quan està de saó el peix del Delta?

Per a saber-ho, recorrerem, com sempre, als nostres avantpassats. Hi ha una deliciosa conversa al llibre “Els Col·loquis” de Cristòfol Despuig, que es va escriure fa moltíssims anys, per allà al 1557.  Tres amics fan una visita al Delta. Dos d’ells, Fabio i Lucio, són de Tortosa, i l’altre, don Pedro, és valencià. Els amfitrions li ensenyen les meravelles que amaga esta terra tan especial i el foraster no deixa de sorprendre’s.

Li expliquen que els nostres pescadors són els millors del món perquè pesquen al mar, al riu i a les llacunes, i, per tant, han de dominar totes les arts. Li parlen dels diferents aparells que utilitzen. Troben que el més espectacular és la brògina : “ La reina de totes les eixàrxies, la cual té mil i dos-centes braces de llargària; és tan caudalosa esta eixàrcia que en nostres dies abraça i traga d’un vol passades mil paneres de peix, i cada panera fins a sis arroves de peix, per més o menys”.[1] També nomenen un munt d’instruments, que passats més de 450 anys, encara coneixem: bolitxs, palangres, ralls, reixagues, pantenes, bertrols, anguileres, sepieres i salabres. Només això ja seria suficient per a entendre el lluny que arraïla la nostra cultura. A vegades penso que quan el nostre estimat Polet tira el rall -com a la foto de capçalera- el que fa en realitat és dialogar amb els nostres avatpassats i reconnectar amb alguna cosa molt profunda, amb l’ànima del Delta.

Avantpassats que no eren tan diferents a natros, que els agradaven les mateixes coses. Un d’ells afirma, com si fes un descobriment, “a mi me saben millor los llagostins que ningun dels altres peixos”. I el visitant li contesta: “ Oh, són especials, i majorment los que prenen ací, que a la veritat, són millors que d’altra part”. Han passat molts anys, però continua sent una evidència  “científica” que els llagostins de la mar de l’Ebre són els millors de tots. Això no ha canviat gens.

En canvi, sí que hi ha coses que són molt diferents: entre la pesca de riu, hi havia allavons tres peixos molt ben considerats, que sempre estaven a les taules del rics i que se servien quan mos visitaven personatges importants amb els que s’havia de quedar bé. Es tracta de les llampreses, les sabogues i els esturions. El visitant afirma “ són uns extremats i delicats peixos. No crec jo que sien semblants a ells en la mar”. Per desgràcia, estos peixos han desaparegut pràcticament, fruit de la sobrepesca i de la contaminació del riu.

Els amfitrions també li expliquen que és molt important la“multitud de peixos i tan excel·lents com s’hi prenen, i lo comerci que per ells se fa”. De fet, Tortosa es va abastir durant molts segles del peix del Delta. Una pesca que, des de l’edat mitjana, estava a mans de la confraria de pescadors de St. Pere i que es realitzava al riu i a les basses. Era una concessió reial que Ramon Berenguer IV havia donat a Tortosa en la Carta de Població, després de la conquesta d’estes terres als musulmans, l’any 1148. A canvi, el rei rebia l’equivalent a una novena part de les captures – amb el pas del temps, es va rebaixar a l’onzena.

La seu de la confraria es mantindria a Tortosa fins el segle XX. Després es traslladaria a Sant Carles de la Ràpita. Durant molts segles, el peix que es pescava al Pantà i a les altres llacunes es portava cada dia a la Casa dels Pescadors, que es trobava a la zona de l’actual Sant Jaume d’Enveja, i des d’allí una barca el pujava a Tortosa. Es tractava d’un monopoli i ningú podia comerciar amb el peix pel seu compte. Una vegada abastida la ciutat, els traginers el pujaven riu amunt, convenientment posat amb gel, i l’anaven venent pels pobles de l’interior, a vegades fins a Saragossa.

Es tractava d’una pesca en mans dels professionals “ matriculats” que pagaven una quota.  Per cert, esta circumstància hauria de crear molts conflictes amb els habitants de l’Enveja, la Cava o Jesús i Maria, que practicaven “la matuta”, la pesca il·legal. Es donava la circumstància que, d’una banda, passaven gana a munts i, de l’altra, les basses estaven plenes de peix, però ells no tenien dret a pescar. Està clar que era una temptació massa gran. Hi ha tota una història documental, que un dia tractarem, sobre els enfrontaments constants entre uns i altres. És un d’aquells conflictes permanents que passa d’un segle a l’altre. Els habitants de les partides veien als de la confraria con uns forasters que no els deixaven aprofitar un recurs que necessitaven tant. En canvi, els pescadors de Sant Pere consideraven els caveros, santjaumeros o partidalencs com uns delinqüents que els prenien el fruit del seu treball. Cal dir que la confraria de Sant Pere, després de molts contenciosos, encara manté avui dia el dret medieval de la pesca en exclusiva  a les basses de la Tancada, l’Encanyissada, el Canal Vell i les Olles.

Bé, continuant amb la nostra història, els acompanyants li expliquen al foraster que, a més de la gran quantitat i diversitat de peixos que hi ha al Delta, el més curiós és que “ vénen a ser de saó los uns aprés dels altres”. Després matisen: el nostre peix és sempre bo, però hi ha una època que és més bo. Pareu atenció perquè el que expliquen continua sent vàlid:

L’orada, el mujol, l’anguila, la palaia i l’agulla estan de saó entre Sant Miquel (29 setembre) i Nadal (25 de desembre).

El llop, la llissa, la saboga, el lluç i la tonyina; de Nadal a la Quaresma (4 febrer/ 10 març, segons l’any).

La llampresa, la saboga[2], l’esturió, el pagell, el rom, la tonyina; de Quaresma a maig.

El marbre, el sorell, el vairat, el caluc, el moll, la sèpia i la sardineta; de maig fins a Sant Joan ( 24 de juny).

El reig, el corball i la palomida; de Sant Joan fins a l’Assumpció ( 15 d’agost).

La caluga, el congre, l’esparralló, el déntol, la morena i el morro de trony, des de l’Assumpció fins a Sant Miquel.

En canvi, hi ha altres peixos que són bons tot l’any: llagostins, ostres, gambes, muscles[3], clòtxoles, tellines, crancs, polps, carpes i calamars.

Ja ho sabeu, quan passe tot això i tornessem a tindre ganes de disfrutar de la vida, abans de sortir a comprar, consulteu quan està de saó cada peix i xalareu molt més perquè sempre menjareu el millor de cada moment.

Molta salut, amics.

© Jordi Gilabert Tomàs

[1] Una braça és la distància que hi ha quan estenem els braços. En este cas, una brògina de 1.200 braces equivaldría a uns 2.000 metres.

[2] La saboga i la tonyina tenen un periode de saó més llarg, per això apareixen dos vegades.

[3] Els musclos creixien naturalment, sense muscleres, i eren bons tot l’any.