La torre de l’Àngel Custodi, la porta del Delta…

Un dels punts més dèbils de la defensa del Delta contra els pirates musulmans era el riu. Cal aclarir que, durant el segle XVI l’Ebre no desembocava per on ho fa ara sinó més al nord, pel riu de la Saida,  -“el riet”, que diu la gent gran- a la platja de la Marquesa. Els que hagin caminat per aquella platja, se n’hauran donat compte de que hi ha una zona on la sorra desapareix i es converteix en argila; pos, en aquell moment, estan passejant per dins de l’antic riu. No seria fins a la segona meitat del segle XVII que l’Ebre obriria el camí actual i convertiria l’antic braç principal en un de secundari que, a poc a poc, s’aniria assecant.

Precisament, el nom de “riu de la Saida” suggereix una regió costanera del nord d’Àfrica, la Saidia, entre el Marroc i Algèria. Per allí,  els pirates penetraven riu amunt i sorprenien a la gent que feinejava pel Delta: pescadors, treballadors de les salines, pagesos productors de blat, recol·lectors de soses,  i pastors dels gran ramats que baixaven a alimentar-se de les herbes salobrenques, la qual cosa millorava molt la qualitat de la carn. En aquell moment només hi havia algunes barraques aïllades vinculades a estes activitats, i alguns masos, que solien tenir annexa una torre de defensa privada per a intentar protegir-se en cas d’atac –per exemple la torre de la Curta, la de Sebil, etc. Els dos nuclis relativament importants es trobaven més amunt: Amposta i l’Aldea, però també fins allí arribaven els pirates en algunes ocasions. Després de l’assalt, baixaven ràpidament pel riu i aviat arribaven a mar oberta sense que les companyies militars de defensa, que tenien la seua base a Tortosa, poguessin fer-hi res.

El segle XVI va resultar un mal segle per a la gent del Delta. La població durant els segles XIII al XV havia anat baixant per la ribera per desenvolupar-hi activitats econòmics que al principi eren comunals: caça, pesca, extracció de sal i barrella, pastures, transport des dels ports de l’Ampolla i els Alfacs mitjançant els braços de riu i canals.  Tot això va recular de manera considerable quan els pirates es van començar a fixar en el Delta. Podem afirmar sense gaires dubtes que el segle XVI és de retrocés econòmic i demogràfic per a la nostra terra.

Precisament,  la construcció de la torre de l’Àngel Custodi suposa l’inici de la remuntada. El punt d’inflexió es va donar quan el Consell General de Tortosa, màxim òrgan polític del terme, l’any 1569, exposava la necessitat de construir una torre artillada a la desembocadura:

“…per lo gran dany que fan los moros enemics de la nostra Santa Fe Catòlica als poblats i habitants de la present ciutat, entrant amb ses fustes –galeres- en lo riu de la present ciutat i així encaptiven molta gent que fan son llavor, així en les pesqueres de la present ciutat com en altra part de la riba de la dita ciutat. Per evitar los quals danys i que no tinguen l’osadia de l’entrada en lo riu les dites fustes, convé se fes una torre en la gola major del dit riu…”.

Les despeses de la construcció d’esta torre es poden seguir a través d’un manuscrit que es conserva a l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre que, per cert, es troba en molt mal estat i presenta grans dificultats de lectura. Malauradament no es conserven ni plànols ni dibuixos de la traça per la qual cosa ens hem de conformar amb els dibuixos poc detallats que apareixen en alguns mapes del Delta del segle XVI. Podem afirmar que no era tan gran com la torre de sant Joan dels Alfacs, que encara es conserva parcialment, i que s’assemblava més aviat a la torre de l’ermita de l’Aldea, però era més gran. Sabem que a la planta baixa hi havia una capella en la que es feia missa en ocasions, per als guardes de la torre i per a la gent de les voltes.

Per la tipologia que es dedueix, este tipus de torres es dotava d’una forta base que es reomplia per dins de pedra fins a uns cinc metres d’alçada. Als cinc o sis metres es col·locava la porta. L’escala per accedir-hi era mòbil i es guardava dins de la torre, en cas de perill. A l’interior hi havia tres pisos. L’accés d’una planta a l’altra es realitzava a través d’un portell que hi havia al terra de cada pis d’aproximadament un metre quadrat, al s’accedia per una escala de corda o de fusta, però, com era mòbil, es retirava quan es sospitava de la presència de pirates. Si els corsaris aconseguien entrar a la torre encara els quedava un llarg camí perquè havien d’anar superant cada pis i la petita portella que hi havia a cadascun d’ells era fàcil de defensar amb un parell d’homes amb ballestes.

El punt més important de la torre era el terrat, lloc on es col·locaven les dues coses més preuades: l’artilleria i la llenya. La primera servia per oposar-se als vaixells enemics i la segona per fer fum i avisar de la presència de pirates. Quan des de qualsevol lloc del Delta es veia que la torre de l’Àngel feia fum volia dir que s’havia de buscar refugi ràpidament i alhora s’havia de demanar auxili. L’avís arribava a la guaita del Coll de l’Alba que  alertava a Tortosa. Mitjançant les campanes de les esglésies, es cridava als homes dels gremis o confraries, que havien d’abandonar els seus treballs i acudir a la casa de la vila on es repartien les armes, es formaven les companyies i s’iniciava la marxa cap a la ribera. Arribar a la desembocadura a peu o fins i tot a cavall requeria moltes hores. Este era el termini de temps que s’havia de resistir dalt de la torre. Generalment, mentre uns pirates assetjaven la torre, els altres es dedicaven a robar tot el que trobaven per les voltes: ramats, sal, etc. Després, quan les companyies militars tortosines s’apropaven, solien embarcar a les seues naus i desapareixien, però no sempre va ser així perquè també coneixem durs enfrontaments entre els dos bàndols.

Dues qüestions ens permeten pensar que la torre de l’Àngel era molt forta: la primera el preu que va costar la seua construcció, 5.115 lliures, pagades íntegrament per la ciutat de Tortosa. Si tenim en compte que un bon sou en aquella època era d’unes 50 lliures anuals ens en podem fer una idea. Podria anar al voltant de l’equivalent de dos milions d’euros actuals; la segona raó és que sabem que la torre disposava d’artilleria important i això requereix construccions molt fortes, en cas contrari els edificis es clivellen molt aviat.

L’edificació de la torre no va estar exempta de problemes. El mes de setembre de 1575, quan s’estava en plena construcció de la fortalesa es va sofrir un duríssim atac de moros: “Los corsarios de Argel(…) vinieron con muchas galeotas y fragates, y una mañana envistieron con muy gran poder a la gente que estava en guarda de ella, la cual no estaba aún medio fabricada, y se trabó entre ellos una muy reñida escaramuza que duro muchas horas, acometiendo los moros muchas veces la escalada, y Dios fue servido que los guardas de ella, aunque pocos, hicieron retirar a los moros, que fueron más de doscientos, y muchos muy mal tratados y mal heridos, y muchísimos muertos…”. Disposem dels acords mitjançant els quals el Consell de la ciutat aprovava el pagament de provisions de “pa i vi i altres vitualles” per a provehir a la gent que havia baixat al Delta en defensa de la torre. Així mateix, també acordava el pagament de metges i medicines per assistir als ferits, als quals, a més, els indemnitzava per tots els dies de treball perduts.

Una vegada acabada la seua construcció, la torre es va dotar de cinc hòmens fixes: un alcaid, un artiller i tres soldats. Esta guarnició era reforçada amb cinc o sis hòmens més en cas de perill important. A cada soldat se li permetia anar dues vegades al mes a Tortosa per tal de proveir-se de pa i vi per a ell i els altres, i es podia quedar a la ciutat durant un termini de tres dies. Entre les competències de l’alcaïd estava la de castigar els guàrdies si s’estaven fora més dies dels permesos. El càstig podia oscil·lar des d’una multa a presó. El salari es cobrava a Tortosa i, generalment, es pagava directament a les dones dels soldats.

Esta torre va ser durant molts anys l’orgull de la ciutat i sembla que amb la seua artilleria va complir a la perfecció la funció que se li havia assignat de tancar la porta principal del riu. Probablement va ajudar molt la instal·lació d’una mitja colobrina, que era un canó de bronze molt eficaç per lluitar contra galeres. Tenia uns 3,5 metres d’ànima i disparava projectils de ferro relativament petits, de quatre quilos, però amb forta precisió fins a  400 metres. La peça va ser fabricada, l’any 1579, per un fonedor d’artilleria genovès, Philippo Bo. Poc després, l’any 1583, la potència de foc es va ampliar amb dues peces més d’artilleria, una de les quals era un sacre, una mica més petit que la colobrina i amb una precisió de 250 metres de distància. Segons la documentació, el fonedor va ser Philip de la Torre -és possible que es tracte de la mateixa persona-. En la seua fabricació es va utilitzar el bronze fos d’una campana trencada de l’església de la confraria de pescadors de Sant Pere.

La torre complia la doble funció de guaita i defensa, i aviat també exercí altres responsabilitats, com ara el control d’epidèmies –impedir pujar cap embarcació sospitosa d’algun tipus d’infecció i fer-la restar en quarantena-, i el guiatge de vaixells que arribaven carregats de blat en èpoques de penúria. Una resolució del Consell ordenava els soldats de la torre que “ encontinent sien arribats dits vaixells, vos dispongau en mostrar-los la gola i per on han d’entrar amb tota seguretat, encaminant-los”.

Tot i la seua eficàcia, la torre de l’Àngel aviat va tenir problemes tècnics importants perquè s’havia construït tan a la vora de l’aigua, amb la intenció de cobrir bé amb la seua artilleria tota la bocana del riu, que prompte es va veure amenaçada pels cops de mar, i contínuament s’hi havien de fer obres de protecció i reparació. Això no va impedir, però, que desenvolupés la seua funció fins ben entrat el segle XVII. Després, la disminució del fenomen corsari i el canvi de direcció del braç principal de l’Ebre la farien innecessària. Finalment, cauria dins del mar, víctima de la regressió de la costa en aquella zona d’Illa de Mar. Alguns pescadors afirmen que les seues restes es troben un parell de quilòmetres mar endins, a uns sis metres de profunditat.

La construcció de la torre de l’Àngel Custodi, que va tancar l’accés dels corsaris a la gola principal del riu i, per tant, va acabar amb els atacs sorpresa, va donar seguretat a la gent que feinejava al Delta i va permetre que es comencessen a recuperar les activitats econòmiques de segles anteriors. Un testimoni d’uns anys després (1627) afirmava que una vegada construïda la torre “ lo dit terme de Amposta i moltes altres parts de la ribera se treballen i cultiven i se trauen grandíssims profits”.

© Jordi Gilabert Tomàs

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: