Quan el delta havia de ser l’horta d’Europa…

Quan a primeries dels anys seixanta del segle passat es va començar a parlar de la possibilitat de sanejar el delta de l’Ebre i transformar-lo en una immensa horta, els pagesos s’ho van mirar amb una mescla d’esperança i escepticisme. Este havia sigut el somni dels avantpassats des que es va fer el primer canal, a la segona meitat del segle XIX. En aquell moment es pensava que l’arròs només seria una cosa provisional i que passades unes dècades, quan les terres ja s’haguessen rentat de la sal acumulada, tot el Delta es convertiria en un enorme camp d’hortalisses i fruiters.

Per desgràcia, aviat es va veure que estes previsions havien sigut massa optimistes i que eliminar la sal de la terra resultava molt més difícil del que s’havia cregut. Encabat de diversos fracassos, no va haver altre remei que conformar-se amb l’arròs com a únic producte viable a la major part de la ribera. Només es podien exceptuar les terres més altes, properes a la vora del riu, que tradicionalment havien sigut aptes per a horta. Esta circumstància va fer que s’hagués de dependre d’un monocultiu que presentava importants inconvenients entre els que destacaven la contínua reducció dels marges de benefici a partir de la segona meitat dels anys cinquanta i l’atur estacional. Tot es va complicar encara més per als jornalers quan la progressiva mecanització del camp, accelerada per la necessitat d’estalviar salaris, els va començar a expulsar i enviar-los a l’emigració o a altres sectors productius. 

La baixada de preus de l’arròs va ser provocada, sobretot, per un excés de producció originat per l’expansió del cultiu a diverses zones de l’Estat, però amb especial importància a Sevilla. Cal fixar-se que cap a 1950 el Delta produïa el 24% de l’arròs de tota Espanya i Sevilla només el 8%; en canvi, a finals dels seixanta, el Delta havia baixat al 18%, però Sevilla es disparava al 38% del total, i col·lapsava el mercat. En aquell moment, la producció total del país se situava al voltant de les 400.000 tones/any, de les quals el mercat espanyol només n’absorbia unes 300.000 tones. Esta situació forçava els preus a la baixa i provocava que el pagès tingués cada vegada més dificultats per a guanyar-se la vida. A això se li havia d’afegir la debilitat del sistema de cooperatives arrosseres d’aquell moment, que afavoria els abusos dels compradors organitzats en una espècie de monopoli.

Les 100.000 tones que sobraven s’havien d’exportar forçosament, però com el preu no era competitiu en els mercats internacionals -Europa estava més interessada en l’arròs de gra llarg-, l’Estat es veia obligat a subvencionar l’operació en unes dos pessetes/quilo. Això suposava una despesa addicional de 200 milions de pessetes. La situació es veia cada dia pitjor. Els excedents havien començat a aparèixer a partir de 1952, a causa d’un canvi d’hàbits de consum i d’un augment desmesurat dels camps d’arròs per diverses zones del país, molts d’ells il·legals. Al principi, esta quantitat de diners la pagava l’Estat, però a partir de la campanya comercial de 1960/61, es va iniciar una etapa en la que eren els mateixos agricultors els que havien de pagar la diferència a traves de la Federacion Arrocera. El pagament es realitzava entregant una part proporcional de la collita a un preu inferior al de mercat. Des del Delta, esta mesura es veia amb disgust perquè es considerava que no eren ells els que creaven els excedents sinó el descontrolat augment dels arrossars per diverses zones del país.

És en este context al que no se li veia sortida que alguns van començar a plantejar la idea del sanejament del Delta. Al principi es tractava només d’alguns grans propietaris privats, però després es va implicar l’Ajuntament de Tortosa i, a continuació, el Consejo Económico y Sindical del Bajo Ebro, organisme franquista que tenia entre les seues funcions la promoció econòmica de la zona. Seria esta institució la que encarregaria, l’any 1962, un primer estudi de viabilitat que xifrava en 150 milions de pessetes el pressupost necessari per a la transformació de gran part del Delta. S’exceptuaven dos zones: les més properes al riu, que ja eren terres altes i es podia fer horta, i la franja de terrenys més próxima al mar en la que es mantindria l’arròs. S’esperava que d’esta manera es crearia una barrera d’aigua dolça que evitaria la penetració de l’aigua salada.

Pocs anys després -1967- el Instituto Nacional de Colonización va assumir la proposta i va encarregar un altre estudi més acurat a una societat d’estudis americana, Hydrotechnia Corporation, que va concloure la viabilitat tècnica i econòmica del sanejament del Delta, però va augmentar considerablement els costos de la transformació situant-los entre 300 i 375 milions, als que s’havien d’afegir 250 milions més per al revestiment dels canals de reg, que en aquella època ja presentaven problemes importants. En resum, es passava a unes despeses totals situats entre 550 i 625 milions de pessetes. El pla, a petició de la Federacion de Agricultores Arroceros -la transformació del Delta suposava l’eliminació de la major part dels excedents-, seria inclòs en el II Plan de Desarrollo, la qual cosa significava que l’Estat s’implicava directament en la seua realització. El projecte contemplava la transformació d’unes 9000 hectàrees  d’arròs a horta i fruiters; 7.500 hectàrees a cereals i 3.000 a farratges. 

Al Delta, tothom tenia clar que el primer efecte que produiria la transformació seria un augment del valor de les terres, per això l’acollida va ser favorable. En aquells moments, a finals dels anys seixanta, una hectàrea de terra d’arròs es pagava entre 130.000 i 150.000 pessetes -780/900 euros-; en canvi, una hectàrea d’horta pujava a 400.000 o 450.000 pessetes -2.400/2.700 euros-, per tant, els beneficis inicials eren evidents. A més, el sanejament crearia milers de llocs de treball, primer en la seua pròpia execució i després amb l’augment d’ocupació que requeria l’horta, més difícil de mecanitzar que l’arròs. A banda, la transformació portaria associada tota una indústria conservera i un augment molt considerable de sectors com el comerç i el transport. Alhora, la introducció dels farratges provocaria un augment de la ramaderia, que podia arribar a ser tan important com l’agricultura. Alguns pensaven que al Delta s’estava al davant d’una vertadera revolució econòmica.

Tot va anar de meravella fins que es va plantejar l’assumpte clau: qui pagava els alts costos de la transformació. A la zona, tothom ho tenia clar: com la producció arrossera del Delta se situava en aquell moment en uns 70 milions de quilos, si s’eliminava en la seua major part -deixant només les terres més properes al mar-, l’Estat s’estalviaria uns 120 milions de pessetes anuals de subvencions a l’exportació. Amb esta quantitat es podria finançar fàcilment el cost del projecte en un termini de cinc o sis anys. Més endavant, quan el Delta entrés en plena producció, l’Estat recaptaria un munt d’ingressos addicionals pel major dinamisme econòmic de la zona, i tothom sortiria guanyant.

Per desgràcia, l’Estat no veia les coses de la mateixa manera i deixava clar que era necessari que els que es beneficiaven d’aquella obra extraordinària també col·laboressen en l’esforç econòmic. La falta d’entesa sobre este punt va refredar ràpidament l’entusiasme inicial. En principi, es va arribar a un “acord polític” confús que permetés continuar amb la tramitació del projecte: l’Estat donaria la màxima ajuda econòmica i tècnica possible, i els propietaris col·laborarien d’una manera que ja s’especificaria en el seu moment, quan els números estiguessen més clars i es comptés amb un projecte definitiu. Este acord que no aclaria res va permetre que les coses continuessen endavant i que cadascú entengués el que volgués. La majoria volia creure que la participació del pagès en els costos del projecte seria més aviat simbòlica, i que l’Estat avançaria els diners i oferiria llargs terminis d’amortització que no ofeguessen la precària economia dels agricultors. De totes maneres, la incertesa i els dubtes ja s’havien introduït a la zona, i alguns sectors pagesos començaven a veure l’evolució de l’assumpte amb una certa desconfiança.

A esta inquietud se’n van sumar d’altres; la més important era el problema de la comercialització. Si els mercats no podien absorbir la producció, allò podia acabar amb un desastre. Els pagesos se preguntaven  com se podria col·locar tant producte si  resultava que, amb la poca horta que es feia en aquell moment, moltes vegades no aconseguien vendre les verdures a un preu rendible. L’experiència els havia demostrat que era molt difícil encertar el cultiu que tenia millors perspectives perquè la demanda canviava molt ràpidament, cada temporada. Estava molt clar que, a més de les ajudes a la transformació procedents del Ministeri d’Agricultura, calia la implicació del Ministeri de Comerç per a la col·locació dels productes, i també tot un programa de creació d’indústries conserveres. 

A la preocupació sobre el cost de les obres i les dificultats de comercialització dels productes se’n van anar afegint d’altres: la pèrdua del vedat arrosser i la dificultat de tornar a fer arròs en cas que tot anés malament; la duració del període en què els pagesos es trobarien amb moltes despeses i cap ingrés a causa de l’execució de les obres; les modificacions inevitables en els contractes d’arrendament molt antics, que havien anat passant de pares a fills; el canvi radical de mentalitat que s’havia de produir en molt poc temps entre els pagesos acostumats a la cultura tradicional de l’arròs; la necessitat de suport tècnic, etc. 

Enmig de tots estos dubtes dels pagesos del Delta, el Consell de Ministres acordava, a finals de l’any 1969,  encarregar la redacció del projecte definitiu del sanejament del Delta a una empresa de matriu holandesa especialitzada en drenatges i transformacions de terres molt similars a les del Delta. El pla, acabat el juny de 1971, va sorprendre per la seua ambició. Contemplava la instal·lació d’un complex sistema de canonades subterrànies per tot el Delta, que assecaria la terra i canalitzaria l’aigua salada a través d’uns col·lectors fins a unes estacions de bombeig situades a la costa, des d’on s’abocarien al mar. A més, el projecte incloïa la construcció d’un dic exterior per a protegir el Delta sobre el que es construiria una carretera de circumval·lació des de la Ràpita a l’Ampolla. També es contemplava, entre altres coses, la millora de la xarxa de camins i l’electrificació de la zona, imprescindible per al sistema de les estacions de bombeig i per a les instal·lacions complementàries: magatzems agrícoles, cambres frigorífiques, recs per aspersió, granges, etc. Finalment, implicava la dessecació de les basses del Delta, cosa que va originar les primeres tímides queixes de l’incipient moviment ecologista i de diverses institucions científiques. L’assumpte es va intentar superar plantejant deixar l’Illa de Buda i, si calia, les basses més fondes -Encanyissada i Tancada- com a reserves naturals. De totes maneres, les queixes no van ser determinants en la posterior evolució del projecte perquè la consciència ambiental en aquella època encara era una qüestió molt marginal.

Pocs mesos després -decret de 23/12/1971-, es produïa un canvi important: el Instituto Nacional de Colonización i la Dirección General de Colonización y Ordenación Rural, que fins aquell moment havien portat l’assumpte del sanejament, quedaven integrades en un nou organisme, el Instituto para el Desarrollo y la Reforma Agraria (IRYDA), que rebia la patata calenta de la problemàtica transformació del Delta i es trobava amb què el projecte aprovat triplicava els costos de l’anterior, i ara ja pujava a 2.212 milions de pessetes. La decepció es va escampar per la zona quan es va saber que l’Estat es faria càrrec de 1.182 milions, però la resta -1.030 milions de pessetes- l’havien d’assumir els propietaris, d’una manera proporcional. Si es feia una mitjana, resultava que la transformació de cada hectàrea costava 101.000 pessetes, de les quals el propietari n’havia de pagar 47.381. A més, s’havien d’afegir els costos addicionals de 2.000 pessetes/ha anuals per a despeses de manteniment del sistema i pagament del consum elèctric del sistema de bombeig. Al conèixer estos números i davant dels dubtes no resolts sobre la transformació i la comercialització dels productes, els ànims es van refredar del tot. Tothom coincidia que  la part que se li carregava al propietari era massa alta, i es considerava que l’Estat havia d’aportar més recursos si, de veritat, es volia que el sanejament arribés a cap. 

La mala rebuda del pla de finançament per part dels propietaris va ser un dels elements determinants en la paralització de la tramitació. Al cost excessiu de la seua aportació i a la incertesa sobre el futur s’hi sumava el fet que, durant el llarg període de gestació del projecte, el mercat internacional de l’arròs havia canviat i els preus havien millorat. També hi van col·laborar altres motius, entre ells l’escalada inflacionista que patia el país. Entre 1971 i 1975 l’augment de preus va superar de llarg el 50%, la qual cosa encara feia el projecte de sanejament més inviable perquè pujava el cost a més de tres mil milions. En estes circumstàncies, el president de l’IRYDA declarava a l’abril de 1975 que les obres del sanejament s’havien convertit en un assumpte inassolible per al seu institut i per al mateix Ministerio de Agricultura. En resum, després de dos dècades de donar-li voltes, ara resultava que, per una cosa o per un altra, ningú estava interessat en tirar el sanejament del Delta endavant.

Mentre, aquell mateix any es presentava una espècie de compensació de l’Estat per haver abandonat “ de facto” el sanejament. Es va denominar Plan de Mejoras Territoriales, i contenia tres qüestions bàsiques per al Delta: la millora de la xarxa de camins, l’electrificació i la construcció d’un dic de defensa per a la costa. El pla suposava una inversió d’uns 500 milions de pessetes i estava prevista la seua execució en dos o tres anys. Es començava per la xarxa de camins i es continuava amb el projecte d’electrificació, que comptava amb un pressupost de gairebé 95 milions de pessetes, i que resultava imprescindible per a afrontar més endavant l’assumpte de les estacions de bombeig principals, per a millorar el drenatge de les terres, que cada vegada presentava més dificultat. Mentre tot això succeïa, des de l’oficina de l’IRYDA instal·lada a Tortosa s’atorgaven moltes ajudes directes i préstecs a agricultors per a la millora i modernització de finques i instal·lacions diverses.

Alhora, es posava a exposició pública, amb un pressupost de 285 milions de pessetes, el projecte de dic de protecció del Delta -aprovat pel Ministerio de Agricultura el 12/03/1974-. La seua finalitat era la d’impedir les inundacions del Delta per tempestes o fortes onades. D’altra banda, havia de servir de carretera de circumval·lació al voltant del Delta, que comunicaria totes les zones de difícil accés. Junt al dic, més endavant, es col·locarien les estacions de bombeig, amb un cost compartit entre l’Estat i les comunitats de regants, per drenar les aigües dels arrossars que ja no podien arribar al mar de manera natural.

Amb base d’arena compactada, el dic havia de començar a l’Ampolla, i continuava per la platja de l’Arenal, el Goleró, Riet Fondo, Illa de Mar, istme del Fangar, i acabava al passeig marítim de la urbanització Riumar. A la banda dreta, s’iniciava al desaigüe del Molinet, a prop de la carretera que va al Poble Nou, bordejava el Port dels Alfacs, creuava el Trabucador, continuava pels Eucaliptus i acaba davant l’Illa de Buda. La longitud total era de 47 quilòmetres; l’altura era de 1’40 metres dins de les badies i de 2’40 metres als trams de mar oberta. Al damunt es disposava una carretera asfaltada; però, el cert és que després de l’exposició pública del projecte no se’n va saber mai més res. 

Si tenim en compte les dificultats per les que van passar les experiències privades de sanejament -finca Migjorn, etc-, hem de confirmar que l’escepticisme dels pagesos sobre la viabilitat de la iniciativa estava justificat, potser no tant per les dificultats tècniques  sinó pels problemes de competitivitat en el mercat internacional. De fet, fins i tot podem veure avui dia com en moltes terres altes properes al riu, en les que es podria fer horta perfectament, sembla que els números no surten i la majoria prefereix seguir amb l’arròs. D’altra banda, el pla ignorava la progressiva pujada del nivell del mar, l’enfonsament del Delta i l’augment desaforat dels preus de l’energia, tot coses que jugaven a la contra de qualsevol sanejament i del model agronòmic que es volia introduir.

Per sort, d’aquell fracàs es van poder salvar algunes coses importants per al futur, que almenys van assegurar i millorar la producció d’arròs, com la xarxa de camins o les estacions de bombeig; però també quedava clar que el Delta no seria l’horta d’Europa, com alguns havien imaginat. Un altre camí es tancava. Per a molts, el “fracàs” del sanejament se sumava al que s’havia produït pocs anys abans amb la pèrdua de la refineria i la indústria derivada -que ja hem tractat en un article anterior-. El Delta quedava lligat a l’arròs per a sempre. Tothom tenia clar que això no seria suficient per a tirar endavant, i molts pensaven que havia arribat l’hora de provar amb el turisme, però això ja queda per a un altre article… 

@ Jordi Gilabert Tomàs

Fonts:

Hemeroteca digital de la Biblioteca Nacional, 1953/1983.

Hemeroteca La Vanguardia, 1953/1983.

Hemeroteca Arxiu Baix Ebre, 1953/1983.

Bibliografia:

Bayerri, J: Dietaris de mitja vida, 1944/1982, 2021.

DDAA: 150 anys del canal de la dreta de l’Ebre, 2010.

DDAA: Història econòmica de la Catalunya contemporània, 1989.

DDAA: L’economia del Baix Ebre I i II, 1985.

DDAA: El Montsià, estructura i dinàmica econòmica, 1982.

Franquet, J.M: Problemática del rio Ebro en su tramo final, 2017.

Seró, J/Maymó, R: Les transformacions econòmiques del delta de l’Ebre, 1972.