La Guerra de l’Arròs (II)

Este article és la continuació de la Guerra de l’Arròs. Per entendre’l bé és aconsellable llegir abans la primera part. La casualitat ha volgut que la seua publicació  haigue coincidit amb uns moments dramàtics i inesperats. Els nostres avantpassats ja van viure moltes situacions paregudes -còlera del 1854, paludisme del 1861, grip del 1918, etc-, i ho van haver d’afrontar des de la precarietat més gran, sense metges, ni diners, ni menjar, ni res de res; i amb unes taxes de mortalitat molt més altes que les que provoca este virus que ara tant mos fa patir. Ells van aconseguir sortir-se’n i natros també ho farem. Molta sort a tots.

Un important sector de la població tortosina va veure l’arribada de l’arròs al Delta dret, amb preocupació i temor. Feia poc que s’havia passat una terrible epidèmia de còlera i ara patien per les febres. Els metges de la ciutat els havien espantat de tal manera que temien que en qualsevol moment aparegués sobre Tortosa un núvol tòxic de “miasma pantanós” procedent de la ribera. La inquietud va augmentar molt quan, pocs mesos després de l’autorització provisional del cultiu – abril de 1861-, els casos de paludisme es van multiplicar a l’Enveja i també van augmentar molt als altres pobles del Delta.

Va ser a partir d’este moment quan el grup de regidors contrari a l’arròs, majoritari a l’Ajuntament, que ja coneixem de l‘article anterior, va tornar a emprendre la guerra contra l’arròs. Una de les seues primeres accions va ser la d’oposar-se a la decisió de l’alcalde  de Tortosa d’enviar un metge a l’Enveja a càrrec del pressupost municipal per socórrer els malalts de paludisme d’aquella partida. Consideraven que, en tot cas, el metge l’havien de pagar els arrossaires, que eren els que havien creat el problema tirant endavant la collita de l’arròs sense cap control, ignorant les estrictes normes i limitacions que establia la llei.

Per aquells dies, la Real Compañía pretenia tancar els portells de l’assut de Xerta per poder donar més aigua al canal i fer-la circular millor pels arrossals. Es tractava d’assegurar la collita i sobretot de contenir el brot palúdic, que cada vegada adquiria més gravetat. Quan això es va saber, Manuel González, en representació dels regidors contraris a l’arròs, va denunciar que si es tapaven els portells, el riu, que ja portava poca aigua, quedaria sec en algunes parts i es crearien nous focus tòxics. A més, la reducció del cabal provocaria greus perjudicis a la navegació fluvial, el comerç i l’agricultura -la majoria dels pagesos encara regava amb sínies. Quan la notícia es va escampar per Tortosa, el malestar va recórrer els carrers i les places. Al perill per la salut, ara se li sumaven uns suposats efectes perjudicials per a sectors econòmics essencials de la ciutat.

De res van servir els intents del governador civil i de la Real Compañia per convèncer-los que donar més aigua al canal era la millor solució perquè permetria fer circular les aigües i eliminar els focus palúdics. Tampoc va servir de res que els tècnics asseguressen que el tancament dels portells de l’assut només provocaria una baixada del nivell del riu de vuit centímetres el primer dia i fins que s’omplís el canal, però després es reduiria a tres, i que amb estes magnituds era impossible perjudicar la navegació, el comerç o l’agricultura, i tampoc la salut, com afirmava gran part del consistori. Fins i tot, les autoritats estatals es van oferir a fer la prova i es van comprometre que si no es complia la seua previsió, els tornarien a obrir immediatament.

Però els opositors a l’arròs no van voler admetre cap tipus de prova. Per ells, estava clar que tancar els portells de Xerta era exactament el contrari del que convenia: no evitava el problema del miasma palúdic, la disminució de cabal del riu creava nous problemes a la salut pública de la comarca per la corrupció de les seues aigües i alhora, diguessen el que diguessen les autoritats estatals i els partidaris de l’arròs, provocaria seriosos perjudicis a la navegació, el comerç i l’agricultura.

Segons ells, aquell problema només tenia una solució: la destrucció immediata de la collita de l’arròs. Allò que calia era “quitar el agua de los arrozales y desecar en lo posible o dar salida a las aguas que existen encharcadas, pues solo de este modo podran librarse aquelles partidas de la calamidad que las aflije”. En canvi, el governador, la Real Compañía i els regidors partidaris de l’arròs opinaven el contrari. Consideraven que seria un error greu treure l’aigua en aquells moments perquè feia molta calor i les plantes es podririen ràpidament provocant intenses emanacions tòxiques que encara augmentarien el problema. Estaven convençuts que el millor era esperar a setembre, quan ja s’hagués acabat la collita, perquè la temperatura hauria començat a baixar i els efectes serien menors. De fet, el que hi havia darrere de tots estos arguments era que uns volien salvar la campanya de l’arròs i els altres destruir-la. La discussió va exaltar encara més els ànims de la ciutat on s’anunciaven mil desastres. La cosa es va posar tan seriosa que el representant del governador va haver de fer una crida per a “ calmar la especie de sòrdida inquietud y exitación de los ánimos que sin fundado motivo existe en esta ciudad”.

En aquell tens mes d’agost també va comparèixer a l’Ajuntament un grup de propietaris del Delta esquerre -on encara no hi havia canal-. Van afegir la seua queixa a la dels contraris a l’arròs pels greus perjudicis que causava a la salut pública de l’altra banda del riu – la Cava, Jesús i Maria, l’Aldea, etc-. Segons ells, la situació que havia creat l’arròs era tan greu que no trobaven jornalers per a treballar les seues terres, ni pastors per als ramats “ porque cuantos van allí caen enfermos al dia siguiente”. La majoria de famílies estaven afectades per la malaltia i els camps havien quedat abandonats. Per això exigien la seua prohibició.

Després d’escoltar-los, el regidor González -sempre preparat per posar llenya al foc- va demanar que s’informés d’esta situació tan greu al governador de la província perquè es fes càrrec, d’una vegada, del malestar que hi havia a la zona. Alhora, va realitzar una altra proposta de gran calat polític i que hauria de tindre importants conseqüències. Va exposar que la llei que regulava el cultiu de l’arròs, reservava al govern la potestat de prohibir-lo, fins i tot en terrenys acotats, sempre que es demostrés, amb el corresponent expedient, que causava notoris perjudicis a la salut pública. Per tant, allò que calia era deixar-se de queixes inútils, a les que ningú feia cas, i reunir tantes proves sobre els efectes nocius de l’arròs que fessen impossible la renovació de l’autorització per a la següent collita.

Davant l’ofensiva del consistori tortosí contra l’arròs, els veïns de l’Enveja es van veure obligats a defensar-se, sobretot tement per properes collites. Per això, la majoria dels cultivadors van firmar, a finals d’agost, una instància destinada a la reina Isabel II on s’explicava que la totalitat dels habitants d’aquella partida desitjava que se’ls permetés el cultiu de l’arròs[1]. També es comprometien a fer tots els treballs necessaris per sanejar bé els arrossals, ja que fins aquell moment els havia sigut impossible complir amb el que fixava la llei pel poc temps que havien tingut entre l’autorització provisional i la sembra.

En el document minimitzaven tot el que podien el problema del paludisme que tant atemoria Tortosa. Segons ells, no estava gens clar que la causa es trobés en l’arròs. Desviaven la responsabilitat a la Real Compañía afirmant que “si algun foco insignificante de putrefacción se observa será, en su caso, en las balsas que existen junto a los puentes en toda la línea del canal. En los arrozales no hay ni el más mínimo miasma pestilente: las aguas que los alimentan entran y salen de continuo”. És evident que l’informe no reflectia la realitat que s’estava vivint en aquell moment, que els casos de paludisme a l’Enveja havien augmentat molt i que el número de defuncions s’havia disparat, sobretot entre ancians i nadons. Resulta obvi que uns exageraven i els altres reduïen el problema del paludisme tot el que podien, segons els seus interessos. Aquells que en treien algun benefici estaven disposats a assumir el risc; en canvi, els altres, els que només tenien el perill de rebre’n els perjudicis, no en volien saber res.

Seguint la seua estratègia, el dia 19 de novembre de 1861, Manuel González i cinc regidors més presentaven una moció en la que es demanava a la reina Isabel II “ se digne prohibir el cultivo del arroz en los terrenos comprendidos en la partida de la Enveja de este termino y en los de la villa de Amposta por los funestos perjuicios que dicho cultivo està ocasionando a la salud pública de las partidas de la Enveixa, Cava, Jesús y Maria, Aldea, Granadella y Camarles, cuyos habitantes han sido atacados casi en su totalidad y se hallan padeciendo tercianas endémicas y fiebres tifodeas que diezman aquellos habitantes por su carácter mortífero”. La moció afegia, entre altres coses, que també es veien molt perjudicats els pescadors tortosins de les llacunes -de la confraria de St. Pere-, els mariners i els viatgers, obligats a pernoctar a la bocana del riu, quan esperaven el moment propici per entrar o sortir.

En aquell moment, la pressió a la ciutat devia ser tan intensa que el grup de regidors encapçalat per Domingo Falcó, que tradicionalment s’havia mostrat favorable a l’arròs, va manifestar que ells també votarien a favor de la prohibició, donat que havia quedat demostrat que el cultiu era perjudicial per a la salut pública. Tot indica que, a partir d’este ple, es va acabar la divisió entre els regidors favorables i contraris a l’arròs. De fet, el ple va nomenar a Manuel González i Domingo Falcó, un de cada bàndol per a redactar conjuntament l’exposició a la reina, que s’aprovaria definitivament el dia 22 de novembre de 1861.

L’acció de l’Ajuntament va anar coordinada amb una gran mobilització popular. Aquell més de novembre, tres mil veïns de Tortosa firmaven un memorial demanant al govern la prohibició del cultiu de l’arròs a Amposta, Sant Carles de la Ràpita i l’Enveja.[2] Esta petició s’acabaria discutint al Congrés de Diputats a la primavera següent. Al text s’explicaven els devastadors efectes de la malaltia i es donaven xifres. Segons ells, a l’Enveja, l’any 1859 només havia hagut nou morts, en canvi l’any següent havia pujat a trenta-un, i en el que es portava de 1861 el número de defuncions ja arribava a quaranta-set. A més, dels 947 habitants que tenia la partida en aquell moment, n’havien emmalaltit 829. Però la cosa no acabava aquí, l’epidèmia també s’estenia per la Cava, Jesús i Maria, Camarles i l’Aldea, on la meitat de la població estava malalta, 1.197 persones d’un total de 2.163. A més, s’havien d’afegir un alt número de mariners, pescadors i treballadors de les salines.

En relació amb el número real de malalts i defuncions hem pogut trobar un vertader ball de xifres en funció de qui les emetia. Mirarem d’ocupar-nos d’este assumpte en un altre article, però, de moment, de l’estudi realitzat al registre de defuncions de l’església Sant Miquel -que comptava juntes les partides de la Cava i Jesús i Maria- podem assegurar que l’any 1859, abans de l’arròs, hi va haver 27 morts, i només un va ser de quartana; en canvi, l’any 1861 es van produir 62 defuncions, i en almenys 33 casos es van apuntar les febres com a causa probable de la mort. Això mos fa pensar que la malaltia a l’Enveja, molt més pròxima als arrossars, havia de ser encara més considerable. En qualsevol cas, per les dades que coneixem, resulta innegable l’alta incidència de les febres a tot el Delta, i també que provocaven una mortalitat molt més alta en nadons i vells.

A la primavera de 1862, l’ofensiva combinada de l’Ajuntament i de gran part de la població tortosina va aconseguir finalment el seu objectiu: el governador civil comunicava que, seguint les indicacions del Govern, es suspenia el cultiu d’arròs al Delta fins una nova autorització. És indubtable que el fet d’haver de discutir l’assumpte al Congrés en aquelles mateixes dates, la important pressió política i social que s’havia exercit des de Tortosa i la preocupació per possibles altercats van forçar la decisió. El trasbals que esta ordre va causar a la ribera és fàcilment comprensible, i més encara perquè va arribar quan una part important dels treballs preparatoris per a la nova collita ja s’havien realitzat, amb les conseqüents pèrdues econòmiques.

Pocs mesos després, els membres de la Junta d’Acotament d’Amposta van presentar un dur al·legat contra les posicions que es mantenien a Tortosa sobre el cultiu de l’arròs.[3] Els feien responsables de la suspensió de la collita que havia decretat el Govern. Consideraven que amb la seua actitud havien obligat a deixar improductives tres mil hectàrees de terra posades en cultiu l’any anterior amb un sacrifici enorme. Afirmaven que la gent d’Amposta, Sant Carles i l’Enveixa -i també alguns tortosins amb terres al Delta dret-  s’havien endeutat amb importants crèdits per a anivellar terres i construir sèquies, desaigües, camins i altres infraestructures, i ho perdrien tot si es deixava passar un altre any sense fer arròs: “ las tierras se convertiran otra vez en eriales, los desagües se cegarán y todo quedará destruido sin que el país pueda volver a levantar capitales para reponerlo”.

També lamentaven que aquí es prohibís un collita que, en canvi, s’autoritzava a altres províncies, com València, i que esta decisió havia fet perdre a la comarca una producció valorada en tres milions de rels anuals i milers de llocs de treball pagats amb sous molt alts, més del doble del que s’acostumava a la zona. Així mateix, havia afonat el preu de la terra, que l’any anterior havia augmentat el seu valor de manera exponencial davant les expectatives de negoci. I segons els membres de la Junta, tots estos danys s’havien provocat perquè un sector de la població tortosina “no se avienen a que otros disfruten de tan ventajoso éxito”.

Denunciaven que els únics que havien sortit guanyant d’aquella prohibició eren tots aquells que abans de l’arròs “ conseguían explotar sus tierras pagando ínfimos jornales, que el cultivo del arroz hizo duplicar”. L’interès d’estos propietaris, que veien com els salaris  dels jornalers havien passat de sis rels a catorze, els havia convertit en els enemics més acèrrims de l’arròs, i havia sigut determinant en l’exageració dels problemes que ocasionaria el seu cultiu, fent creure a molta gent de bona fe que provocaria “ la muerte y la despoblación universal”.

Segons els representants, s’havia fet pagar exclusivament a este cultiu el brot de febres quan tothom sabia que això havia passat sempre al Delta, amb arròs i sense. Perquè es tractava d’uns terrenys erms i pantanosos, propicis per a la malaltia. Però allò que els resultava més difícil d’entendre era que els més preocupats per este perill es trobessen just a Tortosa, a quinze quilòmetres dels arrossals “ a salvo de todas sus eventualidades, y que las poblaciones de Amposta y San Carlos de la Ràpita, lo mismo que el barrio rural de la Enveixa, que están inmediatos a estos, piden unanimemente que se permita el cultivo sin temer que surjan estos desastres que exclusivamente ellos habían de sentir”. Quedava clar que alguna cosa no voltava redona. 

També denunciaven l’opinió dels agrimensors tortosins que havien afirmat que en estos terrenys es podien fer molts altres productes en lloc de l’arròs. Els ampostins deien que això era fals, que totes les proves que s’havien fet per introduir altres cultius havien fracassat estrepitosament, que aquelles terres fondes i salitroses només admetien l’arròs. Segons ells, estava molt clar que si es volia de veritat que el Delta deixés de ser un focus palúdic i es transformés en una gran horta fèrtil que admetés tota classe de productes, calia fer córrer les aigües, dessalar les terres i aixecar totes les zones fondes on s’embassava l’aigua i es feia malbé. Però això només es podia aconseguir de dos maneres: invertint l’Estat una enorme quantitat de diners per sanejar el Delta, cosa impossible, o fent arròs.

En este segons cas, serien els mateixos pagesos els que, pel seu propi interès econòmic, s’encarregarien de construir una xarxa de desaigües, farien circular l’aigua, repujarien les zones fondes amb el colmateig. Així, al cap d’un temps, una zona pantanosa i insalubre acabaria convertida en una horta fèrtil on hauria desaparegut el paludisme i s’hi podria produir de tot. Però per a aconseguir això, caldria passar per una etapa de transició i admetre algun repunt de brot palúdic mentre es millorava tot el sistema de drenatge. Cal dir que les seues previsions eren massa optimistes. La realitat acabaria demostrant que eliminar de manera definitiva la salinitat de les terres del Delta no era tan fàcil com imaginaven i canviar l’arròs per un altre cultiu tampoc. D’altra banda, també es comprovaria que el cost en vides humanes seria més alt del que s’esperava.

Per entendre bé la situació que es va donar a Tortosa, hem de pensar que feia molts pocs anys -1854- que havien passat una terrible epidèmia de còlera i la possibilitat de repetir una situació com aquella devia espantar molt. Alhora, la confusió amb l’origen real de la malaltia, l’equivocada “ teoria miasmàtica” i l’aterridor l’informe dels metges de Tortosa van contribuir a crear un ambient de pànic a la ciutat. També és comprensible i humà que la gent del Delta, que esperava obtindre grans beneficis de l’arròs estigués més disposada a suportar les febres i, en canvi, els que estaven al marge d’esta activitat no volguessen exposar-se a aquell perill.

També resulta molt probable que, com afirmaven els representants ampostins, un dels motius determinants en l’oposició a l’arròs de molts propietaris agrícoles -sense terres al Delta dret, és clar- estigués relacionat amb l’extraordinària pujada dels jornals i la forta demanda de mà d’obra que es va produir. Això va posar en perill el sistema econòmic tradicional de la zona basat en salaris baixos i poca oferta de treball, i perjudicava seriosament els interessos de terratinents i propietaris mitjans, que necessitaven mà d’obra. És possible que si no trobaven treballadors per a les seues finques no sigués tant pel paludisme sinó perquè aquells preferien anar a treballar als camps d’arròs, on els pagaven molt més.

Així podem concloure que darrere la comprensible temor de gran part de la població tortosina a una malaltia perillosa es dibuixava l’interès de molts propietaris que es posicionaven contra una “revolució de l’arròs”, que amenaçava les relacions tradicionals  entre propietaris i treballadors, i introduïa noves regles de joc. Alhora, es col·locava una nova pedra a la paret de les desavinences que des de feia segles s’estava construint entre Tortosa i els territoris del voltant.

El debat sobre l’autorització del cultiu de l’arròs al Delta va arribar al Congrés de Diputats a l’abril de 1862. La petició portava el número 81 i, textualment deia així. “Un considerable número de vecinos de Tortosa acuden con una instancia en solicitud de que el Congreso acuerde lo que crea más conveniente a fin de que el Gobierno de SM prohíba por completo el cultivo del arroz en los términos de Amposta, San Carlos y la partida de Enveixa, por ser incompatible con la salud pública y gravoso a los intereses de aquel vecindario y del Estado”.

En el debat van prendre la paraula diversos diputats i ministres. Va iniciar les intervencions el diputat pel districte de Tortosa Miguel Bañuelos. Va argumentar que s’havia de prohibir definitivament el cultiu de l’arròs a la desembocadura de l’Ebre perquè s’havia demostrat que era contrari a la salut pública i a la prosperitat de la comarca. Després va fer una relació de tots els efectes negatius que havia produït. A continuació va intervindre el ministre de Justícia, Fernández Navarrete. Com és lògic, va defensar l’actuació del Govern i va explicar que només s’havia autoritzat un assaig durant un any i que al finalitzar, el governador de la província havia ordenat suspendre el cultiu fins que es prengués una decisió definitiva, quan es disposés de tots els informes necessaris.

Després va prendre la paraula el diputat català Figuerola, contrari a la posició de Bañuelos. Va argumentar que si es feia arròs a València no hi havia motius per no cultivar-ne en un altre lloc. Fins i tot, considerava el seu cultiu com una mesura higiènica: “por malsano que parezca, es la única manera de sanear los estanques y lagunas; es el medio más salutífero para impedir que las emanaciones de las aguas encharcadas causen los daños que causan en los puntos bajos como en las Bocas del Ebro; de modo que el arroz, comparado con otra clase de cultivo es malsano; pero cuando se trata de sanear lagunas maléficas, terrenos palúdicos o aguas encharcadas, el arroz es un gran beneficio”. També va ironitzar sobre el curiós cas que pobles com Tortosa, que estaven a molts quilòmetres de l’acotament arrosser es queixessen que la gent estava morint i, en canvi, els que es trobaven dins o al costat estiguessen d’acord amb el cultiu. A continuació, va posar en dubte les dades que es donaven sobre la mortalitat i, finalment, va afirmar que no era veritat que no hi hagués febres a la zona fins que va començar l’arròs, que es tractava d’un problema molt antic.

Li va respondre el diputat Bañuelos afirmant que la immensa majoria de la gent de la comarca no volia el cultiu de l’arròs i va donar noves dades de morts i malalts: “ En 1859, en Aldea y Camarles, sobre una población de 739 almas, hubo tres muertos; en 1860 dos; y en 1861, diez y siete. En las parroquias de Jesús y María y la Cava, sobre una población de 1.370 almas, en 1859 hubo 21 muertos; en 1860 hubo 19 muertos y en 1861 hubo 86. En la Enveixa, sobre 947 almas, hubo 9 muertos; en 1860, 37 muertos; y en 1861, 63 muertos. Los invadidos (enfermos) en 1861 fueron: en Aldea 363, en Jesús y María y la Cava 834, y en la Enveixa 829. Y no están incluidos los que, invadidos (enfermos) de estas parroquias, murieron en la Ciudad, y fueron 166 en 1861”.

Després es van succeir les intervencions de resposta. Destacarem la del ministre de Governació, Posada Herrera. Segons ell, el Govern en cap cas havia actuat a la lleugera. Hagués pogut autoritzar definitivament l’arròs i no ho havia fet, per precaució: “oyó a los pueblos interesados, que eran los que estaban dentro de estos terrenos pantanosos, y los pueblos interesados, unanimemente, pidieron que se permitiese el cultivo del arroz, de manera que los que podían padecer con los efluvios de ese cultivo, los más próximos al peligro que la salud pública pueda correr, eran los que no encontraban reparo en que se autorizase el cultivo”. Amb tot, el Govern, només va autoritzar un assaig limitat, advertint als pagesos que, si es revocava l’autorització, no hi hauria cap tipus d’indemnització per part de l’Estat. A continuació, va qüestionar la relació directa entre l’arròs i les dades de mortalitat que s’havien presentat argumentant que estes afirmacions necessitaven sèries més llargues d’anys, per poder apreciar correctament les tendències, que els canvis de només un parell d’anys no eren significatius. Finalment, va explicar que, davant les queixes de Tortosa i sense “ dejarse arrastrar por el interès de los pueblos que cultivan arroz”, el Govern havia suspès el cultiu mentre reunia dades per resoldre definitivament esta qüestió. Per això havia creat una junta d’especialistes perquè fessen un dictamen encertat. Quan es tinguessen totes les dades, es prendria una decisió definitiva.

A continuació es van succeir diverses intervencions més. Entre elles, destaquem la del diputat Forgás perquè va incidir en un punt important: “ Yo opino que el delta del Ebro es el terreno más apropiado para la siembra del arroz…Los vecinos de Tortosa cultivaron los terrenos más productivos, pero no pensaron que pudiera cultivarse el terreno pantanoso. Los propietarios de secano que son los de Tortosa, se ven, pues, hoy perjudicados en los jornales que por haberse puesto en cultivo los pantanos han subido mucho”. Una vegada debatut, l’assumpte es va passar al ministeri de Foment perquè prengués una decisió definitiva.

Després van vindre uns mesos d’incertesa, pendents de la resolució del Govern. Ningú sabia el què passaria. Tot es va tornar a moure el febrer de 1863 quan el regidor Antonio Alemany va denunciar al ple municipal de Tortosa que l’havien informat que diverses persones d’Amposta i Sant Carles de la Ràpita estaven fent intenses gestions per a què s’autoritzés de nou el cultiu de l’arròs. Proposava que, per a contrarestar-ho, s’enviés al ministeri de Foment una nova exposició sobre els perjudicis que causava l’arròs i que es demanés una altra vegada la prohibició definitiva.

El mes d’abril la cosa es complicava. Arribaven a l’Ajuntament informacions sobre la situació que es vivia a l’Enveja. L’alcalde de la partida exposava en diverses cartes la misèria en què es trobava la majoria de veïns d’aquella partida perquè els camps no produïen res a causa de les filtracions del canal i de la prohibició de l’arròs. La seua capacitat econòmica estava esgotada i el crèdit tancat. Tot s’havia gastat “en desmontes y labores que en grande escala emprendieron en confianza que dicho canal serviria para fertilitzar sus tierras y de que la autorización provisional para cultivar arroz no sería tan precaria que tan solo condujese a gastar sus caudales en el arreglo de terrenos, habiendo llegado el caso de haver muerto alguna persona por falta de recursos para la debida asistencia por lo cual suplican al Ayuntamiento les auxilie en su desgracia”. Entre altres coses, l’alcalde pedani demanava que es fessen gestions perquè l’Estat els perdonés les contribucions assignades a aquella partida, perquè no les podien pagar.

Poc després, la tensió augmentava quan compareixien a l’Ajuntament diversos terratinents del marge esquerre -Pedro Lamote, Ramon Quimra, José Vergez, etc- acompanyats d’alguns patrons de matricula de mar i denunciaven que “ en los términos municipales de Amposta y San Carlos de la Rápita se estaban haciendo vastas plantaciones de arroz y que en la partida de la Enveixa, de este termino municipal, se estaban preparando tierras para dar igual cultivo”. Per això, exigien a la corporació que acudís on fos per a aturar el nou intent de cultivar arròs. L’Ajuntament va acordar posar els fets en coneixement del governador de la província i demanar-li que donés les ordres necessàries per a contindre el cultiu i evitar les fatals conseqüències que se’n derivarien.

El governador va respondre que el Govern no havia pres encara cap resolució sobre l’arròs i que, per tant, continuava amb plena vigència l’ordre de 2 d’abril que prohibia el cultiu i que advertiria als infractors de les responsabilitats en què incorrien si no obeïen. La corporació va acordar la difusió del comunicat per la ciutat i totes les partides “ encargando a los alcaldes pedáneos su puntual y estricto cumplimiento y que den aviso de cualquier contravención a dicho bando”. No cal dir que esta decisió col·locava a l’alcade de l’Enveja entre l’espasa i la paret. Tot indica que s’estava al davant d’una política de fets consumats, que ampostins, rapitencs i veïns de l’Enveja s’havien cansat d’esperar l’autorització i tiraven pel dret. Cal suposar que disposaven d’alguna informació que els indicava per on aniria la resolució del Govern, o almenys sabien que el governador provincial, moderadament favorable a l’arròs i poc disposat a prendre mesures dràstiques, no actuaria amb contundència.

En una altra sessió municipal la preocupació encara va créixer més quan se va saber que Amposta i Sant Carles de la Ràpita havien aconseguit “ que los pueblos limítrofes de Ulldecona, Godall, Mas de Vergez, la Galera, Santa Bárbara y Freginals, eleven exposiciones al gobierno en igual sentido para demostrar con ello que los pueblos limítrofes a los suyos, lejos de oponerse al cultivo del arroz, lo desean”. Era evident que esta estratègia suposava un nou problema per a l’Ajuntament de Tortosa. Per això intentaven contra argumentar afirmant que tots estos pobles es trobaven molt lluny dels terrenys on es volia cultivar arròs i que estaven situats en punts alts i ben ventilats, on no podien arribar els malèfics efectes del cultiu. Ans al contrari, encara n’obtenien algun benefici perquè els portaven a moldre l’arròs als seus molins.

En el ple del 18 de maig, alguns regidors van denunciar que els havien arribat informacions que a l’Enveja s’estaven fent plantacions d’arròs en contra de l’ordre vigent. L’alcalde va comunicar que enviaria  al cap de la Guàrdia Rural per a comprovar-ho. Si es confirmava, proposava que es formés una comissió de regidors i s’anés a Tarragona a explicar-li al governador “verbalmente a dicha autoridad los conflictos que puede dar lugar si no se toman enérgicas providencias para destruir dichas plantaciones”. Uns dies després, es llegia un ofici de l’alcalde pedani de l’Enveja en el que s’informava que a les terres de Pascual Casanova hi havia sembrats tres jornals d’arròs, i que en aquella partida s’estaven preparant diversos terrenys per al mateix cultiu. Va ser allavons quan el consistori tortosí va acordar que l’alcalde ordenés al pedani de l’Enveja la destrucció immediata d’aquell sembrat per a què servís d’escarment per a tota la població.

Alguns regidors van qüestionar les actuacions de l’alcalde pedani de l’Enveja i van posar en dubte la seua lleialtat. Van informar que havien rebut notícies que, el diumenge anterior, ell mateix “con abuso de autoridad había dado orden a la puerta de la Iglesia al tiempo de salir los fieles de misa que se detuviesen allí para leerles una exposición pidiendo se permita el cultivo del arroz en la dicha partida, para que la firmasen”. Per això demanaven que se’l suspengués del seu càrrec i es demanés al governador la destitució immediata. Encara que a darrera hora havia denunciat a Pascual Casanova, ho havia fet perquè sabia que l’Ajuntament de Tortosa ja havia iniciat una inspecció del que passava en aquella partida.

L’alcalde de Tortosa va mantindre que ell no tenia competències per destituir-lo, però sí per a ordenar-li la destrucció del sembrat de Pascual Casanova, així com el de qualsevol altre que ho intentés. En la mateixa sessió es va llegir l’informe del cap de la Guàrdia Rural, José Antonio Sánchez, en el que manifestava que, efectivament, Pascual Casanova tenia tres jornals sembrats, però, a més, a la finca de don Manuel Abaria -prohom tortosí- hi havia alguns quadres amb aigua, que semblava “ estaban sembrados o preparada la tierra para ello, y que los demás preparan la tierra para sembrarla tan pronto como estén concluidos los desagües que están practicando”. Poc després, el dia 27 de maig, l’apurat alcalde pedani de l’Enveja, que es veia entre l’espasa i la paret, comunicava que havia manat “ destruir en su presencia un trozo de regadera para evitar que Pascual Casanova eche las aguas a los tres jornales que tenia sembrados de arroz”. Mos podem imaginar les tensions que hi devia haver a la partida, i també que el pobre Pascual va fer de cap de turc. Alguna ho havia de pagar i li va tocar a ell.

Poc després, el dia 1 de juny, tornava a presentar-se a l’Ajuntament el grup de propietaris del marge esquerre encapçalats per Pedro Lamote i José Felipe Vergez, acompanyats pels alcaldes pedanis i auxiliars de Jesús i Maria i la Cava, i d’una trentena de noms “ supuestamente marineros y vecinos” d’estes mateixes localitats i denunciaven que no només s’havia sembrat en alguns llocs de l’Enveja, sinó que també s’havia fet “ en la mayoría de los de Amposta”. Demanaven que s’apliqués el que deia la llei i es destruïssin les collites. L’alcalde els va respondre que havia alertat al governador del que estava passant i li havia demanat que prengués mesures per a aturar el cultiu de l’arròs. També va explicar que l’alcalde pedani de l’Enveja li havia comunicat que no disposava de forces per a “contener a los que tenían tierras preparadas para dicho cultivo”. El mateix alcalde de Tortosa reconeixia la seua impotència, explicava que ell tampoc disposava de forces suficients per a imposar la seua autoritat i per això havia proposat al governador que l’única manera que hi havia d’impedir la collita per tot arreu era “ quitar las aguas del canal…porque todo otro medio era difícil sinó imposible”.

Com a últim recurs, es va acordar que una comissió de regidors formada per Felipe Tallada i Daniel Fernández, anés una alta vegada a exposar verbalment al governador la situació crítica que s’estava vivint i la “ contravención que se está haciendo a sus bandos sobre dicho cultivo y los infinitos males que se van a ocasionar a la salud pública de esta comarca si pronto no dicta una enérgica providencia para cortarlos de raíz”. No coneixem el resultat de la reunió, però sabem que la collita va tirar endavant amb una certa complicitat del Govern. Molts pagesos se la van jugar, mentre per tot arreu ja es parlava que s’anava a autoritzar el cultiu de l’arròs, que la decisió estava presa, però encara no s’havia fet pública.[1]

El dia 30 de juny, el regidor Felipe Tallada protagonitzava la que havia de ser la darrera ofensiva contra l’arròs. Presentava una moció al ple demanant al bisbe de Tortosa una relació de totes les defuncions ocorregudes en els anys 1859, 1860 i 1861, a les partides de l’Enveja, la Cava i Jesús i Maria. També es sol·licitava al comandant de marina una relació de tots els mariners i pescadors que havien emmalaltit de paludisme. Alhora, s’acordava afegir a estos informes el dictamen de 1861 dels metges i el dels agrimensors. Tot junt s’havia d’enviar al governador per completar l’expedient i intentar, a la desesperada, aturar la imminent decisió del Govern sobre l’arròs.

Després d’uns mesos, el dia 19 de febrer de 1864, una Real Orden del Ministerio de Gobernación autoritzava el cultiu de l’arròs “ en el delta del Ebro y terrenos inmediatos de Amposta y San Carlos de la Rápita, en los límites que hoy tiene, però solo por cinco años”. L’Ajuntament de Tortosa es donava per assabentat. Passat aquell període provisional de cinc anys, el govern va autoritzar definitivament el cultiu de l’arròs al Delta. La Guerra de l’Arròs s’havia acabat.

D’acord amb les nostres dades, el paludisme va tornar a repuntar amb força l’any 1865. En el cas de la parròquia Sant Miquel -la Cava i Jesús i Maria- aquell any hi va haver 73 defuncions, la majoria a causa de les febres. Després, amb el pas dels anys, els efectes de la malaltia es van anar reduint, amb algun rebrot puntual, sobretot en el període 1871/1875. Podríem dir que l’elevat número de vides que es va emportar el paludisme va ser el tribut que es va cobrar el Delta per deixar-se transformar.

@ Jordi Gilabert Tomàs

Nota: El meu agraïment a l’historiador Ramon Buera per les dades de defuncions de la Parròquia Sant Miquel. 

Bibliografia:

DD.AA: 150 anys del canal de la dreta de l’Ebre, 2010.

Fabregat, E: L’impacte de l’arròs. El delta de l’Ebre al 1860, 206.

Fabregat, E: Viatge per l’Ebre, 2007.

Gilabert, J: “ Les febres mos ataranten”, blog Portfangós, 2018.

López, M: “ Contribució a la història del paludisme a Amposta i el delta de l’Ebre: dels orígens al 1900″.

Hemeroteca:

El monitor de la Salud, 1861/1864. (Transcripció de les actes del debat al Congrés de Diputats i altres articles).

La Corona, 1861/1864

La España, 1861/1864

Documentació:

Acords Municipals 1862/1864, Arxiu Comarcal Baix Ebre.

Llibres de Defuncions Església Sant Miquel. 

[1] El dia 6 de juny de 1863 el diari francés Opinion Nacionale recollia la información següent: “ el cónsul francés anuncia por parte telegráfico que el gobierno español acaba de autorizar definitivamente, por real orden, los trabajos agrícolas emprendidos en tan inmensa escala de cuatro años a esta parte en aquellas vastas llanuras que tienen la extensión de un departamento de Francia. La autorización no puede ser otra que el permiso para el cultivo del arroz, pues este era el punto que estaba pendiente de la decisión ministerial”. El periòdic recollia la noticia del diari España.

[1]  “Instància dels veïns de Sant Jaume d’Enveja” a L’impacte de l’arròs. El delta de l’Ebre a la dècada de 1860, d’Emeteri Fabregat. El document es va afegir a la Memòria que va presentar al Ministerio de Fomento la comissió creada l’any 1861 per a informar sobre la conveniencia o inconveniència del cultiu de l’arròs al Delta.

[2] “Exposición que tres mil habitantes en las riberas del Ebro han elevado a SM con objeto de que se prohíba el cultivo del arroz en los términos municipales de Amposta, San Carlos de la Rápita y distrito rural de la Enveja”, a L’impacte de l’arròs…

[3] “Al público”, L’impacte de l’arròs…, Emeteri Fabregat. També a “El monitor de la salud de las familias”, V. VI, 1862.