Els grans canvis al Delta del segle XVII

Este article que obre la nova temporada s’ha d’entendre com una continuació de “Fem una excursió pel Delta del segle XVI?”, i també de la primera part d’aquell de “La Cava, dels orígens a 1817”. Com explicàvem allí, l’obertura de la Cava l’any 1666 i l’abocament de gran part de les aigües de l’Ebre dins de les restes del “Pantà” -l’antic Port Fangós- van provocar un ràpid procés de sedimentació del que quedava d’aquella gran llacuna i alhora va originar una nova desembocadura – l’actual-, alterant així una situació que feia segles que es mantenia estable.

La millor manera d’explicar els canvis que es produeixen al Delta el segle XVII és comentant un mapa, però, desgraciadament, no n’hem trobat cap d’específic que mos face el pes. Al final, hem decidit treballar amb un mapa general del Principat d’alta fiabilitat, que està dipositat a la Biblioteca Nacional, a Madrid. Publicat l’any 1687 -vint anys després que es fes la Cava-, recull el treball de camp realitzat durant dotze anys d’Ambrosio Borsano, enginyer major del Real Ejército de Cataluña, a l’època de Carles II. El mapa està reconegut com un dels millors del segle XVII. Si mos centrem en la part del Delta, veurem que apareixen detalls increïbles per a un treball que abarca tot el país. Cal advertir que no ho posa tot, això seria impossible en un mapa d’esta escala. Es centra en aquelles coses que per alguna raó li semblen més significatives o li criden més l’atenció. De totes maneres, i tenint en compte esta limitació, el mapa, després d’ampliar al màxim la zona que mos interessa, resulta de gran interès i permet repassar les qüestions més significatives del Delta que mos trobaríem ara, si viatgéssem a l’any 1687.

 

Comencem el viatge:

1. Vorejant el Delta s’observa un camí que puja per la costa desde Vinaròs i arriba a la torre del Codonyol, a la Ràpita on només hi ha l’antic convent i algun mas aïllat. Des d’allí, evitant el Montsià, va cap a Amposta, que és un poblet de just tres-cents habitants, i on s’ha de passar el riu amb una barcassa, si no es vol pujar a Tortosa a travessar-lo pel pont de barques. No cal dir que si es fa esta volta es perd molt temps i, com que en un cas i en l’altre s’ha de pagar, els viatgers prefereixen passar per Amposta, a no ser que el riu baixe molt gros. Després el camí continua per un traçat molt semblant a l’actual, per davant de la torre i mas de Burjasènia, i prop de l’ermita de l’Aldea. L’antic poble ha desaparegut, víctima dels saquejos corsaris del segle anterior, però es manté el santuari de la Mare de Déu de l’Aldea, que continua sent lloc de devoció entre els pagesos de la zona, que recorren a la verge en èpoques de sequera, per a què els porte la pluja. Són molt freqüents a la documentació de l’arxiu del Baix Ebre les referències a processons que baixen fins el santuari per emportar-se la Mare de Déu a la Catedral de Tortosa i fer-li rogatives implorant aigua per als camps. Alhora, la Verge de l’Aldea també és la protectora dels mariners de la ciutat, agrupats dins la confraria de Sant Telm.
   Quan deixem l’ermita, el camí passa pel mas de l’Antic, la Granadella, la torre de Camarles i arriba a l’Ampolla. En tots estos llocs hi ha algun mas fortificat dispers i alguna torre de defensa, però cap nucli de població remarcable. A continuació, el camí puja cap al Perelló on s’uneix amb el camí reial que ve des de Tortosa, per l’interior. No cal dir que dins al Delta no hi ha cap camí, només els lligallos, que són els passos de ramats que consten als successius establiments i que, a poc a poc, es van consolidant, però que quan plou molt o hi ha desbordaments del riu queden impracticables. En estos casos, l’única manera de moure’s per la ribera és amb barca.
2. El riu aboca ara les aigües dins del Pantà i ja s’ha iniciat un ràpid procés de sedimentació. La Platjola -la part del Pantà més propera al mar- encara està oberta a l’Ebre. L’amplada del nou riu, que discorre per dins de la llacuna, i la poca profunditat d’unes aigües tan escampades dificulten molt la navegació. Hem localitzat un requeriment del Justícia d’Aragó al Consell General de Tortosa, de 1683, on es demana tota la documentació relacionada amb els fets de la Cava “per remediar lo dany en les faltes al rei”, diu l’acord municipal. La nota no explica res més, però mos permet deduir que es tracta de l’inici del procés judicial per depurar responsabilitats sobre el desastre que es va provocar al desviar-se el riu per la Cava. Esta informació també mos indica que el canvi del riu ja no és només un problema de Tortosa sinó que ha agafat més volada: té incidència en el comerç general i en el trànsit fluvial procedent d’Aragó.
3. Encara que en el moment de publicar este mapa ja feia vint anys que s’havia obert la Cava i que esta nova desembocadura adquiria cada vegada més importància, Borsano continuava considerant com a gola principal la del riu de la Saida, a la Marquesa. Les aigües de l’Ebre es repartien per les tres desembocadures -Goleró, Marquesa i la Cava- i cap dels braços portava aigua suficient per a poder navegar i accedir al mar, com s’havia fet sempre. A més, la nova gola de la Cava té el problema afegit de les barres d’arena que es formen quan arriba al mar i que suposen un gran perill per als vaixells que intenten entrar o sortir.
4. A la banda esquerra del Delta s’hi observa la Puntagrossa -Jesús i Maria- i dues grans illes, Illa de Mar i la que podríem denominar Illa de la Cava. Després, dins del Pantà comencen a emergir altres illes – Llevant, la Catxa, etc-. A la banda de baix, a la zona de la Platjola, n’apareixen més, entre elles una de molt gran, que serà l’Illa de Riu, avui convertida en una finca d’arrossars del terme de Sant Jaume d’Enveja.
5. A la zona d’Illa de Mar trobem algunes informacions molt interessants. La primera és que la Punta del Fangar encara no s’ha començat a formar. Es farà al segle XVIII. Hi ha una relació directa entre el canvi de riu i la creació de la badia del Fangar. D’altra banda, a l’extrem de l’illa s’observa clarament la torre de l’Àngel Custodi, que l’autor denomina com a “Torre de Cap de Riu”. Cent anys després de la seua construcció continua dempeus i complint la seua funció de control de l’entrada del riu. De totes maneres, li queda poc, perquè molt aviat esta gola de la Marquesa es tancarà – sabem que l’any 1703 encara està oberta-, el mateix li passarà a la del Goleró, i només quedarà la de la Cava que concentrarà totes les aigües i es convertirà en la llera definitiva del riu.
6. Si seguim observant la zona d’Illa de Mar, mos sorprèn que hi ha dibuixada una gran creu amb una llegenda que diu “Calvario”. Li hem donat moltes voltes a això. Primer vam pensar que es podia tractar d’una espècie de “Lazareto”. Sabem que la torre de l’Àngel, a més de protegir l’entrada principal del riu dels pirates musulmans, també controlava l’entrada de vaixells comercials i impedia que arribessen a Tortosa tripulacions i mercaderies que procedien de llocs on s’havia declarat alguna pesta. Per això havia d’haver una zona on fer la “quarantena”, és a dir, on mantindre la tripulació apartada durant unes setmanes per veure si es manifestava la malaltia. Pensàvem que potser aquella creu indicava un fossat on s’enterraven els malalts que morien en aquella estada forçada.
   Mos semblava una explicació plausible, però vaig recordar que un dia, parlant amb l’historiador Enric Querol sobre el possible primer assentament humà del Delta esquerre a la zona del Pregó – si exceptuem l’Aldea, és clar-, havia sorgit el dubte sobre el significat de la paraula. Jo pensava que el nom podia estar relacionat amb una terra més fonda que les del voltant. Ell, en canvi, opinava que potser tenia alguna cosa a veure amb les creus de límit de terme que vénen des de l’edat mitjana, i que a Catalunya es diuen “peiró”, però que a les Terres de l’Ebre i al nord del País Valencià la paraula ha evolucionat a “prigó”. Certament, el pas de prigó a pregó era fàcil, però què pintava una creu de límit de terme en aquella zona?
   La cosa es va quedar així, però jo sabia que Enric mai parla per parlar. Ves per on, el mapa de Ambrosio Borsano potser ha vingut a donar-li la raó. Dibuixa una gran creu – un prigó- relativament a prop del lloc que després s’ha vingut denominant “lo Pregó”. La coincidència em va cridar molt l’atenció. Tot va començar a encaixar quan vam descobrir un llarg contenciós pels límits municipals entre els termes de Tortosa i el Perelló. Sembla que Illa de Mar -la cosa s’ha d’estudiar més- ha estat una zona en disputa entre els dos municipis durant segles. Si això es confirma, la creu del Pregó prendria tot el sentit: situada a la vora del riu principal, marcaria els límits entre els dos municipis i donaria la benvinguda o acomiadaria als navegants que pujaven o baixaven pel riu. La creu seria, més o menys, com la de la foto que us afegim a continuació.
   Però encara mos quedava una última qüestió: per què Borsano li diu “Calvario”? Vam intentar trobar una explicació i, investigant sobre este tipus de creus, vam poder saber que totes solien tindre uns elements comuns: eren prou altes, de pedra, es col·locaven sobre un sòcol i dos o tres esglaons. Al damunt es posava la columna amb la creu que, generalment, estava esculpida amb escenes de Jesús crucificat, la Mare de Déu als peus i altres personatges. D’aquí podria vindre la denominació de la Creu del Calvari, com diu el mapa. De totes maneres, de moment, això només és una especulació. Hem de procurar sempre diferenciar entre els fets fonamentats i les conjectures. Aprofitem per demanar que si algú té informació sobre el contenciós territorial entre Tortosa i el Perelló o les creus de calvari mos ho face arribar, si li ve de gust.
7. El mateix passa quan entrem a l’altra illa que denominem “de la Cava”. Mos trobem amb un altre nom enigmàtic. Sembla que diu “Canal del Riota”. En realitat podria ser que sobrés la darrera lletra “a”, i que sigue “Canal del Riot”. Això tindria sentit perquè assenyalaria l’espai que queda entre les diverses illes – la Catxa, Llevant, etc- i la marge esquerra del riu. Amb “riot”, s’estaria referint a què el Pantà s’estava convertint en un riu molt ample. Este mateix lloc al segle següent passarà a dir-se “ lo Canalot”. L’evolució de Canal del Riot a Canalot mos sembla possible, però tampoc deixa de ser una especulació, almenys de moment.
8. Si seguim analitzant el mapa i passem a l’altra banda del riu, a la zona on avui dia es troba el poble de Sant Jaume d’Enveja, hi podem veure clarament dues edificacions: la Casa dels Pescadors i una Paridora, dos edificis molt relacionats amb les activitats econòmiques del Delta. La Confraria de Pescadors de Sant Pere tenia la propietat exclusiva de la pesca de les llacunes i el riu, però estava obligada a pujar tot el peix a vendre a Tortosa cada dia. Es portava primer a la casa dels pescadors i des d’allí una barca, “la barca del peix” el recollia i el pujava a la ciutat. Era allí on es venia i on acudien els traginers a comprar-lo per a distribuir-lo després pels pobles de l’interior, de vegades fins a l’Aragó. En els casos de transport a llarga distància es conservava amb gel, que es guardava durant gairebé tot l’any en pous de la muntanya i es venia com un producte molt preuat. En els llibres de Provisions s’hi consignen diverses compres de gel a càrrec del consistori tortosí o del capítol de la catedral per a utilitzar-lo en diverses festes i celebracions. En relació a la Paridora, podem afirmar que tota aquella zona era de prats comuns i es permetia el pasturatge, liquidant els drets corresponents a la ciutat, sempre que els ramats no entressen en cap propietat particular que estigués sembrada.
9. S’aprecia clarament al final del Riu Vell la ubicació de les salines d’Oliver i Capsir amb les seues torres de defensa per a protegir els treballadors dels sobtats atacs dels corsaris musulmans. Encara que el perill dels pirates ha disminuït a la segona meitat del segle XVII, continuen donant-se alguns casos. Per exemple, l’any 1673 “alguns pescadors i mariners de la ciutat de Tortosa prengueren set moros a la boca del riu, a la part del Pantà”. També es poden apreciar els quadres de la sal i els canals d’alimentació i comunicació amb la Tancada i els Alfacs. Cal dir que a la zona del Rec Vell, que actualment delimita els termes municipals d’Amposta i Sant Jaume d’Enveja, hi havia, almenys en el segle XVIII, moltes més salines de les que dibuixa Borsano. Emeteri Fabregat n’assenyala nou: Marco, Riu, Pere Pons, Rei, Jesuïtes, Capcir, Jordà-Oliver, Oliver de Boteller i Hospital.
10. Des de les salines, arribem al gran complex de llacunes que Borsano denomina “Estany” a la part de dalt i “La Tancada” a la part de baix. En realitat està parlant de l’Algadir, l’Encanyissada i la Tancada. Les veiem en tot el seu esplendor molt abans que, durant el segle XIX, entressen en un intens procés de dessecació. El complex, com en el segle anterior, continua obert a la badia dels Alfacs on s’aprecia clarament la torre de Sant Joan (1580), que ja té més de cent anys en aquell moment i que resistirà fins a la Guerra del Francès. Tancant la badia veiem la torre del Codonyol i les famoses fonts d’aigua dolça que hi havia a prop.

Acabat el recorregut, si mos haguéssem de quedar amb els canvis més importants que es produeixen al Delta durant el segle XVII, hauríem de triar-ne dos:  la modificació de la direcció del riu per la Cava i la desaparició progressiva del Pantà, que acabarà convertint-se, passats els segles, en una ampla zona d’arrossars del terme de Sant Jaume d’Enveja i de Deltebre, quedant la bassa de la Platjola com a únic record de tot el que va ser aquell Pantà, abans dit el Port Fangós medieval, que va reunir grans armades i que dóna nom a este blog.

Arribats a este punt, voldria explicar-vos que el mapa de A. Borsano té un interès afegit: es publica un any abans de la Guerra dels Nou Anys (1688/1697). Es tracta d’una guerra que ha passat bastant desapercebuda, situada entre el dos grans enfrontaments que van assolar el país: la Guerra dels Segadors (1640/1652) i la Guerra de Successió (1702/1714). Dos guerres que van acabar, sobretot la darrera, amb un resultat desastrós per a Catalunya, amb la pèrdua de les nostres institucions d’autogovern, de les lleis pròpies i del català com a llengua oficial del país.

Esta confrontació de la Guerra dels Nou Anys no va ser altra cosa que un entrenament per a la Guerra de Successió. Va enfrontar la França de Lluís XIV, el país més important d’Europa en aquell moment, amb la coalició dirigida per l’Arxiduc d’Àustria, Leopold I, en la que participaven Anglaterra, Holanda i també Espanya. L’origen del conflicte era, per dir-ho de manera resumida, la pretensió expansionista d’una França que intentava imposar-se per tota Europa. Des del primer moment, la guerra li va anar malament a l’Espanya de Carles II i sobretot a Catalunya perquè totes les operacions militars es van desenvolupar al Principat. Així,  l’any 1694 els exèrcits francesos ocupaven Girona i, a primeries de 1697, després d’haver dominat tot el nord del país, s’apropaven a Barcelona amb molt males intencions.

Deixeu-me que us explique una història que mos afecta, ara que teniu el mapa per a orientar-vos: precisament en este moment, primeries de 1697, un document de l’Arxiu Històric del Baix Ebre mos explica que acaba d’arribar a Tortosa, procedent de Barcelona, Narcís Anglesell, un enviat del virrei de Catalunya, Francisco Antonio Fernández de Velasco. Porta una carta seua en la que es queixa de “lo estat miserable del riu Ebro que per estar innavegable no pot comunicar amb el mar amb la facilitat que es necessita”. El moment és molt complicat, gairebé dramàtic: l’èxèrcit francès i l’armada s’estan apropant a Barcelona, i l’Ebre no pot exercir la seua funció tradicional de via de subministrament de blat, armes, pólvora, etc., des de l’Aragó i Castella. Quan ja és massa tard, l’administració reial se’n dóna compte que l’estat del riu -amb tres desembocadures i cap de bona – s’ha deixat deteriorar durant trenta anys, des que es va obrir la Cava, i ara resulta que “ les barques carregades de grans (blat) per al real exèrcit no poden eixir al mar per la poca aigua que hi a la gola del que segueix la gran necessitat de grans a dit exèrcit”.

Davant del problema urgent que es planteja, el virrei Fernández de Velasco ordena al consistori tortosí que estudie amb el seu enviat “ lo medi més proporcionat per a posar lo riu navegable y que la present ciutat constribuisca en tan quan convinga al bon logro de esta expedició”. Tortosa, després de trenta anys donant-li voltes al problema de la Cava sense trobar una solució factible, veu que ara vénen mal dades i que no hi ha temps ni recursos per a solucionar res, tal com exigeix el virrei, per això tracta d’exculpar-se al·legant que “esta ciutat no ha tingut la menor culpa” en l’obertura de la Cava “ que és l’únic motiu de la ruïna del riu” i que ells han fet tot el que han pogut, com ho demostren tots els acords, gestions i documents que han realitzat durant anys.

Al final, li proposen una solució sorprenent, que no és fàcil, ni barata, ni ràpida, ni pot solventar la urgència que pateix Barcelona, però sembla que és l’única que veuen els tècnics que han estudiar el tema: “seria convenient guiar dit riu entre aquelles parts del Mas d’Avall i Puntagrossa -està parlant d’obrir un braç de riu artificial per la zona de l’actual Molí dels Mirons, a la part de dalt de Jesús i María- travessant al alveo per a ont anava lo riu davant lo Bosch, en la Illa de Mar”. Es tracta ni més ni menys que de portar el riu, de manera artificial fins a la zona de l’actual Cambra Arrossera  per connectar-lo allí amb la llera del riu vell fins a la Marquesa evitant així l’ample meandre que s’havia anat fent les darreres dècades, i que envoltava la Puntagrossa.

Aquella primavera es va arribar a formar una comissió per estudiar la viabilitat del projecte amb Anglesell i diversos tècnics i pràctics designats pel consistori tortosí, però el temps se’ls va tirar a sobre. El 5 de juny de 1697, els exèrcits francesos, comandats pel duc de Vendôme, es presentaven davant de Barcelona amb 18.000 soldats d’infanteria, 7.000 de cavalleria i una gran armada que assetjava la ciutat pel mar. Al cap de pocs dies,  s’iniciava una intensa campanya de bombardeig sobre la ciutat. Els plans de desviar el riu Ebre per Jesús i Maria quedaven suspesos, almenys temporalment. Ara la resistència de les muralles de Barcelona davant dels canons francesos s’havia convertit en la preocupació principal.

La defensa de la ciutat es va organitzar a partir de la Coronel·la -un exèrcit popular constituït per uns 4.000 hòmens dels gremis-, dels batallons formats pel Consell de Cent i la Generalitat, de diversos “tercios” de soldats professionals espanyols i dels batallons alemanys que havia enviat l’arxiduc Leopold d’Àustria, que anaven comandats pel general Georg de Hesse Darmstadt, que acabaria dirigint personalment la resistència de Barcelona.

A fora muralles, quedaria un altre exèrcit d’uns 10.000 soldats que s’acantonaria a Martorell. Estaria dirigit pel virrei Fernández de Velasco, i la seua funció seria fustigar a les forces franceses realitzant atacs per sorpresa i dificultant la construcció de trinxeres i túnels, així com la instal·lació d’artilleria que amenacés les defenses de la ciutat. Este exèrcit estaria format per altres “tercios” de soldats professionals espanyols i milícies voluntàries vingudes de tota Catalunya per a defensar la capital.

Segons les cròniques, Jordi de Darmastadt, o Príncep Jordi, com se’l va denominar a Catalunya, es va guanyar immediatament el respecte dels barcelonins organitzant una sòlida defensa, no defugint mai el perill i mantenint-se sempre a primera línia sota el foc de l’artilleria francesa. En canvi, el virrei Fernández de Velasco es va mostrar absolutament ineficaç i no va ser capaç d’evitar les desercions massives dels seus soldats ni d’emprendre cap acció que arribés a dificultar mínimament a l’exèrcit francès, que va aconseguir posicionar la seua artilleria i excavar mines per arribar als peus de les muralles i fer-les caure mitjançant explosions controlades.

La situació va arribar a ser tan escandalosa que el Consejo de Guerra de Carles II va acabar destituint al virrei Fernández de Velasco en el moment que les muralles de Barcelona ja amenaçaven ruïna, l’artilleria havia destruït barris sencers i hi havia més de 4000 morts. Aviat, des dels cercles més propers a Carles II, es va començar a parlar de la necessitat de rendir Barcelona. Malgrat la ferma oposició del general Jordi de Darmstadt – que comptava amb el suport del Consell de Cent, de la Generalitat i dels gremis de la ciutat-, el nou virrei, Diego Hurtado de Mendoza, comte de Gorzana, va rendir la ciutat al duc de Vendôme el dia 8 d’agost de 1697, seguint instruccions de la Cort.

El dia 10 d’agost, els francesos entraven a una Barcelona devastada després d’haver-se pactat que no hi hauria represàlies i que es permetria una sortida honrosa de les tropes catalanes i espanyoles. Una vegada més, Barcelona tornava a ser francesa, però l’ocupació no duraria gaire. El dia 20 de desembre es signava la Pau de Rijswijk entre les diverses potències europees. L’acord implicava, entre altres coses, la devolució de Barcelona a Carles II. Milers d’hòmens havien mort per a res. Cal dir que els problemes del riu i les dificultats de subministraments des de l’Aragó i Castella no havien ajudat gens a salvar Barcelona, ans el contrari.

Acabada la guerra, i quan ja donàvem per oblidat l’assumpte del desviament del riu per la part de dalt de Jesús i Maria , mos vam topar amb una informació sorprenent, però això, si us pareix, ho deixarem per al proper article perquè segurament ja estareu cansats de tant llegir… De moment, només una recomanació: reteniu el nom de Jordi de Darmstadt, l’heroi del setge de Barcelona de 1697.

© Jordi Gilabert Tomàs

Fonts i bibliografia:

AHCBE, Provisions.

Biblioteca Nacional, Mapa del Principado de Cataluña y Condados del Rosellón y Cerdaña, A. Borsano, 1687.

Saéz, R: La Guerra de los Nueve Años en Cataluña, 1689/1697, 2016.

Balcells, A: Història dels Països Catalans, 1980.

Kamen, H: La España de Carlos II, 2005.

Fabregat, E: “Les salines dels Alfacs: origen i producir al segle XVIII”, Recerca, 2000.

Muñoz, J.H: “El segle XVI: una etapa decisiva en la història de l’Aldea”,  Miscel·lania 850è aniversari, 2010.