L’article “El misteri de la matança de la Cava” té el rècord de lectures del blog Port Fangós amb unes 4.000 entrades, cosa que indica l’interès que ha generat des de la seua publicació. Per desgràcia, el treball deixava sense resoldre alguns dubtes importants ja que la informació que disposava en aquell moment no permetia arribar més lluny. Avui, per sort, i gràcies a l’aportació de notícies de premsa de l’època i d’algunes referències bibliogràfiques que m’ha fet arribar l’historiador Roc Salvadó, bon amic i especialista en carlisme a les Terres de l’Ebre i el Maestrat, es pot avançar un pas més en la resolució d’este misteri. Abans de començar us recomano que, si no el teniu present, torneu a llegir ”El misteri de la matança de la Cava”, que he actualitzat i que us permetrà connectar millor amb el que us explicaré ara.
Amb la investigació realitzada en aquell article anterior, els fets que havien passat a la Cava quedaven, al meu parer, prou clars, però en el cas de la cinquantena de presoners que els carlistes s’havien emportat del poble tot era confusió. Ignorava si a fora se n’havien afusellat vuit més, segons deien algunes fonts, o fins a divuit segons altres. I este no era l’únic dubte, n’hi havia molts altres. Les cròniques deien que els carlistes s’havien endut els presos de la Cava a Peníscola i això no quadrava perquè justament esta població, junt amb Vinaròs, Benicarló i Castelló estava a mans dels liberals. No tenia cap sentit endur-se aquells hòmens a un lloc dominat per l’enemic. Hi havia alguna cosa que no voltava redona.
Desconeixía també el motiu pel que aquells captius van trobar després finals tan diferents: uns afusellats i altres alliberats al cap del temps, a canvi d’una important suma de diners. Tampoc entenia per què se’ls havien emportat si igualment els havien de matar. Hagués sigut més pràctic afusellar-los a la Cava juntament amb els altres; d’esta manera, presoners i botxins s’haurien estalviat un penós i arriscat viatge a peu. Finalment, ignorava també la data concreta de l’afusellament de Peníscola; no sabia si s’havia produït de seguida o després d’uns mesos. Afortunadament, i gràcies a la col·laboració de Roc Salvadó, avui es poden respondre totes estes preguntes. Fins i tot, us puc avançar ara mateix el principal motiu de la matança de Peníscola: la mala sort; una increïble mala sort. Us ho explico:
Aquell fatídic dia 2 d’agost de 1837, una partida carlista captura la Milícia Nacional de la Cava i afusella set veïns. Després s’emporta presoners molts hòmens del poble triats d’entre “los principales vecinos”. Segons la majoria de fonts, els captius són de San Miguel de la Cava[1], però hem trobat una referència que diu que també n’hi ha de Jesús i Maria.[2] És molt possible. S’ha de recordar que la parròquia Sant Miquel, en aquells temps englobava les dos partides. En qualsevol cas, el cert és que la milícia tenia la seua base a la Cava i que se’ls enduen del poble de pressa i corrent, sabent que quan la notícia arribe a Tortosa, segurament l’exèrcit sortirà en la seua persecució.
El camí que segueixen els carlistes en la fugida és fàcil de deduir. Tenint en compte que Amposta i Tortosa estan en mans dels liberals i que és possible que ja s’haigue donat l’alerta de la matança, el més probable és que s’aparten d’estes poblacions i que trien un camí segur, passant el riu per l’Enveja, seguint pels prats i les basses del Delta dret cap a la Ràpita i Alcanar, i endinsant-se finalment al Baix Maestrat, on tenen les seues bases més segures. Segurament, la comitiva es divideix en dos o més grups per a moure’s amb més agilitat. El viatge s’inicia entre la nit del 2 d’agost i la matinada del dia 3, i sabem que el 15 estan prop de Peníscola.
La intenció inicial dels carlistes devia ser cobrar un important rescat per aquells hòmens o bé intercanviar-los per altres presos seus. En un cas o en l’altre els presoners de la Cava -i potser de Jesús i Maria- haguessen tornat al poble després de molts patiments, però tot es torça perquè durant aquells dies en un altre lloc del País Valencià passa un fet que tindrà conseqüències tràgiques per a l’expedició del Delta que acaba d’arribar al Baix Maestrat.
Arribats a este punt, hem de parlar d’un personatge clau en tot este assumpte: Vicent Perciva. Es tracta d’un canonge de la catedral de Tortosa, que s’acabaria convertint en cap militar d’una partida carlista que es movia per la província de Castelló i que tenia una estreta relació amb el general Ramon Cabrera, màxima autoritat de les tropes carlistes de tota la demarcació. La mala sort fa que Perciva, en una de les seues anades i vingudes, quan passa prop d’Alcalà de Xivert, el seu poble de naixement, decidisque anar a veure la seua mare. Per desgràcia, no la troba i li diuen que ha marxat a Alcossebre. Considerant que es troba en un territori segur, amplament dominat pels carlistes, abandona l’escorta que sempre l’acompanya i marxa sol cap allà.
La mala sort fa que el seu destí es creue amb el d’un altre personatge, esta vegada liberal, el capità Roure, cap de la Milícia Nacional de Vinaròs. Este militar, acompanyat d’un petit destacament, es troba durant aquells dies a la ciutat de Castelló i ha de traslladar-se amb urgència a Peníscola. Normalment, estos viatges entre les ciutats liberals de la costa, es fan en vaixell perquè anar per terra és massa exposat, ja que quasi tota la zona es considera territori enemic. Tot just esta vegada no troba cap transport i pren l’atrevida decisió de travessar el tram entre Castelló i Peníscola a cavall per la vora de la mar, arriscant-se a una topada amb alguna partida carlista.
En el seu trajecte, el petit destacament passa al trot per Benicàssim, Orpesa i Alcossebre. Just en este poble, els crida l’atenció un cavall amb un sabre penjat que hi ha lligat al davant d’una de les cases. Pensen que ha de pertànyer a un oficial carlista. Tot i que no poden perdre temps perquè es troben en territori enemic, envolten la casa, capturen Perciva, al que coneixen de vista, i se l’emporten al galop cap a Peníscola. Aviat se sap el que ha passat i des d’Alcalà de Xivert surt una partida de cavalls per a intentar atrapar-los, però aquells hòmens els porten molt avantatge i quan els carlistes arriben prop de Peníscola ja fa mitja hora que el capità Roure i els seus soldats han entrat a la ciutat amb el presoner.
Entre els oficials i autoritats de la ciutat es discuteix què s’ha de fer amb el pres. Uns són partidaris de conservar-li la vida i intercanviar-lo després per alguns oficials liberals que Cabrera té captius, però s’imposa l’opinió d’una majoria que senten tal odi per Perciva que el volen matar immediatament. Poques hores després és afusellat. La partida de defunció diu així: “Diez días del mes de agosto de 1837 fue pasado por las armas extramuros de esta plaza por la guarnición de la misma don Vicente Perciva, canónigo de la Santa Iglesia Catedral de Tortosa, y su cadáver fue enterrado en el cementerio común de esta ciudad y yo, el infrafirmado cura castrense del Castillo y plaza de Peñíscola, con asistencia del reverendo clero de la misma, le hice entierro general con los sufragios de estilo. Recibió el Santo Sacramento de Penitencia. Hizo testamento verbalmente. De lo que doy fe. Lorenzo Albiol, capellán”.[3]
El general carlista Ramon Cabrera té molt afecte per Perciva i quan l’informen que els liberals de Peníscola l’acaben d’afusellar entra en còlera i decideix venjar-se. Tria divuit hòmens de la Cava dels que té presoners en algun punt de l’interior i els trasllada prop de Peníscola, a la zona de la Marjal, una espai natural que avui encara existeix. Allí,“a un tiro de cañón de la plaza” -entre un i dos quilòmetres- i a la vista dels veïns de la ciutat que observen els preparatius des de dalt de les muralles els fa afusellar a darrera hora de la tarda del dia 16 d’agost -just el dia de Sant Roc-.[4] Segons algunes fonts, dels divuit hòmens que col·loca davant de l’escamot d’execució, setze moren a l’acte, però dos aconsegueixen escapar gràcies a que comença a fosquejar. Un pot arribar a Peníscola i l’altre a Benicarló.
En son demà, complida la revenja, quan les tropes carlistes ja han marxat, els veïns de Peníscola enterren els cossos d’aquells setze hòmens dins de la Marjal. Almenys descansaran en un paisatge molt semblant al de la seua terra, ple de basses i canyars. D’esta zona, avui dia, encara queden unes 300 hectàrees al nord de Peníscola. És un espai pantanós amb molts ullals procedents de l’aqüífer del Maestrat. Tota l’àrea és una zona protegida d’interès comunitari (LIC); però alhora, sense que ningú se’n recorde, és també el cementeri improvisat de setze hòmens del Delta.
Esta serà una de tantes matances que s’atribueixen al general tortosí Ramon Cabrera, que anys després s’exiliarà a Gran Bretanya i es casarà amb una rica hereva, Marianne Catherine Richards, i passarà a formar part de l’alta societat de Londres, amb residència al 81 de Eaton Square. Se’ls veurà sovint a l’òpera i a diversos actes benèfics. Poc després, el matrimoni comprarà la hisenda Wentwhort, prestigiosa casa de camp on passaran llargues temporades que alternaran amb la seua casa de Londres. A Cabrera li queden encara molts anys de vida plàcida i exquisida, que li permetran anar oblidant les misèries de la guerra.
Quan en una entrevista se li va preguntar a Cabrera per les matances que se li atribuïen, ho va justificar amb l’afusellament de sa mare -del que ja vam parlar en l’article anterior- i va declarar: “ Ante la idea del martirio infligido a mi adorada madre, la sed de venganza se apoderó de mi con tal violencia que me cegué y sacrifiqué a mis pacíficos prisioneros, sin perdonar ni a las indefensas mujeres. Destruir, matar fue mi único afán durante mucho tiempo. Hasta que volvió a mi espíritu la resignación cristiana, fui una verdadera fiera”.[5] Segons la historiadora Conxa Rodríguez, després de la mort de Maria Griñó, mare de Cabrera, van morir afusellats 730 presoners per ordres del general tortosí i quasi 500 més per represàlies dels seus subordinats.
A vegades, la història és construeix amb coses que ningú s’espera que passen. Qui els havia de dir a aquells hòmens de la ribera que acabarien enterrats davant de les muralles de Peníscola perquè una persona, en un mal moment, va decidir anar a veure a sa mare i una altra persona no va trobat vaixell per a realitzar un viatge urgent i va tindre l’impuls d’arriscar-se a un viatge perillós. El destí va fer que s’acabessen trobant i es desencadenés la tragèdia.
Per finalitzar, no cal que us explique el que suposa per mi, gràcies a la proverbial ajuda de l’historiador Roc Salvadó, haver pogut aclarir els punts fonamentals d’esta història que he perseguit tota la vida o potser ha sigut ella la que m’ha perseguit a mi, això no ho tinc clar.
[1] Diario la Libertad, 11/05/1911.
[2] Anònim: Vida y hechos de los principales cabecillas de las provincias de Aragón y Valencia…, 1840.
[3] La Libertad, 11/05/1911.
[4] Córdoba y Miguel, B: Vida militar y política de Cabrera, 1844.
[5] Nombela Tabares, J: Impresiones y recuerdos, 1910.
Port Fangós 
Deixa un comentari