El malson de la Guerra dels Matiners a l’Ebre (II)

(Nota: cal llegir la primera part)

El general Villalonga, decidit a acabar amb la revolta de l’Ebre català i també a augmentar el seu prestigi, ha preparat un pla demolidor, que vol supervisar personalment. Per això, abandona València i, escortat per una companyia de cavalleria, es trasllada a les Terres de l’Ebre. El primer moviment el realitza el dia 1 de setembre de 1848, quan, venint cap aquí, des del quarter de Castelló, decreta l’estat d’excepció a tota la marge dreta de l’Ebre. En tot aquell àmbit que inclou, entre altres, tots els pobles del Montsià i part del municipi de Tortosa -Roquetes, Jesús, l’Enveja- , s’atribueix tot el poder militar advertint que: “las personas que se hubieren unido a los rebeldes y las que les auxialiaren quedaran sujetas a mi autoridad”.[1]

Totes les informacions que disposem indiquen que Villalonga, quan arriba a la marge dreta de l’Ebre, es comporta com el cap d’un veritable exèrcit d’ocupació en territori enemic, sense cap consideració per la població civil. La primera fase del seu pla es basa en l’aïllament de la guerrilla de la resta de la gent. Una vegada aconseguit este objectiu, passarà a la fase de l’eliminació física dels revoltats. L’encarregat d’executar esta estratègia és un dels seus subordinats, el comandant de la línia de l’Ebre, López Ballesteros.

Ell és qui fa públic un ban que deixa esgarrifada a tota la zona: ordena el tancament immediat de totes les cases de camp de la dreta de l’Ebre -s’han de tapiar portes i finestres d’unes 800 cases- i els seus pobladors s’han de traslladar a Amposta, Tortosa o els seus barris consolidats. Alhora, es mana el trasllat a estos punts de tot el menjar que hi ha a les masies i als camps -fins i tot les fruites dels arbres-, perquè no pugue ser utilitzat per la guerrilla. La mesura inclou, entre altres, el tancament de totes les cases de la Galera perquè es considera que algun moment el nucli ha servit de refugi als revoltats, i també l’abandonament de l’Enveja, ja que és impossible la seua fortificació a causa de la gran dispersió de cases i barraques. Els seus habitants tindran només tres dies per a marxar. Hem de suposar que la població d’este nucli es va desplaçar cap Amposta o potser van passar el riu i van buscar refugi a Jesús i Maria o la Cava. 

També ordena la fortificació d’Amposta, el raval de Roquetes -encara barri de Tortosa-, Jesús, Aldover, Xerta, Miravet, Mora i Flix, entre altres. S’aixequen tàpies, es tanquen els carrers que donen al camp i es trien algunes cases més sòlides per instal·lar les guarnicions militars destinades a cada poble. Es prohibeix viatjar per tota la zona sense una autorització expressa i se suspèn el trasllat de menjar, beguda i calcer. Els ramats no es poden moure dels voltants dels pobles i els pastors portaran només el menjar estricte per al dia. Queda prohibit sortir de nit de les poblacions i es tanquen tots els molins fariners que hi ha pel camp. Com veiem, això dels confinaments de la població, que mos apareixia tanta novetat fa quatre dies, també és una cosa que ve de lluny.

I això encara no és tot: queda prohibida la navegació fluvial entre la desembocadura i Mequinensa. Fins i tot es suprimeixen les barques de pas d’una riba a l’altra de l’Ebre. Només queda operativa la barca d’Amposta, que ha de donar servei a la carretera general de València a Barcelona. Esta prohibició també tindrà un gran impacte perquè provoca que sis o set-cents mariners es queden sense faena. El circuït que baixa els productes des de l’Aragó per via fluvial fins a Tortosa i després els trasllada a Barcelona queda interromput.

Pagesos, comerciants i mariners estan espantats per estes mesures tan radicals que no s’havien aplicat mai, ni en les pitjors guerres. Tots acudeixen a l’ajuntament de Tortosa suplicant que face tot el pugue per a aturar unes mesures que suposen la ruïna segura de gran part de la població. El consistori es mostra impotent i fa el que es decideix sempre quan no se sap cap on s’ha de pegar: crea una comissió de regidors per anar a parlar amb el comandant de la línia de l’Ebre, Rafael López Ballesteros, i demanar-li que face el favor de suavitzar aquelles mesures. Com era previsible, la reunió acaba amb un fracàs absolut: el cap militar els informa que el bloqueig continuarà tot el temps que face falta.

Mentre, als diaris de l’època comencen a arribar les eloqüents queixes d’alguns veïns desesperats que declaren: “si esto no se remedia pararemos todos locos”.[2] També una part de la premsa, la més pròxima a les posicions progressistes, com el Clamor Público, denuncia l’abús que s’està produint a la banda catalana de l’Ebre: “Tapian las masadas y casas de las huertas que hay en despoblado, inclusas las de las partidas de Regués y Enveja, y las de la huerta de Tortosa de la parte del puente…prohiben la navegación y existència en el Ebro de todo tipo de barcos”.[3] Encara més explícit és el diari El Católico, d’ideologia carlina: “ Tales resoluciones dictadas para que los carlistas se encuentren aislados y solos, como si estuviesen en un desierto, se parecen a las que tomó Herodes mandando degollar a todos los ninos para que así no se liberase al niño Jesús”.[4]

De tots els pobles de la riba arriben queixes: la falta de treball, l’absència de comerç i l’augment de preu dels productes bàsics a causa de l’escassesa, els estan asfixiant. Tothom té problemes: a Mequinensa no arriben les barques que pujaven a buscar el blat de l’Aragó; a Xerta, que habitualment es nodreix de productes tortosins, ara falta de tot; Móra ha quedat incomunicada de la resta de Catalunya -se li ha retirat la barca de pas- i no pot vendre els seus productes a Reus. Per tot arreu s’estén la convicció que el bloqueig que ha imposat el capità general és en realitat un càstig indiscriminat i que acabarà abans amb la població de l’Ebre que amb els revoltats.

Enmig d’este descontentament general, arriba a l’Ebre el capità general de València. Ve a supervisar sobre el terreny la marxa de les operacions contra els Matiners. A Jesús se li ha preparat una casa fortificada que li servirà de base mentre estigue a la zona. Informat l’ajuntament tortosí de la seua presència, acudeix a exposar-li els danys que la seua estratègia està causant a la població de la zona, però ell els escolta com si sentís ploure. La reunió és un fracàs i no aconsegueixen la suavització del bloqueig; ans el contrari: al cap d’uns dies, reben amb sorpresa un ofici del capità general de Catalunya, Fernández de Córdoba, en el que se’ls notifica la destitució immediata de tot el consistori. Segons alguns diaris, la causa d’esta sanció s’ha de buscar en “ las representaciones que ha hecho el ayuntamiento reprobando los mandatos de Villalonga”.[5] D’esta manera, a poc a poc, les tensions entre el capità general de València i els pobles de la ribera de l’Ebre van augmentant. Tothom el veu com el causant de la ruïna de la zona; en canvi, ell considera als pobles catalans de la seua jurisdicció, i sobretot a Tortosa, com un molest obstacle en la seua estratègia per a eliminar la guerrilla carlina.

Aviat, les columnes mòbils de Ballesteros persegueixen implacablement les diverses partides de la dreta de l’Ebre, que lluiten contra un enemic molt superior i es troben cada vegada amb menys recursos i suport. La població ha entès que mentre hi hagi guerrillers a la zona la ruïna es farà cada vegada més gran i això refreda les simpaties inicials. Entre els revoltats creix el pessimisme i molts s’acullen als indults que se’ls ofereixen a canvi d’abandonar les armes. Amb esta estratègia s’aconsegueixen més baixes entre les files dels Matiners que amb les accions militars. D’altres travessen l’Ebre i passen a la banda esquerra, al districte de Catalunya, on la persecució no és tan dura ni sistemàtica, ni tampoc hi ha bloqueig encara que també està afectada per la prohibició de la navegació fluvial. Aquí, la successiva substitució de capitans generals -Manuel Pavía (1845/1847), Manuel Gutierrez de la Concha (1847/1848) i Fernando Fernández de Córdoba (1848)- juntament amb la importància que la revolta té a les comarques del centre i del nord del Principat, fa que no es dispose de prou forces militars per a realitzar una persecució eficaç, cosa que permet que les partides del sud tinguen, de moment, una certa llibertat de moviments.

Mentre tot això succeeix, els hòmens de Raga resisteixen a les salines i a les basses del Delta dret -a la zona d’Algadir, Riet Vell, Encanyissada i Tancada-. De fet, la partida no només resisteix sinó que augmenta els seus efectius amb membres dispersos d’altres grups o amb la incorporació de noves partides, com és el cas d’una procedent de la Cava, comandada per Eduardo Pagà “Duardet”, que, amb dotze hòmens, ha passat el riu i s’ha unit a les forces de Raga, que no només es dedica a vendre sal de contraban, sinó que també realitza una intensa activitat guerrillera contra les forces del govern. Per exemple, el mes d’octubre de 1848, sorprèn a la guarnició d’Amposta, quan ha sortit a fer una batuda, i captura una cinquantena de soldats. Els Matiners els desarmen i al cap d’un parell d’hores els alliberen I els fan retornar humiliats cap a la població. Aviat s’escampa per les comarques de l’Ebre l’audàcia d’aquells hòmens que s’atreveixen a enfrontar-se a Villalonga i a Ballesteros, i que s’han fet els amos del Delta dret.

Serà a finals d’octubre de 1848 quan les tropes del brigadier Ballesteros es concentraran a Amposta i aviat començarà l’ofensiva per a exterminar els Matiners instal·lats a les salines i a les basses. Aquells dies també arriba una secció d’artilleria que porta uns estranys aparells. Es tracta de bateries de coets Congreve, una arma incendiària lleugera molt adequada per a la lluita en terrenys difícils o pantanosos. Tenen un abast de dos o tres quilòmetres i resulten eficaços en un entorn tan difícil com aquell, ple de canyars, malesa i aigua embassada. Informat pels seus confidents dels preparatius del govern i veient que té al davant unes forces molt superiors, Raga decideix abandonar el Real Sitio de las Salinas i endinsar-se a les basses amb els seus hòmens. Alguns diaris donaran molta importància a la recuperació de les instal·lacions salineres per part de Ballesteros, però, en realitat, les forces governamentals les han ocupat sense cap resistència.

Bateria de coets incendiaris Congreve. Gehm.es

Allí, enmig de l’Encayissada i la Tancada, envoltats d’una zona pantanosa on ni l’artilleria ni la cavalleria poden operar, els Matiners han construït un poble de barraques, una espècie d’aldea gal·la d’Astèrix i Obèlics, en el que també hi ha dones guerrilleres, que porten fusell i lluiten al costat dels hòmens. En aquell lloc se senten segurs i saben que poden defensar-se en una lluita cos a cos. Sense acovardir-se, des d’aquella base, continuen les seues accions i capturen els oficials d’un falutx que ha vingut a les salines i també la diligència de Barcelona a València. No cal dir que estes accions exasperen les forces del govern que veuen que no els queda altre remei que penetrar a les basses si els volen exterminar.

Els Matiners temen els coets Congreve, que poden provocar grans incendis i deixar-los al descobert, però compten amb el coneixement de la zona i la complicitat de part de la població local, encara que cada dia que passa és més reduïda. En canvi, el que no s’imaginen és l’arma secreta que Ballesteros els està preparant. En una ràpida operació, són detinguts els familiars de Raga i els dels altres Matiners que l’acompanyen. Després s’obliga a la formació d’un sometent entre els pobles del voltant. Es trien persones reconegudes i algunes autoritats locals. A continuació, s’organitza el dispositiu per a penetrar a les basses: al davant, per dins de l’aigua i la malesa, fan avançar els familiars; els segueixen els veïns dels pobles que, amb torxes, han d’anar cremant tota la vegetació que pot dificultar la visió; després, al darrere, ben protegit, avança l’exèrcit. El Delta s’encén com una teia. Amb un parell de dies no quedarà res dret.

Els Matiners comprenen que si presenten batalla, les primeres víctimes seran els seus familiars i molts veïns innocents. Es discuteix la conveniència d’abandonar el poblat i fugir cap al Montsià durant la nit, però Raga s’hi oposa. Està decidit a defensar la posició a qualsevol preu, encara que sigue provocant una carnisseria. La partida es divideix i mentre la majoria abandonen el lloc, Raga es queda amb una trentena d’incondicionals. És en aquell moment quan succeeix un fet sorprenent: es presenten al poblat una multitud de pagesos d’Amposta i la Ràpita i li demanen que, per humanitat, abandone les basses, que allò no porta enlloc, i a ells no els deixen sembrar, que es troben en la més absoluta misèria i ja no poden més. Aquella petició sembla que commou a Raga i ordena la retirada. 

Fragment mapa Tarragona de Francisco Coello, 1858

Poc després de deixar les basses el poblat carlí és incendiat i Ballesteros es vanaglòria de què “ habiendo sido perseguidos hasta el interior de sus guaridas, que juzgaban impenetrables, después de haber prendido fuego en todas direcciones a los prados…la primera compañía de cazadores de Saboya penetró hasta donde los enemigos tenían el campamento e incendio todas las barracas que servían de abrigo”.[6] Amb la fugida de Raga i la posterior descomposició de la seua partida, Villalonga donava per controlada la situació a la dreta de l’Ebre i feia públic un balanç de víctimes causat per les seues operacions: 112 Matiners morts, 400 que s’havien rendit i demanat l’indult, i un número indeterminat que havia fugit a la marge esquerra del riu per a integrar-se a altres partides. Amb el problema solucionat, se’n tornava a València, però advertia a la població de l’Ebre que esperava que haguessen comprés que ells eren els primers interessats en la desaparició dels Matiners i que, a partir d’ara, ajudessin “ a las beneméritas fuerzas que quedan dedicadas a su persecución”.[7] És dir, un xantatge en tota regla.

Finalment, a mitjans de novembre de 1848, es restableix la navegació per l’Ebre, però només en el tram de Tortosa a la desembocadura. És una mesura modesta, però molt ben acollida pels mariners que “mientras ha durado la prohibición de navegar han sufrido en silencio las mayores necesidades, no quedando a algunos ya ni ropa ni muebles que vender para alimentar a sus famílias”.[8] Pocs dies després, López Ballesteros autoritzava obrir les cases tapiades i tot començava a normalitzar-se alhora que es complicava a la banda esquerra. Acabaven d’arribar diversos batallons governamentals i les partides de Borràs i Basquetes, que fins aquell moment havien actuat amb certa impunitat “como rata en almacén sin gatera”, entrarien en descomposició. Mentre, Raga aguantaria pels Ports amb pocs hòmens i passant gana. A poc a poc, els seus seguidors més fidels acabaran sol·licitant l’indult i ell desapareixerà misteriosament. Poc després, el mes de desembre, s’acordarà obrir, amb certes restriccions, la navegació de l’Ebre fins a Saragossa.

Les barbaritats que havien comès Villalonga i Ballesteros serien denunciades al congrés de diputats pel progressista Pascual Madoz i també pel tortosí Buenaventura Córdoba, que retreia al govern que hagués permès aquells mètodes inhumans amb la población civil. Segons ell, el pitjor havia sigut que s’hagués obligat “que los naturales fuesen en somatén y a la descubierta a la vanguardia de las tropas, haciendo marchar con el agua a la cintura a los alcaldes, abogados, comerciantes y todas las clases de la sociedad, sin consideración alguna”.[9] Denunciava que el capità general s’havia extralimitat i havia actuat de manera il·legal. També va demanar una reparació per als propietaris, comerciants, pagesos, mariners i altres perjudicats per aquelles mesures exagerades. A continuació, va exigir que s’obrís una investigació per determinar les responsabilitats de tot el que havia passat. Òbviament, s’estava referint a les actuacions del capità general Villalonga i del seu subordinat Ballesteros. Finalment, va demanar la restitució del consistori tortosí que havia sigut expulsat dels seus càrrecs d’una manera arbitrària. Esta denúncia pública i el ressò que va tenir a la premsa encara va enverinar més les relacions entre el general Villalonga i la ciutat de Tortosa. No és estrany que després este personatge jugués un paper important en la independència de Roquetes produïda l’any següent, com molt encertadament sosté l’historiador Roc Salvadó.[10]

La resposta a les denuncies dels diputats va anar a càrrec del ministre de la guerra, Francisco de Paula Figueras, que va rebutjar totes les acusacions dient que es trataba d’exageracions. També va desestimar les indemnitzacions als afectats afirmant amb certa ironia que, per una cosa o altra, s’hauria d’acabar indemnitzant a tots els pobles d’Espanya. La seua intervenció es podria resumir amb aquella frase d’estes terres que diu “qui no vulgue pols que no vaigue a l’era”. Malgrat que cap de les denúncies del diputat tortosí va ser atesa pel govern, quan va tornar a la ciutat va ser rebut com un heroi. Mentre, cap al mes de març de 1849, la situació ja s’havia normalitzat del tot i regnava la pau, però les calamitats no s’havien acabat ja que la sequera continuava i s’havien augmentat els impostos encara més per a pagar el manteniment de les tropes d’ocupació, en una expressió molt gràfica d’allò de “ corregut i pagar el beure”.

De fet, quan el brigadier Ballesteros va promoure una serenata a Tortosa amb música de la banda del regiment de Saboia per celebrar el final de la guerra, la resposta va ser més aviat tèbia. El mateix va passar a Xerta, els dies 27 i 28 de juny de 1849, quan el mateix personatge va organitzar un programa de festes de celebració de la victòria en el que hi havia ball, bous, teatre, curses i focs artificials. La cosa no estava per a molta festa i segons algun diari, a l’agost es demanava al govern alguna mostra d’humanitat amb la gent de l’Ebre. S’afirmava que “el gobierno tiene el deber de dirigir una mirada compasiva hacia este desgraciado país que devorado por la sequía, falto de cosechas y con grande paralización del comercio interior se halla exhausto e imposibilitado completamente para cubrir las contribuciones que se le piden. Pedir dinero donde impera una horrorosa miseria es dar pie para la muerte o la desesperación”.[11] Com es pot apreciar, encara que molts s’havien apuntat a la revolta amb la il·lusió de millorar les coses, la veritat és que el resultat que s’havia obtingut no podia ser més desastrós. L’Estat ja era una màquina invencible, capaç de fer mal de moltes maneres diferents a tots aquells que s’atrevien a desafiar-lo.

Però quan ningú s’ho esperava, com a la pel·lícula “Bienvenido Mister Marshall”, a finals de setembre d’aquell any 1849, arribava a Tortosa el marqués de Sarsenay al davant d’una comissió d’enginyers francesos que venien a realitzar els treballs preparatoris per a una obra immensa: el projecte de navegació de l’Ebre. Aviat s’escamparia que, en pocs mesos, l’empresa necessitaria vint o trenta mil treballadors. No cal dir, després de tanta desgràcia, l’impacte que va tindre la notícia. Molts pensaven que allò era un miracle de la verge de la Cinta i altres s’ho miraven amb escepticisme acollint-se a aquella dita tan nostra que diu “ si tan bo fos no seria per a vos”. En qualsevol cas, la il·lusió d’aquells mesos ja no els ho podria traure ningú. Després, com podreu veure en els articles del blog dedicats a la navegació de l’Ebre, les coses van anar com anar, però almenys la guerra s’havia acabat i la sequera tampoc podia durar tota la vida. Sort que no sabien que poquets anys després, el 1854, els envairia una terrible epidèmia de còlera, que també podreu trobar al blog. L’alegria a casa del pobre dura poc.

@ Jordi Gilabert Tomàs

@ Foto portada: Manuel Garrido

Bibliografia:

Anònim: Teatro de la Guerra: Cabrera, los montemolistas y republicanos de Cataluña, 1849.

Baralt, R.M/Fernández, N: Historia de las Cortes 1848 a 1849, 1849. 

Bosch, E.L: “Los Matiners, los Trabucaires y la Milícia Provincial”. Quaderns de les Assemblees d’Estudis, 1980.

Camps, J: La Guerra dels Matiners i el catalanisme polític, 1846/1848, 1978.

DDAA: Història dels Països Catalans, 1980.

DDAA: Historia de España. S.XIX, 1990.

Fontana, J: La época del liberalismo, 2011.

Lafuente, M: Revista europea, 1848.

Llord, J: Campanya Montemolista de Catalunya o Guerra dels Matiners, fàcsimil, 1926.

Pirala, A: Anales desde 1843 hasta la conclusión de la actual guerra civil, 1876.

Salvadó, Roc: “La Guerra dels Matiners i la independència de Roquetes”, Marfanta, 15/08/2021.

Sauch, N: Guerrillers i bàndols civils entre l’Ebre i el Maestrat: la formació d’un país carlista (1808/1844), 2004.

Tuñón de Lara, M: La España del siglo XIX, 1977.


[1] Ban de Villalonga, quarter general de Castelló de la Plana, 01/09/1848.

[2] El Observador, 19/09/1848.

[3] El Clamor Público, 20/09/1848 i 18/10/1848.

[4] El Católico, 20/09/1848.

[5] El Clamor Público, 18/10/1848.

[6] El Barcelonés, 15/11/1848.

[7] La España, 17/11/1848.

[8] El Fomento, 23/11/1848.

[9] El Católico, 17/02/1849.

[10] Salvadó, Roc: “ La Guerra dels Matiners i la independencia de Roquetes”, Marfanta, 15/08/21.

[11] La Época, 02/08/1849.

4 thoughts on “El malson de la Guerra dels Matiners a l’Ebre (II)

Add yours

  1. Interesantíssimes i magnifiques entrades de la Guerra dels Matiners Jordi. No sabia que al Delta hagues estat un dels focus importants del país. Gracies un cop més per apropar-nos la història del Delta!

    M'agrada

  2. Magnífic article, com ja ens tens acostumats.

    Personalment, ha estat molt oportú perquè no fa gaire havia llegit (crec q a Marfanta) un article sobre la segregació de Roquetes … i clar, aquesta entrada del teu bloc acaba de ficar-ho tot en context donant una visió molt àmplia i molt entenedora

    Moltes gràcies pel teu temps dedicat a la divulgació de la història de les nostres terres i per fer-ho en català

    Una abraçada

    Obtén l’Outlook per a l’Android ________________________________

    M'agrada

    1. Moltes gràcies, Carles. Esta és la meua idea: donar a conèixer la nostra història i fer-ho en Català, sempre. Cada vegada veig més clar que si no treballem fort tots, cadascú des de la posició en que estigue, mos quedarem sense delta i sense país. Una abraçada.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Website Built with WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: