Port Fangós i l’expansió mediterránea de La Corona d’Aragó

 

Port Fangós, situat al delta de l’Ebre, va ser el port militar més important de la Corona d’Aragó durant els segles XIII ii XIV. Des d’aquí van sortir les armades que van anar a conquerir Sicília i Sardenya i que van permetre l’expansió mediterrània de la corona. Analitzades totes les dades de que disposem, podem concloure que Port fangós ocupava la major part d’allò que avui dia és el terme de Sant Jaume d’Enveja fins al Rec Vell, on comença el terme d’Amposta (zona Eucaliptus), i també agafava, probablement, una zona de l’actual terme de Deltebre, com a mínim la part denominada de la Catxa. D’altra banda, és molt possible que les mateixes llacunes del Canal Vell formessin part a l’edat mitjana de Port Fangós i que fossin una via d’accés al mateix port.

Durant almenys dos segles –suposem que també en èpoques anteriors, potser fins i tot en època musulmana, amb les lògiques modificacions per les aportacions sedimentàries de l’Ebre- Port Fangós va ser un port únic a la Mediterrània occidental ja que les seues grans dimensions permetien acollir una gran armada. A més, la seua situació estratègica, equidistant entre tots els territoris de la corona –Barcelona, València, Saragossa i Mallorca-, facilitava el desplaçament dels nobles i soldats dels diversos regnes i afavoria que cap súbdit hagués de fer un esforç suplementari per a arribar al lloc de concentració que ordenava el rei. També la situació del Delta, davant de les illes Balears i en línia recta a Sardenya facilitava els viatges pel Mediterrani. Finalment, hem d’assenyalar que la comunicació de Port Fangós amb l’Ebre suposava altres avantatges importants: des de Tortosa es podien fer arribar tota classe de productes a l’esquadra, i el riu afavoria el viatge als súbdits aragonesos, poc disposats a participar en l’expansió mediterrània del regne.

Pere II, va ser el primer monarca que es va plantejar la utilització militar de Port Fangós l’any 1282 per a l’expedició de la conquesta de Sicília. Considerava que tenia dret al control de l’illa perquè la seua esposa, Constança, n’era la legítima heredera després de les morts violentes del seu pare i del seu germà. A les seues aspiracions s’hi oposaven uns enemics formidables: Carles d’Anjou, nou senyor de l’illa per la força de les armes, el regne de França i el papa Martí IV. Entre les monarquies europees, tothom tenia clar que un intent d’ocupació de l’illa de Sicília per restablir a Constança desencadenaria un conflicte internacional d’imprevisibles conseqüències. Malgrat els advertiments i les amenaces, Pere el Gran es va mantenir tossut i va convocar els seu exércit a Port Fangós per al dia 15 d’abril de 1282.

Segons les cròniques, va cridar per a este viatge un miler de nobles dels diversos regnes de la corona, els quals, seguint els procediments del sistema feudal, havien d’acudir amb els seus homes en un nombre proporcional a la seua rellevància social. També va convocar els almogàvers, tropes d’infanteria que en aquells moments es trobaven inactius a la frontera de València i Múrcia, la major part dedicats al pillatge contra el regne musulmà. Els cronistes asseguren que van acudir a la crida del monarca uns 30.000 homes i, d’entre ells, els oficials del rei en van seleccionar uns 15.000, xifra que la major part dels especialistes encara consideren massa alta per a un exèrcit medieval i, probablement, estan influïdes per l’exaltació patriòtica del moment.

De totes maneres, alimentar este exèrcit no va ser fàcil. Es van haver de produir quantitat ingents de bescuit – pa cuit dues vegades que es conservava bé encara que era força dur-, i grans càrregues de blat, civada, farina i vi. A més, durant els preparatius de l’embarcament, el monarca va fer arribar gran quantitat de bous, vaques i corders per a tota la gent que hi havia acampada al Delta. També altres partides de bestiar van ser carregades a les naus per disposar de carn durant el viatge. Així, durant el mes de maig de 1282 es va anar formant una gran esquadra dins de Port Fangós. El cronista Desclot ens precisa que l’expedició estava formada per unes 140 embarcacions entre les que destacaven 22 galeres, 10 naus grans, 20 tarides i 22 sageties.

El rei Pere II va arribar finalment al Delta el dia 14 de maig de 1282, quan la major part dels seus homes ja hi eren acampats a les immediacions de Port Fangós. Quan tot va estar llest, el dia 4 de juny, va convocar la multitud, va pujar dalt d’un cadafal de fusta que havia fet construir per a l’ocasió i va realitzar un abrandat discurs de comiat. Després va signar el seu testament, es va acomiadar de la reina i dels seus fills i s’embarcà en una galera. L’esquadra va trigar dos dies encara en posar-se en marxa, però el dia 6 de juny de 1282 va sortir del port i es va fer a la mar. Aquell dia la Corona d’Aragó iniciava la gran aventura de l’expansió mediterrània.

En deixar el Delta, l’esquadra va posar proa cap a Menorca i després es dirigí cap Alcoll, al nord d’Àfrica.  Des d’allí, a finals del mes d’agost de 1282, s’iniciava l’ocupació de l’illa de Sicília amb la complicitat de la major part dels seus habitants que poc abans s’havien revoltat contra la dominació  de Carles d’Anjou, en unes jornades que han passat a la història amb el nom de les Vespres Sicilianes.

Pocs anys després, Jaume II –fill de Pere II- seria l’encarregat de dur a terme la conquesta de l’illa de Sardenya. La costosa expedició va ser finançada, en primer lloc, per les jueries de Catalunya, que van fer una aportació conjunta de 500.000 sous. Després vindrien les contribucions de les grans ciutats de la corona: València -350.000 sous-, i Barcelona -300.000 sous-, seguides de Tarragona i els pobles del Camp que van aportar 100.000 sous, i de Tortosa que hi posaria 70.000 sous, que no faria efectius sinó que els destinaria a la construcció de dues galeres. A més, el bisbat de Tortosa també col·laboraria amb una quantitat addicional de 25.000 sous. A continuació, contribuirien les altres ciutats costaneres amb quantitats menors. Cal dir que estes aportaciones econòmiques que feien les ciutats es solien compensar per part del monarca amb concessions comercials al lloc que s’anava a ocupar i es finançaven amb un augment d’impostos i taxes que acabava pagant la gent, com sempre. Per exemple, en el cas de Tortosa, el rei Jaume II va autoritzar, l’any 1321, recàrrecs sobre la compra i venda de productes agrícoles ,ramaders, eines, teixits, metalls, etc, així com a tots els vaixells que entressin o sortissin dels seus ports.

Quan Jaume II va tenir el finançament més o menys assegurat, el Nadal de 1321, va convocar tots els nobles i cavallers que havien d’acompanyar el seu fill, l’infant Alfons, ja que ell no hi podia anar a causa del seu mal estat de salut i de l’edat avançada. La crida es va fer per al dia 15 de març de 1323 a Port Fangós. Durant este període, els nobles van mobilitzar un miler de cavalls armats que requerien quatre o cinc mil homes de suport, que no eren combatents directes, però que feien possible la màxima eficàcia dels cavallers. A estos s’hi van afegir 2000 ballesters i 3000 soldats d’infanteria. Estos tres cossos –cavallers, ballesters, i infants- configuraven un exèrcit d’uns 10.000 soldats, encara que els homes destinats al combat directe just arribaven als 6000, en el millor dels casos.

No només s’havia de comptar amb embarcacions per transportar esta gran quantitat de gent, sinó que també s’havien de carregar un miler de cavalls armats, 20 ginys de guerra –catapultes-, 5000 pedres per als ginys, 11.000 cafissos de blat –un cafís equivalia a 617 litres-, 20.000 cafissos de civada, 3000 animals vius –vaques, bous, corders i gallines-, centenars de bèsties de càrrega, 500 quintars de carn salada, 132 quintars de formatge, gran quantitat de vi, etc. Material i soldats es van haver de carregar en unes tres-centes embarcacions entre les que destacaven 60 galeres i 24 naus.

El dia 14 de maig el rei ja era a Port Fangós. A la riba del port havia anat creixent un enorme campament on s’encabia una gran quantitat de gent: cavallers, ballesters, peons, mariners, però també aventurers que intentaven enrolar-se malgrat no haver estat convocats, i el clergat del país, que considerava imprescindible estar al costat del rei en aquells moments històrics,. Tampoc podem oblidar la presència d’una gran quantitat de prostitutes que inevitablement acompanyaven els exèrcits medievals i, finalment, una multitud de curiosos vinguts dels pobles propers i de la mateixa ciutat de Tortosa per veure un esdeveniment tan important.

El dia 28 de maig, el rei va fer un discurs adreçat al seu fill i a la gent que havia de marxar amb ell. Els va donar una colla de consells i després els beneí. A continuació, ell i la reina Elisenda de Montcada van acompanyar  l’infant Alfons i la seua dona, Teresa d’Entença, a una barca armada que els va venir a recollir a la riba del port. Después, tothom va anar cap a les seues tendes per passar-hi la nit. Finalment, el 31 de maig de 1323, es va donar senyal de partida i  unes tres-centes embarcacions sortien ordenament de Port Fangós cap a Sardenya.

Després d’uns dies de viatge, l’esquadra va entrar a Maó per refrescar els cavalls i, el dia 13 de juny, arribava a les costes de Sardenya i iniciava el desembarcament a Palma de Solç, un lloc molt semblant al delta de l’Ebre. Algunes ciutats van intentar resistir el domini dels invasors sense èxit. Càller va ser l’última que es va rendir, un any després de l’arribada de les tropes invasores, el dia 19 de juny de 1324. A partir d’esta data, el domini de la corona d’Aragó sobre Sardenya era complet.

Cal  dir, però que no tot van ser gestes glorioses les que van sortir de Port Fangós. També n’hi va haver d’altres de resultat incert i, fins i tot alguna de més aviat penosa. Corresponen als regnats de Joan I i Martí l’Humà, fills de Pere el Cerimoniós; un periode històric en que el país ja estava esgotat, després de molts anys de continus combats i quan ja s’havia entrat en un període de crisi i decadència.

Joan I, el 27 de juny de 1392, exposava davant del Consell de Cent de Barcelona la seua decisió d’acabar amb una revolta que assolava Sardenya. Va fixar la sortida de l’expedició per al dia 1 d’abril de l’any següent des de Port Fangós, però per problemes econòmics i logístics, la marxa es va posposar diverses vegades. Mentre això succeïa, el monarca va ordenar la construcció de cases al costat del port per a la reina i les infantes, a la fi de que la seua estada al Delta fos el més còmoda possible. Però els problemes de finançament cada vegada eren més seriosos i les ciutats es negaven a participar o  oferien quantitats molt més baixes de les previstes. Un exemple el trobem a la ciutat de Tortosa a la que se li demanaven ballesters per a l’expedició, però la ciutat responia amb tota claredat que “no es possible a la dita ciutat sostenir lo dit càrrec considerada la pobresa de dita ciutat”.

Davant de la negativa general, el mes de desembre de 1393, el monarca encara era a Tortosa i Amposta reunint les poques tropes que anaven arribant a Port Fangós. Finalment,  a primeries de 1394, va poder disposar d’un estol de 25 galeres, 200 cavalls i uns 1500 homes armats, que aconseguiren salpar cap a Sardenya. Malgrat que l’ajuda era molt modesta, va acabar essent fonamental per a recuperar el control de l’illa.

Pocs anys després, el 1398, va sortir la darrera esquadra de Port Fangós. Va ser una resposta a un important atac dels pirates barbarescos a les costes de Castelló que havia causat molt estralls. Fins i tot el papa Benet XIII – el famós papa Luna- va proclamar una croada per a donar suport a esta expedició. L’estol va arribar al nord d’Àfrica i va realitzar alguna acció, però una gran tempesta els va causar molts danys i els va obligar a retornar. Després, quan ja s’havia aparellat de nou, el rei Martí l’Humà els va ordenar que partissin una altra vegada, però en esta ocasió per a realitzar una rocambolesca operació de socors al papa Benet XIII, que es trobava assetjat per l’exèrcit francès a Avinyó. L’estol, el dia 10 de gener de 1399, va començar a remuntar el Roine, però no va poder anar més amunt de Tarascó per manca de cabal al riu. Davant d’esta situació, el rei va ordenar de nou a l’esquadra que realitzés una nova acció contra Barbaria. Van atacar Bona, però la ciutat va aconseguir resistir i l’estol va haver de tornar cap a la Corona d’amagó. Uns anys després, el dia 7 de maig de 1420, l’armada d’Alfons del Magnànim cap a Sardenya ja no sortiria de Port Fangós sinó dels Alfacs.

Les sortides de Port Fangós de les diverses esquadres de la Corona d’Aragó ens marquen la “temperatura” política i econòmica del país. Des de les grans esquadres de Pere II- 1282- i Jaume II -1323- amb participacions massives de nobles, milícies urbanes i grans esquadres, fins a les més aviat lamentables accions de Joan I i Martí l’Humà, hi ha tot un món. Es tracta de la crisi, la decadència i l’esgotament d’un projecte que, segurament, era excessiu per a les possibilitats del país. Sembla que en el llarg regnat de Pere el Cerimoniós es van exhaurir els recursos, els ànims i l’energia dels territoris de la Corona d’Aragó. Tortosa serveix d’exemple, entre molts altres, d’esta situació perquè passarà d’oferir companyies de ballesters de la milícia urbana, d’armar galeres i d’aportar importants quantitats diners en els primeres expedicions, a negar la seua participació en les darreres.

Hi ha un paral·lelisme entre l’esplendor de Port Fangós i el de la Corona d’Aragó. Tots dos viuran amb força es segles XIII i XIV, i tots dos es col·lapsaran i acabaran desapareixent fins i tot de la memòria de la seua gent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: