En defensa del Delta

 

 

Al final ha passat. Esta llevantada ha demostrat que el Delta està tan dèbil que quan el mar puja de nivell i sobrepassa la primera línia de platja, després pot avançar sense aturador per les antigues llacunes transformades en arrossars i per tots els terrenys fondos, que són molts. Hem vist amb quanta facilitat el mar pot recuperar -almenys temporalment- els seus espais antics, els que li van prendre els nostres avantpassats amb tant esforç. Ho hem vist i mos hem espantat. Però, de fet, no passa res que no haigue passat abans. Els geòlegs mos expliquen que el Delta, durant milers d’anys, ha funcionat com un cor: comprimint-se i expandint-se en funció del clima de cada moment. També mos diuen que el Delta actual s’assenta sobre altres deltes anteriors que van quedar submergits per les successives pujades del mar després de l’ultima glaciació.

Estos processos naturals solien ser molt lents i resultaven quasi inapreciables per a l’escala de temps humana -suposant que en aquelles èpoques hi hagués algú per veure-ho-, però ara el desglaç s’ha accelerat tant, a causa de l’efecte hivernacle, que podem percebre els canvis d’un any a l’altre. A més, com tothom sap, el mar compta amb uns ajudants molt eficaços: les companyies hidroelèctriques que retenen als seus pantans la major part dels fangs que mos haurien d’arribar, i els interessos agrícoles i industrials que hi ha al llarg de la conca de l’Ebre que s’emporten tota l’aigua que poden, debilitant el Delta encara més.

Si mos fixem en el que li ha passat al Delta en estos últims mil anys, la història mos dona lliçons que hauríem de tindre en compte. Quan es va tancar el Rec Vell, a l’edat mitjana- el riu que separava els actuals termes de Sant Jaume i Amposta-, el mar va començar a avançar per aquella zona d’una manera impressionant i es va menjar molts quilòmetres de terres, salines, torres de defensa i tot el que va trobar. Les restes de tot això avui estan submergides molt lluny de la costa. Alhora, la punta dels Alfacs va començar a créixer també amb la mateixa força, suposo que recollint, entre altres, els materials que erosionava el front marítim. S’ignora si l’acció humana va tindre res a veure en este canvi tan antic, però la transformació de l’antiga llera en un gran complex saliner fa pensar.

El que ja sabem segur és que, des del segle XVII, la intervenció de l’home és decisiva en la configuració del Delta. Va ser allavons quan van desviar el riu, que desembocava per la Marquesa i pel Goleró, i el van fer abocar dins de l’antic Portfangós, -que ara ja es deia el Pantà-. Esta enorme llacuna que anava des de la Platjola a l’Illot i arribava prop dels actuals nuclis urbans de Sant Jaume i Deltebre, va ser dessecada per l’home, durant més de dos segles, a partir de petites illes que va anar engrandint per mètodes artificials, repartint i controlant els sediments que baixaven pel riu, sobretot a les riuades. D’esta manera algunes minúscules illes es van acabar convertint en grans propietats. Així es va crear Buda, per exemple, i moltes altres illes, com la Catxa, illa de Riu, etc, que amb el temps van quedar annexionades a la terra ferma, a banda i banda de l’Ebre.

Els efectes d’este desviament artificial va ser bo per a una banda, però dolent per a l’altra. La zona de l’actual desembocadura va començar a créixer amb força mentre la de la Marquesa va començar a recular. Alhora, repetint el mateix procés que s’havia produït segles abans a la banda dreta, es va començar a crear la punta del Fangar, a finals del segle XVII, aprofitant els materials erosionats de l’antiga desembocadura. Este procés continua avui amb força. Si la Marquesa recula és perquè l’home li va prendre el riu que la defensava. Però, alhora, si Illa de Mar no perd gran part de la seua extensió i no està inundada parcialment pel mar és perquè la protegeix la Punta del Fangar. De la mateixa manera que la Punta dels Alfacs protegeix el litoral de Sant Carles de la Ràpita o la fràgil línia de costa de l’Encanyissada o la Tancada.

Com veiem, allò que va ser un desastre per als terrenys propers a les antigues desembocadures, alhora va ajudar a crear les barres del Fangar i dels Alfacs, que tenen una enorme importància en la protecció de gran part del litoral del Delta. D’aquí podem extraure una bona lliçó: al Delta, les actuacions que es fan en un punt solen tindre  conseqüències en un altre. La història també mos explica molt bé quins seran els primers terrenys que s’inundaran, si continua la pujada el mar: tots els que formaven part del sistema de llacunes medieval, que anava des de l’Encanyissada fins a l’Estella, excepte les zones més properes al riu actual que són més altes, a causa de l’acumulació de sediments pels successius desbordaments.

Les projeccions que dona la comunitat científica sobre la dimensió de la pujada del mar no són gens optimistes a mitjà termini. Parlen d’una pujada de al voltant un metre per a este segle. Tots sabem que això deixa la major part del Delta baix de l’aigua. No cal donar-li més voltes. Hem d’acceptar esta realitat. Però malgrat la gravetat de la situació, els tècnics diuen que el Delta té una capacitat important per adaptar-se a les situacions adverses, i que mentre l’augment del nivell del mar no sigue desaforat, es poden minimitzar els seus efectes, almenys durant algunes dècades.

Estos dies hem vist desfilar molts polítics. Tots coincidien en què no es pot esperar més, que s’ha d’actuar ja. Alhora, tots devien ser conscients, encara que no ho diguessen, de fins a quin punt l’Estat i la Generalitat s’han aprofitat durant anys de les desavinences que hi havia a casa nostra sobre les possibles solucions per a no fer res, o ben poca cosa. És obvi que el problema del Delta resulta tan incòmode, difícil i costa tants diners, que els governs, si els dones l’oportunitat, passen la pilota al que ve darrere, i mentre t’emboliquen amb estudis i comissions, i qui dia passa any empeny.

I este ha sigut, al meu parer, la trampa en la que hem caigut al Delta: no haver sigut capaços durant molts anys d’acordar una proposta realista i factible que l’Estat i la Generalitat no poguessen ignorar fàcilment. Això – junt amb la complicada situació política que vivim- ha fet que es perdés un temps preciós. Ara, afortunadament, sembla que, per primera vegada, tenim una iniciativa unitària d’ajuntaments i comunitats de regants, que s’haurà d’ampliar amb altres organitzacions socials i científiques. De moment, pareix que hi ha acord en adequar les actuacions a la gravetat de la situació de cada tram de la costa: aportació d’arenes, creació i reforçament de dunes i saladars, dics interiors en els camins de guarda de les badies, defenses submergides, etc.

Després, amb una mica més de temps, s’han de restablir els sediments que hi ha aturats als pantans de la conca de l’Ebre. I suposo que si tot això fracassa, perquè la pujada del mar sigue massa gran, no hi haurà altre remei que envoltar el Delta d’esculleres i aguantar mentre es pugue. De totes maneres, ara el que cal és que la Generalitat i l’Estat accepten les propostes que se li fan i aporten els diners necessaris, que no seran pocs, per a crear el sistema de defensa i després mantindre’l.

I natros, la gent normal i corrent, també tenim una obligació amb el Delta: hem de mobilitzar-nos!! Convertir-nos en un malson per a la Generalitat i l’Estat si no aporten solucions. Hem de guanyar-nos la solidaritat de la resta de Catalunya -tenim molta més gent al nostre costat del que mos sembla- i hem de convertir el problema del Delta en un problema europeu. Ho podem fer perquè som un territori excepcional, d’importància mundial. La vida és tan estranya que potser un dia haurem de dir: benvinguda aquella llevantada de gener de 2020, que mos va fer comprendre que no podíem continuar de braços plegats ni un minut més.

Portfangós.com expressa la seua solidaritat amb tots els afectats per la llevantada.

Jordi Gilabert Tomàs

 

2 thoughts on “En defensa del Delta

Add yours

  1. Gran reflexió Jordi!
    Com en moltes altres ocasions, aquest text em demostra lo necessària que és la història per a la ciència. Moltes vegades els que ens dediquem a ciència bàsica obviem aquest punt sobre contextos històrics d’un tema deteminat i, com demostres, pot resultar ser una una peça clau per entendre millr qualsevol procès.

    Fa uns anys ma yaya contava que de petita una riuada pels volts del 1929 va anegar Sant Jaume del riu fins al canal i va modificar alguna cosa riu avall, no sé que hi ha del cert pero és un exemple més que el Delta és viu. Molt viu!
    Salut!

    M'agrada

  2. I tant que és viu! És un organisme dinàmic que hem d’entendre bé com funciona, si no volem que el remei sigue pitjor que la malaltia.
    També d’acord amb que el Delta és un organisme complex que s’ha d’abordar des de moltes arèes diferents: biologia, geologia, història, geografia, enginyeria, etc. Cadascú té el seu paper, i uns ajuden als altres.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: