El malson de la Guerra dels Matiners a l’Ebre (I)

La Guerra dels Matiners és una de tantes guerres oblidades del segle XIX. És ben curiós este segle: guerres i més guerres – guerra del Francès, guerres d’ independència americanes, guerres carlines, guerra d’Àfrica, guerres de Cuba- i una infinitat de cops d’estat i de revoltes, i sempre sense avançar ni un pas. Si no he comptat malament, en cent anys hi va haver cent vint-i-set governs diferents; alguns van durar només un parell de dies. Tots els que entraven compartien una mateixa obsessió: desfer el que havien fet els anteriors. No és estrany que la gent acabés farta de la política i abocada a la misèria més gran. Reis expulsats del país perquè robaven tot el que trobaven, d’altres que plegaven perquè deien que era impossible governar-nos; repúbliques que duraven només un ratet, etc., en fi, una cosa que costa d’entendre. Només hi ha un assumpte que es mantindrà estable durant tot el segle: una selecta minoria concentra tota la riquesa del país i la resta només disposa del sol quan surt i poca cosa més. Després, quan s’acaba aquell segle infame, arriba el segle XX i, per desgràcia, no és molt millor que l’anterior: més guerres a Àfrica, dictadura de Primo de Rivera, una terrible guerra civil i quaranta anys de dictadura de Franco. La cosa tampoc està gens malament. Si ho pensem bé, en estos dos-cents anys de la història d’este país, només podríem salvar, i encara amb reserves, un parell de dècades de finals del segle passat, el que s’ha denominat l’època de la Transició. Un s’inquieta pensant en el que mos reservarà el segle XXI. De moment, estarem d’acord en què massa bé no hem començat.

Dins d’este desgavell del segle XIX, la Guerra dels Matiners és una guerra menuda i poc important, que va passar entre els anys 1847 i 1849, i de la que ningú se’n recorda. De fet, als manuals d’història només li dediquen un paràgraf, com a molt. Però, com de tot se pot aprendre, és possible  que esta “guerreta” perduda enmig de la història també mos pugue ensenyar alguna cosa a la gent del Delta i de tota la ribera. Almenys mos permetrà conèixer algunes de les vicissituds que van sofrir els nostres pobres avantpassats i que han contribuït a configurar la manera de veure el món d’estes comarques. De fet, la història és com una lasanya en la que cada capa és una guerra o un patiment diferent, i es van superposant un damunt l’altre. També, de quan en quan, hi ha alguna alegria, però sempre, per una cosa o l’altra, acaba resultant  molt primeta. 

A la Guerra dels Matiners també se la denomina segona guerra carlina, per tant ja queda clar qui són els promotors: els carlins. El motiu concret de la guerra és dinàstic: les dos branques dels Borbons, la de la reina Isabel II i la de l’aspirant carlí, Carles VI -dos cosins germans- es disputen el poder. Ella el vol conservar i ell li vol prendre. Darrera de cadascun d’ells hi ha dos projectes de país -un més liberal i l’altre més conservador, un més centralista i l’altre no tant-; però sobretot el que s’amaga a les espatlles d’un i l’altre és una bona colla de personatges amb un munt d’interessos econòmics i polítics, disposats a fer el que sigue per a agarrar-se a la mamella del poder i no amollar-la. Tindre bones connexions amb el que mana significa diners, concessions, obres, càrrecs, etc. No descobriré res si dic que este és el motor més potent que mou la història.

Arribats a este punt, un se pot preguntar per què va esclatar la guerra a les Terres de l’Ebre si tant els devia donar tindre un rei o un altre. Al cap i a la fí, estem a un racó de món i no mos fa cas ningú, devia pensar més d’un. La pregunta sembla complexa, però la resposta és senzilla: la gent estava molt calenta i allò havia de petar per algun lloc. Feia set o vuit anys que s’havia acabat la devastadora guerra dels Set Anys -primera guerra carlina- i ho havia deixat tot cap per avall: alguns pobles fets malbé, municipis endeutats, economia malmesa, gent arruïnada, famílies desfetes, desitjos de revenja, i tot el que comporta una guerra tan cruel i tan difícil de pair com va ser aquella. De totes maneres, ja sabem que el pas del temps ajuda a cicatritzar les ferides i a suavitzar les passions, però en este cas, tot es torça quan, a partir de 1845, resulta que les coses empitjoren, i en lloc d’avançar es recula. 

Tot se complica quan, entre 1845 i 1849, el temps se torna boig, com si les persones haguessen traspassat el seu malestar a la natura. Aquell setembre de 1845, es produeixen grans inundacions, les hortes queden destruïdes i es perden les collites. Just en acabat, comença una gran sequera que ho arrasa tot i dura fins a l’abril de 1848, quan arriba una altra inundació encara més gran. El diari El Español ho explica: “ sobrevino tal avenida que no hay memoria de otra mayor. La corriente arrancó arbolados, norias, casas, ganados, pajares y entrando en las huertas convirtió en una gran balsa la extensa vega de este términio -Tortosa-…las embarcaciones surcaban por lo que poco antes eran sembrados y hortalizas y sacaban a las familias de las garras de la muerte”.^[1] Quan sembla que ja no pot passar res més, el 1849 torna la sequera extrema. Entre unes coses i altres, durant aquells anys no es pot recollir quasi res del camp: primer una guerra i després aquella devastació amb males collites, preus del blat embogits i altres productes bàsics pels núvols, comerç fluvial impracticable, falta de treball i desesperació de gran part de la població.

Alguns ingenus esperen l’ajuda de l’Estat, però allí estan massa ocupats posant-se uns i llevant-ne d’altres. L’Ajuntament de Tortosa demana al Govern la construcció de carreteres per la zona amb la intenció de donar faena als milers de treballadors que hi ha aturats i que no tenen on acudir. Es fan algunes promeses, però les obres no començaran fins anys després. En canvi, el que si arriba de l’Estat durant aquells anys és una bona colla de lleis noves que són rebudes a Catalunya i a les Terres de l’Ebre com una vertadera agressió. Entre altres mesures, s’aprova un augment sobtat de les contribucions i també  l’impost dels Consums, una espècie d’IVA que, de la nit al dia, grava tots els aliments, les begudes, la sal i els combustibles; tot coses que afecten directament a la butxaques buides de les classes populars. No és podia triar un moment més inoportú per a augmentar la pressió fiscal. A més, per a acabar-ho d’arreglar, es consolida la imposició del servei militar obligatori, cosa que suposa una molesta novetat a Catalunya i que es considera una nova intromissió de l’Estat en la vida de les famílies, que les priva dels millors braços en uns moments tan difícils com aquells. Molts tenen la sensació que la natura i l’Estat s’han ajuntat per a acabar-los d’afonar.

Les classes populars s’ho estan passant malament de veritat, però les classes dirigents locals tampoc estan gens contentes. A banda de les pèrdues econòmiques que també pateixen, en estos darrers anys es comencen a veure els efectes de la nova divisió provincial que l’Estat va imposar l’any 1833 i que ha suposat l’eliminació del corregiment de Tortosa, hereu de l’antiga vegueria medieval, integrant estes comarques dins de la província de Tarragona i deixant estes terres sense veu pròpia. Si això no fos prou, durant la primera guerra carlina -l’any 1837- s’ha produït un canvi molt important: tot el territori català de la marge dreta del riu ha deixat de dependre de la capitania militar de Catalunya i ha passat a la de València i Múrcia. Es tracta d’un primer pas que unes dècades després s’intentarà completar amb el trasllat d’estos pobles a la província de Castelló. El motiu que es dona per a justificar este canvi és militar: resulta més fàcil defensar la zona -tradicionalment conflictiva per la seua proximitat al Maestrat carlí- des de la banda de València, sense haver de patir l’obstacle del riu. L’assumpte, que també té molt de polític, és especialment greu per a Tortosa perquè veu el seu terme municipal partit pel mig, una part a la banda de València i l’altra a Catalunya.

En resum, una suma tal d’adversitats que fa que quan esclata la segona guerra carlina trobe a les Terres de l’Ebre un terreny adobat pel descontentament general on molts atribueixen al Govern gran part de les desgràcies que es pateixen des de tants anys. Quan molts jóvens abandonen els seus pobles i s’integren a les partides dels Matiners cadascú té les seues raons particulars: eludir el servei militar, aconseguir uns ingressos en un moment en què és impossible trobar jornal, seguir la tradició familiar carlina, oposar-se als nous impostos, etc; i segurament comparteixen també l’esperança d’un govern millor. Tots deuen trobar que els mouen motius de pes, però la majoria són poc conscients de l’embolic en què s’estan posant i de les greus conseqüències personals, familiars i col·lectives que comportarà aquella decisió. No tenen en compte aquella dita tan nostra que diu que per malament que estigue una cosa, sempre pot empitjorar. Els que marxen a les partides s’enfronten a un govern que disposa d’unes forces militars molt superiors, amb una proporció de deu a un. Per compensar-ho, saben que compten amb la simpatia i la complicitat d’amples capes de la societat de l’Ebre, però això és poca cosa comparada amb la força d’un Estat que ha aprés molt de la guerra passada i ara disposa de mecanismes repressius que pocs imaginen. 

Ja a l’estiu de 1847 apareixen les primeres colles de Matiners a l’Ebre: els trabucaires entren a Ascó i a Gandesa i ocupen les poblacions temporalment. Fins i tot, alguna nit hi ha tirotejos per les voltes de Tortosa on es troba la base operativa de les forces governamentals. Recordant la duresa de la primera guerra carlina, la gent s’espanta. Es comença a parlar de les diverses partides que hi ha escampades per la zona: a la dreta la d’ Ignasi Porres, àlies “Raga”, Rafelet de Xerta, Mono de Xerta -o Moro de Xerta, segons les fonts-; i a l’esquerra Ramonet, Basquetes, Borràs, Gamundi, etc. Al final, les que acabaran tenint més força seran la de Raga a la dreta i la de Basquetes a l’esquerra, que en alguna ocasió arribarà a comptar amb tres-cents hòmens. De totes maneres, les partides tenen una estructura poc estable: s’ajunten per a una acció determinada i es dispersen quan s’enfronten a alguna dificultat.

A la primavera de 1848, a l’ambient ja hi ha molta preocupació perquè se sap que només de Tortosa han marxat a la guerrilla uns 150 voluntaris i que també s’hi han afegit jóvens de la majoria dels pobles de l’Ebre, però això no impedeix que a l’estiu se celebren les festes acostumades. El corresponsal del diari El Barcelonés a Tortosa explica que “ en esta ciudad disfrutamos de bastante tranquilidad y la gente procura distraerse, así es que en las fiestas de las calles, que ahora es la temporada más fuerte de ellas, se celebran muy regularmente, sin faltar en ninguna un par de toros corridos en cuerda -bou capllaçat- lo que halaga en sobremanera esta loca afición e inveterada costumbre de los tortosinos”.^[2]Aquells que avui dia s’interessen per les controvertides aficions taurines de les Terres de l’Ebre poden veure que es tracta d’una tradició ben antiga, que tenia un dels nuclis principals a Tortosa, des d’on es va difondre per les partides a mesura que estes van anar adquirint certa entitat. Amb el pas del temps, per a molts, els bous s’acabarien convertint en un signe d’identitat que encara perdura amb força i costa d’entendre en altres zones de Catalunya, però esta és una altra història que, si de cas, ja tractarem un altre dia.

Les autoritats governamentals coneixen la simpatia que hi ha a la zona per la causa dels Matiners i estan molt preocupats per estroncar la marxa dels jóvens a la guerrilla. Per això, recorren a l’església de la diòcesi, tradicionalment propera als carlins, per a exigir-li que es posicione clarament al costat del Govern i que en els seus sermons els capellans facen veure als feligresos que els convé no moure’s de casa, els perills que corren i “la mancha de traición con que se cubren los que olvidando sus deberes para con Dios y su patria se unen a los revolucionarios”.^[3] Òbviament, entre els perills als que fan referència hi ha la mort o la presó per rebel·lió, però també l’embargament de béns familiars i la detenció o desterrament de pares i esposes, en una particular interpretació de la llei segons la qual uns són responsables del que fan els altres: els pares dels fills, les dones dels hòmens i viceversa. Seguint en esta línia, el 21 d’agost de 1848, Joaquin Olivan, governador de la diòcesi de Tortosa, es veu obligat a complir les ordres i enviar a tots els capellans una circular en la que informa que “el gobierno de su Majestad, confiando en el saludable influjo del clero español, nos exhorta a que hagamos conocer a los fieles el abismo de males y desgracias en que seriamos sumergidos si no se corta el abuso de estos incautos que salen de sus casas con el fin de engrosar las partidas rebeldes, los peligros a que se exponen, comprometiendo además la suerte de sus padres o esposas y ocasionándoles incalculables desgracias a los pacíficos habitantes del país”.^[4] Finalment, el document demana a tots els capellans del bisbat que s’esforcen tot el que puguen a fomentar els sentiments de fidelitat i amor a la reina Isabel II entre els seus feligresos. Donat el munt de jóvens que van marxar a la guerrilla no podríem qualificar d’èxit esta operació.

Pel que fa al que està passant al Delta en aquells moments, tot comença amb els fets de la Ràpita d’aquell mes d’agost de 1848. Una partida d’uns cinquanta Matiners, comandada per Ignasi Porres “Raga” es presenta al poble i assetja el fort. Allí, sabedors que arribaven els trabucaires, s’hi han refugiat els carabiners del resguard del Real Sitio de las Salinas -els vigilants de la sal- i una dotació de soldats que els donaven suport; en total una seixantena d’hòmens. Resulta curiós que els assetjats siguen més nombrosos que els assetjadors. Les cròniques expliquen que hi ha un intens tiroteig fins que al cap d’unes hores el carlins es retiren i se’n van a ocupar les salines que han quedat abandonades i que són el seu vertader objectiu. Amb ells marxen alguns veïns que han decidit afegir-se a la revolta. També s’emporten diverses autoritats locals per les que pensen demanar un rescat. Després, a la mitjanit, els carabiners i els soldats de la Ràpita fugen espantats en un falutx cap a Vinaròs, abandonant el fort i causant un enorme cabreig al capità general de València, Juan de Villalonga, que té la jurisdicció sobre aquell lloc. Mentre, la partida de Raga s’instal·la al Real Sitio de las Salinas, prop de l’Enveja. De fet, Raga està repetint la mateixa estratègia del cap carlí Arrienbanda a la primera guerra carlina: les salines són una font important d’ingressos que no s’atura per la guerra. Si el producte s’ofereix a un preu rebaixat, els compradors trobaran la manera d’acudir.

Probablement, els fets de la Ràpita són la gota que fa sobreeixir el got i provoquen que Juan de Villalonga, capità general de València i màxim responsable de sufocar la rebel·lió que està apareixent a la dreta de l’Ebre, es pose en marxa. Es tracta d’un militar molt experimentat, d’origen mallorquí, que ha adquirit un prestigi important, tant en la lluita contra la insurgència carlina com contra les revoltes urbanes. Ja ha participat, l’any 1842, en la sufocació del moviment revolucionari de Barcelona i, poc després, el 1843, és nomenat comandant de les tropes del Maestrat, que reorganitza creant unes columnes mòbils que resulten molt efectives contra la guerrilla carlina que es mou per aquelles muntanyes. La seua actuació, extremadament dura, li permet eliminar amb facilitat la resistència d’aquella zona. L’eficàcia militar que demostra afavoreix una promoció professional molt ràpida, i el 1848 és nomenat capità general de València i Múrcia. D’ell espera el govern la ràpida victòria sobre les diverses partides que recorren la dreta de l’Ebre català. Per a aconseguir-ho, no dubtarà d’aplicar les mateixes tàctiques brutals que li han funcionat pocs anys abans al Maestrat, però es topa amb una diferència important: les Terres de l’Ebre compten amb més població i també més dinamisme econòmic, i les mesures que pretén imposar resultaran molt conflictives. D’altra banda, les partides que, de moment, es mouen confiades en la línia del riu des de Xerta a l’Enveja, aviat veuran que se’ls ha acabat la bona vida.

(La segona part d’este article la publicarem d’aquí uns dies).

@ Jordi Gilabert Tomàs

---

^[1] El Español, 12/04/1848.

^[2] El Barcelonés, 31/08/1848.

^[3] El Católico, 01/09/1848.

^[4] Íbid.