El còlera de 1854

 

Al llarg de la història hem patit moltes epidèmies al nostre país. La més devastadora que coneixem va ser la pesta negra del segle XIV. Ja fa temps d’això. La causava la bactèria Yersina Pestis, que entrava a l’organisme a través de la picadura d’una puça. Començava amb un refredat, semblant a una grip, acompanyat de febra alta i inflamació dels ganglis als engonals, les axil·les i el coll. Apareixien uns bonys enormes i dificultats respiratòries. Després arribava la fase més espantosa: es gangrenaven les extremitats, els dits dels peus, els llavis, el nas, la llengua, etc. Avui dia, es combat amb antibiòtics, però en aquell temps estaven indefensos. Es calcula que l’epidèmia va matar més de cent milions de persones.

En el cas de Catalunya, els efectes també van ser terribles. Va morir la meitat de la població, que es va reduir a 250.000 persones. Molts pobles i masies van quedar abandonats i les terres ermes perquè no hi havia ningú per  treballar-les. La malaltia ocasionaria molts canvis econòmics i polítics, però el més important és que Catalunya es va convertir en un “país buit”, que no aconseguia recuperar-se d’aquella terrible desfeta. Això va originar que, al cap dels anys, ja al segle XVI, des d’Occitània i tot el sud de França s’iniciés una potent emigració cap a Catalunya en busca de noves oportunitats. Esta gent, que venia a milers, la majoria jove, es va integrar fàcilment a la societat catalana perquè l’idioma era molt semblant, i es va convertir en un element renovador per al país. Per això molts dels nostres cognoms són d’origen occità, o si voleu, francès: Franc, Gascó, Gilabert, etc.

Passat este tràngol, que va durar segles, van arribar noves epidèmies que van afectar també molt a les comarques del sud: la pesta de 1650, la febra groga de primeries del segle XIX, la pigota, el còlera de 1834, 1854 i 1885[1] o la grip de 1918. Si us parlo avui del còlera de 1854 és només perquè, tenint en compte les condicions de confinament, és de la que disposo de més informació en este moment. I també perquè, com veureu, encara que va passar fa més de cent cinquanta anys, té moltes similituds amb la situació que estem patint.

Ara sabem que el còlera de 1854 es va iniciar a l’Índia i que va arribar a casa nostra probablement a través del port de Marsella. Este era un dels punts d’entrada més importants d’epidèmies perquè tenia un gran tràfec de mercaderies procedents del nord d’Àfrica, que després es distribuïen per Europa. En el nostre cas, hem d’afegir que Marsella i Barcelona mantenien un intens intercanvi comercial. Alhora, Tortosa tenia una considerable relació mercantil amb el port de Barcelona. Es formava així una cadena de transmissió de mercaderies, però també de malalties. Per a acabar-ho d’adobar, el Delta mantenia una important relació directa amb Marsella, sobretot amb l’exportació de sosa per a fer sabó. Recordeu el famós “sabó de Marsella”, que es feia en gran part a partir de la sosa que es recollia al Delta. Este és un dels motius que  al Fangar, els Alfacs i a la mateixa bocana del riu hi haguessen controls de sanitat, el que es denominava “casa de la sanitat”, que en el Delta esquerre estava situada al lloc que es denominava “racó de Bomba”. La seua funció bàsica era controlar que les embarcacions que arribaven no estiguessen empestades. Si hi havia sospites, els feien mantindre la quarantena, i si es confirmava, se’ls obligava a marxar cap a Maó, que era el lloc de confinament per als vaixells contaminats.

Avui sabem que la causa del còlera es troba en una bactèria, Vibrio Xoleare, que s’introdueix a l’organisme a través de la ingesta d’aigua o aliments contaminats. També es pot arribar a transmetre de persona a persona a través del contacte físic, però no és el canal principal. Un dels problemes de la bactèria és que pot sobreviure al damunt dels aliments o materials fins a cinc dies i que un ampli número dels portadors són asimptomàtics, la qual cosa permet que el contagi es pugue escampar d’una manera silenciosa i que sigue fàcil reactivar els brots. Us sona tot això? La bactèria, una vegada dins de l’organisme i després d’un curt espai de temps -entre dos hores i cinc dies- provoca diarrea i vòmits de tal intensitat que origina una greu deshidratació i molta febra. Si no s’hi posa remei – restitució de líquids i electròlits per via intravenosa, i tractament de la bactèria amb antibiòtics-, es produeix la mort en molts casos.

Però, és clar, en aquella època s’ignorava tot del còlera. Només hi havia una cosa clara: el còlera s’associava a brutícia i aigües fecals, i en això no anaven errats. De totes maneres, els metges poc hi podien fer. Com no coneixien l’origen tampoc sabien quin remei aplicar. Molts dels tractaments que utilitzaven no només eren ineficaços sinó que fins i tot eren contraproduents, com per exemple les sagnies, els purgatius, els vomitius, el sofre, etc. En canvi, n’hi havia d’altres que, si bé tampoc curaven, com el làudan- un extracte d’opi que es mesclava amb vi blanc i altres substàncies, i s’utilitzava com analgèsic-, almenys asserenava els malalts. També es recomanava fer moltes fogueres perquè es creia que el fum reduïa la infecció de l’aire, però, en realitat, l’únic que s’aconseguia, en ple estiu, i en llocs estrets, era que la gent s’ofegués de calor.

La primera notícia de perill de còlera a casa nostra és del dia 4 d’agost de 1854, quan es reunia una representació de la Junta de Govern de l’Ajuntament de Tortosa amb alguns membres de la Junta local de Sanitat, formada pel capità del port i alguns metges i farmacèutics. En aquella reunió s’explicava que hi havia indicis de l’arribada d’una  malaltia sospitosa; es creia que podria tractar-se del còlera-morbo. L’origen es situava a Marsella, i se suposava que des d’allí s’havia estès per la costa catalana i valenciana. Hi havia dubtes de si es tractava d’una malaltia contagiosa, que es pugués transmetre de persona a persona o si bé era infecciosa, és a dir, hi havia algun element en algun lloc que la provocava.

Malgrat la falta de confirmació oficial, la comissió va acordar una sèrie de mesures preventives basades en el control de les comunicacions i la higiene. En el primer cas, s’ordenava que tots els vaixells que vinguessen de Barcelona cap al Fangar o que pretenguessen entrar riu amunt se’ls aturés a l’illa de Buda. Allí s’hi haurien d’estar almenys durant sis dies en quarantena. Alhora, es donava ordre al cap de Sanitat del port dels Alfacs que fes el mateix amb tots els vaixells que arribessen a aquell port. També s’acordava establir un punt de control a la Petja per a tots els viatgers que arribaven per terra. A més, es col·locaven vigilants a totes les portes de la muralla per aturar qualsevol persona sospitosa.

En el cas de la higiene, s’ordenava a tothom que netegés bé les seues cases i els carrers, que es traguessen tots els tossinos de la ciutat, i es prohibís la venda de carn i peix que tingués més d’un dia. Es donava un termini de quaranta-vuit hores per complir estes disposicions i s’advertia que les comissions de control de la Junta de Sanitat de la ciutat passarien a fer les comprovacions corresponents i aplicarien severes sancions. Alhora, preveient el que s’arrambava, s’acordava ampliar la Junta de Sanitat amb representants dels propietaris, de l’església i dels mariners.

Estes mesures es van mantindre fins al 28 d’agost. Aquell dia, en el mateix moment en què es tornava a reunir una representació de l’Ajuntament amb una altra de la Junta de Sanitat, es notificava que l’alcalde de la ciutat, Domingo Piñol acabava de morir de manera fulminant a causa del còlera. Alhora, els metges comunicaven que les mesures que s’havien aplicat eren insuficients i que la infecció ja s’havia escampat per la ciutat. Com a primeres mesures per a intentar parar l’expansió de la malaltia, s’acordava no deixar entrar cap barca ni llaüt més. També es prohibien les reunions, les comunions a les esglésies i els enterraments públics, i es tancaven les escoles. Us sona tot això?

Aquell mateix dia, el pànic s’escampava i tots el que podien fugien de la ciutat. Tortosa, emmurallada, amb els carrers estrets i amb sistemes d’evacuació d’aigües fecals molt deficients era una trampa per als veïns. De totes maneres, n’hi havia molts que no tenien on anar i es quedaven. La sortida va ser tan important que també van fugir la major part dels regidors de l’Ajuntament, deixant abandonades les seues obligacions. Només dos o tres es van mantindre als seus llocs. Davant de l’emergència, es va improvisar un nou consistori – o més aviat un comitè de crisi- amb membres de la Junta de Sanitat i gent voluntària disposada a assumir la gestió d’aquella situació tan extrema. Per disposició governativa, s’encarregava de l’alcaldia Vicente Torrebadella, un dels regidors de més edat.

Si l’assumpte del còlera no fos prou, aviat van començar a córrer notícies més esfereïdores. S’afirmava que a Marsella també hi havia epidèmia de pesta bubònica, encara més perillosa que el còlera. Això va fer que s’extremessen les mesures de paralització absoluta del comerç. Esta decisió tindria conseqüències immediates en l’economia local, que ja havia quedat malmesa amb la marxa de les dos terceres parts de la població al camp. Tot quedava en suspens i depenia de l’evolució de la malaltia.

La mesura perjudicava especialment l’exportació de fusta. Just en aquell moment hi havia una gran partida preparada per a ser enviada a Barcelona. Això va fer que molt patrons de llaüts tortosins demanessen que almenys se’ls permetés aquella operació per compensar una mica el fet de tindre tota la flota aturada. La Corporació es va veure amb el problema de “conciliar los intereses de aquellos con los de la salud pública”. Us sona això? Al final, per no perjudicar encara més l’economia de la ciutat, van haver d’autoritzar l’operació, però amb una sèrie de precaucions d’allò més interessants: la fusta s’havia de carregar en un lloc aïllat de la gola del riu, al “Sec del Mig”- per illa de Buda-, i no havien de tindre cap contacte amb els pescadors de la zona. La documentació necessària per a acreditar l’operació havia de passar un procés sorprenent: “ los papeles que se deban refrendar no se mandarán aquí ni se tocaran por el cabo de la Sanidad sin estar fumigados o bañados con agua y vinagre”. Alhora, s’havia de garantir que tots els vaixells es mantindrien absolutament incomunicats.

En el cas d’altres vaixells forasters que arribessen a la gola se’ls mantindria en quarantena i es cas de sospita “ se despacharan para Mahón”, que era el lloc on feien cap les tripulacions dels vaixells empestats. Allí les tripulacions morien o es curaven. En el cas que els vaixells que arribessen fossen de la ciutat no se’ls expulsaria, però se’ls sotmetria a una llarga quarantena i els materials que portessen “ seran expuestos al espurgo y ventileo, así como los baules y cajones de los mismos tripulantes”. Alhora, al cap de la sanitat dels Alfacs se li demanava que mantingués separats els diversos vaixells que anaven entrant al port per refugiar-se dels temporals o per altres qüestions. Per això es demanava al governador civil que un guardacostes es traslladés immediatament cap allí “con la prevención de establecer en el mismo el orden de aislamiento de todos los buques que ingressen, poniéndose al efecto de acuerdo con el cabo de la Sanidad de los Alfaques”.  Per a ajudar en estes operacions, el comandant dels carabiners de les Salines Reials -encarregat de la vigilància de l’explotació salinera- es va oferir amb els seus hòmens en aquells moments d’extrema gravetat.

La malaltia arribaria a la seua màxima expansió –“al pico”- durant el mes de setembre de 1854. A Tortosa que, segons algunes informacions, arribaria als sis-cents morts[2], es van haver d’improvisar cementiris fora muralles, amb la idea de traslladar els cadàvers quan tot hagués passat. També sabem que a Amposta la cosa no anava molt millor. El dia 17 de setembre, l’Ajuntament tortosí es dirigia a la Junta de Sanitat d’Amposta amb uns termes molt durs: “Sabiendo esta corporación que los cadáveres ocasionados por el cólera-morbo en la villa de Amposta son enterrados en hoyos de tan escasa profundidad que a las pocas horas son pasto de los perros, se acordó: ordénese a la Junta Municipal de dicha villa para que bajo su más estrecha responsabilidad vigile que las sepulturas tengan cuanto menos ocho palmos de profundidad y que se entren bien desde luego los difuntos, que sean enterrados de modo que no puedan causar perjuicios a la salud pública sin dar motivo a que por falta de cumplimiento se imponga a la citada Junta el correctivo que haya lugar”.

També tenim notícies de Jesús i Maria i la Cava. Hem de dir que el fet de viure en un tipus de poblament dispers, amb cases i barraques aïllades, segurament va ajudar a reduir l’expansió de la malaltia. De totes maneres, a través dels llibres de defuncions de la parròquia Sant Miquel, hem pogut aclarir que aquell any 1854 es van produir 47 morts, quan l’any anterior només n’hi havia hagut 28. A més, analitzades les partides de defunció, hem pogut determinar que a almenys deu persones se’ls atribueix el còlera com a causa de la mort, encara que n’hi devia haver bastantes més. Són les següents:

Nom Data de la mort Edat
Ventura Chertó Porta 12/09/1854 86 anys
Josefa Tomás Arques 22/09/1854 40 anys
Maria Casanova Fornós 22/09/1854 25 anys
Josefa Tomàs Rull 22/09/1854 3 anys
Juan Tomás Rull 25/09/1854 1 any
Felipe Fabra Magriñá 29/09/1854 38 anys
Maria Segarra Casanova 30/09/1854 2 anys
José Gilabert Laus 01/10/1854 80 anys
Juan Roca Ferré 02/10/1854 37 anys
Pedro Tomás Casanova 21/10/1854 3 anys

En el cas de les partides de Jesús i Maria i la Cava, el còlera rebrotaria l’any següent encara amb més força i causaria, almenys quinze morts més:

Nom Data de la mort Edat
Tomasa Lucia Bonet Martí 01/06/1855
Rafael Arques Valleco 15/07/1855 3 anys
Salvador Benito Curto 16/07/1855 40 anys
Francisco Bordàs Monllau 17/07/1855 3 anys
José Escrivá Cárceles 19/07/1855 6 anys
Maria Bertomeu Ribes 20/07/1855 6 anys
Pilara Benito Panisello 02/08/1855 1 any
Josefa Bertomeu Ribes 03/08/1855 3 anys
Francisco Casanova Panisello 04/08/1855 5 anys
Lorenza Tomás Monllaó 04/08/1855 2 anys
Gerónimo Príncep Homedes 07/08/1855 50 anys
Francisco Príncep Bordás 09/08/1855 24 anys
José Ventura Ramírez 12/08/1855 7 mesos
Cinta Bonet Curto 16/08/1855 16 anys
Mateo Casanova Zaragoza 21/08/1855 70 anys

Els afortunats que van sobreviure no van poder respirar tranquils gaire temps perquè a finals de l’any següent (1856), els arribava una nova epidèmia, esta vegada de pigota, que també causaria estralls entre la població. Vist tot això, no resulta massa estrany que quan l’any 1861 els va arribar el paludisme no li donessen una importància especial. Almenys, en este cas, la malaltia que els queia al damunt era a canvi de guanyar alguns diners amb el cultiu de l’arròs a dellà.

De totes maneres, aquell any 1855 sembla que el punt on el còlera va arrelar d’una manera més devastadora va ser a Roquetes on van morir centenars de persones. Este assumpte el van estudiar els historiadors Emeteri Fabregat i Hilari Muñoz en el llibre L’epidèmia de Còlera de 1855 a Roquetes. Per desgràcia, les circumstàncies de confinament que patim han impedit la seua consulta. Esperem poder-ho fer més endavant. Finalment, sabem que aquell mateix any hi va haver un altre rebot a Tortosa, però de menys intensitat.[3]

En aquell moment Tortosa disposava de vuit metges i tres farmàcies o botiques, que es van posar a les ordres del “ comitè de crisi”. Una de les primeres decisions que va prendre l’Ajuntament de Tortosa va ser l’habilitació d’un hospital especial per als colèrics i la designació d’un metge i un cirurgià per encarregar-se exclusivament dels malalts de còlera que allí s’atenien, generalment la gent més pobra. Al centre treballarien monges voluntàries de la ciutat. L’Ajuntament corria amb les despeses extraordinàries de metges i medicines i també s’encarregava de fer pastar pa i preparar altres queviures per als més necessitats. La resta de metges es dedicarien a les visites domiciliàries dins i fora ciutat. Donada la gran distància de les partides de Jesús i Maria, la Cava o l’Enveja, hem de pensar que els seus veïns van disposar de poca o nul·la atenció mèdica. Entre altres coses perquè encara que el metges tenien llibertat per sortir de Tortosa i anar pels camps a visitar els malalts, estaven obligats a fer nit a Tortosa, i això limitava els seus desplaçaments. Allí, entre ells, s’establien torns d’assistència, de manera que la població mai quedés sense atenció mèdica suficient. El mateix passava amb les farmàcies o botiques; sempre, durant la nit n’havia d’haver almenys una de guàrdia.

L’acció de l’Ajuntament es va haver de fer en circumstàncies econòmiques molt difícils. Just a finals de juliol d’aquell any havia hagut una revolta a la ciutat -el Bienni Progressista- i els revoltats havien assaltat l’Ajuntament, assassinat al secretari municipal i robat tots els diners dels impostos, que després van llançar al riu. Això va provocar que, quan va esclatar l’epidèmia de còlera, no hi hagués un rel per atendre les necessitats més urgents. Per això, una de les primeres accions d’aquell Ajuntament d’urgència va ser intentar aconseguir diners com fos. La cosa no era fàcil perquè no hi havia bancs a la ciutat i els grans propietaris, que disposaven de recursos econòmics, havien marxat de Tortosa, refugiant-se a les seues cases de camp. Afortunadament, van aparèixer algunes persones amb capacitat econòmica que es van oferir a ajudar. El més important va ser Bernardo Balmas, administrador de rendes, que va oferir 20.000 rels, que se li haurien de retornar quan passés la crisi. També va col·laborar el bisbe de Tortosa amb un donatiu de 8.000 rels. A més, va assumir les despeses de les medicines per als pobres de l’hospital. Finalment, hi ha va haver molts donatius particulars i préstecs personals amb el compromís que serien retornats al més aviat possible.

Sembla que a finals de setembre i primers d’octubre, la malaltia va començar a remetre. El dia 14 d’octubre es realitzava una reunió amb els metges i cirurgians de la ciutat i es comprovava que la malaltia anava molt de baixada. S’interrogava a tots els professionals: Galí, Verdaguer, Besora, Castellví, Romualdo, Fernández, Rafael Andrés i Francesc Andrés, i entre tots només tractaven cinc o sis casos.  S’acordava esperar tres dies més per prendre una decisió. Tots tenien clar que no s’havia de córrer per tornar a la normalitat i que sobretot s’havia d’anar en compte amb el retorn a la ciutat de la gent que hi havia escampada pels camps que podia originar un rebrot de la malaltia. S’explicaven casos d’algunes poblacions que “ fiadas estas en su aparente desaparición, dando entrada demasiado pronto a los que se ausentaron de ellas, ha resultado con este motivo el desarrollarse nuevamente con mayor fuerza”.

Per això s’acordava que per permetre l’entrada de gent a la ciutat s’hauria d’esperar deu dies sense cap contagi nou. Passat este termini es va decidir “que desde mañana en adelante se permitirá la entrada diaria y pernoctación en la ciudad a quince individuos  Cabezas de familia con los que compongan el número de ellas y los equipos que lleven. Que el resultado del sorteo que va a practicarse en este momento entre las personas que han pretendido la entrada se exponga al público para que las comprendidas en la lista de sorteo se presenten en la Secretaría Municipal a recoger la papeleta de entrada”. Alhora s’acordava que la Junta de Sanitat, a través de les comissions creades a cada barri, supervisaria la neteja de cases i carrers, emblanquinant i fumigant amb clor i sofre les habitacions, mobles i robes de les cases. Es netejarien de manera especial totes aquelles estances on s’haguessen produït  morts de persones. Tampoc es permetria l’entrada de roba i especialment de matalassos de difunts. Abans s’haurien de desfer i rentar la llana amb aigua calenta.

Tot este procediment es va realitzar amb èxit i uns dies després, el 7 de novembre de 1854, l’Ajuntament i la Junta de Sanitat notificaven que no quedava a la ciutat cap cas de còlera morbo. Que es considerava que “ el germen del mal ha desaparecido feliz y completamente del casco de la población”. Era imprescindible tornar a la llibertat de tràfic de persones i embarcacions al més aviat possible “ apartando las trabas a la importación y exportación comercial y atendiendo sobre todo a la necesidad de proporcionar economias en los gastos municipales, y a otras circunstancias de conveniència local”. A continuació, s’acordava donar les gràcies a Déu per haver pogut sobreviure a aquell desastre i s’autoritzava “un solemne Te-Deum que se cantarà cuando lo disponga el Ilustre Cabildo de la Catedral”. També es permetia de nou fer els enterraments de la manera acostumada.

Com s’ha pogut veure, el que mos passa ara no és res nou, només és que ho havíem oblidat. Ni tan sols són noves les respostes: habilitació d’hospitals extraordinaris, aïllament domiciliari, supressió dels transports, tancament d’escoles, prohibició de misses i enterraments, acudir al crèdit per a poder enfrontar les grans despeses, ajuda humanitària als més pobres amb alimentació i atenció sanitària gratuïta. Cal també parar atenció a les mesures que es van prendre per tornar a la normalitat. No esperessem que d’un dia per a l’altre mos diguen: podeu sortir al carrer! Tot serà molt lent i progressiu, i mos caldrà molta paciència.

Molta salut.

© Jordi Gilabert Tomàs

Nota 1: La imatge de la capçalera correspon a la pintura de Bruegel el Vell, “El triomf de la mort”, 1562/1563.

Nota: el meu agraïment a l’historiador Ramon Buera per les dades corresponents a l’església Sant Miquel.

Bibliografia:

Bayerri, E: Historia de Tortosa y su comarca, 1960.

Ferreiro, M: El cólera en las transformaciones del siglo XIX en Álava. La epidemia de 1834. 2012. 

López, M: “ L’epidèmia de còlera dels anys 1884 al 1886 i la seva incidència a la ciutat d’Amposta2, 1981.

Muñoz, H: La pesta de 1650, 2006.

Pastor y Lluís, F: Narraciones tortosinas, 1901.

Parets, M: Dietari d’un anys de pesta, 1651.

Documentació:

Arxiu Comarcal del Baix Ebre: Acords Municipals 1854, 1855, 1885 i 1886.

Arxiu Parroquial de l’església Sant Miquel de La Cava-Deltebre: Llibres de defuncions 1822/1879.

[1] Per als interessats en el tema, hi ha un treball penjat a la xarxat del metge ampostí Marius López Alemnay : “ L’epidèmia de cólera dels anys 1884 a 1886 i la seva incidencia a la ciutat d’Amposta”, 1981.

[2] Segons Bayerri, E. L’any 1854 hi ha haver al nucli de Tortosa 208 cadàvers registrats a causa del cólera, però ell mateix afirma que n’hi devia haver molts més. Historia de Tortosa y su Comarca V.VIII

[3] Segons Bayerri, E. L’any 1855 es van comptabilitzar a Tortosa 117 defuncions a causa del còlera. Historia de Tortosa y su comarca, V. VIII.

10 thoughts on “El còlera de 1854

Add yours

  1. Un altre article impressionant. Moltes gràcies

    El 05/04/2020 a les 12:00, Port Fangós ha escrit: > WordPress.com > Jordi Gilabert posted: ” Al llarg de la història hem patit moltes > epidèmies al nostre país. La més devastadora que coneixem va ser la > pesta negra del segle XIV. Ja fa temps d’això. La causava la bactèria > Yersina Pestis, que entrava a l’organisme a través de la picadura d’u” >

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: