Vénen els pirates! La defensa de la badia del Alfacs

 

Hi ha poques coses més boniques que veure com surt el sol als Alfacs. És una imatge tranquil·la, armònica i relaxant. De vegades, passen els flamencs o potser uns enormes vols d’estornells que es mouen d’una manera sincronitzada, perfecta. I allí, al fons de la badia, quan la llum es va imposant, apareix la torre de Sant Joan –el que queda d’ella-, i un no pot evitar pensar en tot el que ha vist i ha passat esta misteriosa edificació.

Esta badia no sempre ha sigut tan tranquil·la. Ha viscut molts moments difícils al llarg de la història. Els va passar a la Guerra dels Segadors, a  la del Francès, a les Guerres Carlines, i a la Guerra Civil, però si haguéssem de triar un període especialment complex mos hauríem de quedar al segle XVI. És el moment en què els pirates barbarescos  se’n donen compte dels beneficis que poden obtenir d’este port. Veuen que està mal defensat i que, en canvi, té tot el que ells necessiten. Hi ha les fonts de Sant Pere al Codonyol, a tocar de la costa, on poden agafar tota l’aigua dolça que necessiten sense gaire perill. També tenen la punta de l’Alfac, aquella enorme llengua d’arena enmig del mar on ells poden deturar les seues embarcacions i fer reparacions o simplement descansar. Qualsevol enemic que s’aprope serà detectat molt abans de que represente un perill real. A més, tenen moltes possibilitats de saqueig: els ramats que pasturen per la plana del Delta, els treballadors de les salines, els pescadors, els mateixos vaixells saliners que entren a la badia a carregar. A més, des d’esta base d’operacions, després poden continuar els seus atacs per la costa catalana o valenciana.

La comarca quasi no pot oposar resistència a este problema. El sistema defensiu es redueix a la torre de la Guardiola, d’origen molt antic, que, quan es poden pagar les guàrdies, vigila el mar i avisa en cas de presència de pirates; la torre de la Ràpita, situada al reduït nucli que hi ha al voltant del convent de les monges de Sant Joan -en este moment, elles ja han marxat i s’han traslladat a Tortosa- i la torre Oliver, al final de Rec Vell, pensada per a protegir als treballadors de les salines, res més. Són sistemes d’alerta i protecció, però no n’hi ha cap que pugui posar en perill als corsaris barbarescos. Només en alguna ocasió les companyies tortosines els han pogut sorprendre i també en algun moment s’han topat fortuïtament  amb alguna esquadra de la monarquia que els ha bloquejat la bocana de la badia i els ha enxampat, però són casos molt poc habituals. Els barbarescos saben que no hi ha cap armada destinada a esta zona. De vegades passa l’esquadra de Gènova i poca cosa més.

A banda del problema local que els diputats tortosins denuncien a totes les corts, l’administració reial comença a comprendre que la presència corsària a la badia té conseqüències greus a tota la costa llevantina. Com més llocs disposen per a refer-se, més demolidors són els danys que causen. A més, aviat apareix un altre perill. A partir de 1540, es comença a témer la possibilitat d’un atac directe de la flota turca a les costes peninsulars. Llavors augmenta la preocupació pels Alfacs, perquè és un dels pocs llocs que pot acollir tota una armada com la turca. Si ocupen este port, els efectes poden ser devastadors per a tot el litoral.

Estos motius – el temor a la seua utilització per l’armada turca, els efectes sobre la resta de la costa i els perjudicis a la comercialització de la sal, sobretot-  fan que Felip II inclogue la fortificació dels Alfacs dins del seu pla de defensa de la costa de Llevant. En este sentit, l’enginyer Giovanni Battista Antonelli –màxim responsable de la planificació general de les fortificacions de Felip II- ja informa a la dècada dels anys seixanta de la necessitat que hi ha de fer una torre artillada a les fonts de Sant Pere, prop del Codonyol, a la bocana de la badia per la banda de la Ràpita. És necessari impedir que les naus corsàries es puguen abastir d’aigua dolça. A més, també proposa la construcció d’una fortalesa important –una mena de castell- a la banda de l’Alfac, per protegir la badia i impedir mitjançant la seua artilleria l’entrada d’embarcacions barbaresques al port.

Molt aviat, però, este projecte inicial es canvia per un altre que contempla encara dues fortificacions més a l’interior de la badia, pensades per protegir la zona on acudeixen els vaixells a carregar la sal. Es tracta de la torre de Sant Joan i la del Carregador, al costat mateix del Trabucador. Arribaven als Alfacs molts vaixells saliners de tota la costa catalana i havien d’entrar fins al fons del port, i durant el temps que estaven carregant el vaixell, s’exposaven a un gran perill perquè si apareixia un estol barbaresc a la bocana de la badia, no hi havia manera de què el vaixell saliner pogués escapar. Per cert, creiem que la paraula Trabucador, encara vigent com a lloc geogràfic, ve de trabuc, i un trabuc és allò que després es va dir carriot, és a dir, un carro que pot bolcar la seua càrrega com ho fan els camions. Aquí tenim la possible explicació del nom del lloc: els carriots carregaven la sal a les diverses salines del Rec Vell i la portaven al Trabucador on la dipositaven en muntons i, des d’allí es carregava als vaixells el més ràpid que es podia.

Captura de pantalla 2018-02-15 a las 19.59.39

A. Torre del Codonyol, B. Torre de Sant Cristòfol ,C. Torre de Sant Joan, D. Torre del Carregador.

Sembla que la data de l’inici de les obres de la torre del Codonyol i de la de Sant Joan s’ha de situar l’any 1568. La primera, la més petita i fàcil de construir, es va acabar aviat, encara que pocs anys després van aparèixer deficiències en la seu construcció. Un informe del moment mos explica que “ que la torre del Codonyol està falsa y para remedio de ella han condenado a los destajeros que la reparen, haziéndose una camisa de fàbrica que trave con la pared que está hecha”. Tot i que es desconeix la causa del problema, és probable que estigués relacionada amb la instal·lació de l’artilleria. Si una torre no era prou gran i ben construïda, difícilment podia suportar gaire temps la força dels canons.

Quant a la torre de Sant Joan, molt més gran, un petit castell en realitat, el projecte va ser redactat per l’enginyer valencià Lluís Escrivà. L’obra es va adjudicar al mestre de cases Bertomeu Sabater per un preu de sis mil lliures, però la seua construcció va patir moltes dificultats i interrupcions. De fet, poc després es va haver de fer una nova adjudicació, esta vegada a Francesc Franquet. Se sap que almenys l’any següent es treballava en la seua construcció perquè consta que l’any 1570 el capità general de Catalunya, Diego Hurtado de Mendoza, va sortir de Barcelona amb quatre galeres “ per anar a veure la fortalesa se fa al port de l’Alfac”.

Que les idees sobre el sistema defensiu dels Alfacs no estaven prou clares es va veure en una reunió que es va fer a Barcelona, l’any 1575, i a la que van assistir  Giovanni Battista Antonelli, l’enginyer reial, Hernando de Toledo, capità general del Principat i Dionís Coscon, alcaid de les torres. Allí es va tractar la conveniència de “decidir la forma, fortaleza y lugar para dichas torres”. Si tenim en compte que hi havia dues torres que o bé estaven construïdes –Codonyol- o bé s’estaven construint –Sant Joan-, en realitat deduïm que la reunió va ser per a decidir on s’emplaçava la torre de l’Aluet, que sense dubte era la més important del sistema, i la del Carregador.

Aquell any es va fer una nova adjudicació de l’obra de la torre de Sant Joan, que no deixava de tenir problemes. Esta vegada els mestres de cases serien Pere Costa i Joan del Castillo, que també deixarien les obres a mig fer. Va ser en este moment, fart de d’endarreriments i de renúncies, que el virrei va ordenar a l’enginyer Cristóbal Antonelli –nebot de Giovanni Battista Antonelli- que marxés als Alfacs i s’ocupés personalment de la direcció de les obres de les torres. Finalment, seria el fiador de les obres, Pau Saifores, que veient que podia tenir seriosos problemes amb la justícia, es va veure obligat a acabar-la al seu càrrec, amb l’ajuda de familiars i amics. Hem pogut localitzar tres pagaments corresponents a esta obra, entre 1576 i 1580, per una quantitat total de 19.000 lliures. A la fi, l’any 1580, l’enginyer podia informar que la torre del Codonyol estava acabada i que la de Sant Joan també, però que encara li faltaven algunes coses per poder entrar en funcionament.

També va ser este enginyer qui va dissenyar la torre de Sant Cristòfol a la punta de la Banya seguint les indicacions del seu oncle Giovanni Battista. Va comptar amb un pressupost de catorze mil ducats, però va topar amb problemes encara més greus que els que havia trobat a la torre de Sant Joan. Segons els seu informe, la torre va patir un ferotge atac dels corsaris: “… se armaron tres galeras y llegados hasta aquí han tomado el bastión que no tenia sinó veinte palmos y estaban hechos los traveses que són los brazos de la fortificación”. A la destrucció de l’obra feta li hem d’afegir la mort de molts obrers i defensors. En el mateix informe, Cristóbal Antonelli demanava la protecció de quatre o cinc galeres durant uns mesos, fins que s’acabés la construcció de la torre, perquè no tornés a passar el mateix ja que, segons ell “ este sitio es como estar junto a Argel y cuantas veces se darà principio tantes lo desbatarán porque les conviene a ellos mucho este puesto que lo llaman cabo de Oro”.

Queda clar que l’Estat no va atendre les seues peticions perquè en un altre informe de 1583 s’explica que encara falta acabar la torre de la punta de l’Aluet, que és precisament la més important. També s’informa que com una part de la torre ha quedat dreta i que es conserven molts materials, potser es podria acabar amb onze o dotze mil ducats. Però la presència de galeres per a protegir els treballadors es considera imprescindible “…para que la defendiesen de la venida de corsarios y la chusma ayudase a la fàbrica, pues se ha de presuponer que los turcos entendiendo que se torna a la fàbrica pretenderán estorbarlo por serles de gran perjuicio para sus aguadas y guarida”. A este problema se li n’ afegeix un altre: la falta de diners. No es troben recursos per cap banda per a continuar les obres.

Després de diversos intents de reiniciar les obres, al final es van suspendre definitivament. L’obra del castell de l’Aluet es va abandonar i la torre del Carregador no es va fer. Les torres del Codonyol i de Sant Joan, en canvi, sí que van entrar en servei encara que sense la torre de l’Aluet no tenien un gran valor estratègic. La torre de Sant Joan va estar operativa, amb penes i treballs, fins a la Guerra del Francès, a primeries del segle XIX, quan va ser destruïda.

Per saber-ne més:

Cámara, A: “Las torres del litoral en el reinado de Felipe II: una arquitectura para la defensa del territorio”, 1991.

Gilabert, J: “Atacs corsaris i sistema defensiu de la mar de l’Ebre”, 2000.

Gilabert, J: “La lluita contra el cors musulmà a la mar de l’Ebre”, 2011.

© Jordi Gilabert Tomàs

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: