Com se va formar el terme de Sant Jaume d’Enveja

Per al dia de Sant Jordi, us proposo un article que fa una primera aproximació al procés de formació d’este singular municipi que és Sant Jaume d’Enveja. El seu terme es crea en gran part a partir de la unió de diverses illes que apareixen dins del que va ser Port Fangós -Illa de Cases, Illa d’Abària i Illa de Riu- i que, una vegada tancat, passa a denominar-se el Pantà. Amb el temps, el terme continua avançant i s’introdueix dins del mar, augmentant encara més l’extensió d’Illa de Riu -per la zona de l’Alfacada- i creant l’illa de Buda. Si esteu preparats, iniciem el recorregut :

El terme de Sant Jaume es crea a partir de la unió de diverses illes

Illa d’Abària[1]

Sembla que el nom inicial d’esta gran illa (9.000 jornals aprox.) és el d’Illa de Prades, ja que el primer propietari conegut es deia Joan Prades. S’ignora com se la va apropiar a primeries del segle XVI, probablement per concessió de Patrimoni Reial. En canvi, se sap segur que una part important de l’illa l’arrendava a l’Ajuntament d’Alcanar -un dels nuclis més poblats en aquella època, molt superior a Amposta o la Ràpita, per exemple-, que repartia la terra entre els seus veïns per a dedicar-la sobretot a la producció de blat. De totes maneres, una gran part de l’illa només servia per a prats de pastura i recol·lecció de sosa, perquè era mol salada.

Després d’unes dècades, l’illa va passar a la família Boteller, de Tortosa, fins que la va heretar Antoni Boteller i de Garret, que havia recollit béns de diverses branques familiars. Este personatge, encara que es va casar quatre vegades, no va aconseguir tindre descendència. Potser per este motiu va decidir tirar la casa per la finestra procurant-se un alt nivell de vida i dilapidant amb alegria el seu patrimoni. Entre les vendes que va fer destaca l’Illa de Prades, que l’any 1632, va traspassar a Martí Abària per 3.500 lliures. D’aquí vindrà el nom, que encara es manté avui dia d’Illa d’Abària.

El primer membre de la família Abària que coneixem és Llop Abària, que arriba a Tortosa cap el 1580 per a treballar en la construcció de la façana de la catedral. A partir de 1615, el veiem com a director de les obres. El seu fill, Marti Abària, continua amb la faena de seu pare fins 1626, quan decideix dimitir del càrrec i dedicar-se als negocis. Gràcies a la seua habilitat i als bons contactes amb les diverses administracions -bisbat, municipi, Generalitat i administració del virrei-, s’enriqueix ràpidament comerciant amb cereals, abastint l’exèrcit i adquirint moltes propietats, entre elles l’Illa de Prades. A més, a la Guerra dels Segadors, s’adscriu al bàndol guanyador del rei Felip IV i és elevat a la categoria de noble. A partir d’este moment, els Abària es converteixen en una de les famílies més importants de Tortosa.

Els límits de l’Illa d’Abària que apareixen a l’escriptura de compra del dia 26 d’abril de 1632, s’estableixen a Orient amb el riu Ebre, a Occident amb el Rec Vell, a Cerç amb les terres del hereus de mossèn Heredia – finca de La Teulada- i a migdia amb el mar. Però, abans de continuar, hem de fer dos aclariments a esta delimitació:

a) En aquella època dir “ a migdia amb el mar”, resultava confús perquè en realitat era més aviat “ a migdia amb el Pantà”. D’haver-se entés de manera literal, tot el terme de l’actual Sant Jaume d’Enveja hauria sigut propietat dels Abària, i no va ser així. Amb temps, apareixerien més avall les grans propietats d’Illa de Riu i Illa de Buda que sí que limitaven amb el mar.

b) En el moment de la compra de l’illa d’Abària hi ha dos extensos trossos de terra: l’Illa de Cases -a la part de dalt de la finca, tocant al riu Ebre- i les Salines de Breçó -al costat del Riet Vell-, que pertanyen a un altre propietari, a Jaume Oliver de Boteller, un altra nissaga important de Tortosa.[2] Després d’un llarg periple per diversos membres de la família, les dos propietats faran cap a mans d’un besnet, Josep Oliver de Boteller i Saragossa, que es dedica a la carrera militar. Com a capità de la Coronela de Barcelona es distingeix al setge de Barcelona de 1694.  També sabem que assisteix a les Corts de 1701 i s’adhereix a la causa de l’arxiduc Carles quan esclata la Guerra de Successió, i que mor heroicament el dia 11 de setembre de 1714 defensant Barcelona de l’assalt de les tropes borbòniques.

Amb una vida tan agitada, lluny de la ribera, és obvi que no es pot ocupar de les seues finques. Per això, és el seu germà menut, Joan Oliver de Boteller i Saragossa, qui s’encarrega de l’administració de l’Illa de Cases i de la Salina de Breçó o d’Oliver de Boteller, que de les dos maneres ja es coneix en esta època. Joan porta una vida molt més tranquil·la que son germà: segueix la carrera eclesiàstica i arriba a ser cabiscol de la catedral de Tortosa. Creiem que este és el motiu pel qual l’Illa de Cases i la Salina de Breço/Oliver canvien de nom al segle XVIII i passen a denominar-se popularment “del Cabiscol”. Això també explica que dos punts tan apartats és diguen igual.

Aclarit este assumpte, sabem que l’enorme finca dels Abària es comença a dividir molt aviat entre diverses branques de la família i durant el segle XVIII passa moltes dificultats per a ser reconeguda. D’una banda, els pagesos d’Alcanar, que fa molts anys que en treballen una part, s’atribueixen drets de possessió, i de l’altra, el gremi de pagesos de Tortosa, amb el suport de l’Ajuntament, no reconeix aquella propietat privada i la considera terra comuna del terme i, per tant, amb dret de ser  treballada lliurement pels pagesos tortosins de la ribera; això fa que s’inicie un llarg plet entre les parts. Si la situació no és prou tensa, encara es complica més a partir de 1780 quan l’administració  reial, a través de Francesc Canals, responsable de les obres del canal de navegació i de la fundació de Sant Carles de la Ràpita, atorga, en nom de Carles III, vàries concessions dins de l’illa a diversos pagesos, considerant que allò són terres de la monarquia. Ara ja seran quatre les parts en conflicte:

. La família Abària que sosté que l’illa li pertany per compra legal davant notari.

. Els pagesos d’Alcanar que al·leguen possessió ancestral d’aquelles terres, molt anterior als Abària.

. Pagesos i Ajuntament de Tortosa que, d’acord amb la literalitat de la Carta de Poblament, estan convençuts que l’illa pertany als béns comunals de la ciutat.

. El ministre Floridablanca i administració reial que, consideren que la darrera paraula en l’assumpte de la concessió de terres comunes la té el monarca.

El conflicte se resol, o almenys s’intenta resoldre, amb una sentència de 1793 dictada pel sotsdelegat de Sant Carles de la Ràpita, comte de Guzman, que vol acontentar totes les parts. D’una banda, confirma les terres transformades dels Abària i els seus arrendataris d’Alcanar, i de l’altra ratifica els repartiments realitzats pel seu antecessor Francesc Canals. També reconeix que les terres ermes de l’illa són bens comunals de Tortosa, però com la situació és tan complexa, ordena el seu repartiment de comú acord entre els Abària, els pagesos canareus i els tortosins de la ribera. És important conèixer bé com es va fer l’adjudicació de les parcel·les i quina efectivitat va tindre perquè hi pot haver una estreta relació amb la consolidació del nucli inicial de l’Enveja, que s’obre pas, des de la vora del riu fins als Montells, encaixonat entre les grans finques d’Abària i  d’Illa de Riu. Fins que no es realitze un estudi detallat dels protocols notarials de l’època, els dubtes sobre les circumstàncies en què apareix el poble de l’Enveja es mantindran.

De totes maneres, el que sí queda clar és que durant el segle XIX, l’Illa d’Abària serà, d’una o altra manera, la subministradora de terres per a la gent de l’Enveja, ja que Illa de Riu i Buda mantenen la seua integritat com a grans latifundis. Qui vulgue adquirir terres, sobretot quan arribe l’arròs, s’haurà d’entendre amb els Abària o amb els pagesos d’Alcanar i Tortosa que han sortit beneficiats dels repartiments o d’aprisios més o menys irregulars. Compradors i venedors veuran com a partir de 1860 el preu de la terra es multiplica per l’arribada del canal i les expectatives de la campanya arrossera. Serà el moment dels grans “pelotassos” amb la venda de les antigues terres ermes que fins aquell moment valien molt poc, però ara comencen a valdre molt.

Illa de Riu

El desviament de les aigües de l’Ebre per la Cava a partir de 1666, assumpte del que ja hem parlat en altres articles, i l’abocament de les seues aigües dins del Pantà van provocar un ràpid procés de sedimentació de la llacuna i l’aparició d’una sèrie d’illes, entre elles una d’enormes dimensions que denominem Illa de Riu perquè va ser concedida pel batlle general de Catalunya al procurador reial de Tortosa, Climent de Riu, l’any 1687. En el document d’adjudicació s’establia “a favor de Climent de Riu y de los suyos toda aquella isla en el estanque o laguna del Pantá, circundada de agua, que linda por una parte hacia la Cava, río Ebro; por otra con la paridora de Josep de Abaria y con tierras comunes y heredad de Josep de Abaria mediante riachuelo y con la acequia de Port Fangós con la heredad de Josep de Abaria mediante el agua de dicho estanque o laguna del Pantá hacia el mar, mediante arenal y por otra parte desde la gola mayor del mar hasta la Cava, con las islas establecidas a Francisco Hernández, pescador de Tortosa, Antonio Piñana y Luis Fuster mediante las aguas del Pantá, río Ebro y hasta la gola mayor del mar con dicho estanque o brazo de río”. Es tractava d’una propietat que acabaria tenint una extensió d’uns 12.000 jornals, i que s’adjudicava a un particular a canvi de la quarantena part dels fruits que donés i d’una entrada de 238 lliures barceloneses. Amb el temps, l’espai que separava l’illa de Riu de la d’Abària i de les terres comunes i particulars de l’Enveja s’aniria reduint, i al final quedaria convertit només en una sèquia, la de les Tenques.

Espai que ocupava Illa de Riu dins de l’actual terme de Sant Jaume d’Enveja

Climent de Riu, el primer propietari, va morir a Tortosa l’any 1702 deixant un patrimoni fabulós. El seu fill Plàcid de Riu també va ostentar càrrecs importants, però no va tindre fills i es va veure obligat a deixar l’Illa de Riu al seu nebot, Antoni Riu Morales, que va tindre moltes dificultats per a conservar la propietat de l’illa ja que va patir un procés molt similar al de l’Illa d’Abària: a la meitat del segle XVIII es va haver d’enfrontar a les demandes i ocupacions protagonitzades pel gremi de pagesos de Tortosa, que comptava amb el suport de l’Ajuntament, ja que uns i altres consideraven que totes aquelles terres eren comunals i les podien treballar. Cap a la dècada de 1780 tot es va complicar encara més per a la propietat quan el sotsdelegat de Sant Carles de la Ràpita, Francesc Canals, va realitzar alguns assentaments dins de l’illa en nom del rei Carles III. Finalment, Antoni Riu va aconseguir que els tribunals li donessen la raó després d’un llarg plet, però mantenint els establiments realitzats pel sotsdelegat de Sant Carles.

Antoni Riu va casar l’any 1784 la seua hereva, Maria Lluïsa de Riu i Cruïlles, amb Joan Suelves i de Montserrat, fill de la marquesa de Tamarit, i així l’Illa de Riu es va vincular a la gran noblesa del país. Després, la família Suelves, molt conservadora, es va alinear amb la causa de Carles de Borbó a les guerres carlistes, cosa que li ocasionaria innumerables problemes. Un dels descendents, Antoni de Suelves i Ustariz va dividir la finca d’Illa de Riu entre la seua esposa i el seu nebot, Josep de Suelves i Montagut, qui, per dificultats econòmiques, va acabar venent la seua part a José Romero Despujol, l’any 1917. Es tractava d’un capità de corbeta i ajudant de marina de Vinaròs i Tortosa, conegut també per la seua ideologia tradicionalista. Capturat per les partides de la FAI durant els primers dies de la guerra civil i sotmès a un simulacre de judici va ser afusellat a Amposta a l’agost de 1936. Estava casat amb Montserrat de Sentmenat Goytisolo i era el pare de Pilar Romero de Sentmenat, casada amb Roberto Trias.

Illa de Buda

La darrera peça que composa el trencaclosques del terme de Sant Jaume d’Enveja és l’Illa de Buda. La primera referència documental la trobem l’any 1738, quan l’agutzil major de Tortosa, Francisco González, en sol·licita la seua propietat. La petició diu així: “…con el mayor respeto dice a VS que de algunos años a esta parte ha aparecido en medio del río una isla de tenencia treinta jornales poco más o menos, que linda a Levante con Prados comunes de esta ciudad mediante el albeo del río mayor, al mediodía con el mar y a poniente mediante el albeo del río menor con la isla de Plácido Riu, la cual se halla inculta y vulgarmente la llaman isla de Buda, de la cual la Real Hacienda no percibe beneficio alguno. Por ende, y a fin de que el Patrimonio Real consiga alguna utilidad, pide y suplica serle concedida dicha isla en enfiteusis ofreciendo pagar una moderada entrada y censo anual”. Amb el temps, l’illa s’aniria fent gran i arribaria a tindre més de 5.000 jornals de terra -el 1860 ja en tenia 4.963-, i passaria per molts propietaris diferents, entre els que destacarien Lluís Pons Enrich (1896)- constructor de la capella de Buda i propietari del vapor Anita- i Pere Borés (1924).

Conclusió i consideracions finals

Si bé l’Illa de Buda i l’Illa de Riu ofereixen pocs dubtes sobre límits i formació, no passa el mateix amb l’Illa d’Abària, més antiga i complexa. El punt més confús el trobem en la delimitació entre l’illa -latifundi de propietat privada- i l’espai del costat on creix el nucli urbà dispers de l’Enveja, ple de petites propietats dedicades a l’autoconsum. No sabem encara si es tracta d’uns terrenys que durant el segle XVIII se segreguen de l’Illa d’Abària o si es tracta d’una altra unitat independent. Cal investigar les escriptures de propietat de l’època per a poder donar una resposta definitiva en un futur.

En qualsevol cas, de la investigació realitzada fins al moment, queda bastant clar que l’accés a la propietat de la terra per parts dels veïns de Sant Jaume resultarà històricament molt difícil perquè es troben el seu terme pràcticament repartit entre tres grans propietats: Illa d’Abària, Illa de Riu i Illa de Buda. Els pagesos de la ribera intentaran demostrar durant segles que totes aquelles terres, d’acord amb la Carta de Poblament de Tortosa, són bens comunals propietat dels veïns que les desermen, però que han sigut usurpats per alguns poderosos. Malgrat els plets inacabables, no se’n podran sortir, i la justícia de l’època els girarà l’esquena. La major part de les terres quedarà a mans d’uns pocs privilegiats que se les apropiaran per uns preus irrisoris valent-se, en molts casos, de les seues influències dins de l’administració durant els segles XVII i XVIII. Després, quan arriba l’arròs, la gent, si vol terra per a treballar, només tindrà dos opcions: comprar-la a uns preus molt més alts del que havien costat als pocs propietaris que les controlen o pagar arrendaments any rera any. En els dos casos estes importants despeses contribuiran molt a sumir la majoria de la gent de la partida de l’Enveja en una gran precarietat que costarà molt superar.

@ Jordi Gilabert Tomàs

Bibliografia:

DD.AA: 150 anys del canal de la dreta, 2010.

Fabregat, E:  L’impacte de l’arròs. El delta de l’Ebre al 1860, 2006.

Fabregat, E: “ Les salines dels Alfacs: origen i producció al segle XVIII”, Recerca 4, 2.000.

Fabregat, E: De la sal a l’arròs. La colonització del delta de l’Ebre, 2011.

Franch, J: Buda, memòria latent, 2018

Gilabert, J: Blog Port Fangós, diversos articles.

Ribas, X: “Els inicis de la colonització del delta de l’Ebre” a Història de les Terres de l’Ebre, V.3, 2011.

Rovira, S: Els nobles de Tortosa, s. XVI, 1996.

Rovira, S: Els nobles de Tortosa, s. XVII, 1997.

Rovira, S: Els nobles de Tortosa, s. XVIII, 1998.

Documentació:

Arxiu Històric de Tarragona

Arxiu Comarcal del Baix Ebre

---

[1] Els casos de l’Illa d’Abària i Illa de Riu han sigut estudiats per diversos historiadors entre els que destaquen Emeteri Fabregat: De la sal a l’arròs. La conolonització del delta de l’Ebre, 2011, i Xavier Ribas: “Els inicis de la colonització del delta de l’Ebre”, dins de la Història de les TEE, V.3, 2011. Pel que fa a herències i altres transmissions patrimonials són imprescindibles els estudis sobre la noblesa tortosina dels segles XVI, XVII i XVIII realitzats per l’historiador Salvador Rovira.

[2] Quant a l’Illa de Cases tenim encara algun dubte sobre la seua ubicació exacta. Segons alguns documents, sembla que l’hauríem de situar entre les partides de Carlet i Balada, i segons altres entre Balada i l’actual nucli urbà de Sant Jaume d’Enveja; en qualsevol cas, es trobaria a la part de dalt de l’Illa d’Abària, tocant al riu. La propietat d’esta antiga illa li arriba a Jaume per herència de son cosí germà, Francesc Oliver de Boteller, que se suposa la va adquirir del Patrimoni Reial. En canvi, les Salines de Breçó li arriben a través de la seua dona, Marianna Breçó, com a dot matrimonial. En este cas, sí que coneixem la seua ubicació exacta: entre l’esquerra del Riet Vell i el lligallo de Sant Jaume. D’esta manera, dos propietats distants -una a cada punta de l’Illa d’Abària- passen a ser del mateix propietari.