La història del Delta explicada en un ratet…

 

  1. La prehistòria i el món antic

Els darrers estudis geològics afirmen que el Delta és molt més antic del que mos pensàvem i ja estava consolidat fins a l’illa de Gràcia des de fa 8.000 anys. Este descobriment obliga a replantejar-nos moltes coses. Resulta evident que esta part del Delta emergit reunia des del Neolític òptimes condicions per a la vida humana: bon clima, aigua dolça, bona terra a la vora del riu, peix, caça, marisc i pastures. Tota una colla de recursos fàcils d’explotar que, de ben segur, van atraure als nostres avantpassats. A poc a poc, este món antic va evolucionar, amb penes i treballs, fins arribar a l’època ibèrica, entre els segles VI i III a. C, quan va entrar en contacte amb altres cultures més avançades, com els fenicis i els grecs. El Bordissal de Camarles n’és un bon exemple d’este moment històric.

Desgraciadament, a l’interior del Delta encara no s’ha trobat cap vestigi d’esta llarguíssima època. Tot el que hi pugue haver estarà ben amagat baix d’alguns metres de fang. Per això, de moment, mos hem de conformar amb el que s’ha descobert molt a prop, a la terrassa quaternària que limita amb el Delta, més o menys a la zona propera a la Nacional 340. Allí, diverses excavacions d’estes darreres dècades mos confirmen la riquesa del món ibèric: l’Oriola, castell d’Amposta, mas de Mussol, la Palma, l’Aldea, l’Antic, el Bordissal, etc.

Gràcies a estes troballes -moltes d’elles recollides al Museu del Montsià- mos podem fer una idea prou clara de com vivien els ilercavons, els ibers del tram inferior de l’Ebre. També sabem, per diverses cròniques romanes, que als nostres avantpassats tot se’ls va complicar moltíssim a finals del segle III a.c, amb la Segona Guerra Púnica, quan l’enfrontament entre els romans i els cartaginesos els va agafar al mig. Sembla que majoritàriament es van aliar amb els cartaginesos i ho van pagar molt car. Triar el costat equivocat de la història sol portar males conseqüències.

Els romans, vencedors de les batalles de les Boques de l’Ebre i d’Hibera – la capital dels ilercavons, l’emplaçament de la qual continua sent un misteri-, van dominar fàcilment el territori de l’Ebre i van arrasar el món ibèric imposant una nova cultura i una organització territorial que tenia el seu centre a Dertosa i es repartia en diverses vil·les o petites concentracions: la Palma, l’Aldea, l’Antic, la Granadella, Camarles o l’Ampolla en són alguns exemples.

  1. L’edat mitjana 

El model romà es van mantindre a l’Ebre durant quasi mil anys, encara que l’arribada dels visigots i altres pobles europeus el van fer trontollar de valent i el van modificar. Però, al segle VIII, ja molt debilitat, no va poder resistir l’empenta d’un poble desconegut que pujava des d’Àfrica, amb una altra llengua i una altra religió: els musulmans. Amb ells arribava un nou món al que no hi havia altre remei que adaptar-se. Tortosa canviava de nom i passava a denominar-se Turtuxa, i les antigues vil·les romanes, properes a la Via Augusta, al límit del Delta, es convertien en almúnies musulmanes. Gran part de la població canviava oficialment de religió per una d’aquelles coses pràctiques de la vida com era el pagar menys impostos.

Aviat les Terres de l’Ebre es convertirien en territori de frontera entre dos mons enfrontats: el musulmà i el cristià. Del Delta islàmic tenim molt poca informació: una modesta fortalesa religioso-militar a la Ràpita; l’explotació de la sal, pastures i pesqueres; la utilització dels ports naturals que anava creant el Delta -probablement Port Fangós- per a concentrar armades destinades a atacar l’enemic cristià del nord; un primer sistema de torres de defensa contra els atacs cristians; algunes paraules d’origen àrab: Ràpita, Algadir, Alfac, Burjassénia…; una mica de ceràmica i poca cosa més, de moment. Molt poc per a quatre-cents anys de domini.

Però com que a la història, igual que a la vida personal, res es manté estable, a la meitat del segle XII arribava un altre gran canvi: els catalans del nord, encapçalats per Ramon Berenguer IV, conquerien Turtuxa i el seu territori històric, i amb ells portaven un altre nou món. Com que el comte de Barcelona no anava sobrat de diners, va compensar l’ajuda a la conquesta que li havien donat nobles i ordes militars amb la donació de grans extensions de terra: la Ràpita, Amposta, l’Aldea, l’Antic, la Granadella i Camarles, entre altres, van passar a ser propietat privada. Alhora, als veïns cristians que quedaven a Tortosa i a aquells que vindrien a repoblar se’ls oferia el lliure accés als “prats comuns”, tota aquella terra no concedida a cap senyor, que en el cas del Delta esquerre anava des de l’Aldea i Camarles en avall, i en cas del Delta dret, ocupava tota la zona de l’Enveja fins al Rec Vell, on començaven les possessions ampostines de l’orde de l’Hospital.

Dins d’esta zona de “prats comuns” estava Port Fangós, el port medieval que al segle XIII entrava a la història de l’expansió marítima de la Corona d’Aragó. Aquí es reunien les grans esquadres que anaven a conquerir Sicília i Sardenya. És l’època de Pere el Gran i Jaume II. És l’inici d’una època important: els segles XIV i XV seran els de l’exportació de la llana d’Aragó i de la sal pels ports de l’Ampolla i Alfacs. És el moment de la constitució d’una important oligarquia tortosina que s’enriqueix ràpidament amb el comerç. Esta sembla que és la verdadera època d’esplendor econòmic de Tortosa, a la baixa edat mitjana, i no tant al renaixement, que és un període difícil, amb la contracció dràstica del comerç marítim a causa de l’expansió del cors musulmà.

  1. L’edat moderna

El Delta del segle XVI presenta evidents signes de retrocés: els atacs corsaris, les captures, els rescats, la davallada demogràfica i la destrucció. Ningú vol baixar a la ribera, tothom té temor. Després, superat el problema, ben entrat el segle XVII, s’inicia una lenta, molt lenta recuperació. Els dos nuclis importants del Delta, un a cada banda de riu, Amposta i els masos de l’Aldea, han rebut fort. Amposta ha resistit, però ha perdut la meitat dels habitants; en canvi, l’Aldea ha quedat en ruïnes i deshabitada durant molt temps.

Si la destrucció no ha sigut encara més gran és perquè Tortosa, des d’una posició segura, a l’interior, organitza la defensa del territori des de la Ràpita fins al Coll de Balaguer. És l’època de les torres de defensa per protegir les salines, l’entrada dels Alfacs o la bocana de l’Ebre; és també el moment de les companyies militars dels gremis i confraries tortosines que, exposant-se molt, baixen una i altra vegada al Delta quan s’alerta que hi ha moros a la costa.

És a primeries del XVIII quan s’inicia la fase definitiva de la colonització del Delta. Del poblament dispers i temporal escampat pel Delta i lligat a una explotació salinera, ramadera, agrícola o pesquera es passa a la creació de “les partides”, unitats territorials que concentren una certa població fixa i es doten d’identitat. Al terme de Tortosa pertanyen les partides del Delta esquerre de la Cava, Jesús i Maria, l’Aldea i la Granadella/Camarles. En canvi, a la banda dreta del Delta la situació és més complexa. Durant el segle XVIII s’aprecien tres unitats molt diferenciades: la partida de l’Enveja i els pobles d’ Amposta i Sant Carles de la Ràpita.

En el primer cas, l’Enveja pertany al territori tortosí. Encara que el canvi de riu del segle anterior l’ha seccionat del municipi original, hi són vigents les mateixes lleis que a Tortosa. En canvi, Amposta disposa d’un terme i d’un règim jurídic propi que ve de la seua carta de població, malgrat la tutela que durant segles ha exercit Tortosa en aspectes com el defensiu, civil o criminal. Cal explicar que la relació entre les dos poblacions ha sigut històricament conflictiva, entre altres coses perquè mentre els governants tortosins consideraven, de fet, a Amposta dins del seu “Terme General”, els ampostins sostenien que “el terme d’Amposta és distint i separat del terme de Tortosa”. L’extrema debilitat demogràfica d’Amposta i el fet que gran part dels recursos del terme estiguessen a mans de l’oligarquia tortosina encara va complicar més la situació. Finalment, el cas de Sant Carles de la Ràpita també és diferent perquè es tracta d’una població de nova creació, a partir de 1780, que està dotada d’un règim especial. La construcció del canal de navegació que ha originat la seua fundació ha sigut un fracàs, però ha fet possible el naixement del poble.

La segona meitat del segle XVII i el segle XVIII seran els de la lluita general per apropiar-se de la terra del Delta. Este serà un procés enormement conflictiu en què toparan dos sistemes diferents, de noms una mica estranys: l’aprisio i l’emfiteusi. Intentarem explicar-ho d’una manera senzilla. L’aprisió s’aplicava històricament als “prats comuns del terme de Tortosa”. Era un privilegi que venia de la Carta de Població i que implicava que qualsevol veí tortosí tenia dret a apropiar-se d’una terra erma del Delta. Només calia que la posés en cultiu i que s’apartés una determinada distància de la propietat del costat. Ara bé, això no ho podia fer dins d’una finca privada com la de l’Aldea o la Granadella, que eren concessions reials que venien de la reconquesta, ni tampoc dins d’altres propietats que el Patrimoni Reial hagués adjudicat per qualsevol altra circumstància. La validesa dels títols de propietat i els límits difusos de les finques van ser motiu de conflicte permanent.

En canvi, a la zona d’Amposta, al Pantà i a la Ràpita, el sistema d’apropiació de la terra és diferent. Aquí s’utilitza des del principi l’emfiteusi, que consisteix en el pagament d’una entrada i un cens al Patrimoni reial. Una espècie d’arrendament a molt llarg termini, amb dret a convertir-se en propietari pagant una quantitat. Encara que hi ha casos anteriors, tot indica que serà a partir de la construcció del canal de Sant Carles de la Ràpita, al 1780, quan el Patrimoni Reial imposarà l’emfiteusi, predominant a la dreta, a tot el Delta, i els veïns de Tortosa perdran definitivament el privilegi de l’aprisio, que s’havia mantingut durant segles. Això originarà molts conflictes. No cal dir que en este procés d’apropiació les grans peces de terra adjudicades van anar a parar a mans  de l’oligarquia tortosina i de la burgesia del país, però també s’observa des del principi molta propietat petita a mans de menestrals o pagesos.

Finalment, l’altre assumpte essencial del Delta de l’edat moderna és el canvi de direcció del riu per la Cava i l’acceleració de l’aterrament del Pantà, a la segona meitat del segle XVII, quan es trenca definitivament el sistema de comunicacions tradicional. Ara ja no serà possible arribar als ports dels Alfacs i el Goleró per via fluvial com abans, i es obligada la utilització de la nova desembocadura plena de dificultats i perills. S’intenta restablir la situació anterior desviant el riu o fent canals, però totes les iniciatives fracassen.

  1. L’edat contemporània

A la meitat del XIX s’intentarà de nou l’obertura d’un canal de navegació entre Amposta i la Ràpita. Esta vegada la iniciativa forma part d’un projecte de molta més envergadura: es tracta de fer navegable el riu Ebre des de Saragossa fins al mar, per donar sortida comercial a l’Aragó. És una obra d’enginyeria molt important, que aplega capital anglès, francès i espanyol. A l’últim tram del projecte, es planteja la conveniència de construir un canal per evitar la perillosa desembocadura i connectar l’Ebre amb el port dels Alfacs. Però, ara, per evitar els aterraments que han fet fracassar els canals anteriors, no s’agafarà l’aigua des del riu davant d’Amposta, sinó d’un canal d’alimentació que ve de l’assut de Xerta. L’obra és cara, però la solució resulta enginyosa perquè evita un  problema que fins aquell moment es considerava irresoluble. A més, les aigües sobrants del canal es podran utilitzar per a introduir el reg al Delta dret.

IMG_9206
Resclosa del canal de navegació d’Amposta a Sant Carles de la Ràpita

Per dir-ho d’una manera resumida, podem afirmar que la iniciativa va acabar amb un fracàs estrepitós perquè el projecte i els estudis previs eren deficients. Cap de les previsions es va complir: es van infravalorar les dificultats tècniques, es van produir importants errades en l’execució de l’obra i no va aparèixer per enlloc un volum mínim de productes per transportar. La via fluvial podia ser competitiva amb el transport terrestre quan este es feia amb carro, però no ho era amb el ferrocarril que es trobava ja a les portes. En realitat, l’aventura de la navegació per l’Ebre arribava massa tard, quan ja s’havia entrat en una altra època. Per acabar-ho d’arreglar, es va convèncer als inversors que a la Companyia se li atorgarien les terres del Delta i les podria posar en conreu amb grans beneficis, ignorant que les terres ja estaven repartides; només cal veure, per exemple, l’amillarament de 1868 en què a la partida de Jesús i Maria ja apareixen set-cents propietaris.

Tot este conjunt d’errades va fer que el projecte de navegació fos una ruïna per als inversors i per a la Compañía de Canalización del Ebro; però, en canvi, es va veure aviat que el regatge del Delta oferia grans possibilitats, si es perllongava el canal d’alimentació fins a l’Enveja i es construïa una xarxa de sèquies secundàries. La iniciativa va tindre èxit i el canal de la dreta ho va canviar tot: va provocar una revolució econòmica i demogràfica, fins i tot va transformar el paisatge. Era el moment en què Amposta agafava una gran empenta. En canvi, Tortosa es mirava el fenomen amb divisió d’opinions. Una part de la població, la que tenia  propietats a l’Enveja o a la resta del Delta dret ho veia amb simpatia; però, una altra part ho observava amb preocupació i recel.

Captura de pantalla 2019-06-14 a les 13.15.18
El canal de la dreta al seu pas per Amposta. Institut Cartogràfic de Catalunya

Els enfrontaments entre Tortosa i els municipis del Delta dret es van centrar en l’intent per part de les autoritats tortosines de prohibir el cultiu de l’arròs amb l’argument que afavoria el paludisme. Curiosament, els pobles més directament afectats per la malaltia defensaven el seu cultiu perquè els semblava que era l’única oportunitat que tenien de sortir de la misèria. Des de l’Enveja s’aixecaven veus que deien que preferien conviure amb el paludisme que morir-se de gana. Després d’uns anys complexos i plens de tensions territorials, l’Estat va aprovar definitivament el cultiu de l’arròs al Delta, i es va crear una ribera a dos velocitats: una banda rica, la dreta, i una pobra, l’esquerra. Una moderna i l’altra antiga. Una que vivia de l’arròs i l’altra que malvivia de la sosa, la regalèssia, les pastures i el blat a les zones altes. No es gens estrany que la gent de la Cava i Jesús i Maria intentés aconseguir terres a l’altra banda guanyant-se l’animadversió dels santjaumeros. Uns i altres, no només acabarien compartint el cultiu de l’arròs, també es repartirien la malària, que es va escampar d’una manera formidable i va causar molta mortalitat, fins que es van millorar els sistemes de drenatge.

RF.49569
Sega de l’arròs al Delta. Institut Cartogràfic de Catalunya

Cinquanta anys després, la construcció del canal de l’esquerra (1912) i la posada en regatge d’aquella part del Delta farà que les dos bandes tornen a caminar al mateix ritme. Acaba de nàixer el Delta que coneixem avui dia. Després, el pont d’Amposta (1919) i la nova carretera nacional, la millora de les comunicacions ferroviàries- estació de l’Aldea (1865) i estació de la Granadella (1922)-, el servei regular de vapors, el carrilet de la Cava (1927) i la construcció d’algunes carreteres essencials comportaran millores sensibles en les comunicacions i facilitaran el desenvolupament. També tindrà una gran importància estratègica la creació de la Cambra Arrossera d’Amposta, l’any 1927, que servirà de model a la resta.

La Guerra Civil (1936/1939) serà un període traumàtic en el que esclataran les tensions que s’havien anat acumulant durant segles. El descontrol dels primers mesos farà que en alguns pobles del Delta hi hagin accions violentes i que es produeixin desenes d’assassinats injustificables. És el moment en què s’intenta la col·lectivització de les grans finques, però tot se’n va en orris quan, a l’abril del 1938, la guerra arriba al Delta. L’Ebre es converteix en front de guerra i la ribera es torna a partir: a una banda els nacionals i a l’altra els republicans.

Al cap de pocs mesos començarà l’enfrontament darrer i més sagnant: la batalla de l’Ebre. Damunt d’Amposta i fins a Campredó, un miler de jóvens de les brigades internacionals trobaran la mort el dia de Sant Jaume de 1938 en una maniobra militar de distracció que es va assemblar molt a un suïcidi col·lectiu. Centenars de jóvens dels pobles del Delta també perdran la vida en altres accions, sobretot a les serres de Pàndols i Cavalls, prop de Gandesa. Després arribarà la repressió del franquisme, els consells de guerra, les penes de mort i un nou ordre. Són els anys de la temor, el racionament, el contraban, l’estraperlo i la matuta. La gent sobreviu com pot. Els primers vint anys de la postguerra seran molt negres. Potser una de les poques notícies positives serà la creació de la Cambra Arrossera de la Cava, l’any 1955. A partir dels anys seixanta les coses comencen a millorar molt a poc a poc, però porten uns canvis que no seran fàcils d’assumir.

És el moment en què la mecanització del camp provoca uns grans excedents de mà d’obra. L’arròs ja no necessita tants braços. És també l’època dels inicis del turisme, però el litoral del Delta no s’afegeix al boom turístic a causa de la manca d’infraestructures; només dos pobles ho aconsegueixen: l’Ampolla i Sant Carles de la Ràpita. La seua economia passarà a fonamentar-se en el turisme i la pesca com a motors principals. En canvi, Amposta, pel seu volum demogràfic i per la capitalitat comarcal, tendirà a constituir-se en centre de serveis i d’algunes activitats industrials, sense abandonar el sector agrícola, que sempre ha sigut molt important. Des de primeries de segle, la construcció del pont d’Amposta i la nova carretera tindrà un efecte significatiu sobre tots els pobles situats al límit del Delta i servirà per dinamitzar la seua economia. L’Aldea n’és un exemple clar d’abandonament majoritari del seu emplaçament original i d’apropament a la nacional 340. En canvi, Camarles, una mica més apartada de la carretera respon a un altre model, encara que també se’n beneficia d’un bon emplaçament.

Són els pobles de l’interior del Delta els que ho tenen més difícil. El turisme fracassa i alhora la mecanització expulsa del camp la mà d’obra tradicional. És en este moment que es produeix una reconversió forçosa i ràpida: els pagesos es transformen en paletes. Les grans obres públiques -autopista, nuclears, etc.- ho afavoreixen, i sobretot la construcció d’urbanitzacions per la costa tarragonina. S’inicien els llargs viatges en furgoneta o el quedar-se fora de casa tota la setmana. Amb tot, molts hauran d’optar per l’emigració a França o Suïssa, preferentment. Este fenomen també es produeix en els altres pobles de la perifèria del Delta, però en menor mesura. En molts casos, s’introdueix un model de família en què l’home és absent i la dona assumeix quasi en exclusiva les responsabilitats familiars. De totes maneres, el sentiment d’identitat  que genera la cultura pròpia del Delta és tan fort que la majoria d’emigrants tenen dificultats per a integrar-se en cap altra societat i retornen tan aviat com poden.

A l’entrada dels anys setanta, les tradicionals partides de Tortosa ja fa temps que s’han convertit en pobles grans, amb uns dèficits d’infraestructures escandalosos, una planificació urbanística quasi inexistent i sense capacitat de decisió per intentar resoldre tot aquell desgavell. El final del franquisme, l’evolució econòmica i demogràfica, i sobretot l’extrema gravetat dels problemes que pateixen estos pobles fan inevitables les segregacions, llargament obstaculitzades per l’oligarquia tortosina. Un fenomen semblant es donarà amb el cas de la segregació de l’Ampolla del Perelló.

La creació d’infraestructures bàsiques, la introducció de figures de planejament urbanístic, la lluita contra el transvasament de l’Ebre i la recerca d’un model de desenvolupament fonamentat en la riquesa natural del Delta seran els eixos centrals que s’aniran imposant a tots els municipis. D’altra banda, la manca de cabals, la regressió i el canvi climàtic suposen unes gravíssimes amenaces a mig i llarg termini. Sense dubte, les generacions que vénen s’hauran d’enfrontar amb el repte més difícil que han viscut els habitants del Delta en tota la seua convulsa història: evitar que la terra dels seus avantpassats sigue engolida per les aigües del Mediterrani.

Nota: este article és una síntesi molt lliure i personal, i l’he escrit pensant en els meus nets: en Aran, que ja el tenim aquí, i en Alba que arribarà en un parell de mesos. Amb el desig que volten pel món i que coneguen moltes cultures i maneres de viure, però que, estiguen on estiguen, no s’obliden mai dels seus orígens.

Nota: no he posat bibliografía perquè la llista seria més llarga que l’article. Espero que es donen per citats tots els autors que surten en algun dels articles d’este blog. Gràcies a tots ells.

© Jordi Gilabert Tomàs

10 thoughts on “La història del Delta explicada en un ratet…

Add yours

  1. Una síntesi estupenda de la història del Delta. Segur que cada punt donaria per un llibre sencer, lo complicat és resumir-ho i fer-ho tant llegívol. Sempre arribo al final! Gràcies!

    Entre d’altres novetats per a mi, has comentat algun detall de l’origen de la construcció del canal dret que desconeixa, realment els canals han estat el motor del Delta durant anys.
    Salut!

    PD: Heu pensat en recopilar els articles d’aquí un temps i editar un llibre. Seria una gran referent del Delta… 😉

    M'agrada

    1. Moltes gràcies, Roger. Tens raó, cada punt donaria per un llibre. He tingut verdaders problemes per triar unes coses i deixar-ne altres, però l’article havia de ser curt perquè molta gent llegeix amb el mòbil i ja sabem la dificultat que suposa. He procurat agafar aquelles coses que van ser més determinants, que van tindre unes conseqüències més importants, però m’ha dolgut haver de retallar-ne altres. De fet, la primera versió era molt més llarga.
      Efectivament, els canals han sigut el motor de canvi més important al Delta dels segles XIX i XX i no s’han valorat prou els seus efectes, que tenen molts aspectes importants, fins i tot ecològics. Si trobo l’enfoc adequat, faré un article sobre els canals i tots els embolics que hi va haver en el seu finançament i execució.
      Això de recopilar els articles i donar-los forma de llibre m’ho diuen molt; sobretot la gent que no té massa contacte amb la informàtica i voldria el format paper per llegir. M’ho pensaré. Hauré de triar este hivern entre potser fer això o començar una nova novel.la. De moment, a partir de finals d’agost he de començar les presentacions de la primera novel.la, i això me donarà molta faena. Ja ho veurem. Vinga, una abraçada.

      M'agrada

  2. Com sempre, cada article genial i interessant. M’ha agradat moltíssim la síntesi de la història de casa nostra, de ben segur si de decideixes escriure el llibre, serà un èxit.
    Gràcies per compartir amb nosaltres els teus escrits!

    M'agrada

    1. Moltes gràcies, Gemma. Em fa feliç que t’hagi agradat l’article. Trobo que el procés de reconstruir la nostra història s’assembla al que li passa a una persona que recupera la memòria i, a poc a poc, se n’adona d’on ve i se li omple un buit, i tot agafa un significat. Com si anéssem composant una imatge que havia estat molt temps oblidada. Allavons, comences a veure el Delta amb tota la seua esplendor, fruit d’una continua interacció entre la natura i els humans. Bonanit

      M'agrada

  3. M’agradat moltíssim aquesta entrada, hem satisfà enormement com a ciutadà de Deltebre, criat al Delta com jo, sóc un gran apassionat de la historia i em complau enormement aquest recull. Les meves més humils felicitacions, i moltes gràcies per aquesta fantàstica guia històrica. M’agradaria molt poder llegir un llibre teu sencer sobre el tema i guardar-lo i difondre entre la meva gent, per que s’apiguen el passat tan dur i èpic que tenim detràs, perque com deia Séneca, “la saviduria es la única llibertat”. Coneixent el nostre passat serem més lliures, més preparats i més forts per lluitar amb els nous reptes difícils que vindran.
    Gràcies Jordi per aquest fantàstic blog teu, que es un mirall molt important per un aficionat a la historia com jo. Orgullos de tenir una persona del poble meu tant capaç amb la història. I que et recordo com a mestre meu també jejeje

    Gràcies!

    M'agrada

    1. David, moltes gràcies per les teues paraules. Efectivament, conèixer la història és molt important perquè un ha de saber d’on ve per a entendre’s a ell mateix i a tot el que l’envolta. M’enorgulleix haver sigut professor teu i haver contribuit, ni que sigue una miqueta, en alimentar la teua passió per conèixer la història de la teua terra.

      Liked by 1 person

  4. Estic seguint amb molt interès tot el que escrius. M’agrada molt i he tret algunes dades interessants per mi, en especial el relacionat amb la epidemiologia.
    Estic molt pendent de veure sortir un nou article, un gran fan teu

    M'agrada

    1. Gràcies Joel. Just el proper article, després d’unes curtes vacances, tractarà d’un tema relacionat amb el paludisme. Es titula : “La guerra de l’arròs, tortosins contra riberencs”. M’alegra molt que els articles et puguen ser d’utilitat. Esta és la intenció del meu treball.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: