Els atacs corsaris a la mar de l’Ebre durant el segle XVI

Durant el segle XVI, el cors musulmà procedent del nord d’Àfrica va augmentar considerablement fins a convertir-se en una amenaça constant per a les costes mediterrànies de la península ibèrica. Aquest perill va ser molt important per al delta de l’Ebre que, amb el port natural dels Alfacs força desprotegit, era utilitzat pels pirates com a base logística de primer nivell. Aquí podien agafar aigua dolça, arranjar les embarcacions i preparar nous atacs pel litoral català i valencià. Per això Cristobal Antonelli, enginyer reial encarregat de la construcció de les torres de defensa dels Alfacs, informava l’any 1580, després d’haver sofert un atac que havia destruït la torre de l’Aluet: “ Este sitio es como estar junto a Argel y quantes vezes se darà principio ( a la construcció de la torre), tantes lo desbarataran porque les conviene mucho a ellos este puerto que llaman Cabo de Oro”.

Aquest cors procedent d’Alger, Tunis, Trípoli, Djerba i altres nuclis menors, es nodria, des de final del segle XV, dels musulmans expulsats de la Península pels Reis Catòlics després de la conquesta de Granada. També hi acudien renegats de diversos països europeus que convertirien aquests petits estats en una mena de repúbliques multiètniques que vivien del saqueig. A més, a partir de 1518, l’estat algerià i tot el cors nord-africà quedaria sota la protecció directa de l’imperi turc. Aquest seria un element molt important en el duríssim enfrontament pel control del Mediterrani entre l’emperador i el soldà; dit d’una altra manera, entre el cristianisme i l’islam. Aquest enfrontament entre els dos imperis no solia sobrepassar la línia de Nàpols, Sicília i Malta. En canvi, les accions en el Mediterrani occidental quedaven reservades per als corsaris nordafricans que, des d’una posició molt més propera, i amb una guerra de “segona classe” assolaven les nostres costes i terroritzaven la gent del Delta.

El primer atac corsari del segle XVI del que tenim notícia va succeir l’any 1521. Quatre galiotes musulmanes van remuntar l’Ebre, van sorprendre la gent d’Amposta i van capturar moltes persones. Començava un període força difícil per a la gent del Delta. Uns anys després, el 1539, cinc naus corsàries entraven als Alfacs i assaltaven “ tota la Ribera i pesqueres de aquella fent molts naufraigs”. En tenir notícia de l’atac, la ciutat de Tortosa va mobilitzar dos-cents homes armats i els va trametre cap a la badia. Els assaltants van fugir mar endins, però dos dies més tard, quan la gent ja havia retornat a la ciutat, van entrar de nou als port, van baixar a terra i van atacar “un llogarret quis diu los Ferreginals”. Només van poder capturar dos o tres veïns ja que la major part dels habitants havien marxat a refugiar-se a Ulldecona.

L’any següent,a final de febrer de 1540, el poble d’Amposta va patir un altre incident molt greu amb els corsaris, “…de alta mar són arribats que ningú no ha pogut haver notícia d’ells i donant proa a terra han caminat dos llegües i són arribats a la vila d’Amposta la qual han barrejat, que en tota ella no han quedat set o vuit ànimes del qui trobaren en dita illa”. Des de Tortosa es van trametre companyies d’arcabussers i ballesters, però la seva presència no va preocupar gaire els corsaris, que es van situar amb les seves naus enmig dels Alfacs i van estar-s’hi vint-i-un dies negociant rescats. Després van marxar i es van emportar vint-i-tres captius que no van poder ser recuperats per la falta de recursos econòmics de les seves famílies, i que es vendrien en els mercats d’esclaus d’Alger.

Pocs anys després, el 1545, la vila del Perelló demanava socors a Tortosa davant dels atacs dels corsaris que havien desembarcat a les seves costes. Dos anys més tard, a final de 1547, el poblat de Fullola –entre el Perelló i el Delta- va patir una de les escomeses més greus del segle XVI. En una de les seves incursions, els pirates musulmans van sorprendre els veïns i van aconseguir la captura de molts xiquets i xiquetes. Els parents i els amics van intentar la recuperació d’alguns dels captius ja que les embarcacions corsàries havien aixecat pavelló de rescat i el seu capità, Alí Amat, avia fixat el rescat dels captius en 1.700 corones. Els jurats del Perelló, que no disposaven d’aquesta enorme xifra, van haver de demanar ajuda al Consell de la ciutat de Tortosa. Aquest va acordar avançar-los els diners argumentant que la majoria dels captius eren nens amb poca formació religiosa i que, en cas d’emportar-se’ls a Barbaria, es produiria la “ perdició manifesta de vint-i-set ànimes de deus anys en avall”.

Els anys següents la situació no va millorar gens. Així, en una carta tramesa al rei Carles I, el febrer de 1549, els procuradors de la ciutat de Tortosa explicaven que la major part dels pobles de la zona, en especial els més propers a la costa, es trobaven en un greu estat de pobresa i de pèrdua de població a causa dels continus atacs corsaris. En una altra carta d’octubre del mateix any notificaven al marquès d’Aguilar, capità general del Principat, que : “havem quatre o cinc vegades en dos mesos passats de fer eixides contra fustes de turcs que quiscun dia inquieten esta marina”.

Un d’aquests enfrontaments va tenir lloc als Alfacs, on una galera corsària havia entrat a fer reparacions. Des de Tortosa es van enviar cent arcabussers i ballesters que es van situar a la punta de l’Aluet, que era la part més meridional de la badia. L’embarcació musulmana estava situada molt prop de terra, on hi havia alguns moros vigilant un grup de captius cristians que estaven reparant unes veles. L’ordre d’atac es va donar a la matinada, i els corsaris que estaven a terra van haver d’abandonar els captius i córrer a refugiar-se a la galera. La nau va fugir ràpidament cap a aigües més profundes i no va poder ser capturada, però molts captius van poder ser alliberats. Entre les forces tortosines hi va haver dos morts i cinc ferits, i en el bàndol dels corsaris una quinzena de víctimes entre “maltractats i morts”.

Nous atacs d’una extrema duresa es van produir l’any 1575, mentre s’estava construint la torre de l’Àngel Custodi, a la gola principal del riu –avui platja de la Marquesa. Els corsaris, procedents d’Alger, es van presentar davant del bastió a la matinada, a bord de vàries galiotes i fragates. Els obrers i els soldats que els protegien es van haver de refugiar a la part superior de la fortificació des d’on van lluitar durant hores “ acometiendo los moros muchas veces la escalada, y Dios fue servido que los de la guarda de ella, aunque pocos, hicieron retirar a los moros, que fueron más de doscientos, y muchos muy maltratados y malheridos, y muchísimos muertos…”. El mateix va passar l’any 1580, en el moment que s’estava edificant la torre de l’Aluet als Alfacs, quan tres galeres van prendre i destruir l’edificació que només tenia encara quatre o cinc metres d’alçada. En tots dos casos l’objectiu era impedir la construcció de defenses de gran valor estratègic per a la costa del Delta.

A partir de la dècada dels anys vuitanta, amb la millora del sistema defensiu del Delta mitjançant l’edificació de les torres dels Alfacs – Codonyol i Sant Joan- i de l’Àngel Custodi a la bocana principal de l’Ebre, els atacs es van traslladar cap a la zona de Cap Roig. Entre aquests destaca el que va tenir lloc el dia 6 d’octubre de 1586 quan la gent del Perelló i de Tivissa van sortir junts a enfrontar-se amb els moros que havien desembarcat. Alguns veïns van ser capturats i els jurats van demanar urgentment ajuda a Tortosa i també “ un cirurgià per sagnar alguns hòmens que han acampat de la pelea”. Finalment, el darrer atac del segle XVI del qual tenim constància va tenir lloc també sobre el Perelló, el dia 11 de setembre de 1598. Un renegat de la zona va guiar els corsaris fins al poble i l’assalt va acabar amb un mort i dotze veïns capturats. Poc després, la construcció de les torres de defensa de Cap Roig, la de l’Àguila i la de l’Ametlla, a partir de 1599, va suposar una millora evident en la protecció d’aquesta zona.

Tot el territori de la mar de l’Ebre depenia de les companyies de defensa de la ciutat de Tortosa perquè el Delta no tenia prou població per a poder resistir els atacs. En aquella època només hi havia els nuclis consolidats d’Amposta i l’Aldea, alguna casa a la Ràpita al voltant de l’antic convent de les monges de Sant Joan, la població que s’aplegava a les diverses salines i pesqueres i algun mas aïllat. Aquestes companyies tortosines entraven en acció en tenir avís d’algun atac. Normalment anaven comandades pel procurador en cap de la ciutat i, en el cas que n’haguessin de formar vàries, les altres podien anar dirigides per la resta de procuradors o per capitans elegits entre persones de demostrada solvència. La importància del reclutament depenia de l’avaluació del perill, però podia oscil•lar entre 25 i 300 arcabussers i ballesters que disposaven d’un armament de “ tres-cents i tants arcabussos i quatre-centes i tantes ballestes”.

Normalment, davant l’avís d’un atac es feien dues crides. La primera per sortir immediatament amb un nombre determinat d’homes, d’acord amb les informacions rebudes sobre la gravetat de l’afer. La segona crida es feia generalment del doble d’homes que la primera i quedava en reserva per al cas que fos necessària.

Les companyies eren un excel•lent element dissuasiu però no podien impedir els atacs; eren una resposta a posteriori que gairebé sempre arribava tard. El temps que els costava als corsaris perpetrar el seu atac era més o menys el mateix que es trigava a fer arribar la notícia a la ciutat, formar la companyia i marxar cap a la costa o cap al Delta. De totes maneres, la seva actuació es considerava prioritària i tothom que hi participava era remunerat. Els soldats cobraven quatre sous diaris mentre durava la sortida; també, en el cas ben estrany que capturessin alguna nau corsària, tenien dret a una part del botí. A més, cada sortida contra el moro posava en marxa tota la intendència; es contractaven pastadores de pa, es compraven arroves de farina, garrofes, palla per a les cavalleries, llegums, vi, oli, peix salat i fresc. D’altra banda, si alguns dels defensors resultaven ferits en l’enfrontament, el Consell de la ciutat oferia una mena d’assistència social als afectats. Així els garantia el sou mentre les ferides els impedissin treballar i els trametia metges a càrrec de la ciutat.
En resum, al marge del caràcter obligatori per als veïns de la ciutat d’acudir a la demanda de la formació de la companyia a la que pertanyien, calia que es compensessin els inconvenients personals que suposaven l’haver de deixar el treball i assumir el risc del combat. Per això se’ls oferia com a compensació un sou, manutenció, participació en el botí i assistència en cas d’accident. Si no hagués estat així, aviat hi haurien hagut problemes per trobar gent disposada a sortir a combatre el moro.

Els atacs corsaris a la costa de l’Ebre al llarg del segle XVI van suposar una amenaça continuada per a aquella gent que per la seva dedicació professional –saliners, pescadors, ramaders, etc- es movia en l’àmbit del delta. Aquest perill s’estenia als viatgers que utilitzaven el camí de Barcelona en el tram entre Amposta i Cambrils, que discorria prop de la costa. També patien un gran risc els vaixells comercials que en arribar a aquesta zona, veien augmentar considerablement les possibilitats d’un atac, donades les particularitats de la costa i l’escassa defensa marítima. Aquest fenomen va incidir molt negativament sobre el creixement econòmic i demogràfic del Delta del segle XVI, sobretot en la seva primera meitat. A tall d’exemple, Amposta, l’any 1497 comptava amb 38 focs, la qual cosa ens situa en una població d’entre 152 i 190 persones; en canvi, a la meitat del segle, en el cens de 1553, només queden 16 focs i una població d’entre 64 i 80 persones.

Davant d’aquesta situació, Tortosa, una de les ciutats més importants de la Catalunya del segle XVI, i cap de la vegueria, va assumir amb penes i treballs la funció de defensa del territori de la mar de l’Ebre, que s’estén des d’Alcanar al Coll de Balaguer. La seva actitud resolta s’explica per diversos motius, al marge de les seves responsabilitats com a capital del territori. D’una banda, el Delta era una font de recursos molt important per als veïns de la ciutat: pesca, ramaderia, sal , sosa i blat eren algunes de les explotacions que s’hi realitzaven. De l’altra, el mateix riu i els ports dels Alfacs i de l’Ampolla eren essencials per al comerç tortosí. A més, el control de la zona, entre el Perelló i el Coll de Balaguer, era fonamental per mantenir les comunicacions amb Barcelona. La pèrdua d’aquests punts suposava la incomunicació i l’ofegament de la ciutat. A aquesta situació hem d’afegir la qüestió humanitària i de solidaritat que es produïa quan la gent d’algun poble sota la protecció de la ciutat corria perill que se l’emportessin captiva a un país “ d’infidels” més enllà del mar.

© Jordi Gilabert Tomàs

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: