El Delta, any 2095

El mes de març de 2022 es fa una concentració al Trabucador per a demanar la protecció de la costa del Delta. Alguns consideren un èxit la convocatòria, però jo trobo a faltar moltes cares conegudes. Penso que deu estar relacionat amb el difícil moment que estem passant: desenganys polítics, covid que sempre torna, guerra a Europa, preus que no paren de pujar, problemes familiars i personals que reclamen atenció des de fa temps; un munt de coses, una damunt de l’altra, que dibuixen un futur cada vegada més incert i preocupant. En estos últims anys sembla que tot va a pitjor: encara no has paït una cosa ja te’n cau una altra al damunt, i molta gent ja no pot ocupar-se de més problemes i s’ha tancat a casa com si fos un musclo; necessita parar i refer-se, que les persones tenim un límit.

Amb tot este panorama només mos faltava el Delta. Fa un temps celebràvem que havíem pogut parar el transvasament, però, al cap de poc, ja hi tornem a ser. Molts asseguren que si no s’actua ara, després ja serà tard. D’altres són més optimistes i troben que encara disposem d’un cert marge i que, de moment, excepte els que tenen les terres més exposades, tots tenim problemes personals més urgents que reclamen la nostra atenció. A la nit, m’adormo donant-li voltes a este assumpte. Al cap d’un ratet me trobo atrapat dins d’un malson. 

Veig un camió de mudances que ja està ple. A la caixa es pot llegir en lletres grans: Servei de Desplaçament Climàtic. Generalitat de Catalunya. La casa ha quedat buida. En una petita cerimònia presidida per un regidor municipal, els veïns han fet entrega de les claus a l’empresa Renaturalització S.A. Miren el mas per darrera vegada i pensen en tot el que ha passat la família entre aquelles parets: riuades, guerres, epidèmies, naixements, morts, de tot. I ara ja no és casa seua, és de l’Estat. Els han indemnitzat. Al poble ha hagut molt rebombori per si les taxacions són justes o no. La cosa està als tribunals.

Molts se queixen que amb els diners que els donen no es poden fer una casa nova en un altre lloc. Són una ajuda, però no ho cobreixen tot, sobretot perquè els solars a la zona alta de la carretera general, que és on es desplacen la majoria, han pujat molt. La Conselleria de Canvi Climàtic fa temps que està treballant en un decret que limite els preus, però l’assumpte està encallat a causa de les diferències entre els partits. De moment, s’ha obert una línia de crèdit a un interès baix i llarg termini d’amortització, però molts ho consideren només un pedaç.

El trasllat d’arenes no ha aconseguit contrarestar l’accelerada pujada del nivell del mar d’estes darreres dècades. El transport de sediments també ha topat amb serioses dificultats. Una i altra iniciativa no han comptat, ni de lluny, amb els recursos econòmics necessaris. El Pla Especial pel Desplaçament Climàtic de Catalunya, aprovat el 2088, regula en un dels seus apartats el procediment que s’ha de seguir en l’evacuació del Delta. Entre altres coses, estableix que s’ha d’efectuar la demolició de tota casa expropiada per afavorir els treballs de renaturalització de la zona i també per a impedir que sigue de nou ocupada per gent forastera que després vulgue atribuir-se algun dret i eternitze així el procediment.

Mentre unes famílies marxen, altres es queden encara, fins que la situació sigue més extrema. Molts continuen treballant i anant al cafè com si no passés res, però el degoteig és continu. Les cases van caient i a les escoles cada vegada hi ha menys alumnes. Les botigues tanquen i aquell poble es va apagant a poc a poc. Ja quasi ningú protesta. Les pancartes s’han esguerrat i alguns trossos voleien com banderes d’un exèrcit vençut. Les pintades de les parets s’han esborrat i la resignació i la derrota omplen tots els racons mentre l’herba envaeix els carrers i les places.

L’Administració explica que el Delta, malgrat el que els pugue semblar a alguns, no és una zona estratègica des del punt de vista demogràfic ni econòmic. Tampoc alberga infraestructures essencials per al país. Res no justifica l’enorme inversió que seria necessària per a allargar-li la vida unes dècades més. Molt diferent és el cas del delta del Llobregat. Allí és imprescindible protegir l’aeroport i tot el complex industrial del seu voltant. Això ho entén qualsevol. Tothom està d’acord en què és una llàstima que un lloc tan bonic i amb tanta riquesa natural com el delta de l’Ebre es perde, però, davant d’una crisi climàtica d’estes dimensions, que provoca la pujada accelerada del mar per tot arreu, s’ha de prioritzar perquè els recursos són limitats.

Fa uns anys que ja no es repara el mobiliari urbà i quasi no es fa manteniment de la via pública. L’enllumenat cada vegada és més deficient i hi ha talls freqüents del corrent elèctric. Al camp s’alternen les zones ermes amb els arrossars que encara es cultiven. S’ha hagut de reforçar el cos d’agents rurals per a evitar que, en terrenys convenientment indemnitzats i classificats oficialment com a renaturalitzats, alguns desaprensius els tornen a posar en cultiu, de manera il·legal. Quan avança la campanya, s’han de destruir moltes collites que no disposen dels permisos corresponents. S’ha hagut de desplaçar una dotació de Mossos d’Esquadra a la Cambra Arrossera per a vigilar que la gent no intente introduir arròs il·legal a les instal·lacions. S’han localitzat alguns molins clandestins. Les autoritats adverteixen a la població que l’arròs que es comercialitza sense les corresponents certificacions oficials no ofereix garanties sanitàries, i demanen que tothom s’abstingue d’adquirir-lo.

L’Administració aconsella a la gent que surt del Delta cada dia per anar a treballar, que trasllade la seua família a un lloc més segur. De fet, els pobles de Camarles, l’Aldea, Amposta i la Ràpita, situats en zones més altes i protegides, creixen en població, encara que també tenen una part del terme amenaçada; en canvi els de dins del Delta van perdent habitants cada any. Avui se’n va una família, demà un altra. Cada camió que marxa s’emporta un trosset de vida. Cada vegada hi ha més turistes, però menys habitants.

Feia temps que s’esperava que passés. Al final, aquell febrer de 2093, arriba la devastadora tempesta que acaba amb el Delta tal i com el coneixíem. La mar entra per tot arreu i les estacions de bombeig col·lapsen. Les antigues basses de l’Estella, l’Illot, l’Arena i la Creu renaixen i s’uneixen una altra vegada formant una gran llacuna que puja cap a Deltebre. Només queden emergides les zones més altes, les tores, que de sobte han quedat reconvertides en illes, com al principi dels temps. Illa de Mar perd més de la meitat de la seua extensió. A l’altra banda del Delta, les basses de l’Aufacada i la Platjola també s’ajunten i pugen des del mar, inundant mig terme de l’Enveja. Els rius antics es tornen a omplir, esta vegada d’aigua salada i avancen cap a l’interior. El poc que queda de la barra del Trabucador s’esborra i la força de les aigües ajunta les basses de la Tancada i l’Encanyissada, i el mar s’escampa com una taca d’oli cap a la Ràpita d’una banda i cap a la carretera dels Eucaliptus de l’altra. S’ha d’evacuar la gent del Poble Nou. Buda queda reduïda a un petit illot enmig del mar, a punt de ser devorat del tot. Els enormes eucaliptus que bordejaven els camins de l’illa es queden enmig del mar. Aquella imatge esgarrifa. Mig Delta s’ha quedat baix de l’aigua.

Ara, de pressa i corrents, es busquen noves línies de defensa. Des del principi, va quedar clar que la mort del Delta havia de ser ben natural i que el millor, segons els tècnics, era comprar les terres més afectades i deixar-les ermes. Asseguraven que així es creava una barrera natural que aturava amb més eficàcia l’erosió del mar, que el Delta tenia la seua pròpia dinàmica i si s’alterava encara seria pitjor. Els pagesos s’ho miraven amb escepticisme, convençuts que una bona escullera aniria molt millor. Quan els responien que, a la llarga, resultaria insostenible i també seria un fracàs, ells contestaven que a la vida, a la llarga, tot acaba resultant un fracàs. Ara, a la desesperada, s’han de reforçar les carreteres i els canals principals, per fer-los actuar com a dics de contenció i aguantar mentre es pugue.

S’espera que amb unes setmanes o mesos el mar retrocedisca una altra vegada, que allò sigue només un episodi temporal. Així serà, però a partir d’aquell moment tornarà a entrar cada llevantada, tot s’omplirà de sal i ja no hi haurà més pau. Al principi, resulta un espectacle sorprenent amb un munt d’arbres verds dins del mar. Els turistes no s’ho acaben i les televisions tampoc, però, al cap de poc, els arbres es van morint i es van quedant secs, com cadàvers drets, com xapadillos penjats d’un filferro. Les llevantades són cada vegada més freqüents i virulentes. A l’hivern, tothom conté la respiració i es pregunta fins on arribarà el mar esta vegada.

Però a l’estiu de 2095 hi ha un assumpte que no pot esperar. S’ha de fer el trasllat dels cementeris a un lloc segur. L’administració ha adquirit uns terrenys prop de l’autopista, on antigament hi havia un abocador d’escombraries. S’ha contractat una empresa filial d’una multinacional americana, la Climate Displacement Corporation, especialitzada en la gestió de crisis ambientals. És la mateixa que està treballant al delta del Mississipi i també en alguns deltes del Mediterrani, perquè el problema de la pujada del mar s’ha estès a tot el món. 

S’ha dissenyat una important operació logística per a realitzar el trasllat dels difunts amb les millors garanties. Un equip forense treballa amb col·laboració dels diversos ajuntaments, identificant i classificant les restes dels individus enterrats al llarg del temps. Quan es completa el procés, s’autoritza el seu transport a la nova ubicació. L’empresa també dóna la possibilitat a les famílies d’incinerar les restes sense més complicacions. Molts es decanten per esta opció perquè la consideren més pràctica. El poble es divideix entre els que defensen una cosa i l’altra. Serà la darrera polèmica de tantes que n’ha patit esta terra.

Per a realitzar estos treballs s’han habilitat uns forns d’incineració mòbils que treballen tot el dia. Una vegada la família disposa de les cendres, les diposita en el lloc que té més força simbòlica per a cadascú. Però, darrerament, Medi Ambient ha posat traves per possible contaminació d’aqüífers o d’ecosistemes marins. A l’espera d’un decret regulador, ha quedat suspès l’abocament de cendres humanes en tot l’àmbit del Delta. La natura s’ha de respectar fins al darrer dia. Alguns comenten que al Delta, fins i tot per a morir-te necessites un permís.

Quan ja hi ha un volum considerable de nínxols classificats, les autoritats presideixen la primera sortida de restes mortals. Es pronuncien discursos i es recorden els patiments de totes aquelles persones enterrades fa cinquanta, cent, cent cinquanta o dos-cents anys. Es fa menció de les adversitats que van haver d’enfrontar. S’explica també la necessitat del trasllat i la idoneïtat de la nova ubicació que acollirà els difunts. Aquella primera sortida emociona: dos-cents cotxes fúnebres elèctrics formen una impressionant caravana que puja lentament en direcció a l’autopista. Els acompanyen infinitat de vehicles de familiars i amics. La banda de música local els acomiada amb els compassos del Carrilet de la Cava, l’himne del poble. La gent, a banda i banda de la carretera de la Mallada, aplaudeix la comitiva. Molts ploren, altres tenen un nus a la gola que no els deixa respirar…

Quan em desperto sobresaltat, comprenc que, per sort, només es tracta d’un malson. Avui encara és Sant Jordi del 2022. El poble s’ha omplert de roses i llibres. Les xiquetes i els xiquets visiten les paradetes i escampen l’alegria pels carrers. Pares i iaios se’ls miren amb esperança. La vida ressona per tot arreu. El Delta cada dia està més bonic i el visita més gent. Tothom confia que alguna solució es trobarà, que no és deixarà perdre esta meravella i que, segurament, al final, el mar no pujarà tant com diuen alguns, que estes coses sempre s’exageren. A més, el que ha donat molta confiança és que el Govern ha dit que podem estar tranquils, que tots els escenaris estan previstos.

Jordi Gilabert

Nota: la fotografia de portada procedeix de la premsa comarcal: L’Ebre i Aguaita

2 thoughts on “El Delta, any 2095

Add yours

  1. Jo vaig viure a un tercer pis a Deltebre, vaig tenir un malson que quant i penso, ufff.
    El malson va esser que jo sortia al balco de aquell tercer pis i tenia el aigüa als peus, allí on miraba, tot era aigüa, els unics edificis que es veien eren de mes de 2 pisos, al tercer pis, ja tenies aigüa als peus.
    També e tingut un malson de veure desde la part alta del delta, on es veu tot el delta, desde riumar, deltebre, com venia una onada tan gran i alta que no deixaba res al seu pas i el delta desapareixia per complert.
    Ojala mai u haguesem de vore.

    M'agrada

Respon a Jordi Gilabert Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Website Built with WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: