Josep Pla, considerat per molts el millor escriptor en llengua catalana, va visitar el Delta a finals dels anys seixanta. Publiquem un fragment del que va escriure. Us aconsello que ho llegiu sense pressa, fixant-vos en cada imatge. Tot i que estes paraules van ser escrites ja fa molts anys, no tinc cap dubte que Pla ja “deltejava”…
Per l’Ebre
El delta és una força ineluctable, una massa vital, un formigueig fangós, un pessigolleig de fang.
Aquí sentiu constantment la proximitat de l’aigua densa, gairebé aturada, embadocada, callada. Aquesta presència impregna tot el paisatge, el color de la llum, la qualitat de l’aire. El terreny del delta és pla com el palmell de la mà. El cel és immens. Les muntanyes semblen llunyanes. La reverberació de l’aigua posa a l’atmosfera un punt de somnolència deliciosa, una vaga borrositat làctia. La llum hi és densa i canviant: de vegades brunyeix la groguenca qualitat de les aigües; altres vegades hi posa un to blanc brut, embassat. Com a totes les terres baixes que m’ha estat possible de conèixer –com a Holanda, com a la planura del Po-, la llum hi és un element d’una absorbent i prodigiosa vitalitat. Però aquesta vitalitat de la llum és com la de l’aigua: lenta, pausada, d’una còsmica sensualitat. Cultivar en aquest país ha d’ésser una cosa profitosa; però m’imagino la delícia que ha d’ésser vagar pel lloc i passar les hores ajagut en aquestes ribes contemplant el camí que fa l’aigua, les metamorfosis de la llum, la remor del pas del vent per les pollancredes altes i elegants. O escoltant el raucar de les granotes. Que n’hi ha de granotes, Déu meu! Camineu pels camps, a la vora d’una sèquia, i tot fent camí aneu escoltant com progressivament, una darrera l’altra, es van capbussant a l’aigua: xap, xap, xap…Us vénen ganes de dir:
-No es molestin, no hi pateixin pas…
Però les granotes són així. Saluden al passavolant tirant-se a l’aigua.
El delta de l’Ebre és tot un món, propi, particularíssim, únic. El novel·lista Sebastià Juan Arbó l’ha descrit amb molta propietat. És una vastíssima terra lacustre, amb alguns vilatges, travessada per camins força sovint infernals. Quan el delta és humit, és una fanguera. Quan el delta és sec, una capa de pols finíssima, de color de fang plomós, ho cobreix tot.
Hi ha un accés per ferrocarril, fins a la Cava, al fons dels estanys del Fangal –on hi ha un far que porta el mateix nom. Però l’accés més important del delta és el mateix riu anant de Tortosa a Amposta i arribant fins al mar. Els pobles –rics- tenen una urbanització primitiva i es veuen habitats per pagesos d’un aspecte molt saludable.
Port Fangós 
“Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remord’aigua.
Parlo de la verdor d’un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis
com volvesvives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l’íntim rosa
d’un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l’aire
com la pedra llançada per la fona,
de l’anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l’aigua dolça del riu, la mar amarga.
Parlo d’un riu entre canyars, domèstic
parlo -Virgili amic- de l’hora ufana,
dels tarongers florits i de l’api tendre,
de l’aixada i de la falç, del gos a l’era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses)
Parlo d’un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d’ordi,
i de mariners cantant sobre popa
Parlo d’un lent crepuscle que posava
or tremolós a l’aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.
Dolça remor de l’aigua en el record”
M'agradaM'agrada