaven sovint. El procés sempre era el mateix: quan l’angoixa dels pagesos per la pèrdua de la collita adquiria un nivell preocupant, el consistori tortosí sol·licitava a les autoritats eclesiàstiques l’organització d’una processó fins a l’Aldea per anar a buscar la Mare de Déu -especialitzada en l’assumpte de la pluja- i portar-la a la Catedral. Una vegada allí, es realitzaven diversos actes i pregàries implorant a la verge que es compadís del veïnat, li perdonés els pecats i li concedís un bon aiguat.

La confiança en l’acció benefactora de la Mare de Déu, que es desprèn de la documentació consultada, era il·limitada, i es va mantindre durant molts segles i es manté encara avui en determinats cercles. Quan la pluja, més prompte o més tard, poca o molta, arribava, es feia una missa d’acció de gràcies i es tornava la verge a l’Aldea, i així una i altra vegada. Segurament, l’ajuntament devia pensar que les despeses que li generaven estos actes eren molt més assumibles que la construcció d’un canal de reg, que hagués assegurat l’aigua de forma permanent.

En canvi, si es donava el cas contrari, l’excés de pluges, i que el riu baixava gros de veritat, amenaçant a inundar-ho tot, el consistori tortosí recorria a Santa Càndia. Hi ha acords municipals, com el de 1766, en què es sol·licita, davant del perill imminent de desbordament“ sacar en procesión la cabeza de nuestra patrona Santa Candia”. Este acte tan contundent es va reforçar amb tota classe de rogatives encapçalades per l’ajuntament i els gremis, que es van passar tota la nit suplicant a Déu que es compadís dels tortosins. Afortunadament, almenys es esta ocasió, l’esforç no va ser inútil: “…, pues a las cuatro de la mañana del dia siguiente empezaron a minorar las aguas”. Queda confirmat allò que deia Raimon en una cançó: “en este país no sap ploure”, o en fa poc o en fa massa, i ja fa segles que dura la cosa. Per compensar esta qüestió, s’ha hagut de recórrer sovint a l’ajuda divina, amb resultat desigual.

Tot això mos dona una idea de la importància de la creença religiosa durant aquells segles. No cal dir com es posava la cosa davant del tràngol de la mort i l’enterrament. La gent podia deixar d’anar a una missa perquè tenia molta faena o perquè l’església li queia massa lluny, però l’assumpte de la mort se’l prenia molt seriosament. Això mos porta a preguntar-nos com devien resoldre estos assumptes els primers colons del Delta, a finals del segle XVII i primeries del XVIII, si quasi no disposaven d’esglésies ni de cementeris, ni de capellans.

Esglésies i cementeris al Delta dels segles XVII i XVIII

Començarem fent un repàs de quina era la situació a finals del segle XVII i primeries del XVIII, quan s’inicia la creació de “les partides”. Ja us podeu imaginar que tot era molt precari. A la banda esquerra només es podia comptar amb una deteriorada església de l’Aldea, l’anterior a l’actual, que obria les seues portes molt esporàdicament. L’historiador Hilari Muñoz explica que, com la zona es va quedar sense parroquians al segle XVI, a causa dels atacs corsaris, l’any 1582 es van unir les rectories de l’Aldea, la Galera i Mas de Barberans, i el mateix capellà se n’encarregava de les tres. A partir d’aquell moment, i durant alguns segles, a l’Aldea només es feia missa cada quinze dies, a la que, per cert, moltes vegades no acudia ningú.

Després, amb el pas dels anys i la pèrdua de la temor als moros, va començar una lenta recuperació de la població de la zona. De totes maneres, sempre va continuar acudint gent en el moment de les processons per pujar o baixar la Mare de Déu a Tortosa i sobretot en el moment de les festes anuals de la Verge. Allavons molta població tortosina i també la que vivia escampada pel Delta es reunia allí. Val a dir que a les festes de l’Aldea ja es feien bous, i es passaven un parell o tres de dies amb festa grossa, que no tot havia de ser patir. Es dormia allí i s’arreglaven un munt de festejos.

També sabem que dins de la torre de l’Àngel Custodi, a Illa de Mar, hi havia una petita capella amb un altaret, a la planta baixa. Hi ha documents que expliquen que en alguna ocasió s’hi havia celebrat missa, però no es pot considerar una església, ni que sigue mínima. A més, en aquella època, primeries del segle XVIII, la torre ja es trobava en els seus últims anys de vida. Esta petita capella no s’ha de confondre amb una altra que sembla que es va construir més tard a l’interior de la badia del Fangar, al Racó de Bomba, dins o al costat de l’edifici de la Sanitat, que controlava l’escassa entrada i sortida de vaixells en aquell port. Tampoc en este cas hem trobat cap indici que hi hagués capellà ni servei regular. Més aviat sembla un lloc d’oració pels mariners en el que, esporàdicament, s’hi podria fer alguna missa, però poca cosa més.

Esta precària situació va començar a millorar lleugerament, segons mos explica el capellà F. Miralles a la seua crònica, quan a la partida de Jesús i Maria, l’any 1710, es va construir una petita església o capella als terrenys del Bosc, propietat del marquès de Bellet. Després, en un moment indeterminat, s’hi va fer un fossat per enterrar difunts. Fins ara no teníem cap altra referència, i hem de reconèixer que una data tan primerenca mos oferia molts dubtes, però una aportació recent de l’historiador Enric Querol mos permet precisar més les coses. Segons un text de 1739 que ha localitzat, es confirma l’existència de la capella. El document diu: “Pasando Amposta hora y media antes de llegar a la capilla de Jesús y María, entramos en la goleta del Fangar”. Esta data coincideix en un moment que la zona del Bosc deixa d’estar envoltada pel riu i s’hi pot accedir sense gran dificultat.

Enric Querol també ha trobat altres apunts més tardans a l’Arxiu Capitular que expliquen que, l’any 1776, es va pagar al capellà Agustí Florcadell un salari per dir missa a Jesús i Maria entre els mesos de juliol i octubre. Això indica una activitat continuada i no esporàdica. Querol també ha localitzat un donatiu de vint lliures fet al mateix capellà “ per fer la capella de Jesús i Maria”. Potser es tracta d’alguna reforma o ampliació de l’antiga capella, o més probablement d’una nova edificació després de tants anys passats, a l’Hort Gran. De fet, este canvi coincidiria amb l’abandonament de la població de la zona del Bosc i el seu trasllat a la vora del riu.

Al delta dret, en canvi, la situació era una mica millor gràcies a la vella església d’Amposta, que havia resistit amb moltes dificultats els atacs corsaris i la greu crisi del segle XVI. Seguint a l’historiador Rogelio López, sembla que, a més de l’església, també comptava amb un petit cementeri que donava servei a la seua reduïda parròquia. No seria fins molt més tard, quan la seua població ja havia començat a augmentar, que Amposta va iniciar l’edificació d’una nova església (1773), però diverses contrarietats, que ara no venen al cas, van fer que la seua construcció s’allargués més d’un segle. Mentre, els ampostins es van haver de conformar amb la seua antiga església, que tenia les parets badades i estava plena de gotelleres. Sembla que quan les condicions es van fer impossibles el culte es va traslladar a una petita capella, la de Santa Susana, però l’espai resultava insuficient per una població que en aquell moment ja tenia “setecientas personas de comulgar”.

A la Ràpita hi havia, també en condicions precàries, la capella del convent de les monges de Sant Joan, que havien abandonat les instal·lacions a primeries del segle XVI atemorides pels corsaris musulmans. Sembla que en algunes ocasions s’hi celebrava missa. De fet, fins a la dècada de 1780, hi havia molt poca població: un parell de masos, un convent en precàries condicions, transformat en una instal·lació agrícola, una torre de defensa mig abandonada i potser, encara no ho tenim clar del tot, una petita colònia de pescadors d’una almadrava o de la pesca del bou. Coneixem censos en els que els pocs habitants de la Ràpita es comptaven junts amb els d’Amposta. Suposem que els cas dels escassos actes litúrgics que s’hi feien també devien estar vinculats a l’església d’Amposta o d’Alcanar.

Tot va canviar quan a les darreres dècades del segle XVIII, es va planificar una nova població a partir de la construcció d’un canal de navegació que es va construir entre Amposta i  els Alfacs, per evitar la complexa desembocadura de l’Ebre, que s’havia generat amb la construcció de la Cava. L’obra, iniciada el 1780, va fracassar, el canal es va aterrar a causa dels sediments, i l’edificació de Sant Carles de la Ràpita es va abandonar l’any 1794. Ara bé, alguns centenars de persones, procedents en la seua major part de Tortosa i dels pobles del voltant, s’hi van assentar. El fet que la monarquia hagués concedit trossos de terra a diversos colons al costat del canal i hagués aprovat exempcions fiscals i d’altres tipus als que poblessin el lloc, van afavorir la consolidació d’un nucli de població. Podríem dir que, a finals del segle XVIII, va morir el projecte de Sant Carles, però va renàixer amb força la Ràpita.

L’augment sobtat de població va originar greus problemes logístics que mos explica la historiadora Noèlia Borràs en el seu llibre sobre la història de Sant Carles de la Ràpita, i que recomano a tots els interessats. Recull un informe de 1785 realitzat per un capellà del bisbat que exposa la precària situació en què es troben aquells colons acabats d’arribar: “ (la capilla) estaba indecente hasta un grado que causa irreverència, porque a más de ser estrecha, baja de techo, mojarse cuando llueve, estar denegrida y húmeda, que más parece una bodega que casa de Dios, arroja un hedor molesto y capaz de perjudicar la salud pública por haver enterrado en ella algunos cadáveres, a lo que se agrega que en tiempos de viento no se puede decir misa a puerta abierta porque se lleva las hostias y cerrada no cabe dentro toda la gente”. 

Esta situació es va mantindre durant bastant temps perquè les obres del primer temple, iniciades l’any 1786, es van haver d’aturar ja que l’edifici estava massa a prop de la zona palúdica. Després se’n va planificar una altre en un lloc més airejat, que és el que avui dia encara es coneix com “l’església Nova”, i que tampoc es va arribar a acabar mai perquè les obres de la nova població es van suspendre definitivament l’any 1794. Per això es va haver de continuar amb la capella de les monges. El servei religiós es donava per diversos capellans: de la torre de Sant Joan, d’Amposta, d’Alcanar o alguns frares que baixaven a fer batejos, casaments i enterraments. En qualsevol cas, l’any 1791 es van començar a enregistrar els primers naixements, casaments i defuncions. D’altra banda, se suposa que el cementeri, tipus fossat, estava situat al costat de l’antic monestir. Després, una visita pastoral de primeries del segle XIX, mos explica que ja es disposa d’un cementeri nou, en bones condicions; amb una tanca, porta metàl·lica i campana.

L’atenció religiosa a l’interior del delta dret va començar a millorar tímidament a primeries del segle XVIII. A les Reials Salines -a la zona de la Llanada, tocant a la carretera actual que ve de Sant Jaume-, l’any 1714 es va edificar l’església de Sant Josep i un petit cementeri fora muralles del complex saliner. Es creu que durant anys -pot ser tot el segle XVIII- l’església i el cementeri van donar servei també al nucli de població proper que s’anava creant a l’Enveja. Va ser important que, a partir de 1774 es dotés aquella església d’un capellà fixe. Este capellà, a més de les funcions pròpies de la seua parròquia, sembla que tenia encarregada la supervisió de la capella de Jesús i Maria, a l’altra banda de riu. Encara que baixaven alguns monjos i capellans a fer misses d’una manera periòdica, ell n’era el rector responsable i autoritzava la redacció de documents.

La informació sorprenent que apunten els testaments

El fet de comptar amb una assistència religiosa més o menys precària a cadascuna de les partides no vol dir que tots els habitants del segle XVIII de l’Enveja, la Cava, Jesús i Maria i l’Aldea, es fessen enterrar a les seues partides. Alguns testaments que hem pogut revisar ho posen en dubte. Sembla que durant este segle molta gent que s’instal·la al Delta manté una “doble residència”; té casa a Tortosa i barraca a la ribera. La majoria dels pobladors es consideren tortosins a tots els efectes. De fet, la dispersió de la població pel seu terme és una de les característiques específiques del municipi tortosí. Un fenomen semblant es dona a la banda dreta amb Amposta però amb menys intensitat perquè el seu pes demogràfic és molt menor que el de Tortosa i també perquè la distància entre el lloc on es viu i es treballa és molt inferior . Només en els casos de propietats més allunyades els pagesos ampostins es veuen obligats a pernoctar fora i construir les edificacions corresponents.

Pel que portem investigat fins ara, som del parer que en el cas de les partides situades a l’interior del Delta, només és una part petita de la població la que s’enterra en els precaris fossats o en llocs improvisats. Potser aquells molt pobres, alguns passavolants o en els casos de pesta. De fet, quan es propagava una epidèmia, tothom, fins i tot Tortosa, prenia mesures extraordinaris i habilitava cementeris provisionals fora muralles. El cementeri d’Amposta tampoc donava abast i es produïen casos esgarrifosos com el que va succeir l’any 1854 amb l’epidèmia de colera, quan la corporació tortosina recriminava a les autoritats ampostines“ que los cadáveres ocasionados por el cólera-morbo en la villa de Amposta son enterrados en hoyos de tan escasa profundidad que a las pocas horas son pasto de los perros. Se acordo: órdenese a la Junta Municipal de dicha villa para que bajo su más estrecha responsabilidad vigile que las sepulturas tengan cuanto menos ocho palmos de profundidad y que se entren bien desde luego los difuntos enterrados de modo que no puedan causar perjuicios a la salud pública”.

Tornant a l’assumpte de les partides a l’interior del Delta, hem pogut accedir a alguns testaments de l’època de gent que sabem que al segle XVIII treballaven i vivien al Delta, i que mos expliquen el que devia passar quan s’enfrontaven a la mort. El primer cas és el de Pedro Félix Sierra. Havia nascut a Cabra, Córdova, a finals del segle XVII, i havia vingut al Delta com a guàrdia de les Reials Salines. Es va casar a Tortosa amb Josefa Mas i va tindre molts fills. En el moment del testament, 1753, li’n vivien set.

Mos ha cridat molt l’atenció el curiós i encertat llenguatge que utilitzava el notari al transcriure el tràngol que el pobre Pedro Felix estava vivint. Resulta que el nostre amic es troba“detingut en lo llit de malaltia corporal de la qual temo morir”, per això explica que“ vull disposar mos bens temporals per a millor alcançar los espirituals”. De la lectura del testament podem aclarir que, encara que treballa a l’Enveja, té les seues propietats i una barraca a la Cava, però, en canvi, deixa preparat el seu enterrament a Tortosa. Disposa que el soterren a l’església de Santa Caterina. A més, estipula que a l’enterrament han d’assistir dotze capellans i deixa trenta lliures per a pagar les despeses del funeral i que el que sobre “ sie distribuït en misses resades igualment celebrades en les esglésies dels convents de Jesús, Caputxins i de la Mercè, per bé i repòs de la ma ànima”. Com podem veure, això no coincideix gens amb la idea que teníem de les condicions precàries amb que pensàvem que s’enterrava la gent que moria al Delta. Val a dir que no es tracta d’una persona benestant sinó d’un treballador. Anys després, el 1785, el seu fill, Francisco Sierra, també deixarà les seues propietats de la Cava a la seua filla però guardarà vint lliures perquè se li face l’enterrament a Tortosa.

També hem analitzat el cas de Josep Bertomeu, que va fer testament l’any 1783. Tenia una propietat de set jornals a Jesús i Maria, al Bosc, i vint-i-cinc jornals més a la Cava. En el moment del testament, ho reparteix tot entre els seus fills i deixa ama usufructuària “per tot temps de la seua vida natural”a la seua dona. No té terres a cap altre lloc, però, en canvi, disposa que l’enterren “ en un nitxo dels confrares de Nostra Senyora del Roser, construït en lo convent dels pare dominicos d’esta ciutat”. Deixa vint lliures per pagar les despeses del funeral que s’ha de fer a la Catedral. Els diners que sobraran, vol que siguen entregats als Pares Dominics i als Pares Caputxins i que es gasten en misses resades. Estem davant d’un cavero de finals del segle XVIII, que viu i treballa a la ribera, però que disposa que l’enterren a Tortosa. Encara que s’han d’analitzar més testaments, els que coneixem fins ara sembla que indiquen la tendència que aquells que s’ho poden permetre eviten ser enterrats al Delta, en males condicions.

Esglésies i cementeris al Delta del segle XIX

A l’entrar al segle XIX, i després de la Guerra del Francès, les coses canvien. A l’arxiu de la catedral de Tortosa es guarden les actes de les visites pastorals que, l’any 1818, el bisbe Manuel Ros de Medrano, va realitzar a les diferents parròquies del Delta. En el cas de la Cava i Jesús i Maria, realitza una inspecció a la nova església que s’acaba de construir l’any anterior. L’acta diu que “ se enteró del estado del Altar, de la sacristia, coro, pila bautismal, edificio” i de tots els estris i objectes de culte que hi havia en aquella parròquia. També va deixar constància de “no existir cementerio”. Després, entre les ordres que deixa per escrit una vegada finalitzada la visita, trobem esta frase: “ que se construya un cementerio decente”.

El cementeri de la Cava i Jesús i Maria es va acabar construint l’any 1821, i a partir d’este moment les coses van canviar de valent. Així ho mostra, almenys, el testament d’Antonio Casanova, llaurador i habitant de la partida de la Cava que, l’any 1825, deixa quinze lliures pel seu enterrament i disposa que els diners que sobren es gasten en misses resades pel sufragi de la seua ànima “ todas celebrades en la Iglesia parroquial de la referida partida”. Sembla que s’han acabat els enterraments a Tortosa. Així ho indiquen també les dades de què disposem als llibres de defuncions de la parròquia Sant Miquel. Els anys anteriors a la construcció del cementeri de 1821 només hi consten dos enterraments, se suposa que als voltants de la capella de Jesús i Maria, un l’any 1818 i l’altre el 1819. Després, l’any 1821, se’n fan quatre a l’antiga capella i dos al nou cementeri. A partir del mes de gener de 1822, tots els enterraments es fan ja al nou cementeri de Sant Miquel.

Pareix que l’església i el cementeri van cumplir la seues funciones d’una manera correcta durant algunes dècades, però l’any 1858, diversos veïns de la Cava es queixaven a l’Ajuntament de Tortosa en estos termes: “ manifiestan que la Iglesia construïda en la partida y que sirve para el culto parroquial de la misma y de los habitantes de Jesús y Maria, formando una sola feligresia, és incapaz de contener el número de 1.370 almas– atenció a la dada i l’important augment de població de les darreres dècades- que cuentan entreambas partidas, cuando es público que solo caben en ella unes 150 personas, añadiendo que no se halla levantada en punto céntrico donde puedan concurrir los habitantes diseminados”. L’escrit continua explicant que els que demanen una nova església es comprometen a transportar els materials necessaris -fusta, pedra, calç, etc- i s’ofereixen a treballar gratuïtament com a peons. Però el trasllat de l’església va topar amb l’oposició frontal de l’alcalde pedani de Jesús i Maria, i això va fer que el consistori tortosí, que segurament esperava qualsevol excusa per no emprendre una despesa com aquella, ho desestimés.

Quant a l’assumpte del cementeri, l’alcalde pedani de la Cava es queixava amargament, el 1863, del seu estat lamentable i exposava la “ necesidad de componer las paredes del cementerio de aquella partida porque todas están cayendo”. Alhora s’oferia a que “ los vecinos de aquella partida contribuiran a la reparación de las paredes de aquel cementerio, que solo piden a la Corporación que les ayude con la cal y con el pago del jornal del albañil”. L’obra de reparació no es va començar fins l’any següent. Va anar a càrrec del paleta Tomàs Castells, que va cobrar 160 rels. Després, l’any 1865, se li van pagar 600 rels més per “ veinte canas de pared en el cementerio de dicha partida”.

Però este no era l’únic problema que patia el cementeri de la Cava i Jesús i Maria: no hi havia enterrador. Per això l’alcalde pedani demanava a l’Ajuntament que “ se nombre y pague un sepulturero para enterrar los cadáveres en dicha partida porque actualmente los padres han de enterrar a los hijos y los hijos a los padres, lo cual es sensible y causa repugnància”. La petició es va pasar a informe de la comissió de cementeris per a que “ vea si es posible lo que solicitan”. El problema venia de què el servei de l’enterrador s’havia de pagar. Els preus que hi havia estipulats per l’Ajuntament de Tortosa l’any 1858 eren els següents : “ por abrir una sepultura de profundidad de ocho palmos, 13 reales; por una de quince palmos o llamada doble, 32 reales; por una de niño de siete palmos, 9 reales; idem de niño de diez palmos, 18 reales; por colocar un niño, 6 reales…”; és a dir, com més fonda més cara. Com la gent no anava sobrada de diners, molts, abans de llogar, s’ho feien ells.

L’any 1818, el bisbe Medrano també va fer visita pastoral a l’església de l’Aldea, on es constata que tampoc hi ha cementiri, però no dona ordre de construir-ne cap. De fet, l’afirmació de l’acta només és veritat en part; no hi ha cementeri, però sí un antic fossat al costat de l’ermita, que segurament procedia de l’edat mitjana i que va deixar d’utilitzar-se al segle XVI o només se’n feia ús en circumstàncies excepcionals, fins el segle XIX. La confusió arranca de què, segons la documentació consultada, sembla que només es considerava que hi havia un cementeri quan es disposava d’un recinte tancat amb parets d’obra i portes de ferro. A l’interior, segons les possibilitats econòmiques de cadascú, hi havia l’opció de ser enterrat a terra o en un nínxol; de la mateixa manera que un podia ser soterrat embolicat amb un llençol o dins d’un taüt de fusta. Això depenia de la capacitat econòmica del difunt o de la seua família.

L’església de l’Aldea sembla que ha passat per tres fases en la seua llarga història: una petita capella al segle XII, una ampliació o reedificació entre els segles XIV i XV, i la construcció definitiva que coneixem, que es situa en un moment indeterminat del segle XVIII. En relació al cementeri, l’any 1861, l’alcalde pedani de l’Aldea va fer una petició a l’Ajuntament de Tortosa en la que s’expressava “ en su nombre y el de los vecinos de dicha partida dice que hace tiempo piensan hacer un cementerio para dar sepultura a los cadáveres, però, como son todos ellos pobres, carecen de fondos para construirlo, por lo tanto suplican a la corporación se sirva costearles los jornales de los albañiles, puerta y sillería de la portalada, obligándose la partida al acarreo de  materiales y peones que se necessiten”.

En el mateix ple municipal en què es va llegir esta petició, el tinent d’alcalde de l’Ajuntament, Alfonso Guzman de Villoria, va oferir gratuïtament els terrenys que tenia al costat de l’església de l’Aldea per construir el cementeri. La corporació li va agrair molt la donació, però al cap de poc, l’any 1863, Villoria demanava que “al ceder terreno de su propiedad para Cementerio de la Partida de la Aldea fue con la condición de que concluido este, se trasladaran a él los restos del viejo cementerio que también era de su propiedad y con el objeto de poder utilitzar dicho terreno”. D’esta situació podem concloure dos coses: que a l’Aldea hi havia un fossat antic i que la suposada donació, en realitat, va ser una permuta entre dos terrenys dels Guzman de Villoria.

El cementeri que es va construir més senzill no podia ser. Estava format per una paret de 510 pams – 52 metres- i 16 pams d’altura. A la part de baix hi hauria quatre pams amb pedra i morter i las resta seria de fang arrebossat per les dos cares. Es tancaria amb una porta de dos fulles de dotze pams d’alta i vuit d’ampla. Hi hauria, a més pany i clau. El total de l’obra es va pressupostar en 984 rels de 1861, aproximadament un euro i mig.

Després de la construcció del nou cementeri, les accions de l’alcalde pedani de l’Aldea es van encaminar a aconseguir que el capellà es quedés al poble, i no anés i vingués més. Per això va fer gestions, l’any 1865, davant del bisbe i de l’ajuntament de Tortosa per aconseguir “que se residencie en aquella partida el eclesiástico que regenta aquella parroquia y contestándose que dicho regente no puede habitar en ella por no poder habitar en la casa de la abadia por el mal estado en que se halla. El Exmo. Señor obispo pagaría la mitad de los gastos de reparación si hay alguna otra persona o fundo para ayudar a sufragar los restantes y que lo hacía presente al Ayuntamiento por si quería contribuir en alguna cosa para la recuperació de dicha abadia”. Per a decepció de l’alcalde pedani, el consistori tortosí va respondre que no podia fer allí cap despesa perquè l’edifici no era de la seua propietat.

En el cas de l’Enveja resulta una mica confús conèixer el moment precís de la primera església, a primeries del segle XVIII. Fins ara, i basant-nos en un informe presentat per una comissió d’estudi al Ministre de Foment l’any 1861, que recull l’historiador Emeteri Fabregat en el seu llibre sobre l’impacte de l’arròs al Delta, donàvem per bo el que en aquell document s’explicava: “ (l’Enveja) està formado por muchas barracas esparcidas en unos seis kilómetros, con otra un poco mayor que sirve para los oficios divinos a más de 900 almas”. En canvi, en un altre document una mica més tardà (1867) realitzat per una comissió d’enginyers i també aportat pel mateix historiador, s’afirma que el nucli de l’Enveja esta format per ” una iglesia y trece barracas en un radio de doscientas cincuenta varas” i que després hi ha diversos grups dispersos de cases i barraques ” en número de cincuenta y cinco las primeras y de setenta las segundas, formando un total de 800 habitantes”. Sembla que la segona descripció és més precisa i, aparentment, més fiable que la primera.

Així també ho confirma la nostra  investigació. Hem localitzat un escrit anterior, de 1856, signat pel vicari de l’Enveja i l’alcalde pedani on s’explica que l’església es troba en estat de ruïna i demanen ajuda a l’Ajuntament de Tortosa, que acorda aportar dos-cents rels per a la reparació. Alhora, el bisbat en promet mil. És evident que això no concorda amb una barraca sinó amb una edificació més consistent. Posteriorment, l’any 1857, el capellà de l’església de Sant Jaume -cal aclarir que parlem del nom de l’església, no del poble, que continua dient-se només l’Enveja-, José Bonfill, i l’alcalde pedani, José Masià, es dirigeixen de nou a l’Ajuntament per demanar ajuda per a fer l’església més gran “ para el ensanche de la citada Iglesia cuya obra reclama imperiosamente el aumento del vecindario… porque dos terceras partes de aquellos habitantes han de oir misa en campo raso”. Segurament, s’estan referint a la mateixa església que, a finals del serle XIX, descriu F. Miralles amb estes paraules: ” La iglesia parroquial es de regular fábrica, de una sola nave, muy reducida, con un solo altar de madera dorada y pobremente adornada. El pavimento es de ladrillos y todo está tan húmedo que sus paredes no pueden admitir ninguna pintura…”.

D’altra banda, saber el moment en què es construeix el primer cementeri de l’Enveja també presenta dificultat, però almenys hem localitzat un document de 1876 en què l’ajuntament de Tortosa respon una queixa de l’alcalde pedani “relativo a haberse caido dos paredes del cementerio de la citada partida, se acordo que el Ayuntamiento satisfaga con cargo al capítulo correspondiente de su presupuesto el coste de los materiales de reparación de la obra, debiendo ser el trabajo personal de cuenta de los vecinos de la partida”. Quant a la situació de l’església i cementeri només podem afegir que en un mapa de finals del segle XIX, la primera està ubicada al carrer major, molt propera a l’església actual, i el cementeri al mateix lloc que ara.

En el cas de l’Ampolla, sabem que l’església, dedicada a Sant Joan Baptista, es va construir a finals del segle XIX i que estava a càrrec d’un vicari. El cementeri es va edificar l’any 1899, i fins a esta data els difunts es portaven a enterrar al Perelló. En el cas de Camarles, l’església és molt recent, de 1952. De fet, abans, la gent de la zona acudia a la Granadella. Allí hi havia, i encara hi ha, una petita església annexa a la torre medieval. Per la seua tipologia, sembla edificada a la segona meitat del segle XIX, probablement en el mateix moment que es va construir la casa dels Jordà situada al costat. Ignorem si en temps passats hi va haver una capella anterior.

Esta església estava sota l’advocació de la Immaculada Concepció. Encara que tot indica que va ser concebuda com església privada per al servei dels propietaris i masovers de la finca, el cert és que va exercir com a església de Camarles fins als anys trenta del segle XX. Quant al cementeri, suposem que, almenys fins a primeries del segle XIX, els difunts, en la seua major part, també s’enterraven a Tortosa, com a la resta de partides. Segons el rector Alfonso Monfort, la parròquia de Camarles depenia de la de l’Aldea, i els actes sacramentals s’inscrivien en aquella parròquia. No va ser fins a l’any 1930 quan va començar a funcionar de manera autònoma, però la segregació no es va fer legalment efectiva fins a 1952.

Algunes queixes o consideracions sobre el comportament religiós de la gent del Delta

Per acabar, farem un repàs a com veia els feligresos de totes estes partides el capellà F. Miralles, que a finals del segle XIX es va entretindre a fer-ne una descripció. Dels ampolleros i dels ampostins deia que eren “ algo indiferentes en materia de religión”, i dels aldeans “ que son rústicos en sus modales”. D’ells, mossèn Sol, l’any 1862, ja havia explicat la seua gran preocupació perquè la gent no complia amb els preceptes religiosos. La situació sembla que el desesperava tant que anava pels masos a visitar els feligresos que no freqüentaven l’església, preocupat per la salvació de la seua ànima.

Als santjaumeros, Miralles els definia com a amables, pacífics i alegres, però es queixava de la seua indiferència religiosa i de la creença molt estesa en “brujas y supercherías”. També explicava que tractaven de manera similar el naixement d’un xiquet que el d’una egua. En els dos casos tot el veïnat anava a visitar el nouvingut i donava la seua opinió sobre el nounat. Després s’oferia a tots els visitants un tros de xocolata i una copeta d’aiguardent per celebrar l’esdeveniment.

Però amb qui el capellà es mostrava més dur era amb els caveros i partidalencs. Quan va escriure el seu relat feia tres o quatre anys que estava destinat com a rector a l’església de Sant Miquel i tot indica que no devia estar gents content amb els seus feligresos. Explica que són indiferents en matèria de religió, que creuen més en bruixes i encanteris que en cap altra cosa, i que si estalvien algun diner se’l gasten amb endevinadors i curanderos. També es queixa que pronuncien un renecs escandalosos, que no havia sentit mai en cap altre lloc.

Però si amb tot això no n’hi havia prou, encara es més dur amb el comportament dels feligresos als enterraments. Explica que una vegada el difunt està dins l’església, tots els assistents comencen a cridar i lamentar-se, “empiezan a dar aullidos”, diu textualment el capellà. Mentre dura la missa, enraonen amb veu alta sobre el bona persona que era el mort, les coses bones que havia fet o el molt que se l’estimaven. Es veu que això el devia posar nerviós perquè li devia impedir que la cerimònia avancés amb normalitat. Quan s’acabava l’acte, abans de marxar, els hòmens s’acomiadaven del difunt donant forts cops al taüt, cosa que exasperava al capellà.

Segons ell, hi havia el consens que quant més cridaven i més soroll feien, més demostraven sentir la pèrdua del difunt. Era com si s’establís una competició a veure qui la feia més grossa. Finalment, també es queixava dels pocs donatius que feien a l’església i de què, fins i tot en els casaments només li portaven “ unos pastelitos ordinarios”. En canvi, no diu res de la duresa de la vida d’aquella gent enmig de la pobresa i l’abandonament més absolut, condemnats a una vida molt miserable, almenys fins que va arribar l’arròs.

Este comportament singular en matèria de creences també va cridar l’atenció del folclorista Joan Amades que al Costumari Català recull algunes particularitats sobre el comportament màgic-religiós que li havien explicat que es donaven a la Cava. No sabem si es va preocupar de comprovar-ho ni d’on va traure la informació. Us poso un fragment textual que explica determinats costums del dia de Tot Sants: “ A la Cava la gent acudeix al cementiri, i davant les tombes i fosses dels familiars es lliura a mostres de franca desesperació, crida, plora, s’esgargamella, s’estira els cabells i es descompon la roba. Demana als parents difunts que no l’obliden des del cel on es troben; sobretot els prega que vagin a casa, on seran tractats amb tota mena d’estima i consideració i àdhuc els diu i enumera els requisits que els seran donats i les proves d’afecte amb que se’ls tractarà, sempre d’acord amb llurs predileccions en la vida exposades en alguns casos amb realisme i materialisme barroers. Quan una família, per absència o per una altra raó, no pot anar a convidar els seus difunts, mai no deixa de fer-hi anar algun veí o conegut, al qual fa l’encàrrec. Al cementeri es produeix una cridòria que fa de mal comprendre pels forasters. A casa couen els menjars i els requisits que prometen als difunts, i paren taula i disposen la casa tal com fora plaent als traspassats”.

Malgrat estes descripcions, més o menys certes, que s’han de situar dins del seu context, com més avança el coneixement de la història del Delta, també augmenta, almenys en el meu cas, el respecte i l’afecte pels nostres desafortunats avantpassats. Una gent que renegava molt, però també treballava molt; que, a poc a poc, havia anat perdent la seua identitat tortosina i que sovint se sentia menystinguda perquè era “ d’allà baix”. Una gent que no sabia llegir ni escriure, que creia en coses màgiques i que patia tota classe de malalties i calamitats. Una gent a qui la mateixa dificultat li va fer desenrotllar un especial sentit de la solidaritat, li va ensenyar a xalar amb qualsevol cosa, a fer broma i a riure-se’n de tanta adversitat. Una gent que, afrontant el paludisme i l’abandonament secular de totes les administracions, va ser capaç de transformar un entorn feréstec i insalubre en el Delta que avui tots admirem i estimem.

© Jordi Gilabert Tomàs

Notes: este article està dedicat a Martín Fumadó, de Sant Jaume d’Enveja.

He de donar les gràcies a tanta gent que no acabaria, però em centraré en dos historiadors, Enric Querol i Ramon Buera, per agrair-los la generositat que han tingut al compartir  alguns documents i troballes que mai no s’havien publicat.

Bibliografia:

Amades, J: El Costumari Català, 1950.

Bertomeu, J: 200 anys. Parròquia St. Miquel de la Cava, 2018.

Casanova, B: 1949/1999, 50 anys de l’església de la Cava, 1999.

Borràs, N: La nova i reial població de Sant Carles de la Ràpita, 2015.

Doménec, J: “De la capella del Bosc a la Parròquia de Sant Miquel”, Programa de Festes.

Fabregat, E: L’impacte de l’arròs. El delta de l’Ebre al 1860, 2006.

Fabregat, E: “Les salines dels Alfacs: origen i producció al segle XVIII”, Recerca 4, 2000.

López, R: Historia de Amposta, 1975.

Monfort, A: La Parròquia de l’Aldea, 2004.

Monfort, A: “L’antiga església de l’Aldea, l’església mare”, Programa d’actes que l’Aldea celebra en honor de la seua patrona, 2019.

1, 2, 3, 4, 5, 6

Arxius:

Arxiu Comarcal del Baix Ebre

Arxiu de la Catedral de Tortosa

Arxiu Parroquial de Sant Carles de la Ràpita