Quan el Delta somiava ser Texas

El mes de maig de 2021, l’empresa Repsol feia públic que tancava la plataforma petrolífera Casablanca, la darrera que quedava a la mar de l’Ebre i al país. Amb esta decisió s’acabava un somni que havia començat al Delta l’any 1970, quan es va descobrir petroli per primera vegada. L’article que comenceu a llegir és el primer d’una sèrie que s’anirà fent a poc a poc, centrada en uns anys claus, els primers setanta, abans del final de la dictadura, que, tot i ser recents, han quedat en l’oblit. En aquell moment es produeixen una bona colla de “fracassos” -refineria de petroli, sanejament, macro urbanitzacions- que condicionaran de manera determinant el futur immediat i que mereixen un estudi detingut, si volem entendre el Delta actual.

El mes de desembre de 1970 la notícia corre per la ribera: s’ha trobat petroli. Una plataforma de prospecció, la Glomar IV, ha localitzat una bossa de petroli a unes quinze milles de la Ràpita, mar endins. Els treballs van a càrrec d’un consorci del que la multinacional Shell n’és el soci majoritari. A aquell jaciment, que es denomina Amposta, se li calcula una producció inicial d’uns 2.500 barrils al dia, però en aquells mesos encara es desconeix la dimensió de la troballa. Per a acotar-la, arriba poc després una altra plataforma, la Chaparral. Realitzades diverses prospeccions, es determina que la bossa és molt important, de molts milions de tones, i que es podrà explotar comercialment. Tots els mitjans se’n fan ressò: a la fi s’ha trobat petroli a Espanya, un país absolutament depenent de les importacions de cru.

Plataforma Chaparral

Per la ribera s’escampen tota classe d’especulacions. Es parla que la bossa és tan gran que arriba baix del Delta. Segurament, més d’un pagès somia amb la possibilitat que troben petroli a la seua terra i que li paguen una barbaritat. Als cafès la cosa es va fent gran i es diu que és possible que a la ribera estiguen vivint damunt d’un mar de petroli. Al cap de poques setmanes, alguns mitjans apunten que la bossa podria estar interconnectada amb altres i no es descarta que arribe al nord d’Àfrica. Segons com, el Golf de Mèxic no serà res al costat del que s’ha trobat aquí.

De totes maneres, malgrat l’expectació, la veritat és que, segons expliquen les cròniques, a la ribera, la majoria s’ho mira amb el proverbial escepticisme del pagès i del pescador acostumat a tota classe d’adversitats. La premsa apunta que a la Ràpita, que s’ha de convertir en la base logística de l’explotació,  el petroli podria ser molt beneficiós perquè crearia llocs de treball, però, en canvi, podria perjudicar seriosament l’activitat tradicional de la pesca i també el turisme, que ha començat fa uns anys. De totes maneres, la majoria de veïns suposen que tot continuarà més o menys igual. Senzillament, perquè en esta terra, abandonada de la mà de Déu, no passa mai res. 

De moment, al poble només han arribat un centenar de tècnics i empleats de la companyia. La gent els ha posat el nom dels “americans”, encara que l’empresa és un consorci holandès, anglès, francès i espanyol. Amb tot, la seua presència no es veu com una gran novetat perquè la Ràpita és un poble que els darrers anys s’ha acostumat a rebre turistes estrangers. Per la seua costa i fins Alcanar ja s’estenen els càmpings, alguns hotels i hostals, els primers apartaments i moltes cases particulars que es lloguen durant la curta temporada turística, que just dura un parell de mesos. En canvi, el que sí ha cridat l’atenció és el nivell de vida que mostren aquells treballadors, que s’han instal·lat als millors hotels i han llogat els xalets més cars.

Segons els periodistes que han baixat al poble i han anat preguntant a la gent, la majoria  desitja que es trobe molt petroli encara que pugue generar alguna molèstia secundària. Els pescadors són, potser, els que s’ho miren amb més reticència, el petroli és poc amic dels peixos i, a més, les prospeccions poden limitar les zones de pesca, però la majoria pensen que, al cap i a la fi, si no treballen en una cosa treballaran en l’altra i, segurament, amb millors sous. Els que viuen del turisme tampoc pareixen preocupats. Pensen que, com de moment, les prospeccions es fan mar endins, les dos activitats seran compatibles. Si les circumstàncies canvien amb el temps, ja es preocuparan quan sigue hora. Es miren l’assumpte d’una manera pragmàtica: si perden turistes, guanyaran clients entre tota la gent que vindrà a treballar al petroli. En el pitjor dels casos, canviaran un client estacional -només juliol i agost- per un altre que segurament s’hi estarà tot l’any, i encara sortiran guanyant.

Passen els mesos d’aquell important 1971, i cap a l’octubre ja s’aprecien canvis més considerables a la Ràpita. S’espera que aviat s’inicie l’explotació comercial del petroli, i ara sí que han arribat molts treballadors forasters per al muntatge de la plataforma d’explotació, que es realitza en una explanada del port. Entre ells, han acudit molts obrers de la companyia que són algerians i que la gent es mira amb una mica de recel. De totes maneres, segons les cròniques del moment, els centenars de treballadors inunden els bars i les pensions. La majoria d’hotels han decidit que este any no tancaran i els restaurants també estan la mar de contents. A més, el sistema de treball que se segueix a la plataforma els afavoreix molt: treballen durant quinze dies seguits i després tenen una setmana de descans. Durant estos dies els diners corren pels restaurants i els bars, especialment els atesos per cambreres que apareixen al llarg de la carretera general. 

Ara bé, com es diu per les Terres de l’Ebre, el que és bo per al fetge és dolent per a la melsa. Ara sí que a la Ràpita sorgeixen algunes queixes. Molts veïns lamenten que la presència de tanta gent a l’hivern ha provocat una pujada general dels preus, i la cosa perjudica a la majoria de treballadors del poble, que continuen cobrant el mateix que sempre. El problema és especialment significatiu en la pujada dels lloguers. S’argumenta que moltes parelles joves o amb pocs recursos no troben on posar-se perquè està tot pels núvols. També es produeixen altres problemes que tensen una mica la convivència com, per exemple, la manca de places escolars a causa de l’arribada sobtada de moltes famílies vinculades al petroli. D’altra banda, alguns sectors dels nouvinguts, sobretot els tècnics i càrrecs directius, tampoc estan contents amb l’ajuntament perquè consideren que, malgrat la riquesa que han portat al poble, no se’ls ha tingut gaire consideració i no s’han atès, entre altres, peticions de coses tan imprescindibles com pistes de tennis o locals socials d’esbarjo per al col·lectiu del petroli.

A la resta del Delta es miren les coses amb expectació. S’han fet prospeccions per diverses finques, sobretot a la zona de la Marquesa i Illa de Mar, però no han donat resultat, i la gent ha quedat molt decebuda. Alguns comencen a pensar que això del “mar de petroli” és una mentida com una casa. També es comprova que els treballs que genera el petroli solen ser bastants especialitzats i que la població autòctona només pot accedir, en el millor dels casos, al peonatge. En qualsevol cas, el petroli, almenys de moment, no genera els llocs de treball que alguns deien. Aviat tothom posa l’esperança en un altre lloc: la Refineria de Petrolis. 

L’any 1968, el govern havia decidit la instal·lació de una refineria a la costa catalana per a refinar petroli procedent de l’Orient Mitjà i abastir les necessitats de Catalunya i l’Aragó. Òbviament, el principal nucli de consum es trobava  a la zona metropolitana de Barcelona, per això, al principi, es va pensar a ubicar-la en uns terrenys annexos a la Zona Franca, propers al port. Aviat van sorgir multitud de problemes amb esta ubicació i no va haver altre remei que traslladar-la més al sud. Finalment, la instal·lació va anar baixant pel Maresme i la Costa del Garraf fins que va arribar a Tarragona. 

Tarragona compta amb una bona colla d’avantatges per a la ubicació d’esta activitat. Disposa d’un port important, que es pot adequar per rebre petroliers, queda relativament a prop de l’àrea metropolitana, amb la qual cosa es redueixen els costos de transport i, sobretot, disposa d’uns polígons industrials que amb el temps s’han anat especialitzant en la indústria química. Ja l’any 1961, l’empresa IQA -Unión Explosivos, Catalana de Gas, Hoecht i Shell- havia instal·lat una planta d’etilè que produïa 70.000 tones a l’any. Darrera d’esta planta van arribar altres empreses que utilitzaven este producte com a matèria primera. Alhora, des de 1965 ja funciona una altra refineria a Tarragona, ASESA -Asfaltos Españoles. S.A- amb una producció d’un milió de tones anuals de productes no energètics. També s’ha construït, conjuntament entre CEPSA y ASESA, un pantalà per a la càrrega i descàrrega de productes químics. Bé, en poques paraules, Tarragona concentra una part molt substancial de la indústria química catalana i  reuneix condicions per a créixer molt més.

Ara bé, com tota cara té la seua creu, la instal·lació d’aquella activitat topa amb dos problemes importants: la refineria i les indústries químiques associades requereixen un volum d’aigua del que no disposen, i, d’altra banda, la zona de Tarragona, Salou i Cambrils ha adquirit molt importància turística i es tem una incompatibilitat d’activitats. Sigue per estes circumstàncies o per qüestions més aviat de táctica política, el Ministerio de Industria, en lloc de prendre una decisió immediata, decideix crear una comissió, presidida pel director general d’energia per a estudiar detingudament el lloc més adequat per a ubicar la refineria, encara que a pocs se’ls escapa que Tarragona continua essent la candidata més ben posicionada.

La posició oficial del govern afavoreix que a la zona de l’Ebre s’inicie un moviment dirigit per polítics locals del Movimiento i empresaris per a aconseguir que la refineria s’instal·le aquí. Es creu que la ubicació més adequada seria la zona entre Amposta i la Ràpita, prop de la carretera general, encara que Tortosa pensa en els terrenys entre la ciutat i l’Aldea, a partir del polígon industrial de Campredó, que es troba en la fase inicial. Sembla que, fins i tot, s’arriben a contemplar els terrenys situats entre Sant Jaume d’Enveja i els Montells, ignorant els problemes que podrien originar les particulars característiques del sòl. Sigue quina sigue la ubicació final, el gran argument de la zona és que al tram final de l’Ebre es disposa d’abundància d’aigua. La refineria i les empreses auxiliars no se l’acabaran, per molta que en gasten. A més, buscant altres factors favorables, s’apunta que el riu s’emportarà a mar oberta els residus que genere la instal·lació, sense dificultat, i que el vent de dalt, tan habitual a la zona, arrossegaria la contaminació. També s’assenyala a favor de l’Ebre que el turisme de la costa de Barcelona i Tarragona està ja molt desenvolupat i que, en canvi, aquí baix té poca importància. Per això, la instal·lació d’una refineria podria perjudicar molt en un lloc i molt poc en un altre.

De sobte, el descobriment de petroli abundant davant del Delta -1970-, just en el moment que la comissió tècnica valora les possibles ubicacions, es creu que multiplica les opcions d’aconseguir la refineria. Ara es disposa a la zona de les dos coses bàsiques: petroli i aigua; i tothom pensa que la cosa no es pot escapar. Es parla de cinc o sis mil llocs de treball entre directes i indirectes. S’argumenta que és la refineria el que de veritat interessa, perquè, en el fons, l’extracció de petroli genera pocs llocs de treball i porta molts inconvenients; en canvi la refineria i totes les indústries auxiliars que arrossega suposarien la transformació de la zona sud de Catalunya en un pol industrial de primera magnitud. D’alguna manera, la refineria seria la compensació per les molèsties i perjudicis que originaria l’extracció de petroli prop de la costa, i alhora la reparació d’un greuge històric per l’abandonament secular d’estes comarques per part de l’Administració.

Quan el ministre d’indústria, López de Letona, declara a la premsa que la decisió final sobre la ubicació de la refineria estarà en funció de la quantitat i la qualitat del petroli que finalment es trobe a la mar de l’Ebre, el lobbie químic de Tarragona es comença a preocupar i el sector de l’Ebre s’esperança encara més. De totes maneres, no es pot ignorar que a Tarragona la indústria química ja ha fet inversions que, segons els especialistes, es mouen entre el deu i els dotze mil milions de pessetes, i ja hi ha instal·lades o bé han fet importants compres de sòl empreses de la importància de Shell, Ciba, Dow Chemical, Explosivos o Electroquímica de Flix. Especialment preocupant és el posicionament de la multinacional Shell que, sent l’accionista majoritària del consorci de l’explotació del petroli a la mar de l’Ebre, al mateix temps acaba d’adquirir 140 hectàrees de terreny als polígons de Tarragona. 

Cap a finals de 1971, a l’Ebre es veu clar, per informacions més o menys confidencials, que les coses venen mal dades i s’intenta pressionar amb la mobilització dels ajuntaments de la zona i la presa d’acords municipals en els que es demana al govern “que la refineria de Petróleo y el complejo petroquímico del Instituto Nacional de Industria sean localizados en la comarca del Bajo Ebro”. Les queixes i les peticions no fan cap efecte, i serà a primers de desembre d’aquell any quan el director general d’indústries químiques, comunica que la refineria es construirà a Tarragona, a una distància de sis quilòmetres del mar i allunyada tot el possible dels centres turístics de Salou i Cambrils. S’argumenta que la decisió respon a que “ las características de la industria petroquímica exigen la integración profunda de la materia prima con las unidades de consumo y transformadores”, o dit d’una altra manera, que la refineria i les indústries derivades han d’estar juntes si es vol ser competitiu a nivell internacional. Finalment, exposa que el petroli trobat a l’Ebre no justifica el canvi d’ubicació de la refineria per dos motius: perquè la producció de petroli en relació al consum general del país es preveu relativament petita, i perquè el petroli que s’ha trobat era molt pesant, de poca qualitat i molt difícil de refinar. En canvi, el mercat de productes petroliers de la zona i la mateixa petroquímica demanen el refinat de cru més lleuger.  Amb estes paraules, l’assumpte queda definitivament tancat.

Refineria de Tarragona

La reacció de rebuig a la decisió és important a la zona de l’Ebre, sobretot a Tortosa, on es produeix  una manifestació de milers de persones a la plaça de l’Ajuntament -cal recordar que estem encara en època franquista- i s’arriba a demanar, entre altres reivindicacions, la segregació de la zona de l’Ebre de la resta de la província de Tarragona, ja que es considera que les autoritats provincials només defensen els interessos de la capital. Al cap de tres o quatre anys es començarà a parlar de la necessitat d’un transvasament d’aigua de l’Ebre cap a Barcelona i Tarragona. Es considera que el desenvolupament econòmic de Catalunya corre el risc de quedar estroncat per la falta d’aigua. Justament la instal·lació de la refineria i totes les indústries auxiliars han augmentat estes necessitats fins al punt de fer-les insostenibles. Com tothom sap, els angoixosos dèficits d’aigua de Tarragona s’acabarien resolent amb el transvasament de 4m3/s de l’aigua dels canals de la dreta I l’esquerra de l’Ebre, però això ja és una altra història per a un altre dia.

No cal dir que, a primeries dels anys setanta, la decisió d’instal·lar la refineria a Tarragona es veu com una gran derrota i una mostra més d’abandonament i discriminació de les comarques del sud. Ara, cinquanta anys després, i amb la perspectiva que dona el temps, molts consideren que va ser una sort que la refineria no s’instal·lés aquí, que els danys que hagués causat al Delta haurien sigut irreparables. D’altres opinen que es va perdre la darrera oportunitat perquè les comarques del sud disposessen d’un pes industrial determinant a Catalunya. Hi ha, encara avui, arguments a favor d’una i altra posició, segons el concepte que tingue cadascú del que ha de ser esta terra.

A partir de l’any 1971, perduda la refineria, les prospeccions en busca de petroli a la mar de l’Ebre van continuar i es van fer centenars de perforacions, però en realitat només es van acabar descobrint dos pous importants: l’Amposta (1970) i Casablanca -el més gran i de més qualitat-, el 1975; la resta van ser poc significatius – Tarraco, Dorada, Salmonete, Boqueron, Rodaballo, etc-. Quan es va esgotar el jaciment Amposta, els esforços es van concentrar en Casablanca i altres camps menors relacionats, ja més apartats de la costa del Delta. Va arribar un moment en què es va instal·lar un oleoducte submarí des de la plataforma Casablanca a la refineria de Tarragona per a facilitar el transport, que fins allavons s’havia fet amb bucs tancs. Però, amb el pas del temps, l’esgotament progressiu dels pous va fer que la producció baixés a 2000 barrils diaris i que es reduís només a uns centenars en estos últims anys. Finalment, la companyia Repsol decidia clausurar definitivament l’explotació perquè es considerava que els jaciments estaven esgotats i no resultava rendible l’extracció del petroli que quedava. La història del petroli de la mar de l’Ebre, que havia durat cinquanta anys, s’havia acabat.

Bibliografia i fonts:

Bayerri, J: Els dietaris de mitja vida, 1944-1982, inèdit.

Caruana, L: Los difíciles orígenes de la industria petrolera española, 2009.

Díaz, J.L: Los hidrocarburos en España. Fundación Repsol.

DD.AA: Història Económica de la Catalunya Contemporània. S.XX, 1989.

Grau, J/Sorribes, J: L’economia del Baix Ebre, v.1, 1985.

Puche, O/ Navarro,J: Una historia de la exploración y producción de hidrocarburos en España, 2019.

Seró, R/Maymó, J: Les transformaciones econòmiques del delta de l’Ebre, 1972.

Hemeroteca la Vanguardia, anys 1968/2021.

One thought on “Quan el Delta somiava ser Texas

Add yours

  1. Interessant article Jordi. I bones reflexions al final de com hagues afectat al Delta una refineria aixi. En tot cas denota que el territori es un indret molt actiu mes enlla del tema fluvial. I que segurament el fet que hi hagi petroli al davant del Delta sigui perque el riu ha modelat les capes geologiques. Gracies de nou.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: