Avui presentem dos fogatges d’Amposta, el primer correspon l’any 1497 i el segon a 1553. En esta època els censos es feien per focs, és a dir per cases. A cada casa se suposava que hi havia un foc encès i es comptava junta tota la gent que vivia en aquell lloc i se li donava el nom del cap de família, encara que, de vegades, hi havia dues famílies que vivien a la mateixa masia i s’apuntava el nom dels dos caps de casa. Hi ha discrepàncies sobre quin ha de ser el factor multiplicador per transformar els focs en número de persones perquè depèn de diversos factors, però potser el més acceptat per a aquesta època sigue el d’una mitjana de 4,5 persones per foc.
Fixem-nos primer en el fogatge de 1497 i comptem trenta-set cases o famílies, que es traduirien en unes cent seixanta-sis persones, i són les següents, començant per la que suposa era la més important:
Lo prior fra Johan Alòs de l’orde de Sant Joan.
Pere Vidal
Na Saladina viuda (suggereix una ascendència morisca)
Na Vallmolla (no s’especifica si és viuda o soltera)
Pere Figuera/Miquel Bedoc
Johan de Porros (àlies Barceló)
Na Cortiella (no s’especifica si és viuda o soltera)
Johan Giner
Miquel Marçà
Andreu Algueró
Fèlix Figuera
Johan Làtzer
Barthomeu Travall
Na Gualla viuda
Na Saladina muller d’en Franci Saladino( possible ascendència morisca)
Pere Aznar
Barthomeu Montagut
Pere Marçà
Johan Gargallo
Anthoni Travall
Miquel Hixer
Guillem Belluis
Jaume Ixer
Anthoni Teixidor
Miquel Rayner
Pere Castellví
Johan Rayner
Francesch Vidal
Francí Porres
Johan Figuera
Anthoni Pedrolo
Jaume Sanpere
Jaume Salinc
Johan Vidal
Johan Martí està a la Ràpita
En Carmo és masover a la Carrova.
Observem cognoms que han desaparegut, però n’hi ha altres en plena vigència, com per exemple: Vidal, Giner, Algueró, Montagut, Teixidor, Castellví, Figuera i Porres. Este darrer cognom podria ser l’inici de la nissaga que s’estendria molt pel Delta dret, sobretot a Sant Jaume d’Enveja. D’altra banda, crida l’atenció les famílies on el cap de casa és una dona: na Saladina, na Vallmolla, na Cortiella, na Gualla, una altra Saladina; per cert, com hem assenyalat més amunt, este darrer nom suggereix ascendència morisca. Finalment, hem d’assenyalar que a la població del nucli d’Amposta se li sumen dos focs que es troben aïllats: el del masover de la Carrova i un altre a la Ràpita. Això ens fa pensar en què a la Ràpita, en aquell moment, només hi hauria un mas habitat, però tampoc podem descartar que es tractés d’alguna família desplaçada temporalment a aquell lloc, encara que mos sembla més plausible la primera possibilitat.
No és gaire població, estem parlant d’un nucli petit, els habitants del qual es dediquen al conreu de blat a les zones altes de la vora de riu, a les oliveres i garrofers a la part del secà, a la recollida de barrella i sosa, a la ramaderia als amples prats d’Amposta i també, de ben segur, al treball temporal a les salines i a la pesca. Si el comparem amb el fogatge de 1359, que ens dóna una població de 46 focs -207 habitants-, Amposta ha perdut població, ha anat a menys. No podem oblidar que fa poc més de trenta anys el poble ha passat per un fet traumàtic de greus conseqüències: la guerra civil entre la Generalitat i el rei Joan II. El castell d’Amposta pateix un llarg setge –entre els anys 1465 i 1466- que acaba amb la seua destrucció parcial. Els cronista Jerónimo Zurita ens diu: “Derribose con una bombarda gruesa, la torre principal del Castillo, que estaba sobre el río, hasta los traveses y el petril, y otro día derribó la torre mayor a la parte de San Juan y otras bombardas hicieron muy gran estrago.” El castell ja no es reconstruirà mai més, i no costa gens imaginar els efectes d’un exèrcit assetjador durant tant temps sobre la petita població que hi havia al seu costat i la davallada demogràfica a causa de la violència o la desestructuració de la vida econòmica.
Però les desgràcies no han fet només que començar. Mos emportem una bona sorpresa quan consultem el proper fogatge, el de 1553, cinquanta-sis anys després i observem que només queden quinze focs, menys de setanta persones, i són els següents:
Mossèn Miquel Panes, vicari (autoritat religiosa)
Antoni Constantí, veguer( autoritat civil i militar)
Joan Ferrer
March Figuera
Bertomeu Travall
Joan Montagut
Antoni Figuera
Pedro Navarro
Miquel Miralles
Miguel Forcadell
Antoni Domenech
Jaume Verge
La viuda de Jaume Leyda
Pere Panés
La viuda Sabatera
Què ha passat a Amposta en estos anys? Ha perdut més de la meitat de la ja escassa població que tenia i, a més, els pobladors semblen nous. Només reconeixem tres cognoms del període anterior: Figuera, Travall i Montagut. Hi ha diverses possibilitats que poden explicar la davallada demogràfica, una d’elles podria ser alguna epidèmia que hagués fet estralls entre la població. De fet, Despuig, als seus Col.oquis de 1557, mos explica que “no excusen febres mortals ací, i se dir-vos que jo les he vistes dos vegades, tal que no devien res en ser cruels, a pestilència i deien que açò les causava. Especialment en l’any 1525 i en l’any 1547 foren tan braves que arruïnaren la ciutat, no menys que la deixà arruïnada la pestilència que fonc en l’any 1520 i 1521 , també en lo any 30, que totes estes calamitats he vistes jo de aquest poble.” És a dir, cinc episodis d’alta mortalitat en vint-i-set anys per a Tortosa i el seu terme. De ben segur no va ser diferent a Amposta, i més encara quan mos parla de dues “febres mortals”. Hem de pensar que s’està referint a brots de paludisme i en això Amposta n’estava encara més exposada. De totes maneres, este problema no justifica la desaparició completa de tantes famílies senceres. De fet, els documents mos parlen d’una altra causa: els pirates musulmans.
A la primera meitat del segle XVI, el Delta tenia un sistema defensiu molt deficient –la gola principal del riu està desprotegida i els Alfacs només disposaven d’un precari sistema d’alerta- i van patir diversos atacs corsaris. Els seus objectius prioritaris eren els nuclis de població dispersos: treballadors de les salines, masies ramaderes, pescadors de les basses i sobretot els poblats. L’objecte de més valor eren les persones. Per elles podien demanar rescat o se les podien emportar a Alger i vendre-les en els mercats d’esclaus. En aquella època només hi havia dos poblats al Delta: l’Aldea i Amposta. El primer quedaria totalment despoblat i els propietaris, el monestir de Benifassà, el malvendrien a una important família tortosina, els Jordà, que es dedicarien a explotar els recursos: blats, pastures i soses, però que no sembla que engeguessen cap tasca de repoblació. En canvi, Amposta resistiria, però amb moltes dificultats.
Coneixem diversos atacs contra Amposta a la primera meitat del segle XVI: el del 1518 el tenim poc documentat, però disposem de més informació del de 1521 en el que un estol de quatre galeres barbaresques va remuntar l’Ebre i va sorprendre els veïns d’Amposta i va capturar moltes persones. Després hi va haver un altre atac l’any 1530, però el pitjor va ser el de 1540. Els corsaris van entrar als Alfacs sense ser detectats perquè s’havien retirat els homes de guaita de la torre de la Guardiola, que era el punt de vigilància de la zona. El responsable havia esgotat els diners per pagar les guàrdies. Esta vigilància es finançava a través del dret de periatge que gravava les mercaderies entrades per mar, però, precisament, per causa dels atacs corsaris, el comerç marítim havia disminuït tant que no hi havia diners per a pagar les guaites.
Els corsaris van desembarcar i van pujar cap a Amposta. Van envoltar la població i van capturar cent cinquanta veïns alhora que saquejaven totes les cases. Se’ls van emportar a tots i en ser enmig de la badia dels Alfacs, van aixecar pavelló de rescat. Allí se sentien segurs, perquè els barbarescos sabien que a la zona no hi havia cap força naval que els pogués fer front. Aviat es van iniciar les negociacions, se suposa que amb les autoritats tortosines, que eren les responsables de la defensa de la mar de l’Ebre. El preu de cada captiu oscil·lava entre vuitanta i dues-centes lliures –en aquella època una persona que disposés de treball guanyava unes quatre lliures al mes-. Per a aconseguir els diners es recorria a la família i si esta no existia o també havia estat capturada, es feien crèdits –censals- en base a les propietats que tenia el captiu: cases, terres, animals, etc. Estes gestions les solien realitzar els consellers o procuradors de Tortosa que recorrien a la Taula de Canvi –el banc de la ciutat- o als mercaders importants.
Sabem que les negociacions amb els pirates van ser llargues, van durar tres setmanes, però hi va haver vint-i-tres persones que no van aconseguir els recursos suficients per a ser rescatades i se les van emportar al mercat d’esclaus d’Alger on serien subhastades. De totes maneres, pensem que els que van aconseguir ser rescatats, no van tenir una vida gaire millor que els captius. Segurament van haver de vendre les seues propietats i carregar-se de censals per a poder pagar els seus rescats i els dels seus familiars i es van veure abocats a una vida miserable.
Com a conseqüència d’esta agressió, l’any següent -1541- la vila d’Amposta va rebre autorització reial per imposar taxes destinades a l’aixecament d’unes muralles protectores. Un testimoni de l’època es queixava argumentant que la desgràcia havia sigut afavorida pel fet que “dita vila no tenia cerca o muralla alguna per defensar llurs persones, ans estan les cases i poblat oberts”. L’obra, a la fi, no es va poder realitzar perquè la poca gent que quedava al poble estava molt endeutada i no podia enfrontar una despesa com aquella. Uns havien estat capturats, però d’altres, de ben segur, havien marxat cap a pobles de l’interior –Ulldecona, La Galera, Tortosa, etc- que els oferien més seguretat.
En tot cas, queda clar que en aquell moment el castell ja no exercia cap funció defensiva, però, en canvi, se suposa que va ser utilitzat com a pedrera i és possible que moltes de les torres privades que es van bastir pel Delta durant esta època es fessen amb pedra d’esta procedència. A més, cal afegir que l’arrendament dels drets del castell per part de les autoritats tortosines i la debilitat demogràfica extrema d’Amposta van afavorir durant el segle XVI el domini de Tortosa sobre el terme, i veiem que, progressivament, anaren prenent disposicions sobre prats comuns i pastures, salines, defensa, etc.
El sistema defensiu del delta va millorar molt al darrer terç del segle i alhora el fenomen del cors musulmà al mediterrani va perdre força. La combinació d’estes dues circumstàncies van fer que al primer terç del segle XVII les coses es comencessen a veure d’una altra manera, amb més optimisme i que la gent, amb algun ensurt, s’atrevís a recuperar l’activitat econòmica que havia hagut al Delta en segles anteriors. Un testimoni una mica posterior, de l’any 1627, mos ho ratifica dient que una vegada passat el perill: “ …lo dit terme d’Amposta i moltes altres parts de la Ribera se treballen i cultiven i ne trauen grandíssims profits”. Començava un segle ple de canvis i Amposta deixava lentament enrere la que possiblement ha sigut la pitjor crisi de la seua història.
Per saber-ne més:
Almuni. V; Bonet. M; Curto. A: De l’edat mitjana al Montsià, 1995.
Català Roca, P : Els castells catalans, V. IV, 1993.
Gilabert, J: “Atacs corsaris i sistema defensiu la mar de l’Ebre. Segle VI”, Recerca, 200o.
Gilabert, J: “La lluita contra el cors musulmà a la mar de l’Ebre”, Història de les Terres de l’Ebre, 2011.
López, R: Historia de Amposta, 1975.
Villalbí, M. Mar: “El castell d’Amposta, porta de l’Ebre”, Actes primeres jornades d’Història d’ Amposta, 2001.
Zurita, J: Anales de Aragón (Versió electrònica), 2003.
© Jordi Gilabert Tomàs
Port Fangós 
Deixa un comentari