La primera església de l’interior del Delta

Hi ha un lloc a Sant Jaume d’Enveja, quasi al límit del seu terme amb Amposta, que té una gran importància històrica. Parlo de la zona del Cabiscol, situada en l’encreuament del Riet Vell i el lligallo de Sant Jaume. Allí, al segle XVI, hi havia la salina i la torre de Breçó, que passaria després a mans de la influent família tortosina dels Oliver de Boteller, com a dot que Marianna, l’hereva dels Breçó, va aportar al casar-se amb Jaume Oliver de Boteller. Passat el temps, a finals del segle XVII, l’antiga salina va anar a parar a mans de Joan Oliver de Boteller, canonge i també cabiscol de la Catedral de Tortosa (responsable de la música i el cor). Segurament esta circumstància va acabar provocant el canvi de la denominació popular de la zona: de Breçó a Oliver de Boteller i finalment a Cabiscol. En realitat, sempre estaríem parlant de la mateixa salina, però en èpoques diferents, entre els segles XVI i XVIII.

Just en este lloc del Cabiscol, després de la Guerra de Successió i de la confiscació de totes les salines del Riet Vell pel rei Felip V, es construeix el Real Sitio de las Salinas. Es tracta d’un centre logístic des d’on es dirigeix l’activitat de les tres explotacions salineres de la zonat: la mateixa salina del Cabiscol -entre el Riet i la carretera que va a Sant Jaume-, la de Calent – a la Llanada- i la de Bordís -al davant del nucli actual dels Montells, a l’altra banda del Riet-. El Real Sitio del Cabiscol disposa d’un recinte emmurallat on hi ha la casa de l’administrador del lloc, de l’interventor, dels mestres saliners i dels guardes. També hi ha les quadres, el magatzem, la cisterna, el forn, església, abadia i un petit cementeri situat a l’exterior del tancat. El lloc acull una vintena de treballadors, alguns amb les seues famílies, i forma un nucli estable d’unes cinquanta persones. Després, a la primavera i a l’estiu, n’acudeixen dos o tres-cents treballadors més per a la collita de la sal, que s’instal·len com poden.

La petita església que es construeix al Real Sitio funciona al principi com a ermita depenent de la catedral de Tortosa, de la mateixa manera que ho fa a la banda esquerra del Delta l’ermita del Bosc, ubicada en terrenys atribuïts al marquès de Bellet. En estos dos modestos temples oficien alguns monjos o capellans que baixen a celebrar missa els diumenges i dies assenyalats. Això serà així fins 1774, quan el rei Carles III decideix transformar l’ermita de les Reials Salines en una església dotada d’un capellà fixe i crear la Parròquia de Sant Josep de les Salines, que es converteix en la primera església de l’interior del Delta.[1] Segons el document fundacional, el seu objectiu és “ instruir y dar pasto espiritual al crecido número de personas que asisten al trabajo de dichas salinas”. Per a això se li assignen, de les rendes de la monarquia, 3.200 rals anuals per a pagar al rector que s’instal·le en aquell lloc de manera permanent. Segons la documentació localitzada, hi ha bufetades entre diversos capellans per a agafar aquella plaça tan ben pagada, que entre les seues obligacions té la de celebrar missa tots els dies de la setmana, amb el compromís de dedicar la del diumenge a “ la salud de su Majestad y felicidad de la Monarquía”.

L’església és menuda, amb una sola nau. Compta, segons alguns testimonis de l’època, amb cor, atri i una sagristia sobre la que hi ha una saleta on se celebren reunions dels fidels relacionades amb el culte. El seu àmbit d’actuació és molt gran i queda definit de forma precisa en el decret fundacional: “Su terreno parroquial es el que hay desde donde principia la hacienda que se dice isla de Benaiges -interpretem Illa de Gràcia/Balada-, río Ebro abajo hasta el mar Mediterráneo, y por el Poniente, desde el principio de isla de Benaiges, casetes del Cabiscol -interpretem Illa de Cases/Balada-, todo el término de la ciudad de Tortosa por aquella parte hasta la masia de la Teulada, y desde esta, en línia recta por el estanque grande -interpretem Encanyissada-, a la torre de San Juan… y por la parte del mediodía confinará con el mar Mediterráneo, desde la Punta de la Baña hasta la embocadura del Ebro, todo el cual término, según queda deslindado con todo lo que encierra deberá permanecer en adelante a dicha ayuda de parroquia para los efectos de parroquidad y demás convengan”.

En el mateix document també s’especifica quins són els fidels que queden adscrits a aquella parròquia: tots aquells que estan destinats al Real Sitio de las Salinas i a més tots els “ habitantes, moradores, estantes, trabajadores y transeuntes que por cualquier motivo se hallen dentro de los términos de su vicaría”. Finalment, el decret fixa les obligacions del nou capellà: “enseñar a todos la doctrina cristiana, predicándoles el Santo Evangelio y administrándoles los Santos Sacramentos del bautismo, penitencia, comunión, extremaunción y matrimonio, y auxiliar a los moribundos, y deberá asimismo celebrar en dicha Iglesia todos los días el Santo Sacrificio de la misa…”. Òbviament, dins de l’àmbit de l’església de Sant Josep també queden incloses les barraques i primeres cases que han aparegut per la vora del riu a la zona de l’Enveja i que, almenys durant la primera època, també utilitzen el petit cementeri del Real Sitio per als seus enterraments. Això serà així fins a les primeres dècades del segle XIX, després de la Guerra del Francès, quan s’edifica la primera l’església i també el primer cementeri del nucli de l’Enveja, situats en el mateix lloc on continuen avui, però molt transformats.

A l’arxiu diocesà vam poder localitzar algunes actes de naixements, casaments i defuncions de la Parròquia de Sant Josep, de finals del segle XVIII, i confirmen la seua funció d’església, més enllà de l’àmbit estricte de les Salines, a tota la zona meridional del Delta dret. Una mostra la trobem en la inscripció d’un casament que se celebra en aquella església el 31 de maig de 1788 entre Juan Zaragoza i Tomasa Panisello, en la que s’afegeix al final “habitantes en la orilla del río”. Crida l’atenció que els testimonis de la cerimònia siguen justament José Teixero i José Guindaluin, màximes autoritats del Real Sitio de las Salinas en aquell moment.

Llibre de batejos de l’església de Sant Josep, anys 1787 i 1788

L’església i l’abadia, i tots els edificis del Real Sitio van patir greus danys a la Guerra del Francès quan van ser ocupats per l’exèrcit invasor. Disposem del testimoni del capellà d’aquell moment, Cristòbal Maspons, que informa en una declaració de 1815 que quan l’església i l’abadia van ser ocupades pels francesos, ell va haver de fugir com va poder i es va refugiar a Vinaròs, on va sobreviure gràcies la caritat del veinat . Acabada la guerra, quan va tornar a la seua plaça de les Salines, es va trobar totes les instal·lacions saquejades i la seua casa inhabitable. També la salina del Cabiscol va resultar tan feta malbé que no es va poder recuperar, i només va continuar com a centre logístic del Real Sitio. A partir d’aquell moment, la producció es va concentrar en les salines de Calent i Bordís. Amb posterioritat, el recinte seria novament ocupat a les guerres carlistes -Arriembanda, Raga- i convertit en un enclavament militar dels revoltats, la qual cosa originaria nous desperfectes.

De l’etapa final de la parròquia de Sant Josep, concretament de 1865, quan ja ha arribat l’arròs i està a punt de tancar-se definitivament el Real Sitio de las Salinas, hem pogut recuperar un inventari del poc que quedava en aquella església en aquell moment. Entre tots els objectes que se citen al document podem destacar cinc casulles, tres albes, dotze purificadors, un calis de plata amb peu de bronze, un altar major, una imatge de Sant Joan, un missal, un atri de fusta, tres mantells d’altar, un altar dedicat a St. Antoni de Pàdua, sis canelobres, una llàntia de llautó, quatre bancs de fusta i una campana de bronze. És en este moment final quan es procedeix al trasllat de l’antic cementeri del Real Sitio de las Salinas al del nucli de l’Enveja, que ja funcionava des de feia algunes dècades. L’assumpte es tracta ja a la visita pastoral del bisbe Miguel José Pratmans i Llamber -24/03/1860- quan es discuteix “como y cuando podrá hacerse la exhumación”. Segons alguns testimonis recollits, sembla que el trasllat no es va realitzar amb molta cura perquè quan, algunes dècades després, es van transformar aquelles terres per a fer arròs, van aparèixer alguns esquelets a les proximitats del Mas de Sòlio, probablement relacionats amb l’antic cementeri.

Ja dins del segle XIX, i després de la Guerra del Francès -suposem que a la dècada 1820/1830-  es construeix la primera església del nucli de l’Enveja. Sabem que era molt petita i ja amenaçava ruïna l’any 1855, quan, amb recursos del bisbat, de l’ajuntament de Tortosa i dels feligresos, es va haver de fer una restauració d’urgència. També sabem que a 1860 la població havia crescut tant, i l’església s’havia quedat tan petita, que dos terceres parts dels assistents a la missa l’havien d’escoltar des de fora. Disposem d’una descripció de l’edifici de finals del segle XIX : “La Iglesia parroquial es de regular fàbrica, de una sola nave, muy reducida, con un solo altar de madera dorada y pobremente adornada. El pavimento es de ladrillo y todo tan húmedo que sus paredes no pueden admitir ninguna pintura, de manera que el interior del templo parece un algibe, con todas las paredes descarnades…”. A l’entrar al segle XX, l’estat de l’església era tan precari que es va haver de pensar en la construcció d’un edifici nou. També es trobava en molt mal estat el cementeri: l’alcalde pedani denunciava l’any 1877 que les parets havien caigut després d’uns aiguats.

La primera pedra de la nova església es posaria el 31 de març de 1908, però l’any 1912 la construcció encara es trobava a mitges i no serà fins 1929 quan es pot considerar definitivament acabada, amb la construcció de l’atri i la casa rectoral. De fet, abans es construirà la capella de Buda, a partir de 1896, a càrrec del ric empresari de Manresa i propietari de l’illa, Luis Pons Enrich. La seua funció serà donar servei a la família quan es trasllade a aquella propietat, i també a tots els colons i jornalers.

Església actual de Sant Jaume d’Enveja iniciada l’any 1908

En resum, repassant la història de les esglésies i cementeris del terme de l’actual Sant Jaume d’Enveja, tot indica que podem establir tres moments: entre 1774 i 1820/30 només hi ha l’església i cementeri de Sant Josep de les Salines, que s’utilitzen també pels primers habitants de l’Enveja instal·lats prop de la vora del riu. Des de 1820/1830 a 1865 (aprox) coexisteixen les dos esglésies i els dos cementeris -Sant Josep i Sant Jaume- i cada comunitat utilitza les seues pròpies instal·lacions, però tal com va avançant el segle, adquireixen més importància les del nucli de l’Enveja. Finalment, a partir 1865/68 es tanquen les Salines -perquè s’ha acabat el monopoli de la sal i són incompatibles amb l’arròs-, es suprimeix la Parròquia de Sant Josep i es realitza el trasllat de difunts al cementeri de l’Enveja. Aquesta situació es la que es mantindrà fins a l’època actual. De l’església de Sant Josep i del Real Sitio de las Salinas no n’ha quedat res, com si mai haguessen existit.

@ Jordi Gilabert Tomàs

Bibliografia:

Borràs, N: La nova i reial població de Sant Carles de la Ràpita, 2015.

Fabregat, E: “Les salines dels Alfacs: origen i producció al segle XVIII”, Recerca 4, 2.000.

Gilabert, J: “La cultura de la mort al Delta”, blog Port Fangós.

López, R: Historia de Amposta, 1975.

Documentació:

Arxiu Diocesà de Tortosa: inventaris Real Sitio de las Salinas, registres església Sant Josep, visites pastorals, correspondència.

Arxiu Comarcal Baix Ebre: Provisions, Salines.

---

[1] Als límits del Delta esquerre hi havia l’ermita de l’Aldea que, a partir de 1582, va ser associada a les rectories de La Galera i Mas de Barberans, i el mateix capellà s’encarregava de les tres. Sembla que només es feia missa cada quinze dies. En canvi, tenia molta activitat en el moment de les festes de la verge o en les processons que es feien des de Tortosa per demanar-li a la Mare de Déu de l’Aldea que plogués.

A la banda dreta es comptava amb la vella església d’Amposta, d’origen medieval, i dotada d’un capellà fixe. No seria fins 1773 quan s’iniciaria la construcció d’una nova església, però diverses contrarietats van fer que la seua edificació s’allargués més d’un segle.

A la Ràpita, hi havia també en condicions precàries -al costat d’on avui se situa el mercat municipal-, la capella del convent de les monges de Sant Joan, que havien abandonat les instal·lacions a primeries del segle XVI, atemorides per les incursions dels corsaris musulmans. Sembla que en algunes ocasions s’hi celebrava missa. De fet, fins la dècada de 1780, hi havia molt poca població. Coneixem censos en els que els pocs habitants de la Ràpita es comptaven junts amb els d’Amposta. Suposem que els escassos actes litúrgics que s’hi feien també devien estar vinculats a l’església d’Amposta o Alcanar.

Finalment, hi ha alguna referència de l’existència de petites capelles a la Torre de Sant Joan, a l’antic Grau del Trabucador o a la Torre de l’Àngel Custodi.