1857: s’inauguren les obres de navegació de l’Ebre(II)

 

3. La inauguració de les obres de canalització de la Real Compañía

Com explicàvem a l’article anterior, la Real Compañía va concebre la inauguració de la canalització de l’Ebre fins a Mequinensa, a l’estiu de 1857, com una gran operació de propaganda que li permetés recuperar el prestigi perdut durant els darrers anys. Per això no va estalviar despeses i va intentar organitzar uns actes espectaculars amb la presència del major número possible d’autoritats i de mitjans de comunicació. Després les coses van sortir com van sortir.

Una de les preocupacions més importants que tenia l’empresa en aquell moment era que durant els actes no es visualitzés l’oposició d’amplis sectors de la població a les obres de la canalització i a la Real Compañía. Això és el que explica que decidís concedir, pocs dies abans de la inauguració, un donatiu de 80.000 rels per a la gent necessitada dels pobles afectats, en un intent de guanyar-se la seua complicitat. Una part important dels diners va fer cap a Tortosa, la resta es va repartir per la Ràpita, Roquetes, Mequinensa, Amposta, Flix, Aldover, Tivenys, Xerta, Benifallet, Miravet, Benissanet, Garcia, Ascó, Ribarroja i Faió.

3.1 El viatge dels invitats

A la inauguració hi havia invitats notables de diversos llocs del país. La delegació de Madrid, formada per unes seixanta persones, anava encapçalada pel màxim accionista de la Real Compañía, Juan Grimaldi. L’acompanyava la Comisión Regia, que havia de presidir oficialment els actes, i que estava constituïda pel Director General d’Obres Públiques, el Director General de Duanes i un parell de brigadiers. També els seguien diverses personalitats de menys rang i un grup d’uns vint-i-cinc periodistes dels diaris i revistes més importants de la capital. De fet, des del punt de vista polític, es tractava d’una representació de segon nivell, si tenim en compte les expectatives de l’empresa. El periòdic el Clamor Público ja advertia, pocs dies abans, que la cosa podia anar a la baixa: “Unos dicen que viene el rey para presidir el acto; otros que es el presidente del Consejo de Ministros; hay quien asegura que será el Ministro de Fomento; y hay quien afirma que este ha delegado sus facultades al Director General de Obras Públicas”. La confusió es va mantindre fins al darrer moment i va motivar més d’una decepció.

La comitiva de Madrid va sortir, probablement, el dia 14 de juliol -hi ha informacions contradictòries-, a les 8’30 hores de la tarda amb el tren correu del Mediterrani. Van viatjar tota la nit i a la matinada arribaven a Albacete, final de la línia. Quan van baixar del ferrocarril, els van rebre les autoritats de la província i altres representants de la ciutat, que pensaven poder saludar, com a mínim, al Ministre de Foment. També hi havia formada la banda de música, enflocada amb els seus corresponents barrets de plomes, que es va posar a tocar només parar el tren; però que, poc després, quan es va veure que la representació era de poca volada, va marxar lamentant la matinada que s’havien pegat. Les autoritats locals, amagant la seua decepció, van mantindre les formes i van invitar els il·lustres viatgers a una xocolata dins de l’estació. Poc després, es va donar per acabada la recepció. A continuació, van pujar a un tren especial que els va portar fins Almansa, per una via que encara no estava oberta al públic i que estrenaven ells. En aquell moment -1857- el tren, a Espanya, estava en els seus inicis, i només arribava fins allí. No us estranyarà si us dic que el desenvolupament de la xarxa ferroviària era radial, sempre partint de Madrid, i que el tram de València a Barcelona no estava fet.

En arribar a Almansa, la Real Compañía els va oferir un esmorzar en una fonda de la localitat. Algun periodista, amb molta ironia, escriuria després a la seua crònica que aquell establiment “no goza de gran reputación por lo que al arte culinario toca”. De totes maneres, concloïa: “el que tuvo ganas pudo comer mucho, pero no bien”. Més o menys ben menjats, el grup va pujar en quatre carruatges i va emprendre un penós viatge de seixanta-quatre quilòmetres fins a Xàtiva, enmig d’un núvol de pols i d’una calor sufocant. Arribaven a les tres de la tarda, i un corresponsal escrivia que aquelles havien sigut “las cuatro horas más horribles que la mente se puede imaginar”. Allí van fer un mos i, sense tindre temps ni d’espolsar-se, van sortir cap a València, esta vegada en ferrocarril, on arribarien passades les vuit de la tarda, després de recórrer seixanta-dos quilòmetres més. Portaven a les costelles vint-i-quatre hores de viatge.

Una vegada arribats a València, estaven convençuts que els seus mals s’havien acabat. Els havien assegurat que allí els esperaria un modern vaixell que els traslladaria còmodament fins a Sant Carles de la Ràpita, lloc on es concentraven tots els invitats i s’iniciaven els actes de la inauguració. Però, per a consternació de tothom, la Real Compañía els va comunicar que havia sigut impossible trobar un vapor per a fer el viatge, i que no hi havia altre remei que continuar per carretera. Els invitats, que s’esperaven una còmoda travessia dormint en les seues cabines, van haver d’acceptar, perplexos i decebuts, que encara els quedaven moltes hores de batedors, pols i calor.

A més, la comitiva es va haver de dividir en tres grups perquè tampoc hi havia prou vehicles per fer el viatge tots junts. La primera secció va sortir el dia 16 amb dos carruatges, a les onze de la nit. Un dels vehicles anava directament a Sant Carles de la Ràpita, però l’altre, en el que viatjava Grimaldi, el representant de la Real Compañía, es desviava cap a Tortosa per necessitats de l’organització. Les altres dos seccions sortien en son demà, una a les nou del matí i l’altra a les onze de la nit. Els membres d’estos grups encara van donar gràcies al cel perquè almenys tindrien un dia més per descansar de la pallissa de la primera part del viatge. Per a consolar-los, la Real Compañía els va assegurar que el viatge de tornada sí que el farien en vaixell, amb el vapor Mercurio, que ja estava als Alfacs. Amb esta esperança van continuar el llarg viatge. Els esperaven  més de cent setanta quilòmetres fins a Sant Carles de la Ràpita.

3.2 L’arribada a Sant Carles de la Ràpita

No cal dir que van arribar a la Ràpita ben sacsejats. Suposo que no els va fer massa gràcia assabentar-se que el vaixell Mercurio, durant la nit, havia portat còmodament fins als Alfacs a tota l’expedició barcelonina, també una seixantena de personalitats: regidors de l’Ajuntament, membres de la Diputació, de la Junta de Comerç, de la Societat Econòmica, i alguns periodistes. Tampoc els deuria agradar que, poques hores després, arribés un altre vapor, el Tarraconense, traslladant diverses autoritats de la província, entre elles el governador civil. Alguns periodistes de la capital devien pensar que hi havia vapors per a tothom menys per a ells, tot just els que venien de més lluny.

A la molèstia pel viatge s’hi va afegir la pobra impressió que els va fer el poble de Sant Carles de la Ràpita. Els costava entendre que un port tan enorme com els Alfacs no disposés d’una ciutat de certa importància. De fet, feia poc que s’havia constituït en municipi i només s’hi veien unes quantes cases i algunes barraques de pescadors. L’únic que destacava, segons ells, eren les runes dels edificis de l’anterior intent de canal de navegació promogut per Carles III, feia vuitanta anys. Era obvi que el monarca i el seu ministre Floridablanca havien fracassat estrepitosament i no havien aconseguit “convertir a la pobre aldea en una Ciudad mercantil, grande y populosa”, escrivia un dels corresponsals. Un altre deia que tot indicava que la Real Compañía anava a triomfar allí on havia no se n’havia pogut sortir aquell monarca tan il·lustre.

La Real Compañía, contrariada pels problemes del viatge, esperava poder esborrar la mala impressió inicial d’alguna de les delegacions. S’havia gastat vint mil duros en la preparació d’aquella festa i no estava disposada a veure la inauguració deslluïda i la seua imatge perjudicada. L’empresa, com no podia canviar el poble, havia centrat els seus esforços en decorar el millor que es va poder l’edifici de la duana, que seria el centre de recepció dels visitants. L’entrada apareixia plena d’arcs vegetals, de banderes i garlandes de flors, i a dins s’havia disposat una llarguíssima taula plena de menjar i beure, que molts cambrers anaven reposant contínuament. Menjant i bevent la gent se va anar coneixent i el mal humor d’alguns es va esvair.

Quan ja tothom estava més animat, es va produir una sorpresa que la Real Compañía havia preparat minuciosament. Aquell tardet, el vapor Ebro va sortir de Tortosa i van navegar fins Amposta. En arribar a la resclosa del canal de navegació ja s’havia fet de nit. Tot indicava que no es podria continuar viatge cap a la Ràpita. Va ser allavons quan va començar l’espectacle: el vaixell va posar en marxa els motors i quan semblava disposat a avançar a les fosques, de sobte, van aparèixer molts hòmens amb torxes a les mans corrent pels malecons del canal mentre anaven encenent una infinitat d’altres torxes que s’havien col·locat al llarg del recorregut. Tal com anava avançat el vaixell s’anava il·luminant la nit.

Aviat la llum que s’aproximava es va veure des de la Ràpita. Tothom va marxar cap al moll del canal per contemplar aquell espectacle impressionant. A més, es va començar a sentir una música que no se sabia d’on venia. Resultava que al darrera del vapor, lligada amb una corda anava un llanxa amb la banda de música del regiment Iberia, de Tortosa. Aquella combinació de llum i melodies va impressionar gratament a tots els visitants, que van començar a cridar i aplaudir entusiasmats, i també a la gent del poble que, una mica apartats, observaven aquella festa. Després, amb els músics de la banda es va fer ball fins ben avançada la nit, malgrat que molts viatgers no podien amb la seua ànima i que en son demà els esperava un dia també esgotador.

3.3 La inauguració de les obres de canalització

A les vuit del matí es van començar a reunir els invitats a la duana de Sant Carles de la Ràpita. Tots anaven de rigorosa etiqueta. L’espectacle devia ser ben estrambòtic: els uns vestits amb lluents uniformes militars, amb les espases, medalles i creus honorífiques, i els altres, els civils, fins i tot els periodistes, de rigorós frac, amb corbata blanca i guants, encara que s’esperava un dia calorós i es trobaven enmig d’un lloc prou inhòspit.

Quan hi va ser tothom, alguns amb una bona ressaca, la comitiva, encapçalada per la Comisión regia, es van dirigir cap al moll del canal de navegació on esperava el vapor Ebro. Allí havia acudit la gent de la Ràpita i molta altra de la comarca perquè no tots els dies es veia una cosa així. El veïnat es va col·locar als dos marges del canal i la banda militar es va instal·lar de nou a la barca lligada darrere del vapor. A les nou del matí esclatava la música, el vaixell començava a avançar i els treballadors de l’empresa disparaven desenes de coets. La gent, entusiasmada, cridava vives a aquells desconeguts i aplaudia amb ganes mentre veia marxar el vapor.

El vapor va començar a recórrer el canal, just per on discorre avui la carretera cap Amposta, mentre s’animava la conversa entre els invitats. En aquell moment, un periodista va observar que el vaixell calava molt. S’havia dit que només s’enfonsava setanta centímetres i que el canal gairebé tenia el doble de profunditat, per tant no hi havia d’haver problemes, però el cert era que quan anava carregat de gent, com era el cas, podia calar gairebé fins un metre. D’altra banda, sembla que la profunditat del canal no era uniforme i, a més, els marges i el fons eren molt arenosos i torbosos, i per tant, poc sòlids i molt inestables. Sigue com sigue, aquell periodista es va fixar que el Ebro deixava al seu darrere una aigua negra i fangosa, com si les pales anessen gratant el fons. Li va comentar la preocupació a un dels enginyers de la Real Compañía que tenia al costat, la resposta va ser poc tranquil·litzadora. Segons el tècnic, la dificultat es resolia substituint aquell vapor per un altre que calés menys. Ara resultava que el vapor Ebro, orgull de l’empresa, no era adequat per a aquella faena.

De totes maneres, la majoria dels viatgers estaven aliens a estos problemes i es dedicaven a gaudir del passeig i a observar el curiós paisatge que es veia des del vaixell a una i altra banda del canal de navegació: a l’esquerra es veien alguns horts, però a la dreta tot eren paratges pantanosos d’aparença insana. Més d’un es preguntava si encara agafaria el paludisme o alguna cosa rara amb les emanacions miasmàtiques d’aquells terrenys. Mentre succeïa tot això, el vaixell avançava amb un soroll ensordidor i estirant a la barca de la soferta banda que continuava tocant com podia entre el fum de la xemeneia del vapor i el fang que removien les seues pales.

Van saber que s’aproximaven a Amposta quan van sentir que la gent situada als malecons del canal  cridava, segons el periodista, vives a la reina Isabel II. Poc abans d’arribar al riu, el vaixell es va aturar a la dreta del canal on s’havia muntat una enorme tenda adornada amb moltes banderes. Quan els passatgers van entrar, els va sorprendre l’exquisida decoració amb grans espills de marcs daurats i també una llarguíssima taula amb dos-cents coberts. Es van entaular tots mentre els ampostins i les ampostines els observaven expectants. Tot i que era prou matí, aviat va començar a córrer el xampany. Un periodista afirma: “ reinó la mayor alegria en esta fiesta gastronómica que coronaron con gran abundancia de Champagne y cajones de Vuelta Abajo”. S’estava a referint a uns dels purs havans més selectes de l’època i que es repartien com si no hi hagués un demà. Quedava clar que en aquell viatge tot anava a l’ample i que la Real Compañía estava disposada a gastar el que calgués per agradar als visitants. La cosa pintava bé, almenys per als periodistes i per a tots aquells que anaven de gorra.

Després d’aquell contundent esmorzar, més contents que un gínjol, van tornar al vaixell i van emprendre, ara sí, el viatge cap a Tortosa, riu amunt. En moltes converses es valorava la bellesa del paisatge pel que passaven, la frondositat de les vores del riu i la comoditat i el luxe del vaixell Ebro. Alhora l’airet del viatge ajudava a més d’un a evaporar part de l’alcohol que portava a sobre. D’esta manera, passades les onze del matí s’arribava a Tortosa, nucli central de la festa. Aviat es van començar a sentir les salves dels canons del castell de la Suda. El moll fluvial i els seus voltants estaven decorats amb arcs de flors i banderes, i el mateix passava al pont de barques, enflocat amb garlandes i grans llenços amb representacions de les verges més populars de la zona: la de la Cinta, la de Montserrat, la del Pilar, la dels Desemparats.

A la vora del riu els esperaven milers de persones. Expliquen els periodistes “ que se agrupaban a lo largo del muelle, en los balcones y tejados de las casas que dan al río y en infinidad de barcas”. En tocar el moll, les salves dels canons de la Suda es van intensificar i les campanes de totes les esglésies de la ciutat es van posar a repicar mentre la gent, entusiasmada, aclamava als visitants. La cosa es va complicar quan, una vegada atracat el vapor, hi va començar a pujar encara més gent: el consistori tortosí en ple, les altres autoritats de la ciutat, els caps i primers oficials de la guarnició i algun espontani. Tots volien donar la benvinguda més solemne a la Comisión Regia. I, finalment, arribava la representació del clergat, que s’havia requedat un ratet per fer una entrada més solemne. De fet, s’havien estat esperant “en un pequeño templo construído en forma de dosel sobre la escalinata del muelle y sustentado en cuatro columnas vestidas de flores”. Van pujar a bord de l’abarrotat vaixell fent-se lloc com van poder i van procedir a donar les benediccions entre colzades d’uns i altres.

A continuació, tota aquella gentada que amenaçava l’estabilitat del vaixell va anar baixant del vapor i va sortir en processó cap a la catedral. Allí es va cantar un Tedeum i es va celebrar una missa. En acabar, la Real Compañía va donar temps a tots els invitats per deixar els seus equipatges als allotjaments que els havien reservat. Van tindre un parell d’hores de descans i, a les cinc, van acudir al dinar de gala –era tard, però com havien esmorzat bé, una cosa anava per l’altra-. L’event es feia al Palau Episcopal perquè a l’empresa li havia semblat l’edifici més adequat per a un acte d’aquella importància.

El dinar va resultar tan multitudinari que es van haver d’habilitar diverses estances del palau per encabir tothom. I això que, per exemple, del consistori tortosí només hi assistia una petita representació perquè la Real Compañía no els havia invitat a tots. Va ser una manera subtil de venjar-se després de tants enfrontaments i entrebancs en els mesos anteriors. Hi ha una acta d’un ple municipal on es discuteix qui s’ha de quedar alguna de les poques invitacions al dinar que l’empresa els ha concedit. De totes maneres, es veu que no es van perdre gran cosa perquè, sigue per l’excés de gent o per altres motius, el menjar no va respondre a les expectatives. Un periodista ho explica amb ironia: “ Si la bondad del banquete hubiera correspondido a los generosos deseos de la Real Compañía, al crédito del fondista catalán encargado del Servicio y al apetito y cordialidad que reinaban entre los concurrentes, la tarde hubiese sido completa”.

La taula central estava presidida pel membres de la Comisión Regia encapçalada pel Director General d’Obres Públiques. A continuació, hi havia els membres del consell de d’administració de la Real Compañía, acompanyats de l’enginyer en cap, Jules Carvallo. Seguia un riu d’autoritats vingudes de diferents llocs: governadors civils, governadors militars, representants de l’Església, de l’Ajuntament de Barcelona, de les Diputacions, de l’Audiència, de la Junta de Comerç, de les Societats Econòmiques, de la Judicatura, etc. Després venien les taules de la premsa, on eren clarament majoritaris els periodistes madrilenys; en canvi, només hi havia quatre diaris catalans i un únic periodista de Saragossa.

Allò que va allargar molt el dinar van ser els brindis a l’hora de les postres. Tothom volia parlar i la cosa es va fer molt tediosa. Algun periodista explica que almenys va servir per oblidar “ el mal efecto que había producido a la vista y al estómago aquellas mal aderezadas viandas”. De tots els parlaments, els diaris van coincidir en ressaltar el d’Emilio Castelar, que allavons era un jove periodista, però que al cap d’uns anys es convertiria en un polític important.  Els corresponsals també van destacar de manera unànime les paraules de Grimaldi, màxim accionista de la Real Compañía, que es va comprometre, per a l’any vinent, a portar-los a tots en vaixell a Saragossa, a les festes del Pilar. Era una promesa arriscada perquè el tram de Mequinensa en amunt estava molt endarrerit i el tros d’Escatrón a Saragossa es començava a veure com inviable, però en aquell moment a l’empresa li calia   transmetre optimisme, i Grimaldi no es va quedar enrere.

Tants i tan llargs van ser els parlaments que tota aquella gentada no es va poder aixecar de la taula fins passades les vuit de la tarda, quan els van comunicar que s’havien de dirigir amb celeritat cap al teatre de la ciutat. Allí, la Real Compañía els havia preparat un extens i selecte programa. La cosa va començar amb l’obra “los Amantes de Teruel”, a càrrec d’una companyia de renom vinguda expressament de Madrid. Després va actuar “la señorita Moscoso”, la cantant de moda del moment.  Els va oferir peces de gran vàlua  artística, com esta:

“ Hay forastero que dice,

y a mi entender tiene razón,

que las chicas de Tortosa

le gustan más que el vapor”. 

Després, quan aquella bona senyora va acabar i la nit estava ja molt avançada, encara quedava el plat fort, la sorpresa que havia preparat la Real Compañía: una comèdia que es titulava El Ebro. Escrita especialment per a l’ocasió per Bretón de los Herreros, “el Lope de Vega del siglo XIX”, li deien uns amb admiració i altres amb sarcasme. En qualsevol cas, es tractava d’un dramaturg molt popular en aquell moment. Però els periodistes, sigue perquè estaven ja cansats de tanta representació, sigue per un altre motiu, no van tindre pietat amb ell: “ el argumento es débil”, deia un; “ La obra El Ebro adolece de los vicios literarios de todas las obras de Bretón”, afirmava un altre; “ El Ebro pertenece a la regla general de las obras de Bretón; el verso es hermosísimo, pero el argumento es malo”, concloïa un tercer.

Al marge de la qualitat de les representacions, la Real Compañía s’havia esforçat en fer una excel·lent decoració del teatre col·locant enormes estores i exuberants garlandes de flors pels passadissos, les escales i les llotges. A més s’havia millorat molt la il·luminació general de la sala. Això no va evitar que algun periodista que intentava explicar als seus lectors com era el teatre, digués: “Sin tener grandes proporciones, no es de los peores el teatro de Tortosa, y más de cuatro capitales de provincia tendrían motivos para envidiarle”. És de suposar que si algun tortosí de l’època ho va llegir, es quedés amb el dubte de si s’havia d’alegrar o d’entristir amb aquella descripció.

Allí on hi va haver unanimitat entre els periodistes va ser en la valoració de les tortosines. Un afirmava que el més atractiu de la nit havia sigut veure “ el gran número de bellezas tortosinas que poblaban sus balcones”. Un altre, en la mateix línia, precisava més: “ pasamos al teatro, que encontramos admirablemente adornado más que por las guirnaldas de flores que lo cubrían por todas partes, por las muchas hermosas damas tortosinas que poblaban sus localidades”. Un altre, encara amb la imaginació més escalfada, escrivia “ salí del teatro encantado porque lo adornaban un conjunto de hermosas estrellas”.

El teatre es va acabar a la una del matí, però si algú pensava que se’n podria anar a dormir, s’equivocava. Ara calia assistir als focs artificials que es feien al riu. Algun periodista provava d’esforçar-se per explicar-los: “ las palmeras de fuego, los cohetes iluminando los aires, las luces de las bengalas de mil variados colores formando un palacio de rubíes, esmeraldas y diamantes, todos los matices de la luz, todos los caprichos y colores del fuego reflejados en la superfície del río”. La cosa va acabar passades les dos del matí i es veu que alguns encara van tindre el coratge de fer una volta per tavernes i saraus de la ciutat, a prendre l’última copa.

En son demà no es va matinar. Eren les dos de la tarda quan la comitiva tornava a embarcar al vapor Ebro per a pujar fins a Xerta. De nou feia un calor sufocant. La Real Compañía tractava d’explicar els dragatges que s’havien fet en diversos punts complicats del riu i pretenia també mostrar la resclosa de Xerta i l’inici del canal d’alimentació que baixava fins Amposta, però els periodistes no estaven gaire per la faena. Tot es va complicar encara més, quan van veure que allí a la vora, sobre la resclosa de Xerta, l’empresa havia muntat una altra gran tenda com la d’Amposta. A dins s’havia dissenyat un jardí anglès, ple de gespa, flors i fonts amb peixos de colors que boquejaven ofegadets de calor. Tots els visitants, poc  interessats en les qüestions tècniques, es van precipitar a l’envelat per prendre un refrigeri i protegir-se d’aquell sol roent. Des d’allí van poder observar una altra sorpresa que els havia reservat l’empresa: l’explosió controlada d’unes grans roques de la muntanya que tenien al davant. Algun periodista ho va qualificar com uns focs d’artifici, però més reals.

Després, l’expedició va tornar cap a Tortosa, a dinar. A les sis de la tarda s’assentaven de nou a taula, als mateixos menjadors del  Palau Episcopal. Aquell dinar va ser molt diferent al del dia anterior. Un periodista explica: “ Rotas ya las ligaduras que había impuesto el día antes la etiqueta, exaltados los cerebros a causa de los vapores del champagne que corría por las mesas casi tan caudaloso como el Ebro, se pronunciaron repetidos brindis, notables unos por su discreción, otros por su estravagancia”. Així la menjada es va allargar fins que els van comunicar que començava el ball. Alguns van arrencar cap allà ben animadets.

Un dels periodistes explica que: “ Había pocas niñas de Tortosa – es probable que hagués corregut la veu del perill que suposava tant foraster desbocat-, pero las que allí tuvieron la bondad de asistir dejaron bien puesto el pavellón demostrando que no solo en Madrid hay mujeres bonitas. Los expedicionarios madrileños fueron objeto de toda clase de atenciones y más de un corazón conservará indelebles recuerdos de aquel baile”. El sarau va tornar a acabar-se a la matinada i se suposa que després els expedicionaris van caure rendits. En son demà, els invitats van començar a marxar. Els de Madrid va descobrir amb consternació que tampoc esta vegada tenien vapor cap a València. El Mercurio ja havia salpat amb la delegació barcelonina. De nou els tocava esllomar-se amb les incòmodes, lentes i polsoses diligències.

3.4 Oposició a la Real Compañía i a la canalització 

Malgrat l’atapeït programa d’actes que els havia organitzar la Real Compañia  i l’aparent entusiasme demostrat per gran part de la població en els actes de la inauguració, alguns periodistes van poder captar una important oposició a les obres. El corresponsal del diari la Discusión afirmava que “ en general, toda la ribera juzga desfavorablemente las obras. No solo por atribuirles falta de solidez y consistencia en lo referente a la canalización, sino por los perjuicios que ha causado a la agricultura y la falta de beneficios que el trazado del canal de alimentación debía naturalmente producir”.Un altre periodista, quan un grup d’hòmens li cridava “ muera el canal” es quedava perplex i ho atribuïa a una resistència visceral a l’arribada dels temps moderns. Gaspar Núñez de Arce, del diari Iberia, comparava la reacció de la gent contra els vapors amb la que havia vist a la Mancha amb el ferrocarril. Allí es preguntaven què farien ara amb els rucs i les mules que treballaven en el transport, i aquí, en canvi, la pregunta era què farien amb les barques i els llaüts de vela llatina si el riu el dominaven els vaixells de vapor de la Real Compañía. Uns altres periodistes opinaven que si la gent mirava amb mals ulls l’empresa era perquè les obres s’havien fet malament en alguns casos i en altres perquè la Real Compañía havia actuat amb poca habilitat, i que “ a caso en cuestiones de segundo orden, en asuntos de localidad, o por poco tacto de sus agentes, se ha enajenado simpatias allí donde creemos que más las necesitaba”. De fet, no anaven gens desencaminats en la seua anàlisi.

Passats alguns dies, quan els periodistes madrilenys ja havien tornat a casa, els van arribar les dures crítiques del periòdic tortosí “El Eco del País”, molt contrari a la Real Compañía. Els acusava d’haver-se deixat utilitzar per l’empresa i d’haver donat als seus lectors una imatge que no es corresponia amb la realitat. Finalment, afirmaven que la premsa madrilenya, en realitat, havia fet “el papel del tonto”. De totes maneres, amb inauguració exitosa o no, el projecte de navegació de l’Ebre estava tocat de mort, com es veuria aviat. Una altra cosa era el reg, com explicarem en els proper capítol. 

© Jordi Gilabert Tomàs

Nota 1: la font de la foto de portada és  de wikipedia.

Nota 2: L’article s’ha basat en les cròniques publicades als periòdics: la España, La Discusión, La Gaceta de Madrid, La Época, La América, El Clamor Público i La Iberia. Els seus periodistes van formar part de la comitiva que va assistir a la inauguració de les obres de canalització de l’Ebre entre els dies 17 i 20 de juliol de 1857.