La Cava: dels orígens al primer cens de 1817

   L’any 1996 l’historiador Xavier Ribas va publicar un article titulat “A propòsit de la Cava”, en el que, basant-se en la documentació de l’arxiu del marquès de Bellet transferida a l’Arxiu Històric Comarcal, va poder demostrar que l’origen del nom del poble es troba en la construcció d’una cava, l’any 1666. Esta sèquia va provocar que el riu abandonés el seu antic camí cap al Goleró i la Marquesa adoptés la llera actual. L’autor explica, citant diversos documents de l’arxiu, que esta sèquia es va obrir al davant de la Puntagrossa -actual Jesús i Maria fins al Mas d’Avall-, a l’altra banda del riu,  i que se li va dir la Cava. Després, la força de les aigües de l’Ebre que l’agafaven d’enfront van obrir un forat tan gran que van acabar provocant que el riu canviés de direcció.  A banda d’esta informació tan aclaridora i sorprenent, Ribas també feia una reflexió important: la intervenció humana en la configuració del Delta actual era molt anterior al que imaginàvem i això  obligava a replantejar-se algunes coses. Des d’aquell article han passat més de vint anys i desgraciadament no s’ha avançat gaire en el coneixement de la història més antiga de la Cava, ni del Delta. Gairebé totes les preguntes que mos fèiem llavors continuen sense resposta. Per això, amb este article intentarem reflexionar sobre algunes d’estes qüestions i  respondre’n d’altres basant-nos en l’anàlisi i interpretació de documents d’arxiu, molts dels quals es donen a conèixer per primera vegada.

   De moment, no sabem qui va fer la Cava, ni amb quina finalitat. La documentació consultada s’explica d’una manera enigmàtica. Una de les poques referències a la qüestió diu: “Por los años 1660, por particulares conveniencias de algunos vecinos de Tortosa se abrió una acequia…”. Sembla que es tracta d’una obra privada de rec, probablement d’una sèquia per alimentar una nòria d’unes terres properes. En qualsevol cas, està clar que l’obra es feia en una zona extraordinàriament perillosa: en la franja de terra que hi havia entre el colze del riu a l’inici del meandre de la Puntagrossa -on l’aigua pressionava més fort, sobretot quan baixaven riuades- i el Pantà, que estava a prop. Si les aigües de l’Ebre desbordaven la sèquia i entraven al Pantà, en ser terrenys més fondos, ningú no les podria deturar fins que arribessen al mar, com efectivament va acabar passant.

pfan2

   Sobta molt que ni l’administració tortosina ni els gremis dels pescadors i dels mariners, que solien ser molt curosos en estos assumptes, no se’n donessen compte del perill potencial d’aquella obra. Tradicionalment, quan es feia una sèquia de certa importància al Delta, l’administració tortosina acordava el seu traçat amb els gremis de pescadors i mariners. Per exemple, quan l’any 1469 es va obrir una sèquia entre el riu i els estanys, en una posició molt semblant on després es faria la Cava, l’Ajuntament va convocar als màxims responsables dels pescadors i mariners “per reconèixer per on farien dit canal”. Tots els sectors implicats sabien que qualsevol alteració dels cursos fluvials podia tenir conseqüències importants i perjudicar els interessos d’algun sector. Fins i tot en casos de menys importància les institucions actuaven d’una manera coordinada, com es veu en un document de finals del segle XV en què l’Ajuntament, a petició dels pescadors, acorda tancar una sèquia: “que parteix de la Puntagrossa i entra en lo estany del Pantà perquè per ella no se’n tornàs lo peix de l’estany”. En canvi, sembla que en el cas de la Cava, tot va fallar, i a un li passa pel cap la possibilitat que la manca d’informació precisament estigue relacionada amb què davant del desastre que es va acabar produint, tothom intentés eludir la seua responsabilitat. En qualsevol cas, és molt probable que ningú no pensés que els efectes acabarien sent tan devastadors.

  No disposem de mapes precisos de l’època, però mos valdrem del que es va fer cent anys abans per la construcció de les torres dels Alfacs, datat el 1570. S’aprecia clarament que  el Pantà, l’antic Port Fangós medieval, és encara la gran llacuna del Delta. Ja no és port, però continua sent la principal zona de pesca de la Confraria de Pescadors de Sant Pere, a banda d’una formidable via de comunicació que permet recórrer el Delta d’una banda a l’altra sense haver de posar peu a terra. Ignorem el que ha passat en estos darrers cent anys després de dibuixar-se el mapa, però suposem que la gran llacuna del Pantà ha patit un cert procés de sedimentació i ja no és tan gran, que s’han creat algunes illes i que les aigües s’han retirat d’algunes zones, però de ben segur que encara continua essent una bassa important. Quan les aigües de l’Ebre s’aboquen dins ho canviaran tot.

entrada cava2018-06-09 a les 18.49.55
Lloc per on aproximadament l’Ebre va entrar al Pantà. Adaptació sobre un mapa del segle XVI

   Del desviament del riu hi va haver alguns beneficiats i molts perjudicats. En el primer grup hem de col·locar, sense cap dubte, als propietaris i arrendataris de la Puntagrossa. Fins i tot ells ho reconeixen en un document d’arxiu: “…en lo any 1666 en que començà la Cava, arribà -l’Ebre- a menys d’un tir de pistola de la torre de Marcella. A no haver-se fet la Cava se n’hauria portat la torre de Marcella”. Amb el canvi de direcció del riu, el perill de destrucció de la Puntagrossa es va acabar, el meandre es va assecar i els propietaris van poder ocupar la llera del riu antic i incorporar-la a les seues finques. Veient els beneficis que van obtenir, un no pot deixar de pensar si només es va tractar de sort o potser van tenir alguna cosa a veure amb el canvi de direcció del riu.

   A la banda dels perjudicats, els primers van ser tots els propietaris que quedaven més endins de la Puntagrossa fins al Pregó i Illa de Mar. Havien perdut les aportacions d’aigua dolça, la qual cosa empobria i salinitzava les terres properes a l’antic riu. Era el moment d’abandonar el primer poblament del Pregó i marxar cap a la nova llera del riu. Però els que primer van posar el crit al cel van ser els pescadors. Hem localitzat una acta de 1694 d’una sessió del Consell General de Tortosa en la que els majordoms de la Confraria de Pescadors de Sant Pere exposen que les “pesqueres estan perdudes i estèrils de peix per haver-se desviat lo riu del alveo antic i eixir per la Cava”. L’entrada descontrolada d’aigua dolça dins del Pantà havia alterat el seu ecosistema provocant la ruïna de les principals pesqueres del municipi i accelerant el procés de sedimentació del Pantà. Com dèiem més amunt, ignorem el motiu pel qual un gremi tan poderós com el dels pescadors no havien intentat deturar l’obra abans. Potser, al principi, van pensar que una entrada moderada d’aigua podria ser beneficiosa, però de ben segur que no esperaven que els caiguessen a sobre totes les aigües del riu més cabalós de la península.

   De la lectura atenta de les actes del Consell General tortosí es dedueix que l’assumpte ja es venia discutint des de feia més de vint anys. S’havien creat diverses comissions per estudiar el que s’havia de fer, però cap havia sabut resoldre el problema. Entre altres coses, s’havia demanat consell a “persones expertes per prendre temperament de la manera que hauria de remediar de tapar la dita cava”, però no s’havia aconseguit  trobar cap solució. Per això les queixes del gremi de pescadors van continuar i en una altra sessió van tornar a exigir que s’actués de pressa, d’altra manera “les pesqueres se vindran a perdre breument”. Els consellers de la ciutat encara eren més pessimistes i afegien a les lamentacions dels pescadors els perjudicis que també patia la navegació per l’Ebre. Les aigües s’havien partit, les que havien penetrat pel Pantà s’havien escampat i, de moment, no formaven una llera clara. De l’altra banda, el riu antic havia perdut molt cabal i es feia cada vegada més difícil la navegació i l’arribada al mar, la qual cosa perjudicava seriosament el comerç de la ciutat que estava pràcticament incomunicada per via fluvial i marítima perquè al cap i a la fi els productes que es mercadejaven a l’Ampolla i als Alfacs havien d’arribar a Tortosa riu amunt.

   Sembla com si, a poc a poc, tothom prengués consciència de la magnitud del problema i de què sectors econòmics importants de la ciutat, la pesca i el comerç, estaven en seriós perill. Mentre, a l’administració tortosina es continuava discutint i creant comissions per mirar de trobar la millor manera de solucionar el problema, però els textos traspuen, cada vegada més, una gran impotència davant d’una dificultat que els supera. La solució estava clara des del primer moment: s’havia de “girar lo riu i tancar la Cava”, però ningú no sabia com fer-ho. L’obertura que havia fet el riu de la Cava era cada vegada més gran i  el riu antic cada vegada més petit.

   Tot i la dificultat tècnica, comissions de suposats experts continuaven estudiant per on es podia tapar la Cava i “encaminar lo riu per altra part per on no sigue tant damnós a la navegació per la eixida y entrada del riu al mar i evitar molts altres danys que ha ocasionat i causa dita cava”.  Al final, van apuntar una solució: “seria convenient guiar dit riu entre aquelles parts del Mas d’Avall i Punta Grossa travessant lo alveo per on anava lo riu davant lo Bosc”, o sigue, més o menys retornar-lo al lloc original, però evitant gran part  meandre. Una vegada decidit el camí que havia de seguir el riu, es va crear una nova comissió per estudiar el finançament de l’obra. La ciutat de Tortosa, conscient del greu problema al que s’enfrontava, va aprovar una partida de dues mil lliures – una fortuna en aquella època- per l’obra de tapar la Cava, però tot indica que la solució es va anar dilatant en el temps perquè, en el fons, ningú no sabia com resoldre-la.

   Va arribar un moment en què el problema va deixar de ser només local. Això va succeir l’any 1697 quan les barques disposades pel virrei de Catalunya per traure el gra de l’Aragó per a l’exèrcit es van topar amb dificultats per navegar. En l’acta que hem pogut conèixer, els oficials es queixen de: “lo estat miserable del riu Ebro que per estar innavegable no pot comunicar en lo mar amb la facilitat que es necessita. Les barques carregades de grans per al real exèrcit no poden eixir al mar per la poca aigua que hi ha en la gola…”. A la reunió, uns i altres coincideixen que “l’obertura de la Cava és lo únic motiu de la ruina del Riu”, però a ningú se li acudeix com resoldre el problema.

   En aquell moment el riu antic encara no s’ha tancat del tot, però li queda poc. Ho sabem perquè l’any 1697 encara es posen guardes a la torre de l’Àngel Custodi, a la zona de l’actual platja de la Marquesa. La torre, construïda l’any 1575, no va caure tan de pressa com mos pensàvem.  Ho deuria fer poc després perquè en un croquis del segle XVIII s’explica que el riu antic -Riet de la Saida- van perdre definitivament la connexió amb el riu principal l’any 1700. Així podem afirmar que la torre de l’Àngel va ser  la primera víctima de la regressió que es va iniciar per aquella banda en desaparèixer el riu i que encara continua avui dia, lenta, però inexorable.

   Els dos rius havien conviscut durant una trentena d’anys, però després l’antic es va començar a assecar en el tram que anava des de la vora del riu actual fins al Bosc -Cambra Arrossera-. Aviat les terres de les dues partides de la Cava i Jesús i Maria deixaven d’estar separades i aquells terrenys més propers al riu es transformaven en horts. La resta va continuar força temps transformada en una ria i canviant l’aigua dolça per la salada que va penetrar des del mar, i va acabar sent reaprofitat per fer salines -Sacanella, Pasqual, etc-. Durant molt temps, este riet es va acabar a la zona que la gent gran deia la Coassa, és a dir a la cua d’una espècie de serp que tenia el cap a la Marquesa i el final a prop del Bosc. A la documentació estudiada ja no hem trobat cap més referència a la qüestió del canvi de direcció del riu. Sospitem que la gran riuada de 1700 va deixar les coses definitivament clares i l’Ebre va acabar d’obrir-se pas cap avall i escampant-se pel Pantà. A poc a poc, amb la continua aportació de sediments, va anar configurant una llera i es va canalitzar trobant una nova sortida al mar i creant l’illa de Buda.

   I què va passar amb el Pantà? El riu va abocar un munt de sediments que van accelerar el procés natural de colmatació. Es va formar una gran illa a la banda més propera al Rec Vell -llera que separa Sant Jaume i Amposta- que es va dir, amb tota la lògica, l’Illa del Pantà i de la que es va apropiar Antonio Riu Morales, marquès de Tamarit. Encara que esta va ser l’illa més gran que es va formar, no va ser l’única, també coneixem la de Pinyana, la d’Hernández, la de Llevant i la de la Catxa – separades pel Canalot-. Totes estes quatre illes amb el temps quedarien enganxades al marge esquerre i avui dia formen part del municipi de Deltebre. Cal dir que la formació d’estes illes no va ser natural del tot. Les lluites entre els diversos propietaris per engrandir les seues illes mitjançant estaques o pesqueres que retinguessen els sediments van ser constants i van originar multitud de pleits i disputes. L’historiador Pierre Vilar, a la seua excel·lent obra Catalunya dins l’Espanya moderna fa alguna referència a este assumpte recollint un fragment d’un discurs del segle XVIII sobre les accions que propietaris i pagesos estan fent a la desembocadura de l’Ebre: “experimenta también esta navegación  mucho perjuicio y retardo por las rayas que se forman en el Ebro, y que, a titulo de islas se conceden en enfiteusis por el real fisco, procurando después los que las adquieren dilatarlas por medio de empalizadas y otras obras, con que desvían el curso natural y dividen las aguas en dos o más brazos, dejando el cauce principal sin la necesaria agua para la navegación y desmoronando las tierras inmediatas a las riberas opuestas; deberían negarse semejantes establecimientos, sin que por eso se perjudique a la Real Hacienda porque desmoronándose y inutilizándose las tierras de buena calidad que están en cultivo, se pierde su tributo de Catastro que no puede tener equivalente en las tierras arenoses de las islas”.

   Tornarem sobre este assumpte en un altre article sobre l’apropiació de la terra al Delta que farem més endavant, però en qualsevol cas una cosa queda clara: la construcció de la sèquia de la Cava no només va canviar la direcció del riu, també va provocar el replenament sedimentari de la major del que quedava del Pantà fent emergir una gran extensió de l’actual terme de Sant Jaume d’Enveja i també molts terrenys de l’actual terme de Deltebre. En el cas d’este municipi, cal afegir que hi ha documents relativament recents – meitat del segle passat- que encara situen la zona de la Bassa de les Creus a la partida del Pantà.

mapa pantà2018-06-09 a les 19.02.31
Adaptació realizada sobre un plànol del Pantà de 1797

   Deixant la qüestió del canvi de riu i després d’un buit en la documentació consultada, arribem a l’any 1721.  Sembla que la situació s’ha normalitzat i que l’Ebre s’ha construït una nova llera i s’ha iniciat la formació de l’Illa de Buda i de la Punta del Fangar. Ara la preocupació de l’Administració tortosina és una altra: les malalties infeccioses que poden entrar al municipi a través dels diferents embarcadors o ports que hi ha al Delta. Sota les ordres de l’Administració del virrei de Catalunya s’inicia la construcció de barraques de fusta més o menys grans segons la zona, amb un fonaments de pedra, a les zones estratègiques. En el cas de la Cava hi ha dos punts a protegir: la nova desembocadura de Llevant i el racó de l’Estella on s’està començant a fer la Punta del Fangar. Allí es col·loquen alguns soldats que s’encarregaran del control de la navegació. Les embarcacions que compleixen les condicions reben “la butlleta”, una mena de certificació que els permet desembarcar, però les altres són sotmeses a la quarantena. És a dir, queden retingudes fins que es pugue comprovar que no suposen cap perill per a la població. Les barraques aviat es convertiran en inhabitables, sobretot en períodes de pluja, perquè la fusta es deformarà a causa del sol i l’ humitat. També hi ha problemes amb l’aigua que se’ls ha de portar expressament i amb els milions de mosquits i altres insectes que els mortifiquen i que contribueixen tot el que poden a que les condicions de vida d’aquells petits destacaments siguen més aviat deplorables. De totes maneres, aquí tenim l’inici de dos poblaments tradicionals: el de la Gola de Llevant i el del Racó de Bomba. En un i altre cas, al voltant de la Casa de la Sanitat s’aniran col·locant barraques de pescadors i mariners que formaran petits nuclis de població. En els plànols parcel·laris de 1868 es poden apreciar una trentena de barraques a la Gola del riu, i al Racó de Bomba cinc o sis, només. Tots dos assentaments, amb el pas del temps, serien abandonats i molts dels seus habitants pujarien a viure al nucli de la Cava.

Captura de pantalla 2018-06-09 a les 23.44.00
Barraques de la Gola de Llevant de l’Ebre

   Després d’un parell d’anys, la informació sobre el Delta torna a emmudir i no trobem referències a la Cava fins a meitat de segle. Es tracta de dos documents de 1752 i 1753 que, tot i que parlen de temes menors, tenen un considerable valor històric. Un d’ells tracta d’un acord del consistori tortosí per construir una talaia, punt d’observació i control de la bocana del riu a l’illa de Buda. El Delta creix per aquella zona i sembla que l’emplaçament original, potser el de 1721 del que parlàvem més amunt, ha quedat massa cap a l’interior i ja no pot exercir la seua funció. En la resolució que prenen els consellers s’acorda que quan es passe per la Cava s’agafe algun home pràctic que pugue ajudar, la qual cosa mos indica que ja hi ha un cert nucli de població. Això quedarà confirmat en un altre acord, este de 1753, en el que es parla de la concessió d’un “estanquillo”a la Cava. Es tracta d’un estanc de venda de tabac. Es refereix textualment a“ la venta de tabacos que se consumen en el estanquillo que està establecido en la partida de la Cava del termino de la referida Ciudad y que para la Seguridad de los referidas tabacos se ha pedido un fiador competente”. Este acord mos indica no només que l’any 1753 ja hi ha gent a la Cava sinó que es tracta d’un nucli de prou importància perquè s’hagi d’obrir un estanc.

   De què viuen els primer pobladors? Dels horts a la vora del riu, del blat a les zones altes, de la recol·lecció de sosa i barrella, de la pesca i de la ramaderia. Tots estos recursos permeten un hàbitat factible encara que molt humil i que arriba a l’any 1817, moment en què es fa l’església de Sant Miquel, amb una població registrada de 279 habitants repartits en 56 famílies. Suposem, amb un cert marge d’error, que les famílies més esteses han de ser les més antigues, i seguint ordre descendent hem d’assenyalar els Casanova, Bertomeu, Gilabert, Franch, Tomàs i Arques. Després vindrien els Fabra, Pons, Navarro, Masdeu, Ballesté, Zaragoza, Mauri, Ramírez, Curto, Bonet, Vila, Monllao, Serra, Callau, Ferré, Ribes, Castells i Aliau. Estos són els primers colonitzadors. Ara anem a intentar aclarir la seua procedència, advertint, com vam fer en el cas de Jesús i Maria, que, amb algunes excepcions, independentment d’on vinguin, han passat poc o molt temps a Tortosa o pobles del voltant abans de baixar a la Cava. Com en el cas de Jesús i Maria, seguirem les investigacions que mos ha cedit l’historiador Ramon Buera en relació als cognoms de la comarca.

  Començarem per les més grans: els Casanova. Tot i coexistir amb altres branques Casanova en la mateixa època a Tortosa, els Casanova que es van establir a la ribera provenen de Antonio Casanova Verge, fill de Pere Casanova i Maria Verge, que es va casar a Tortosa, l’any 1706, amb Maria Arasa Llambrich, del Perelló. Ell procedia del poble de Villanua, al Pirineu d’Osca, prop de França. És curiós que aquell poble llavors ja era molt conegut per dedicar-se a la cria de cavalls. Aquí al Delta una de les activitats econòmiques que es feien era la cria d’egües a les finques dels Meca, a la Puntagrossa. Podria haver-hi alguna relació entre una cosa i l’altra.

   El primer Bertomeu es diu Josep Bertomeu Sabater, fill de Roc Bertomeu i Ursila Sabater. Està casat amb Maria Adam Peña, natural de Tortosa, l’any 1722, i ell procedeix del poblet de Ballestar, al Baix Maestrat, al municipi de la Pobla de Benifassar. És un poblet que hi ha dalt d’un turó en el que vivien els jornalers del monestir. També apareix de nou la vinculació amb la ramaderia a través dels lligallos que baixen des del Maestrat i porten els ramats a pasturar al Delta. Cal recordar que durant molt temps va haver una intensa relació del monestir de Benifassà amb el delta de l’Ebre, sobretot amb l’Aldea. L’any 1877 el poble de Ballestar encara tenia 459 habitants, però avui només n’hi queden 45 de censats. Els Bertomeu que vulguin conèixer els seus orígens ho tenen fàcil: només els cal agafar el cotxe i visitar Ballestar.

   Els Tomàs els trobem ja als fogatges de Tortosa i de Godall de 1496. El mateix passa amb els Curto que resideixen a la ciutat de Tortosa des de temps immemorials. També els Mauri, que consten al fogatge de 1515 en la persona de Mateu Mauri, resident al barri de Sant Jaume, de Tortosa, i que són de possible origen mossàrab, igual que els Fatsini. Joan Fatsini també consta al fogatge de 1515 com a resident al barri de la Vilanova. En canvi, el primer Gilabert localitzat fins ara, Francisco Gilabert Rius, atorga testament a Tortosa l’any 1760. Arriba d’Elx amb la seua dona, Rosa Valero. És fill de Francisco Gilabert i Clara Rius, i el seu origen darrer probablement és occità, igual que els Bonet i també els Vila, que consten a Tortosa des del segle XVII. Cal advertir que temps després arriben altres famílies amb el mateix cognom. Els Pons ja consten a Aldover en el fogatge de 1496. Els Callau són francesos. El creador de la nissaga és Francesc Callau, que consta al cens d’occitans de 1637 del Perelló. És resident en esta localitat des de fa més de quaranta anys. Està casat amb Caterina Riba, del Perelló i tenen sis fills. Els Ramírez ja consten a Tortosa al segle XVI. Francisco Ramírez, fill de Sebastià Ramírez, és de probable origen castellà i es casa a Tortosa amb Maria Navarro.

   Els Castells són probablement originaris de la Sènia on estan registrats al fogatge de 1496. Allí consten Guillem Castell, Gil Castell i Antoni Castell. Van arribar a Tortosa segurament l’any 1691, quan Josep Castells es va casar amb Elena Roig. En canvi, els Serra creiem que podrien venir de Pedro Felix de la Sierra, guarda de les Reials Salines dels Alfacs, que va morir l’any 1751. Era fill de Pedro Felipe de la Sierra i Caterina Tomás, de Cabra, Andalusia. S’havien casat a Tortosa l’any 1708, i amb el temps el cognom es va catalanitzar. Els Monllau vénen de Berga. Baltasar Monllau es va casar a Tortosa amb Joana, d’origen francès, l’any 1611. Els Aliau són originaris de Godall. Miguel Aliau, fill de Miquel Aliau i Margarita Ferrer, es va casar amb Antonia Domenech a Tortosa, l’any 1678. Els Masdeu probablement vénen d’Ulldecona, però de moment, el referent més antic que s’ha trobat és Bonaventura Masdeu, fill de Gabriel Masdeu i Antonia Ferrer, de Tortosa. Està casat amb Clara Roig, de Tortosa, però viuen a la Cava des d’abans de 1817. Els Fabra també procedeixen d’Ulldecona. Antonio Fabra Masdeu, fill de Josep Fabra i Rosa Masdeu,  es va casar a Tortosa amb Casilda Zaragoza Castelló, de Tortosa, l’any 1761. En canvi, els Ballester vindrien de la mateixa ciutat de València. Pedro Ballester Fenollosa, fill de Vicente Ballester i Teresa Fenollosa, es va casar a Tortosa amb Francisca Franch Pons, l’any 1809. Els Franch ja vam explicar a l’article anterior que eren d’origen francès  i que el primer que apareix a la zona és Raimundo Franch, que ve de Cantavieja i es va casar l’any 1675 a Tortosa. Els Arques, que també  podrien ser d’origen occità, apareixerien a la zona al voltant de 1750 procedents d’Elx, Alacant. El primer seria Silvestre Arques, casat amb Margarida Mendieta, també d’Elx.  Finalment, els Royo ja vam explicar que van venir del Maestrat aragonès en diverses tongades a partir del segle XVI i que estaven relacionats amb la ramaderia transhumant que baixava al Delta.

   Podem concloure que el nom de la Cava té 350 anys i que el primer nucli de població l’hem de situar a la primera meitat del segle XVIII. Els seus pobladors tenen uns orígens ben semblants als de Jesús i Maria amb unes primeres famílies dedicades a la ramaderia – Casanova, Bertomeu, Franch- que seran acompanyades ben aviat per pagesos de procedència tortosina- Tomàs, Curto, Castells, Vila, etc- o dels seus voltants -Aliau, Masdeu, Callau, Monllau, etc- que adquireixen terres o les arrenden als grans propietaris de la zona, la majoria nobles i burgesos tortosins, i que comencen a practicar una economia de subsistència. A estes famílies se’ls afegeixen algunes procedents d’Elx o València, de les quals ignorem, de moment, el motiu de la seua vinguda al Delta. Per acabar, només cal afegir que potser la diferència més significativa entre els pobladors de Jesús i Maria i la Cava estigue en la progressiva presència de pescadors en este darrer nucli. Això és tot el que podem dir,  de moment, sobre estos temps tan antics que es corresponen amb el segles XVII i XVIII. Aviat, en un altre article mos ocuparem de segle XIX.

Agraïments:

   Novament hem d’agrair les aportacions de l’historiador Ramon Buera en tot el que fa referència als cognoms i també al document de “l’estanquillo de la Cava” que va localitzar a la secció de deliberacions de l’Arxiu Històric Comarcal i que mos ha cedit amablement. També en la part gràfica hem d’agrair el treball d’ Aitor Gilabert sense el qual el text escrit no s’entendria prou bé. 

Per saber-ne més:

Vilar, P: Cataluya dins l’Espanya Moderna, 1978.

Despuig, C: Los Col·loquis de la ciutat de Tortosa, 1996.

Ribas, X: “A propòsit de la Cava”, Informatiu del Museu del Montsià, 1996.

Massip, J: “Aproximació a la història del delta de l’Ebre”, 1980.

Curto, A: “Introducció a la navegació per l’Ebre Català a la baixa edat mitjana”, Recerca nº10, 2006.

Carreras Candí, F: La navegació al riu Ebre, 1993.

Gilabert, J: “Portfangós i l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó”, Recerca nº12, 2008.

 

© Jordi Gilabert Tomàs

One thought on “La Cava: dels orígens al primer cens de 1817

Add yours

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: