Any 1700: el misteri del desviament del riu

Este article l’hem d’entendre com a continuació del de les Transformacions del Delta del segle XVII. Com explicàvem allí -abans d’una inoportuna malaltia que mos ha tingut unes setmanes fora de joc-, l’obertura del riu per la Cava havia deixat tres braços que desembocaven al mar- Goleró, Marquesa i Cava-, però tots eren inútils per a la navegació, almenys per a embarcacions d’un cert calat. Els tècnics tortosins havien coincidit en quina era la solució més viable per a resoldre el problema: tapar la Cava i desviar el riu entre el Mas d’Avall i la Puntagrossa, per la part de dalt de l’actual casc urbà de Deltebre. Des d’allí s’havia de connectar amb el riu antic que anava cap l’illa de Mar, eliminant el meandre del Bosc, tal com es veu en el mapa que encapçala l’article. Ja vam explicar que l’obra no es va poder realitzar perquè la guerra dels Nou Anys ho va impedir.

Durant un temps, vam suposar que el projecte s’havia abandonat definitivament, però la lectura casual d’un article signat pels historiadors Emeteri Fabregat i Jacobo Vidal sobre els diversos projectes de canalitzacions a la regió de Tortosa mos va deixar desconcertats. En un dels seus paràgrafs feien referència, una mica de passada, a un projecte de desviament del riu, a l’any 1700, entre Tortosa i el mar, i explicaven que el Consell de Cent de Barcelona havia acceptat col·laborar en la seua execució. Els autors citaven un treball de l’historiador Jaume Cabrera, publicat l’any 1947, com una de les seues fonts. Vam poder consultar el llibre, una història política i econòmica del Principat, a la Biblioteca de Catalunya. La seua lectura va aportar una mica més d’informació i mos va acabar de convèncer que, segurament, es tractava de la continuació del mateix projecte al que es referia el nostre article sobre les transformacions del Delta al segle XVII.

Com que l’assumpte era molt interessant i, a més, succeïa en un moment clau de la nostra història, els mesos previs la Guerra de Successió, vam decidir investigar-lo. Però abans vam voler fer un repàs a la situació del país aquell any 1700. Feia molt poc que s’havia acabat la guerra dels Nou Anys. Una part del territori, especialment Barcelona, estava devastada pel setge i el bombardeig, i la Generalitat i el Consell de Cent de Barcelona s’havien carregat de deutes assumint gran part de les despeses de la guerra. La situació de l’Estat no era molt millor: feia gairebé una dècada que estava en fallida i no podia atendre les seues obligacions financeres. A més, si això no fos prou, el rei Carles II es trobava a les últimes. Tot apuntava a què moriria aviat i, com que no tenia fills, a Europa tothom estava a la expectativa sobre qui heretaria el tro de l’imperi espanyol: la casa d’Àustria o a la de Borbó.

Fes el que fes, la guerra europea estava assegurada. L’imperi espanyol, encara que arruïnat, continuava sent el més gran del món i el seu control per uns o altres desequilibrava la fràgil correlació de forces a Europa. Tothom aguantava la respiració, sobretot les grans potències: França, Alemanya, Àustria, Anglaterra i Holanda. Mentre, a la cort espanyola els representants de les dos faccions compraven voluntats i  intentaven posicionar-se millor que l’adversari per condicionar la transcendental decisió que havia de prendre el monarca abans de morir: Felip d’Anjou o Carles d’Àustria, tots dos amb semblants drets dinàstics.

Així mateix, a les institucions catalanes també hi havia molta preocupació. La majoria es decantava per la Casa d’Àustria perquè sabien que si s’introduïa a Espanya el model de monarquia absoluta que els Borbons havien imposat a França, tard o d’hora s’acabaria l’autogovern de Catalunya. Just en aquell moment, el monarca havia nomenat Jordi de Darmstadt -conegut de l’article anterior-, com a nou virrei del Principat atenent la forta pressió dels gremis i de les institucions catalanes, que li reconeixien així l’heroic paper que havia jugat en la defensa de Barcelona a la passada guerra. De totes maneres, cal advertir que l’actuació de Darmstadt no tenia res de desinteressada, era un dels membres més assenyalats del partit austriacista i obeïa l’encàrrec de l’emperador de moure tots els fils que pogués per aconseguir posicionar bé el seu candidat.

Durant aquells anys, el seu càrrec de virrei encara el faria més popular: tenia un caràcter dialogant, molt diferent dels virreis castellans anteriors, que arribaven a Catalunya carregats de prejudicis i desconfiança. Va donar suport a moltes de les queixes que realitzaven les institucions catalanes, va protegir el comerç davant dels productes francesos i es va guanyar, encara més, la simpatia i la confiança dels catalans. Alhora, es va anar creant al seu voltant un potent partit austriacista  del que formaven part moltes personalitats destacades de la societat catalana.

Darmstadt era conscient que quan Carles II nomenés el seu successor – que ell estava convençut que seria de la casa d’Àustria-, la guerra amb França tornaria a esclatar i Catalunya tornaria a ser un dels escenaris principals. Per això reclamava a la cort més mitjans per preparar la defensa del territori català. Calien més i millors fortificacions i bones línies de subministrament. Coneixia perfectament els problemes que havia patit la ciutat en la passada guerra i la importància de tindre una desembocadura de l’Ebre navegable per a poder proveir Catalunya d’armes, pólvora, soldats i menjar. Però els seus projectes topaven amb la falta de diners de l’Estat per finançar-los. La situació devia resultar angoixant.

Una vegada vam conèixer bé el context en què es mouria la investigació, vam iniciar el nostre treball a l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre. Volíem revisar els acords municipals presos al voltant de 1700, buscant alguna pista sobre el projecte de desviament del riu, però aviat vam topar amb la primera contrarietat: la major part de la documentació entre els anys 1699 i 1705 s’havia perdut. Vam intentar vies alternatives consultant la poca correspondència que es conserva d’estos anys, però tampoc va aparèixer res significatiu. Finalment, vam treballar amb els llibres de Clavari, on es consignen els pagaments que realitzava la ciutat. Volíem comprovar si apareixia alguna anotació relacionada amb l’execució del projecte. Allí vam detectar importants obres a l’assut de Xerta, amb unes despeses superiors a mil sis-centes lliures, que es van realitzar durant els estius dels anys 1700 i 1702. La coincidència de dates mos va fer pensar que podien formar part del mateix projecte. Potser es tractava de repujar l’assut per regular millor el riu i afavorir així les obres de desviament,  però el cert és que, desgraciadament, no vam aconseguir trobar cap document que ho confirmés i, per tant, no deixava de ser només una conjectura. Davant de la falta d’informació, vam decidir ampliar la investigació a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que és on hi ha els papers de la Generalitat, els del Consejo de Aragón i dels virreis, i a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, on se troba la documentació del Consell de Cent.

Vam començar consultant els documents que es conserven del període del virrei Darmstadt, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, però després d’un parell de dies, només havíem pogut localitzar una carta i una ordre de pagament que tinguessen relació amb la nostra investigació. Feien referència a la llarga estada de Narcís Anglesell a Tortosa, entre el 10 de maig i el 27 de novembre de l’any 1697, durant la guerra dels Nou Anys. Recordareu que l’havia enviat el virrei Velasco per mirar de solucionar el problema de la desembocadura. Ignorem si esta llarga temporada la va dedicar a treballar per fer viable una nova sortida al riu o simplement es va quedar a Tortosa perquè Barcelona estava assetjada pels francesos i era complicat tornar. En qualsevol cas, el document explica que el virrei li va pagar 1.040 lliures pel seu servei. Una fortuna per a l’època. Com es pot veure, la guerra no li va anar gens malament a Anglesell. Hem de suposar que almenys va tornar a Barcelona amb les idees clares del que s’havia de fer amb el riu.

Acabada la revisió de la secció del virrei sense més resultats, vam decidir investigar els Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Allí vam trobar la carta del monarca Carles II als diputats en la que els explicava el projecte de desviament del riu i els demanava col·laboració econòmica. Us la reproduïm:

Ilustres y fidelissimos diputados, haviéndome remitido el prìncipe de Darmstad, virrey de este Principado, la planta y descripción que de su orden ha hecho el capitán ingeniero Juan Guianolas para volver el río Ebro a su antiguo cauce desde la Ciudad de Tortosa al mar, expresando el gasto de once mil quinientos doblones que tendrá esta obra, y quan interesados son ese Principado y el de Aragón por el conocido útil que se ha de seguir de hacerle navegable con saetias y otras embarcacions, y aún galeras, para que sea de mi real agrado se junte y diposite esta cantidad con la anticipación posible por lo que importa a mi real Servicio.

He resuelto manifestaros quan de mi real agrado serà el que por vuestra parte facilitéis y dispongáis el concurrir con alguna cantidad de dinero a la obra tan de mi real Servicio y beneficiosa a ese Principado y Ciudad de Barcelona, asegurándoos serà muy de mi agrado lo obrareis con este fin, como lo espero de vuestro celo y amor a mi Servicio, y que lo harán también la ciudad de Barcelona y el Reino de Aragón, como se lo tengo encargado.

Dado en Madrid a 16 de enero de 1700, yo el rey.

Seguint la recerca, vam descobrir que la proposta del rei Carles II de desviar el riu s’havia discutit amplament a la Generalitat, però, al final, la institució havia acordat no participar en el projecte per dos raons: perquè considerava que no tenia cap obligació legal d’assumir l’obra i perquè el darrer setge de Barcelona l’havia obligat a endeutar-se molt, i gairebé no podia acudir a complir amb els pagaments d’interessos que tenia compromesos. Veient que ja no apareixia cap més referència a l’assumpte del riu, vam revisar la secció de correspondència del període del virrei Jordi de Darsmtadt, però tampoc va aparèixer res rellevant. Després de bastants dies perduts, vam decidir provar sort a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Aviat vam poder comprovar que el Consell de Cent – l’Ajuntament de Barcelona – també havia rebutjar la petició reial per finançar l’obra de “fer tancar lo Riu Ebro a son antic curs”. Van utilitzar els mateixos arguments que la Generalitat: les enormes despeses ocasionades per la guerra i les destrosses produïdes. Es queixaven que la ciutat s’havia carregat amb un deute astronòmic, superior a un milió de lliures i que, a més, havia de pagar 55.000 lliures d’interessos anuals. Per això decidien que “sia feta representació al Rei, nostre senyor, representant-li lo molt que esta ciutat gastà en lo real servei en lo temps del siti i demés temps de guerra, la qual se troba falta de medis per poder complir les precises e indispensables obligacions de tal manera que resta amb viu sentiment de  no poder concórrer al que se és servit sa Magestat insinuar”. Dit d’una manera resumida i clara: no estaven disposats a pagar ni una lliura per l’obra de desviar el riu Ebre. Tot indicava que amb esta decisió el projecte quedava definitivament aparcat.

Però, poc després, vam localitzar una nova carta del virrei Darsmtadt, de 4 de maig de 1700, en la que demanava als consellers que reconsideressen la seua decisió i que valoressen la contribució a l’obra no com una despesa sinó com una inversió. Els recomanava que tinguessen en compte els beneficis comercials que “ la restitució del riu a son antic curs” podria tindre per a la ciutat. Però sobretot els plantejava la importància estratègica de l’obra, en cas d’un nou enfrontament militar. Ho expressava així: “ Per lo que resulta al Real servei de dita operació la introducció de socors, en alivio de les reals tropes, defensa del Principat i resguard de vaixells”. En realitat, els estava advertint, d’una manera diplomàtica, que calia preparar-se perquè una nova guerra s’apropava, i Barcelona tenia tots els números de tornar a pagar els plats trencats.

Ignorem si hi va haver altres pressions, però el cert és que el Consell de Cent va rectificar el seu acord inicial i va admetre els arguments del virrei sobre l’interès militar del projecte, però deixant clar que ho feien a disgust, per no decebre el virrei i el monarca. Només per això es comprometien a aportar cinquanta hòmens durant tres mesos per a treballar a l’obra projectada “ de la restitució del riu a son antic curs”, malgrat la seua delicada situació econòmica. El virrei va valorar molt positivament el canvi de criteri del Consell de Cent, però li va semblar que l’esforç de la ciutat encara no era suficient i els va demanar “ acudir més enllà”, és a dir augmentar la seua aportació a l’obra. Ell mateix la va fixar en un mínim de 6.600 lliures, que es destinarien íntegrament al pagament dels treballadors de l’obra. Finalment, el Consell va tornar a cedir i va acceptar pagar la quantitat demanada.

A partir d’este moment van començar les presses. El dia 25 de maig de 1700, Darmstadt exposava l’extrema urgència d’enllestir els preparatius: “ para esta operación -el desviament del riu- conviene ganar las horas, por no malograr la sazón oportuna de la estación presente del verano en que es preciso ejecutarla para su mayor facilidad por el termino ceñido de estos dos meses próximos del año en que el caudal del agua del río està reducido, vuelvo a hacer presente la urgència para que, a la vista de lo que se disponga, llévese a la mayor brevedad la resolución del Servicio”. És a dir, ara el problema no era ja tant econòmic com de temps material per tenir-ho tot enllestit per poder executar l’obra durant els mesos d’estiu, a l’època de l’estiatge. Recordem que allavons el riu no estava regulat i patia unes variacions de cabal molt més grans que avui dia.

I així vam arribar al darrer document important que vam poder localitzar. Es tractava d’un acord, de 15 de juny de 1700, pràcticament en el mateix moment de l’inici de les obres, en el que el Consell de Cent establia les condicions d’entrega dels diners per al desviament del riu. Per a esta finalitat disposava que “ sien donades i girades a don Josep Pinyana, en la ciutat de Tortosa populat, persona destinada per lo Exm. Consistori per pagar la gent que efectivament treballarà a la restitució del riu Ebro a son antic curs, amb les quals 6.600 lliures deliberà servir la present ciutat al Rei Nostre Senyor”. A partir d’aquí, el silenci.

No tenim cap prova de si les obres es van arribar a començar o si es van suspendre en el darrer moment, però sí que us podem parlar d’algun indici que mos fa sospitar: a l’illa de Gràcia -lloc aproximat on s’havia de fer la connexió del nou riu- succeeix un fenomen molt interessant que els biòlegs Narcís Prat i Carles Ibáñez descriuen en una de les seues publicacions. Parlant de com evoluciona la falca salina, expliquen que arriba fins a l’illa de Gràcia quan el volum de l’aigua que baixa pel riu és inferior a 300m3/s. Es manté en esta posició fins que el flux baixa a 100m3/s. Quan passa això, la falca salina supera l’illa de Gràcia i puja aigües amunt d’Amposta on hi ha una zona de graves poc profunda que correspon a la desembocadura del barranc de la Galera, que la torna a deturar.

Mos preguntem per quina raó la falca salina procedent del mar es detura a l’illa de Gràcia. En el cas de la zona del barranc de la Galera la cosa està clara: històricament el barranc ha arrossegat graves al riu durant milers d’anys i això ha provocat que es face una parada que atura la falca. Però en el cas de l’illa de Gràcia, ignorem amb quin obstacle topa la falca salina. Potser es tracta d’un fenomen natural relacionat amb la mateixa formació de l’illa, però tampoc podem descartar un origen artificial, com, per exemple, les restes d’alguna escullera submergida, construïda precisament per ajudar a desviar el riu, i que després va quedar abandonada i oblidada baix del fang. De fet, a l’Arxiu de Simancas hem trobat un altre plànol d’unes dècades després on torna aparèixer un projecte semblant -este és segur que no es va executar-, però que contempla clarament obres d’escullera dins del riu, i que us mostrem a continuació.

Captura de pantalla 2019-02-19 a les 23.53.51

Sigue com sigue, queda clar que hi va haver un rei -Carles II-  i un virrei de Catalunya -Jordi de Darmstadt- que, en un dels moments més importants de la història del nostre país, van intentar una obra extraordinària al Delta: desviar el riu Ebre per la part de dalt de Deltebre fins al Bosc – Cambra Arrossera- per fer-lo anar de nou cap a Illa de Mar. D’haver tingut èxit esta iniciativa avui tot seria molt diferent: Deltebre i Sant Jaume no tindrien cap riu enmig, la navegació fluvial hauria tingut molta més empenta, la badia del Fangar no s’hauria format, l’illa de Buda tampoc, la zona de la Marquesa no estaria en regressió i la història de Sant Carles de la Ràpita hauria sigut diferent perquè és probable que el canal de navegació, que -malgrat el seu fracàs- va ser decisiu en la creació de la ciutat, potser no hagués sigut necessari.

L’abandonament de les obres -en el cas que efectivament s’haguessen començat- podria estar relacionat amb la crisi política que s’iniciaria al país, just un parell de mesos després, amb la mort de Carles II i el nomenament de Felip d’Anjou, de la casa de Borbó com a nou rei. Lògicament, una de les primeres decisions que va prendre el nou monarca espanyol va ser la destitució del Jordi de Darmstadt del càrrec de virrei de Catalunya per ser un defensor de la causa austriacista i, per tant, un enemic. La notícia del cessament va caure molt malament a la Generalitat, i el seu diputat militar en representació de la resta va afirmar que “mai se podria borrar de la memòria lo acertat del seu govern en esta provincia”. A partir d’este moment, tot es va embolicar molt depressa. Poc després, el Príncep Jordi era expulsat de Catalunya per ordre del monarca.

La seua sortida del país va anar lligada a una intensa activitat política i diplomàtica. Es va desplaçar a Anglaterra i va ser un dels responsables de la creació de la Gran Aliança formada per Àustria, Holanda i Anglaterra, al tractat de la Haia. Poc després, començava la Guerra de Successió i Darmstadt es traslladava a Lisboa on s’estava reunint la gran flota aliada. L’any 1704 salpava amb la esquadra amb la intenció d’ocupar Barcelona i convertir-la en la base de Carles d’Àustria al país.

A la ciutat, tot estava preparat per a una rebel·lió en el moment que l’armada aliada arribés a les seues costes, però es va descobrir el complot i es va ordenar la detenció dels austriacistes més assenyalats. Darmstadt va haver d’observar impotent com Barcelona, per temor a la repressió que s’havia desencadenat, li girava l’esquena. Al cap de pocs dies, l’esquadra deixava la ciutat emportant-se a un decebut Jordi de Darmstadt que havia assegurat a anglesos i holandesos que els barcelonins li obririen les portes de la ciutat només arribar. Probablement, no va tindre en compte que en política les fidelitats no duren gaire, i si hi ha temor encara menys.

Poc després, l’esquadra aliada  reapareixia davant de Gibraltar. Darmstadt desembarcava al davant de les tropes anglo-holandeses i d’un batalló de tres-cents catalans fidels i aconseguia prendre la plaça. Malgrat que els exèrcits de Felip V van fer molts intents per recuperar Gibraltar no ho van poder aconseguir gràcies a la sòlida defensa que havia organitzat Jordi de Darmstadt. Els anglesos, al principi, van considerar l’ocupació com una acció més per ajudar a l’arxiduc Carles, però anys després, quan es va signar la pau d’Utrech, que donava oficialment per acabada la guerra, el van voler conservar, conscients de la importància estratègica del lloc, i  així fins avui.

Captura de pantalla 2019-02-20 a les 19.41.06

Una vegada consolidada la possessió de Gibraltar, a l’agost de 1705, Jordi de Darmstadt es va unir de nou a l’esquadra aliada que es dirigia, ara sí, a conquerir Barcelona, a qualsevol preu, per convertir-la en la seu del nou govern de l’arxiduc Carles. El 22 d’agost es va desplegar l’armada anglo-holandesa davant de la ciutat i va començar el desembarcament de tropes. Jordi de Darmstadt va dirigir amb entusiasme els primers atacs contra el castell de Montjuic, però el dia 13 de setembre va ser ferit de gravetat a les portes de la seua estimada ciutat i va morir poc després. Per desgràcia, no va poder veure la rendició de les forces borbòniques, que es produiria al cap de pocs dies. Després, passarien els anys, i Barcelona faria una defensa heroica de les llibertats i institucions del país fins que cauria definitivament l’11 de setembre de 1714, abandonada i traïda per tots els seus aliats.

Avui, Jordi de Darmstadt, el que va intentar desviar el riu per Jesús i Maria, va conquerir Gibraltar i va acabar morint a Montjuic, té un carrer a Barcelona, el carrer Príncep Jordi, al davant del Parc Joan Miró. Així la ciutat li va voler agrair l’haver entregat la seua vida per la defensa de les institucions i llibertats catalanes. Si algun dia passeu pel mirador que hi ha al davant de l’Illa de Gràcia o preneu un cafè al bar d’allí al costat, a la vora del riu, potser us vindrà de gust recordar esta història…

© Jordi Gilabert Tomàs

Fonts documentals:

Arxiu Comarcal Baix Ebre: Provisions, Correspondència, Clavari.

Arxiu de la Corona d’Aragó: Dietaris Generalitat de Catalunya, Consejo de Aragó, Real Audiencia.

Arxiu Històric Ciutat de Barcelona: Deliberacions del Consell de Cent, Correspondència.

Archivo General de Simancas: Mapas y Planos.

Bibliografia:

Alvareda, J: La guerra de Sucesión en España (1700/1714)

Carrera, J: Historia Política y Económica de Cataluña (s. XVI a XVIII), 1947.

Carreras Candí, F: La navegació al riu Ebre, 1993.

Enciso, L.M: Los Borbones en el siglo XVIII, 2006.

Fabregat, E/Vidal, J: “ La canalització de l’Ebre a la regió de Tortosa (1347-1851)”, 2007.

Kamen, H: La España de Carlos II, 2005.

Prat, N/ Ibáñez, C: Avaluació crítica del Pla Hidrològic Nacional, 2003.

Voltes, P: Felipe V, 2005.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

12 thoughts on “Any 1700: el misteri del desviament del riu

Add yours

  1. Jordi, moltes gracies per aquesta nova entrada al blog. Una passada. M’ha fet recordar les visites amb bicicleta que feiem de menuts fins al pont de l’Illa de Gracia per contemplar, des de dalt, les vistes al riu. Alguna vegada havia sentit de ma yaya i algun veí del Puo a Sant Jaume que a la zona de l’Illa hi havia alguna corrent d’aigua de baix a dalt per la banda de Deltebre. Igual té a veure amb aquesta possible “escullera” artificial 😉
    Esperant la propera entrada!
    Salut!

    M'agrada

    1. Gràcies, Roger. A mi també m’han explicat moltes històries curioses sobre l’illa de Gràcia. A veure si un dia en podem confirmar alguna. Per cert, en realitat es deia illa d’en Gracià, però la gent, com això de Gracià era poc corrent, li va canviar l’accent.

      M'agrada

Respon a Manolo Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: