La guerra de l’arròs (I)

Este article es pot llegir de manera independent, encara que és la continuació dels dos anteriors: “La Revolució del Delta” i ” S’inauguren les obres de navegació de l’Ebre”.

 

Poc després de la inauguració del tram per a la navegació fluvial entre Mequinensa i els Alfacs–estiu de 1857-, la Real Compañía de Canalización del Ebro va veure clar que els números no sortien i que els seus plans de comunicar amb vapors l’interior del país amb el Mediterrani havien sigut més aviat il·lusoris. La demanda del servei era mínima, tant per a mercaderies com per a passatgers, i en canvi les despeses eren molt altes. A més, la impossibilitat d’arribar a Saragossa i la falta de recursos ho acabava de complicar tot. Aviat va començar a imposar-se la idea que si es volia sobreviure s’havia de donar preferència al reg en lloc de la navegació. Això significava reconèixer que s’havia malbaratat una quantitat enorme de diners en unes obres inútils i que només els canals del Delta, una obra d’àmbit comarcal que sempre s’havia considerat secundària, oferien bones perspectives de rendibilitat. Primer calia fer arribar el canal de la dreta fins a Buda i després emprendre el de l’esquerra.

Als problemes econòmics s’hi sumava, en el tram inferior de l’Ebre una certa hostilitat cap a la Real Compañía. Els mariners tortosins veien l’arribada de la canalització i l’aparició dels vapors com una amenaça. Els pagesos, des de Xerta fins a Amposta, es sentien perjudicats per un canal que s’havia traçat sense tindre en compte els seus interessos. L’obra els havia partit les finques i havia creat barreres dins de les propietats. A més, com que les obres eren bastant deficients, hi havia moltes filtracions que feien malbé els horts. Els pastors també estaven descontents perquè el canal havia tallat els lligallos per on circulaven les raberes des de feia centenars d’anys. Finalment, els pescadors estaven recelosos perquè un Delta transformat en horta o en arrossars acabaria perjudicant la seua activitat.

Però també hi havia, no cal dir-ho, sectors favorables. Pensem, per exemple en tots els obrers que van treballar en la construcció del canal d’alimentació o el de navegació, i en el dinamisme econòmic que tots aquells treballadors van generar a la comarca i a la mateixa ciutat de Tortosa. Pensem també en tots aquells tortosins que tenien propietats al Delta dret i que veien que les seues terres podien augmentar de valor. Però sobretot hem de considerar l’opinió gairebé unànime a favor del canal de la dreta d’Amposta en avall. La possibilitat de posar en cultiu aquella immensitat de terra salobre era vista com un miracle que canviaria la vida dels pobles de la ribera. Més encara, quan les proves de l’arròs realitzades l’any 1860 havien donat excel·lents resultats.

A la primavera de 1861, tothom al Delta dret estava impacient per iniciar la producció d’arròs a gran escala. Alguns propietaris coneixedors de la legislació aprovada l’any anterior –que regulava el cultiu d’esta gramínia- havien sol·licitat ja la declaració d’acotament arrosser[1], però la majoria ignorava estos tràmits preceptius i dedicava tots els seus esforços a preparar els camps i construir sèquies. Quan semblava que tot estava llest, van rebre una notícia inesperada: el governador civil comunicava que no es permetria el cultiu de l’arròs sense complir la llei, perquè es tractava d’una activitat que podia tindre efectes nocius. Això suposava que tothom havia de seguir el procediment establert per tramitar l’acotament arrosser, que requeria l’aprovació final del Govern. Alhora, advertia als infractors amb severes multes i destrucció de les collites.

La notícia va agafar per sorpresa a molts pagesos. L’alcalde pedani de l’Enveja va pujar a Tortosa acompanyat d’un nombrós grup de veïns per demanar auxili a l’Ajuntament. Va explicar que la majoria d’agricultors ignoraven que calgués cap tipus de permís per a fer arròs, pensaven que era el mateix que cultivar blat o panís. D’altres creien que això de l’acotament era un tràmit sense importància. Molts s’havien endeutat per a poder preparar els camps, això sense comptar a aquells més atrevits que s’havien embolicat comprant terres davant d’un negoci segur. Però ara tot estava en perill i per això demanaven l’ajuda de l’Ajuntament i li pregaven que fes totes les gestions que calguessen per aconseguir l’autorització del Govern i salvar la collita.

La tramitació de l’expedient administratiu requeria l’informe dels ajuntaments afectats. Tenim la convicció –la documentació municipal va ser destruïda a la Guerra Civil- que els consistoris de Sant Carles de la Ràpita i d’Amposta van informar favorablement d’una manera immediata. En canvi, l’Ajuntament de Tortosa va demanar un dictamen a la Junta de Sanitat Local. Es probable que volgués cobrir-se les esquenes davant del creixent malestar que es notava a la ciutat a causa d’un sobtat augment dels casos de paludisme a la comarca, que ja es relacionava amb el cultiu experimental d’arròs que s’havia fet l’any anterior en determinades parcel·les.

La situació es va complicar quan el regidor Manuel Gonzalez, obert opositor al cultiu de l’arròs, va aconseguir, per acord del ple municipal, que la Junta de Sanitat no es limités a emetre un informe genèric per cobrir l’expedient, sinó que respongués amb claredat a unes preguntes molt concretes: si el cultiu de l’arròs era perjudicial a la salut pública; si s’havia de recomanar a la gent de l’Enveja, la Cava i Jesús i Maria que abandonessen les partides; si els efectes nocius del cultiu podien arribar fins a la ciutat de Tortosa; i si a les terres que es volien acotar es podien fer altres cultius que no fossen tan perjudicials.

Cal dir que en aquells temps -1861- encara es donava per certa la teoria “miasmàtica”, segons la qual l’origen del paludisme o malària –o febres, com es denominava a la comarca- es trobava en les emanacions tòxiques que produïen les aigües embassades, fruit de la descomposició d’animals i plantes, que contaminaven l’aire i enverinaven les persones. Faltaven encara molts anys  per descobrir que, en realitat, el paludisme es transmet de persona a persona a través de la picada del mosquit anòfels que introdueix a l’organisme el protozou causant de la malaltia i que acaba provocant, en el millor dels casos, un quadre similar al d’una llarga grip molt forta i debilitant, i en el pitjor, anèmia, insuficiència respiratòria, hepàtica, renal i, en determinats malalts, la mort.

Seguint amb l’assumpte que explicàvem, la Junta de Sanitat va emetre un llarg informe que es va exposar al ple municipal de l’1 de març de 1861. Respecte a la pregunta de si l’arròs era perjudicial, la Junta considerava que si es feia de qualsevol manera, sense control ni desaigües adequats era evident que podia causar perjudicis a la salut pública, però, segons ells, si tot es feia correcte, es podia arribar “ al extremo de pesar más los beneficios que de su cultivo se reportan que los daños que ocasiona”. D’esta manera intentava conciliar els interessos dels llauradors i propietaris amb els de la salut pública. També argumentava que el Govern de l’Estat no s’atreviria a autoritzar el cultiu de l’arròs, com ja havia fet a altres llocs “ si no fuese algun tanto compatible con la salud y el bienestar de los pueblos”. A més, considerava que el decret de 1860 que regulava la seua producció deixava ben clar que “ si la experiencia demostrase que el arroz ocasionaba perjuicios a la salud pública debía prohirse anteponiendo la salud pública a todos los demàs intereses”. Per tant, si sorgia algun imprevist, es prohibia el cultiu i assumpte solucionat.

En relació a les altres preguntes, la Junta renunciava a respondre si els veïns dels pobles del Delta havien de marxar de casa seua perquè considerava que estava fora de les seues competències, i que això corresponia a altres instàncies. A la tercera qüestió, sobre si la malaltia podia arribar a Tortosa, la Junta ho trobava pràcticament impossible, tot i que, tenint en compte la teoria miasmàtica predominant en aquell moment, els arguments que utilitzava per fonamentar la seua opinió no eren excessivament sòlids. Finalment, a la quarta pregunta, sobre si es podien fer altres cultius en lloc de l’arròs, afirmava que en aquells terrenys salobres no es podia fer altra cosa que no fos sosa o barrella, excepte a la vora del riu.

A més de respondre les preguntes acordades pel ple municipal, la Junta de Sanitat també abordava en el seu informe un altre tema polèmic. En aquell moment –març 1861- ja havia hagut un repunt del paludisme, sobretot a l’Enveja, i molts el relacionaven amb les proves de cultiu d’arròs que s’havien fet l’any anterior. La Junta, en canvi, atribuïa el fenomen als efectes perversos que causava el canal a l’arribar a la població. Les aigües procedents dels desbordaments del riu o de grans aiguats, fluïen tradicionalment des de la zona més alta, a la vora del riu, fins a les llacunes i el mar, deixant ràpidament el poble sec, però ara, en canvi topaven amb l’obstacle dels talussos del canal que “obstruyendo herméticamente su curso, produce su estancación perenne, su alteración, descomposición de vegetales e insectos, desprendimiento de miasmas palúdicas y consiguientes enfermedades”. I això succeïa, entre altres llocs, just on es trobaven els habitatges i els horts de l’Enveja, que es mantenien inundats durant molt temps, impedint que la gent pogués sortir de casa ni cultivar res.

Per resoldre el problema de l’embassament de les aigües, la Junta reclamava l’obertura de dos sèquies paral·leles al canal, per recollir les filtracions, i també la construcció de diversos sifons per baix del canal, que permetessin desembassar les aigües estancades de l’Enveja. En resum, la Junta procurava treure-li responsabilitat a l’arròs en el brot de paludisme i li carregava a la mala gestió de la Real Compañía. En canvi, els detractors opinaven just el contrari: l’arròs era la causa principal, sense cap dubte. Mentre, l’opinió pública s’alineava a un costat o l’altre segons els interessos de cadascú.

No cal dir que el dictamen de la Junta de Sanitat no va agradar gens als regidors contraris a l’arròs. Quan l’alcalde pretenia posar l’assumpte a votació, Manuel Gonzalez, al voltant del qual s’agrupaven els opositors al cultiu, va proposar que es demanés un informe complementari, amb les mateixes preguntes, als metges de la ciutat. Argumentava que la decisió que s’havia de prendre era de tal transcendència que resultava imprescindible escoltar una veu tan autoritzada.

La proposta del regidor, que ja devia conèixer l’opinió majoritària dels metges, era, en realitat, una càrrega de profunditat per a intentar aturar l’aprovació del cultiu de l’arròs. Alguns regidors van veure el parany i van intentar oposar-s’hi al·legant que l’extens informe de la Junta de Sanitat era suficient i que l’elaboració d’un nou dictamen provocaria una altra pèrdua de temps que posaria en perill la propera collita, ja que els terminis s’esgotaven. Per desgràcia per als partidaris de l’arròs, estos arguments no van ser atesos i la corporació es va decantar majoritàriament per sol·licitar l’informe als metges.

El dictamen dels metges, que podríem qualificar d’apocalíptic, es va llegir uns dies després, al ple de 14 de març de 1861. Dedicava una part molt extensa a explicar com es produïa la transmissió del paludisme, seguint fil per randa els principis de la “teoria miasmàtica”, que al cap dels anys es demostraria equivocada, com hem vist més amunt. Segons la comissió mèdica , per a produir-se un focus infecciós calien tres elements: calor, humitat i substàncies orgàniques. Quan coincidien els tres elements, s’iniciava un procés de descomposició o fermentació pútrida que alterava la composició química de l’aire i el convertia en tòxic, això era el que es denominava “miasma pantanós”, causant de tots els mals.

La suposada explicació científica del fenomen que mantenien els metges no deixava de ser convincent: “ Veamos de que manera se produce el fenómeno: los vegetales y animales en condiciones de humedad y calor experimentan una transformación especial a la que estàn sujetos los seres a quienes ha abandonado la vida. Los elementos químicos que componen la materia orgànica y que son el azoe, el hidrogeno, el oxigeno y el carbono en su mayor parte, combinados con los elementos del agua dan lugar al desprendimiento de un agente tóxico particular que Moscati, cèlebre químico de Milán, ha logrado condensar sobre globos de cristal en la atmosfera de los arrozales encontrando ser una materia de olor infecto y sumamente putrescible en forma de pequeños copos…”.

Però la cosa no acabava aquí, este miasma verinós no només afectava als que treballaven a l’arròs sinó que s’elevava a l’atmosfera i es podia traslladar a grans distàncies impulsat per la força dels vents. I no era difícil que el miasma palúdic arribés a la mateixa ciutat de Tortosa o almenys a les hortes i nuclis dels seus voltants, i quan fos inhalat pels pulmons o absorbit per la pell es produiria l’enverinament. A continuació els metges passaven a descriure els efectes demolidors que causava la malaltia en el sistema sanguini i en els òrgans vitals, que sovint acabava provocant la mort de l’infectat. Segurament, als que escoltaven l’informe se’ls anava posant cara d’espant i, si abans tenien dubtes, ara es decantaven per la prohibició absoluta del cultiu de l’arròs, sobretot si no tenien cap interès concret al Delta.

Explicaven també els metges que a l’Enveja, durant l’any 1860, tot i ser el cultiu de l’arròs bastant reduït, s’havien produït més morts per paludisme que en la suma dels cinc anys anteriors, i que això aniria en augment si no s’hi posava remei. També afectaria als pescadors tortosins que treballaven a les basses i als mariners que navegaven pel riu. Finalment, concloïen que aprovar el cultiu de l’arròs al Delta era la decisió més nefasta que es pogués prendre, que els arrossars eren pantans artificials i que, per molt que es volgués, no es podia evitar l’emanació del “miasma palúdic”. Just per això el cultiu de l’arròs era altament perjudicial per a la salut pública, que acabaria creant “ un vasto foco de infección que enviaria sus emanaciones a todos los parajes limítrofes”, que perjudicaria tota la comarca.

L’informe el firmaven els set metges que exercien a Tortosa. Entre ells, Vicente Besora, que era alhora regidor de l’Ajuntament i que, de ben segur, va jugar un paper important en la gestació de tota l’estratègia. Acabada la lectura de l’informe i després d’algunes intervencions, el regidor Manuel Gonzalez, aprofitant l’impacte que havia causat el dictamen dels metges de la ciutat, va presentar una moció en la que proposava “que esta corporación informe al gobierno que por ningún concepto conviene autoritzar el acotamiento de los expresados terrenos de la partida de la Enveixa y termino de Amposta para el cultivo del arroz, por ser altamente nocivo y perjudicial a la salud pública y porque con ello se perjudicaria considerablemente el desarrollo progresivo de este país”. Després de diverses intervencions a favor i en contra, i amb una situació cada vegada més tensa entre partidaris i detractors, es va passar a la votació. El resultat final va ser de nou vots a favor de l’autorització del cultiu de l’arròs i onze vots en contra. Començava “la Guerra de l’Arròs”.

No cal dir que la decisió del consistori tortosí va caure com un poal d’aigua gelada sobre santjaumeros, ampostins i rapitencs. No s’esperaven una decisió com aquella, entre altres coses, perquè sabien que també a Tortosa hi havia molta gent interessada en el cultiu de l’arròs, entre ells alguns regidors que posseïen terres al Delta. Però ningú havia sabut calibrar fins a quin punt el dictamen dels metges podia influir sobre una part del consistori i de l’opinió pública de la ciutat.

De totes maneres, per als partidaris de l’arròs encara no estava tot perdut. En la tramitació de l’expedient, els informes municipals eren preceptius, però no vinculants. És dir, el Govern els havia de demanar, però no condicionaven la seua decisió final que, teòricament, es prenia en funció de l’interès general del país. Per això, la reina Isabel II, el dia 22 d’abril de 1861, sense tindre en compte la votació del consistori tortosí, aprovava un decret que autoritzava provisionalment, per un any, el cultiu de l’arròs al Delta dret. L’Ajuntament de Tortosa, contrariat, va respondre amb un simple “ enterado y hagáse saber a los interesados”. Aquell dia, a Amposta, Sant Carles de la Ràpita i l’Enveixa es va fer festa grossa. En realitat, només s’havia guanyat la primera batalla d’una llarga guerra, però aquell any es faria collita, i això era el que importava.

De fet, el consistori tortosí s’enfrontava a molts adversaris. No lluitava només contra els interessos majoritaris del Delta, també ho feia contra la Real Compañía, que necessitava del cultiu de l’arròs per a poder cobrar els cànons de l’aigua i evitar la desfeta econòmica. Però l’empresa no estava sola. Ja coneixem, d’articles anteriors, els personatges que l’envoltaven i el poder que disposaven prop del Govern. Altrament, malgrat les queixes que pogués presentar l’Ajuntament de Tortosa, el Ministeri de Foment comptava amb l’experiència de València on es cultivava arròs des de feia molt temps. I allí el paludisme, encara que era una malaltia endèmica amb alguns rebrots, no tenia el dramatisme que aquí se li volia atribuir.

D’altra banda, començava a fer-se forat entre alguns sectors de la comarca la sospita que el problema del paludisme pogués ser utilitzat per intentar aturar el ràpid progrés que es preveia en els pobles del Delta dret.  Altres, des de Tortosa, responien que esta era una suposició molt mesquina i que només els movia la protecció de la salut pública.

Continuarà amb la segona part…

© Jordi Gilabert Tomàs

Documentació:

-Informe Junta de Sanitat de Tortosa d’1 de març de 1861.

-Informe Comissió de Metges de Tortosa, 11 de març de 1861.

-Real Orden de 10 de Mayo de 1860 sobre el cultivo del arroz.

-Reglamento para el acotamiento de terrenos con destino al cultivo del arroz, de 15 de Abril de 1861.

-Real Orden de 10 de Abril de 1861 por la que se procede a autoritzación provisoinal para acotar con destino al cultivo del arroz, varios terrenos de la provincia de Tarragona.

-Arxiu Comarcal del Baix Ebre: Provisions 1854/1864.

Bibliografia:

DD.AA: 150 anys del canal de la dreta de l’Ebre, 2010.

Fabregat, E: L’impacte de l’arròs. El delta de l’Ebre al 1860, 2006.

Fabregat, E: Viatge per l’Ebre, 2007.

Gilabert, J: “Les febres mos ataranten”, blog Portfangós, 2018.

López, M: “Contribució a la història del paludisme a Amposta i delta de l’Ebre: dels orígens al 1900”.

Notes a peu de pàgina:

[1] Es tractava d’un projecte que delimitava l’espai on es feia l’arròs i establia les sèquies, desaigües, distància de poblacions, de veïns, etc. L’aprovava el Ministeri de Foment després de comprovar que complia amb tots els requisits legals.