Les febres mos ataranten…

Un dels problemes sanitaris més importants que ha patit el Delta a través de la seua història és el paludisme o malària que ha afectat la població des de temps immemorials encara que els episodis més greus dels que tenim notícia es van donar a la segona meitat del segle XIX i primeries del XX, i estan relacionats amb l’obertura dels canals de reg i l’inici del cultiu de l’arròs.

Avui dia, se sap que el paludisme, “les febres o la quartana” com s’ha denominat tradicionalment al Delta, és una malaltia que es transmet de persona a persona a través de les picades d’un mosquit que es denomina anòfel. El mosquit s’infecta quan ingereix sang que conté el paràsit (esporzoït). Després l’injectarà a un altre ser humà. El protozou  s’ allotja al fetge on inicia una sèrie de transformacions bioquímiques (merozoït), i a continuació és alliberat a la circulació sanguínia començant a destruir els glòbuls rojos de la persona contaminada.

Els símptomes immediats de la malaltia són la febre alta, calfreds, sudoració, mal de cap, dolor muscular i vòmits. Pot tenir una forta semblança amb una grip greu, amb la diferència que dura molt més temps i que es sol produir amb intermitències –d’aquí ve el nom de quartana, terciana, quotidiana; segons la seua periodicitat-. Una altra característica del paludisme la trobem en els efectes secundaris que pot produir –sobretot en poblacions de més risc: xiquets, gent gran o mal alimentada-, entre ells, el més comú és l’anèmia provocada per la destrucció dels glòbuls rojos, però també –en determinades poblacions- la insuficiència respiratòria, hepàtica i renal, i l’esclerosi arterial. Totes elles malalties greus a mig i llarg termini.

El cronista Cristòfol Despuig ja ens explica que a 1557 “les febres mortals” poden ser tan perilloses com qualsevol pesta i que tenen uns efectes demolidors sobre la població del terme de Tortosa. El paludisme era una malaltia que apareixia a l‘estiu i que tenia la seua màxima expansió cap a final d’agost i primers de setembre. El seu origen aviat es va relacionar amb la presència d’aigües estancades. Es pensava que la putrefacció de matèria orgànica provocava uns gasos tòxics que després el vent escampava. Se suposava que este verí penetrava a les persones per les vies respiratòries  i les feia emmalaltir.

Es tardaria molt temps a conèixer el veritable origen de la malaltia. El 1880, el metge Alphonse Charles Laveran la va associar a un protozou i poc després es va aclarir el seu caràcter parasitari. Finalment, Ronal Ross va descriure el paper jugat pel mosquit anòfel. A partir d’este moment es va deixar de banda “la teoria miasmàtica” que pressuposava que la malaltia estava ocasionada per la inhalació dels aires pestilents. De totes maneres, hem de reconèixer que una part de la teoria no anava desencaminada: efectivament estava relacionada amb l’estancament de les aigües. Allí es generava un hàbitat idoni per a l’expansió del mosquit anòfel. Si l’aigua s’extreia o es feia circular, el mosquit tenia dificultats per escampar-se.

Abans que això succeís, la ignorància sobre l’origen i la transmissió de la malaltia va originar greus problemes polítics i socials al Delta i va provocar forts enfrontaments entre els pagesos d’Amposta i Sant Jaume d’una banda i la majoria de la població tortosina de l’altra. L’any 1858 es va posar en funcionament el canal de la dreta de l’Ebre i els mesos següents, la primavera de 1859, es va començar a introduir el conreu de l’arròs. En aquells primers anys, els desaigües que es van fer eren del tot insuficients i es van començar a crear grans basses d’aigües estancades que no trobaven sortida cap el mar. L’efecte immediat va ser l’extensió d’un episodi de paludisme d’una varietat molt agressiva que va provocar molta mortalitat.

Des de Tortosa, l’any 1861, es va iniciar una gran campanya contra la introducció de l’arròs al Delta pels seus efectes perniciosos. Es va presentar una queixa al govern de l’Estat signada per tres mil veïns en el que es demanava la prohibició de l’experiència. S’explicava que a l’Enveja la pràctica totalitat de la població havia emmalaltit. El mateix havia passat amb els treballadors de les Reials Salines dels Alfacs i amb els pescadors tortosins que baixaven al Delta. La malaltia fins i tot havia arribat a Tortosa i havia afectat a unes cinc-centes persones. S’argumentava que els vents arrossegaven riu amunt les “miasmes tòxiques” i que no importava que la ciutat es trobés relativament lluny del focus palúdic, que era igualment afectada.

Denunciaven que s’havia infringit greument la reial ordre de 1860 que establia que només es podrien dedicar a l’arròs aquells terrenys que ja fossen pantanosos i improductius abans. En canvi, a la pràctica, s’hi havien destinat els terrenys bons en els que es podia fer blat, civada, panís o, almenys, sosa i barrella. A més, s’havien incomplert les normes establertes per desaiguar els arrossars, la qual cosa havia tingut uns efectes desastrosos. Es demanava que es sanegessen efectivament les zones pantanoses, però que no se’n creessen d’altres d’artificals amb el conreu de l’arròs.

Paradoxalment, els veïns d’Amposta, Sant Carles i l’Enveja, els més afectats pels efectes perniciosos del paludisme, s’oposaven radicalment a les pretensions dels tortosins. Per exemple, els pagesos de Sant Jaume d’Enveja, en un document de rèplica als arguments de Tortosa, prometien la seua disposició a realitzar tots els treballs necessaris per millorar el drenatge dels arrossars justificant que no els havien pogut fer per manca de temps i de recursos. Alhora, asseguraven que si se’ls prohibia el conreu de l’arròs se’ls condemnava a la misèria més absoluta. Quedava clar que la gent del Delta preferia arròs amb paludisme que salut sense diners.

Esta vegada, curiosament, els seus desitjos van coincidir amb els interessos de l’Estat que davant de l’estrepitós fracàs del canal de navegació i de la sortida de productes de l’Aragó pel port dels Alfacs, no podia també ara renunciar a l’aprofitament de les aigües del  canal almenys per al regatge. D’altra banda, després de diverses experiències, s’havia vist clar que la major part d’aquelles terres salitroses només admetien el conreu de l’arròs. Per això el govern va autoritzar provisionalment el cultiu contradient les demandes de Tortosa, però fixant una sèrie d’exigències sanitàries que es centraven sobretot en la millora de la xarxa de desguàs per aconseguir que les aigües no s’embassessen i creessen focus “miasmàtics”. A poc a poc, la xarxa va anar millorant i cap a 1880 es pot considerar que s’havia tornat a la situació d’abans del canal i de l’arròs. Mentre, es van haver de superar molts problemes amb els pescadors que no volien que les aigües dels arrossars desaigüessen dins les basses, la qual cosa va obligar a fer desaigües de circumval·lació que van resultar molt problemàtics per manca de pendents, la qual cosa va estar a punt de provocar una revifada del paludisme.

Durant molt temps –cinquanta anys- vam tenir un delta a dues velocitats, un amb canal i l’altre no. El Delta dret estava en plena producció arrossera i amb el que podríem denominar una economia de mercat mentre l’esquerre continuava sotmès a una economia de subsistència i dedicat als conreus tradicionals de la sosa, la barrella, la regalèssia, el blat i el panís. Este és el motiu fonamental pel qual tanta gent de la Cava i Jesús i Maria va adquirir o arrendar terra a l’altre marge del riu. Això també explica que en estes poblacions hagi hagut tradicionalment tanta tendència a anar cap el marge dret i, en canvi, n’hi hagi tant poca- fins a temps molt recents- en sentit invers.

Com la memòria és curta, quan l’any 1912 es va inaugurar el canal de l’esquerra ningú no recordava la desfeta que s’havia produït a l’altra banda del Delta cinquanta anys abans. Tothom va córrer a posar el màxim de terres en cultiu el més aviat possible sense preocupar-se massa dels drenatges necessaris. Aviat es va escampar un nou episodi de paludisme, esta vegada al marge esquerre. El brot va aparèixer amb força gairebé de manera immediata i l’any 1916 va adquirir la seua màxima intensitat. Més de la meitat de la població de la Cava, Jesús i Maria, l’Aldea i Camarles van quedar afectats per la malaltia, que afortunadament no presentava un caràcter tan devastador com en episodis anteriors.

Per aquella època, s’acabava de crear la Mancomunitat de Catalunya (1914), embrió de la que, després de moltes vicissituds, acabaria sent la Generalitat moderna. Esta institució, que es limitava a gestionar d’una manera conjunta els recursos de les quatre diputacions catalanes, tenia un objectiu molt clar: la modernització del país mitjançant la creació de serveis i infraestructures. No cal dir que la seua actuació va tenir molt de voluntarisme, perquè comptava amb molts pocs recursos i, a més, patia la desconfiança del govern central que temia no acabés sent un focus de reivindicació catalanista. De fet, quan Primo de Rivera va fer el cop d’Estat, l’any 1923, una de les seues primeres actuacions va ser la supressió de la Mancomunitat de Catalunya, a la que considerava antiespanyola.

La vinculació de la Mancomunitat a la lluita contra el paludisme al Delta es va iniciar des del mateix moment de la seua fundació, a partir d’un estudi que el doctor i investigador Gustau Pittaluga –eminent parasitòleg i higienista, catedràtic de Medicina i home d’idees socials progressistes- va presentar a la nova institució sobre les possibilitats d’eradicar el paludisme en algunes comarques catalanes. Poc després es creava, el 1915, el Servei Tècnic del Paludisme i es nomenava al doctor Pittaluga com a director dels seus treballs. Immediatament s’iniciava un estudi científic i estadístic, i també s’organitzaven les eines necessàries per a combatre la malaltia d’acord amb les possibilitats del moment. Per primera vegada una administració es preocupava per la gent del Delta.

Es van establir dues línies de treball, d’una banda la creació dels dispensaris antipalúdics per diagnosticar i tractar la malaltia amb quinina, i de l’altra la realització d’assajos profilàctics que poguessen ajudar a reduir els brots de paludisme. El doctor Pittaluga va comptar sobre el terreny amb la col·laboració d’un metge singular d’origen tortosí, el doctor Manuel Vilà, un home que, pel que sembla, gaudia d’unes qualitats científiques i humanes excepcionals, i que va coordinar el projecte amb col·laboració dels diversos metges locals. Se’l denominava el “metge dels pobres” perquè, segons explica la memòria popular,  es negava a cobrar als seus pacients si tenien pocs recursos i, fins i tot, els donava diners per a què compressen les medicines. Alhora disposava d’una sòlida formació científica i havia estat col·laborador de Ramon i Cajal i del mateix Pittaluga.

Una de les primeres accions del servei va ser la creació del dispensari antipalúdic de l’Aldea. A més, es van engegar dos assajos entre l’estiu i la tardor de 1915. El primer es va realitzar a la Cava i era de quinització i protecció mecànica, i l’altre a Camarles, només de quinització. El de la Cava va ser portat a terme pel doctor Segura i el de Camarles el va assumir directament el doctor Vilà. En aquell moment, ja es tenia molt clar que el problema del paludisme presentava diversos vectors que s’havien de tractar en conjunt. Juntament amb el treball que pogués fer el servei antipalúdic, era fonamental la millora del sistema de desaigües i els canvis d’ hàbits de molts pagesos que acostumaven a dormir al tros fora de les cases. També s’havien d’acostumar a fumigar les habitacions abans d’anar a dormir i  protegir-se la cara i les mans amb substàncies olioses per evitar les picades.

En el cas de la Cava, es va combinar la protecció química amb la mecànica. Es van seleccionar sis cases on vivien trenta-cinc persones i es van protegir totes les obertures –finestres i fumerals- amb teles metàl·liques. També es van instal·lar dobles portes de tela que creaven una cambra de protecció abans d’entrar a casa. Alhora, es van tractar les persones amb dosis de quinina, que s’havien d’ingerir obligatòriament davant del responsable de la investigació perquè molts pagesos no es volien prendre “lo sofat”, ja que tenia un gust molt desagradable. Una vegada acabat el tractament, només tres persones van mostrar símptomes d’infecció, per la qual cosa es va poder concloure que l’experiència havia estat un èxit i que calia estendre-la. Mentre, al consultori antipalúdic de l’Aldea s’atenien tots els malats de paludisme que acudien i se’ls proporcionava gratuïtament el tractament, si no tenien recursos. Posteriorment, l’any 1925, s’instal·larien consultoris antipalúdics a Sant Jaume i a la Cava, que desenvoluparien una tasca important en l’eradicació de la malaltia.

L’èxit de les proves de protecció mecàniques i l’eficàcia del tractament amb quinina juntament amb els esforços de la Comunitat de Regants per millorar els sistemes de desaigües van ajudar a superar el problema de la “quartana”, com es denominava a casa nostra. Cada vegada es van anar presentant menys casos i avui es considera una malaltia desapareguda. Molts metges van lluitar contra el paludisme i mereixen el nostre reconeixement: el doctor Segura a la Cava, Bonet a Jesús i Maria i Canísio a Sant Jaume, entre molts altres –ell mateix i la seua dona van patir la malària-, però per damunt de tots hem de considerar l’esforç i la dedicació del doctor Manuel Vilà Olesa, que va coordinar el projecte i el va dotar de rigor científic. Va morir en l’anonimat més absolut el dia 16 de març de 1963. A Tortosa, li van dedicar un petit carrer, a la resta de pobles es desconeix el seu treball i el seu esforç per ajudar la gent del Delta.

Nota:

Agraïment especial al metge i investigador ampostí Marius López Alemany pels seus treballs sobre el paludisme i per la  llarga i aclaridora conversa que vam poder mantenir.

Per saber-ne més:

Bosch, Pere: La Guerra de l’arròs. Conflictivitat agrària i lluita política al Baix Empordà (1899-1909). 2013.

Cid, Cinta: “El doctor Vilà i les seves aportacions al coneixement de les malalties infeccioses al començament del segle XX.”1979.

Fabregat, Emeteri: L’impacte de l’arròs. El delta de l’Ebre al 1860. 2006.

Gas, Francisco: “El Dr. Manuel Vilá Olesa y el saneamiento del delta del Ebro”. 1978

López, Marius: “Contribució a la història del paludisme a Amposta i delta de l’Ebre: dels orígens al 1900.”

López, Marius: “Contribució a la història del paludisme a Amposta i delta de l’Ebre: de 1900 a 1936”.

Mancomunitat de Catalunya: Treballs del Servei Tècnic del Paludisme. 1915-1916.

© Jordi Gilabert Tomàs