Encara que avui mos sembla del tot estrany, les Terres de l’Ebre i també les del Segre van ser durant molts segles el focus islàmic més important de Catalunya.
A partir de l’any 714 i durant més de 400 anys els musulmans van ser els amos d’estes terres. En este llarg període van explotar les salines i les pesqueres del Delta; van practicar la ramaderia a les amples pastures de la ribera; van utilitzar els ports naturals per atacar la Catalunya cristiana amb les seues armades; van crear una fortalesa militar i un centre religiós a la Ràpita; van establir la seua base estratègica a Turtuxa, i van crear diverses almúnies –explotacions agrícoles- a la ratlla del Delta, entre elles les de Burjasénia, l’Aldea, l’Antic, la Granadella i Camarles. També sabem que van construir el primer sistema de torres de defensa contra l’enemic cristià del nord, com corresponia a una terra de frontera.
Quan Ramon Berenguer IV, l’any 1148, va aconseguir la rendició de la Tortosa àrab i el domini del territori de la riba de l’Ebre molts musulmans van marxar cap el sud, però d’altres es van quedar. En algun cas, com el de Tortosa, van haver d’abandonar les seues cases i col·locar-se tots junts en ravals a extramurs dels nucli urbà; però, en canvi, a tots se’ls va permetre conservar la religió, les lleis i les institucions tradicionals islàmiques. Això es va fer així perquè les noves autoritats cristianes no tenien capacitat per repoblar estes terres de frontera i no podien permetre que una fugida massiva de mà d’obra enfonsés l’economia de la zona i que els camps quedessen abandonats. És a dir, no van evitar l’expulsió per raons humanitàries, com s’ha dit alguna vegada, sinó per interès de les dues parts.
Tal com la situació es va anar consolidant i la conquesta va continuar cap al sud –sobretot a partir dels Reis Catòlics- la permissivitat inicial amb el seu tipus de vida es va anar convertint en intransigència fins que l’any 1525, tots els musulmans de la Corona d’Aragó van ser obligats a convertir-se al cristianisme. A partir d’aquell moment se’ls va denominar moriscos –musulmans que s’havien passat al cristianisme-.
La mesura no va solucionar gaire cosa perquè, malgrat el canvi oficial, hi havia la convicció generalitzada de què, en secret, els moriscos continuaven mantenint les seues antigues creences. Es pensava que encara que no impedien que els seus fills fossin batejats, després, en secret, practicaven cerimònies per netejar-los, i que el mateix succeïa en les bodes, els enterraments o en la seua vida privada. També va arribar un moment en què se’ls considerava responsables de tots els mals, però sobretot se’ls acusava de ser col·laboradors dels corsaris musulmans que assolaven les costes del Mediterrani peninsular. Es creia que facilitaven els atacs i que donaven cobertura als pirates. Tot es va complicar encara més a partir de la violenta rebel·lió dels moriscos de Granada – 1568/1571. A partir d’aquell moment, es va anar estenent la convicció entre les autoritats que l’única solució possible era l’expulsió perquè es considerava impossible la seua conversió sincera.
Pel que sabem, la situació a l’Ebre i al Segre no era tan tensa com en altres llocs: les relacions entre les dues comunitats eren acceptables, encara que variaven segons el nivell d’implantació de cada sector en els diferents nuclis urbans. Per diverses fonts, coneixem que, a primeries del segle XVII, els moriscos encara eren majoria a Miravet, Benissanet i Ascó, i també al barri de la Vilanova, a Tortosa –lloc on s’havien concentrat obligatòriament una vegada ocupada la ciutat-. També tenien una presència relativament important a Ribarroja, Flix, Móra, Garcia, Vinebre, Benifallet, Tivenys i Amposta (i possiblement en les diverses explotacions agrícoles i ramaderes escampades pel Delta).
Pels documents conservats, podem afirmar que hi havia la convicció que els moriscos de l’Ebre no suposaven cap perill. Després de tants anys, parlaven català i havien oblidat l’àrab, vestien a la catalana i, almenys oficialment, practicaven el cristianisme i, en general, eren uns membres més de la comunitat. De totes maneres, els moriscos de l’Ebre no es devien sentir segurs del tot perquè, sabedors de l’estat d’opinió adversa que s’estava generant en els diversos regnes peninsulars, intentaven dissoldre’s entre els cristians i passar el més desapercebuts possible. Un exemple d’esta actitud la trobem en la seua política matrimonial. Procuraven que les seues filles es casessen amb cristians vells – en el sentit de cristians purs- millorant les seues dots el més que podien, encara que fos a canvi de perdre part del seu patrimoni. Esta mescla, que per als cristians vells no deixava de ser un bon negoci, al cap dels anys va arribar a ser molt important i s’estenia a la majoria de les cases, i feia que cada vegada fos més difícil diferenciar un cristià vell d’un morisc
La crisi va esclatar definitivament el 9 d’abril de 1609, quan el rei Felip III va aprovar l’expulsió de tots els moriscos dels seus regnes. La decisió va comportar que l’església presentés al monarca davant de la població com un instrument de l’acció divina i va suposar-li una considerable operació de propaganda política que li va permetre recuperar el prestigi perdut en un mandat ple de fracassos. Els primers expulsats, aquell mateix any, serien els moriscos valencians, que eren molt nombrosos i representaven una tercera part de la població. L’any següent els va tocar rebre als moriscos aragonesos i catalans. Els primers eren aproximadament uns 40.000, però els catalans just arribaven als 5.000, i es trobaven concentrats a les Terres de l’Ebre i del Segre.
Al principi, el rei Felip III temia que la Generalitat s’oposés a l’expulsió al·legant que les Constitucions catalanes protegien els moriscos. Per això, a través del seu virrei, va argumentar que es tractava d’una decisió en defensa de la fe catòlica i que, per tant, s’havia de considerar per sobre de qualsevol norma civil. De totes maneres, les preocupacions del monarca van resultar infundades perquè els diputats de la Generalitat van rebre la notícia amb entusiasme afirmant que “ besem la mà infinites vegades a sa majestat, oferint-nos en tot el que sigui de servei de sa majestat i en benefici i facilitació d’una obra tan heroica i digna de perpètua i gloriosa memòria, acudirem amb totes les nostres forces donant ordre al nostre general de les galeres d’aquest Principat perquè acudeixi als Alfacs”.
Immediatament es va posar en marxa la maquinària de l’expulsió. Es va triar el port dels Alfacs per la seua gran capacitat i perquè era la sortida natural per als moriscos catalans i també pels aragonesos que, en la seua major part, baixarien pel riu. Sabem que els moriscos de l’Ebre van fer tot el que van poder per evitar l’expulsió. Cal pensar que feia nou-cents anys que vivien aquí i no coneixien altra terra ni altra llengua. Aquí ho tenien tot: cases, famílies, amics, hortes i difunts. Curiosament, van comptar amb l’ajuda inesperada de Pedro de Manrique, bisbe de Tortosa, que va aconseguir que se’n quedessen molts gràcies a la seua intervenció. Els que van tenir més sort van ser els que s’havien casat amb cristians vells perquè ells i les seues descendències quedaven exclosos de l’expulsió. De totes maneres, hi ha una història fosca, que un dia s’haurà d’estudiar, que suggereix que molts dels bons informes que es van donar i que van aconseguir evitar l’expulsió de més d’un miler de moriscos de l’Ebre, es van fer a canvi de diners. Sembla que Melcior Monfort, escrivà de Tortosa, encarregat dels informes del bisbe, es va fer ric de la nit al dia.
Per comprovar el grau de cristianització es mirava l’assistència a missa, la freqüència amb què es confessaven, la manera com vestien, si menjaven tossino o bevien vi de manera habitual, si –els que estaven més prop de la costa- sortien amb els cristians vells a enfrontar-se als corsaris musulmans, si se sabia que havien participar en algun ritus o celebració d’origen musulmà, etc. Finalment, després de feta la tria, encara uns dos mil moriscos de l’Ebre van rebre l’ordre d’expulsió. Se suposa que un petit percentatge va intentar desaparèixer i esperar temps millors amagats per les muntanyes. Hi ha la llegenda que alguns dels fugitius es van refugiar al Delta, que llavors era un lloc feréstec on resultava relativament fàcil passar desapercebuts. És possible, però no hi ha, fins ara, cap document que fonamente esta suposició.
A banda de l’expulsió, cal dir que els moriscos van ser espoliats de la major part dels seus béns i que fins i tot se’ls van cobrar les despeses del seu trasllat al nord d’Àfrica. Amb tot, sabem que el viatge als Alfacs i la posterior expulsió van ser força pacífics i que els moriscos catalans i aragonesos es van comportar amb molta docilitat i que van acceptar amb resignació el seu destí. Un testimoni de l’època afirmava que “un comissari, un porter i un trompeter en portaven i regien 6.000, 1.000 o 2.000 moros sense cap resistència ni mort de cap cristià”.
A partir de primers de juny de 1610, a la Ràpita, “ en la part del Port més junta i contigua a la casa de dit monestir”, al voltant de la zona de l’actual mercat del poble, es van començar a reunir desenes de milers de persones que marxaven expulsades. A esta gentada se li havien d’afegir els soldats desplaçats al lloc, els mariners i els forçats de vint-i-cinc o trenta galeres i d’uns cent cinquanta vaixells de diverses capacitats. L’operació va durar gairebé quatre mesos i es va donar per acabada el dia 16 de setembre de 1610 en què tot va quedar “net i expedit” segons les cròniques.
La vida no va ser gens fàcil durant estos mesos que els moriscos esperaven ser embarcats a la Ràpita. No costa gens d’imaginar les penalitats que van sofrir els milers de persones deixades a la platja sense cap tipus d’infraestructura durant setmanes o mesos, alimentant-se com podien i intentant resguardar-se de l’extrema calor que va fer aquell estiu. Encara sort en van tenir del famós pou de les Figueretes – situat prop de l’actual mercat municipal- que disposava de tal cabal que va poder abastir a tota aquella gentada.
El territori sobre el que es va assentar aquella multitud era propietat de les monges santjoanistes. Allí hi havia un petit convent, algun mas i també disposaven de conreus, sobretot de garrofers. No cal dir que la propietat va ser devastada per soldats i moriscos. Els garrofers es van utilitzar per coure els aliments i construir centenars de barraques. Quan les branques que les cobrien s’assecaven eren substituïdes per unes altres i d’esta manera es va arrasar tota la propietat i només van quedar les soques dels arbres. Un testimoni de l’època mos explica l’escena que va veure: “…tant los soldats i forçats de les galeres de l’Armada Reial i hòmens de mar dels vaixells rodons, com encara dita multitud de moriscos difundint-se i escampant-se per dita heretat, com si sobre aquesta hagués caigut una calamitat, han destruïda i devastada i arruïnada aquella, tallant, trencant i posant per terra i cremant tal gènere d’arbres fructífers i en especial garrofers… reduint a una era aquella heretat”.
Restes de l’antic monestir de la Ràpita des d’on es va realizar l’expulsió.
Uns dies després de l’expulsió, l’orde de les monges de Sant Joan va promoure un contenciós demanant indemnització pels danys que havien originat a la propietat soldats i moriscos. El rei va demanar informes al virrei i al bisbe de Tortosa i estos van concloure que els danys es podien valorar en uns dos-cents ducats. Al final, la indemnització va ser de 2.400 rels, que es van treure del patrimoni que havien deixat els moriscos de Catalunya.
Així va ser com milers de persones van sofrir una expulsió cap a terres estranyes i van perdre gairebé tot el que tenien a la vida després de nou-cents anys de penes i treballs dels seus avantpassats. No puc acabar sense plantejar-vos la paradoxa que suposa el fet que entre tots aquells milers de magrebins que van venir a les Terres de l’Ebre abans de la crisi econòmica de 2007, n’hi haguessen alguns que tornaven a casa seua, sense saber-ho.
Quico El Celio, el Noi i el Mut de les Ferreries tenen una cançó, el “Fandango dels Adéus”, que explica el moment de l’expulsió i que, de ben segur, heu escoltat alguna vegada. La lletra diu així:
M’han obligat a deixar
la meua terra petita,
lo lloc on me vaig fer gran,
a on vaig començar a estimar.
Sense haver pogut triar,
Ho he hagut d’abandonar
i anar més enllà del mar
a una terra llunyana.
Se’m fa difícil parlar,
començar-ho tot de nou,
tindre treball i una casa,
sentir-me d’esta ciutat.
Ara torno a ser estranger
de l’altra banda del mar.
A on cantaran les sirenes?
A on estaran los amics?
Quan escolto esta cançó
Me’n recordo d’aquell hort,
Al costat, la casa blanca,
Sota la figuera verda.
Sota la figuera verda
reposava el meu treball
mentre la sénia voltava.
Música d’aigua i de fang.
Ai, adéu, meua estimada!
Miro aquells estels del cel
i em pregunto quin serà
el que tu estaràs mirant.
I em pregunto quin serà
el que tu estaràs mirant.
De l’altra banda del mar:
l’altra banda del meu cor.
Ai, adéu, Ràpita meua,
Benifallet, Alcanar,
Aldover, Benifassà,
Bitem i la Fatarella.
Adéu, olivetes fargues.
Algun dia tornaré.
Ho faré en un encanteri:
seré un ocell estornell.
I cada cop que us salude,
Un record m’emportaré:
A cada sarpa una oliva
i una branca dins del bec.
Adéu, olivetes fargues.
Algun dia tornaré.
Ho faré en un encanteri:
seré un ocell estornell.
Us poso l’enllaç per si voleu escoltar la cançó: “El fandango dels adéus“
Per saber-ne més:
Biarnés, Carmel: “ Tres motius d’expulsió dels moriscos d’Ascó”. L’expulsió dels moriscos, 1994.
Boet, Valeri: “La Ràpita i el seu port dels Alfacs: protagonistes d’una expulsió”. L’expulsió dels moriscos, 1994.
Bramon, Dolors: Moros i catalans, 2017.
Ferrer, Pau: “Los moriscos de la Ribera del Ebro. Las encuestas informatives”. L’expulsió dels moriscos, 1994.
Massip, Josep: “ Els moriscos de Tortosa i Ribera d’Ebre a l’Arxiu de Tortosa”. L’expulsió dels moriscos, 1994.
Muñoz, J. Hilari: “Els moriscos: dels orígens a l’expulsió”. Història de les Terres de l’Ebre, 2011.
Ortega, Pascual: “L’expulsió dels moriscos i la repoblació del territori”. Història de les Terres de l’Ebre, 2011.
© Jordi Gilabert Tomàs
Port Fangós 
Deixa un comentari