1720/1723, la mar de l’Ebre contra la pesta

Enguany fa 300 anys de l’epidèmia de pesta bubònica de Marsella. L’article analitza les mesures que es van prendre a la mar de l’Ebre per intentar evitar el contagi. La imatge representa les mascaretes que utilitzaven els metges en aquella època per protegir-se de la malaltia.

1. Una mica de context: què passa a Catalunya i a la mar de l’Ebre el 1720?

El 1720 només fa sis anys que s’ha acabat la Guerra de Successió. Probablement, són pocs els que comprenen la transcendència dels canvis que s’estan produint al país: s’han acabat els segles d’autogovern, el català és eliminat de la vida oficial, la legislació pròpia de Catalunya, la Generalitat i tota l’administració territorial han sigut suprimides i s’han imposat per tot arreu les lleis de Castella. Així, d’un dia per l’altre, s’implanta un Estat centralista que pretén controlar fins l’últim racó del país. 

El sistema de govern que s’acaba d’establir és simple però eficaç, almenys en el que es refereix a la transmissió d’ordres: Felip V i els secretaris d’Estat dicten les seues instruccions al capità general de Catalunya, Francisco Pio y Moura, marqués de Castel Rodrigo, que concentra tot el poder polític i militar del Principat. Este, a la vegada, transmet les ordres rebudes als governadors de cada corregiment, en el nostre cas, el de Tortosa, que coincideix amb les actuals Terres de l’Ebre i que és regit, en aquell moment, pel coronel Juan Antonio Pando. Des d’allí, les disposicions es transmeten als consistoris de la demarcació, formats per regidors triats a dit entre les famílies benestants de provada fidelitat borbònica. En el cas de Tortosa, veiem personatges com Francesc Marco, Gregori Jordà, Plàcid Riu, Josep Hernàndez i algun altre, que seran els hòmens forts d’esta nova època, però que es mostraran sempre submisos i col·laboradors amb el governador del corregiment que, en definitiva, concentra tot el poder a l’Ebre, com a bon representant d’un govern autoritari i centralista. 

El Delta també pateix grans transformacions: la desembocadura de l’Ebre ha canviat de lloc, provocant el ràpid rebliment del Pantà -el mític Port Fangós- i ja només els més vells recorden aquella gran llacuna. D’altra banda, els rius de la Saida i Fondo, que envoltaven illa de Mar, ja fa deu o dotze anys que han perdut definitivament la connexió amb el riu principal. S’inicia lentament la regressió d’aquella zona i la creació de la Punta del Fangar i  l’illa de Buda. La torre de l’Àngel Custodi, després de quasi 150 anys, encara s’aguanta dreta, però, sense riu, ha perdut la seua utilitat.  

El Delta encara acull una població molt escassa, però ja es troba a les portes de la colonització definitiva. A l’interior hi ha algunes masies escampades: Mas d’Avall, mas de Marsella, Carlet, casa dels Pescadors, etc. També hi ha paridores, instal·lacions salineres i altres per la recollida de la sosa. En determinats llocs de la vora del riu apareixen algunes barraques, allí on els terrenys són menys salobrosos. A la Tancada es  fa un petit poblat de pescadors. També n’apareixen alguns a la Ràpita i a l’Ampolla. És el moment que comença, tímidament, la pesca de mar. Amposta es manté amb una demografia molt baixa. Li està costant molt recuperar-se de l’afonada del segle XVI. La posició hegemònica de Tortosa no l’afavoreix gens.

S’inicia una època de recuperació, però també de conflictes. S’accelera el procés d’apropiació de la terra a costa dels béns comunals, sobretot al voltant de les terres emergides del Pantà, i s’obre el camí a multitud de conflictes per la propietat que s’allargaran tot el segle. El gremi de pagesos de Tortosa s’enfronta als grans propietaris i altres personatges influents, que utilitzant els seus contactes amb l’administració reial, estan disposats a quedar-se fins el darrer pam de terra del Delta. Pagesos, pescadors, pastors veuen com, en contra del que diuen la Carta de Població i les Costums de Tortosa, cada dia es redueixen més els terrenys comunals i es limiten les possibilitats de guanyar-se la vida. Potser, els únics que poden mirar els temps amb un cert optimisme són els mariners tortosins que, després d’uns anys molt difícils, veuen restablerts els circuits comercials tradicionals en un mar més segur. La pirateria musulmana és un record del segle passat. Continuen navegant algunes embarcacions de malfactors que, a vegades, s’aproximen a la bocana de l’Ebre en busca d’alguna presa fàcil, però ja no es tracta d’una acció organitzada, més aviat són lladres ocasionals, que combinen les activitats legals amb les il·legals. 

Els mariners tenen el problema afegit que la sortida natural del riu de tota la vida, la d’illa de Mar, s’ha fet col·lapsar, i el nou braç de l’Ebre, que transcorre per dins de l’antic Pantà, -el de la desembocadura de la Cava- no té encara les lleres ben definides i presenta zones perilloses amb barres submergides  a la zona de la Catxa i a la mateixa desembocadura. Però aviat aprenen a navegar-lo, i hi ha molts indicis que fan pensar que allò que, en principi, era una dificultat s’acabarà convertint en un avantatge davant la competència forastera, que no coneix bé el lloc. D’esta manera, el circuït que trasllada productes des de l’Aragó i les Terres de l’Ebre per via fluvial i que té com a destinació les poblacions de la costa fins a Barcelona, València i Mallorca, esdevindrà un quasi monopoli dels mariners tortosins.

2. La pesta de Marsella

Mentre la vida a la mar de l’Ebre s’està reorganitzant en este nou escenari, a Marsella, el dia 25 de maig de 1720, arriba un vaixell procedent de l’orient -Síria i Líban-, el Gran San Antonio. Noliejat per influents mercaders de la ciutat, ve carregat de seda i cotó. Entre els selectes teixits viatgen les puces portadores de la pesta bubònica, que en aquella zona d’orient és una malaltia endèmica. En principi, el vaixell porta tots els papers en regla i supera els controls sanitaris del port. El fet que durant la travessia hagin mort alguns membres de la tripulació ha posat en alerta les autoritats sanitàries, però els mercaders, tots ells personatges importants, justifiquen les defuncions per una intoxicació alimentària i utilitzen la seua influència per a impedir que aquella mercaderia tan valuosa sigue confiscada i destruïda, que és el que marquen les normes.

Finalment, aconsegueixen l’autorització per descarregar la mercaderia als magatzems del port. Al cap d’un parell de setmanes comencen a aparèixer els primers casos de pesta al casc antic de la ciutat, i a partir de la meitat de juliol la malaltia ja s’ha estès per tota Marsella. La gent rica fuig a les cases de camp que té a les afores. La ciutat, amb molts carrers estrets, mal ventilats i amb importants problemes higiènics, es converteix en una trampa mortal per als seus habitants. La gent humil també intenta fugir, però ningú els vol acollir. Les ciutats i els pobles propers es tanquen a pany i clau. Aviat la zona queda acordonada per l’exèrcit per a evitar que l’epidèmia s’escampe per tota França. Alguns vaixells ancorats al port de Marsella salpen carregats de gent que intenta fugir a la desesperada. Tota la costa occidental del Mediterrani es posa alerta per no deixar-los desembarcar.

A primers d’agost, els cadàvers queden escampats pels carrers de la ciutat sense que ningú els arreplegue per temor a contagiar-se. Les escenes són horribles, com es pot apreciar en alguna de les pintures de l’època. Al cap d’uns mesos d’aquell infern, sembla que la malaltia comença a remetre, però a l’abril de 1772 torna a revifar, fins que a l’agost d’aquell any desapareix misteriosament, deixant més de 30.000 morts a la ciutat i fins a 90.000 a la regió. La seua repercussió sobre l’economia de la zona també és devastadora: el port de Marsella, el més important del Mediterrani occidental, ha estat tancat dos anys i mig, totes les fàbriques han plegat i el comerç s’ha paralitzat del tot; òbviament, l’atur es generalitza i la gana s’estén com una segona epidèmia.

• 3. Les mesures de Felip V

Les notícies que arriben de França són tan alarmants que el monarca, Felip V, es veu obligat a prendre mesures. L’experiència demostra que quan la pesta entra en un lloc, no hi ha res a fer. El perill és molt gran perquè Barcelona i Marsella mantenen una intensa relació comercial, via marítima. A més, les terres de la costa de Girona comercien habitualment amb la Catalunya nord. Fins i tot el delta de l’Ebre manté una relació específica amb Marsella a través de l’exportació de la sosa per a fer sabó. Finalment, hi ha un altre element important, que tothom coneix: és habitual per tota la costa catalana el contraban de teixits francesos que arriben al país sense cap control sanitari. Tallar totes estes vies d’entrada no serà gens fàcil.

La primera mesura que coneixem és del dia 3 d’agost de 1720. Es tracta d’una Real Provisión en la que s’ordena que tota embarcació que vingue de Marsella o hagi fet escala en aquell port i arribe a les costes catalanes o valencianes, quede obligada  a fer quarantena. La mateixa mesura s’aplicarà a tots els vaixells francesos que no acrediten amb tota seguretat el seu lloc d’origen. Pocs dies després, el 19 d’agost, una altra ordre reial prohibeix l’entrada de tots els gèneres i robes que vinguen dels ports que França té al Mediterrani. La roba es considera un element altament perillós en l’expansió de la malaltia:“este género ha sido siempre el instrumento de que se ha valido la codicia humana para introduir la peste en nuestros reinos”, afirma un memorial de l’època. A vegades, vaixells francesos, des de mar endins, distribueixen estes robes a embarcacions catalanes més petites que les porten a la costa i les entren il·legalment; en altres casos són embarcacions de cabotatge gironines les que inicien el tràfic que s’expandeix de cala en cala  per tota la costa catalana, sense pagar impostos ni passar cap control sanitari.

Com la cosa es veu magra, el monarca, el dia 28 d’agost, recorre a l’ assistència divina i ordena que tot el país face pregàries davant del perill que s’arramba: “ He resuelto se hagan públicas rogativas a Dios, implorando el patrocinio de María Santísima y de los santos Sant Miguel, San Roque y San Sebastián, para que pidan a Dios que libre Francia de todo mal y preserve de él mis reinos”. Com podeu veure, no resulta estrany que els patrons de Deltebre, per exemple, siguen Sant Roc, Sant Miquel i la Verge de l’Assumpció, tots ells relacionats amb la protecció de les malalties contagioses, que periòdicament han castigat la població. 

Com el control dels grans ports no és suficient per aturar la malaltia, el mes de setembre de 1720, els capità general del Principat disposa un cordó sanitari als passos de la frontera pirinenca amb França. Alhora, ordena als governadors dels diversos corregiments marítims que extremen la vigilància de les seues costes respectives, i es prepara un pla per impermeabilitzar la costa catalana i impedir l’entrada de qualsevol vaixell o persona infestada. 

4. El sistema de protecció de la mar de l’Ebre contra la pesta(1721)

4.1 El sistema defensiu heretat del segle XVII

El sistema defensiu de la mar de l’Ebre, bastit durant el segle XVI i acabat de completar a primeries del XVII, està format per un conjunt de torres de guaita i defensa que comença a ponent amb la torre del Codonyol, que tanca l’entrada de la badia dels Alfacs, i continua avançant cap a llevant amb la Ràpita, la torre de Sant Joan, Oliver/Capsir, Àngel Custodi, Cap Roig, l’Àguila , l’Ametlla i Sant Jordi, ja tocant al coll de Balaguer, on s’inicia el corregiment de Tarragona. La disminució progressiva del perill dels pirates musulmans durant el segle XVII ha fet que, a poc a poc, s’hagi anat descurant la defensa de la costa perquè el manteniment de les torres i les guarnicions suposa una gran despesa per a la ciutat de Tortosa, cap de corregiment i responsable de la defensa del sud de Catalunya. D’acord amb la documentació que disposem pel 1700, la ciutat ja només manté guàrdies a les torres de l’Àngel Custodi, l’Àguila i l’Ametlla; la resta s’han abandonat. Només hem d’exceptuar la torre de Sant Joan, a la badia dels Alfacs, que manté una guarnició de manera més o menys permanent, a càrrec de l’Estat.

Com apuntàvem més amunt, al Delta, en aquells primers anys del segle XVIII, totes les aigües s’han canalitzat per la desembocadura de la Cava. Això té conseqüències sobre el precari sistema defensiu que es manté durant aquella època: d’una banda, la torre de l’Àngel s’ha quedat sense riu al que defensar, i  de l’altra, la nova gola de l’Ebre no té res que la defense. L’assumpte és molt important perquè per aquella via es canalitza una gran part del comerç de l’interior -Aragó i Terres de l’Ebre- amb la costa catalana, valenciana i mallorquina. Com resulta imprescindible controlar l’accés per qüestions militars, fiscals i sanitàries, s’opta per una solució d’urgència construint una espècie de barraca o casa de fusta a la banda de llevant -zona de Deltebre-on s’hi col·loca una guarnició de soldats que controlaran l’accés al riu.

Després de produir-se alguns naufragis, també es col·loquen pràctics de marina per orientar l’entrada de les embarcacions en funció de com se mouen les barres d’arena de la desembocadura. Amb el temps, s’hi acabarà construint un fort de fusta al que es dotarà d’artilleria, però això ja forma part d’una altra història i ja en parlarem en un altre moment. A banda d’estos soldats de la desembocadura i del personal de les torres de defensa, només podem assenyalar dos petits destacaments de cavalleria: un a la zona de les Reials Salines i l’altre a l’Ampolla – amb el temps canviarà la seua ubicació a Camarles-, que recorren les dos bandes del Delta, i poca cosa més. Això és tot el que hi ha en aquell moment per a enfrontar-se a un enemic molt més poderós i destructiu que els pirates musulmans del segle XVI: la pesta bubònica.

4.2 El control de la bocana de l’Ebre

El punt que més preocupa és la bocana del riu, on es concentra tot el tràfic comercial que puja cap a Tortosa. Per això es prenen una sèrie de mesures per reforçar aquella zona. Com el riu és tan ample -Buda encara no s’ha format-, i només es disposa del control duaner a la banda de l’actual Deltebre, del que parlàvem més amunt, es decideix posar-ne un altre a la banda de ponent, la de l’actual Sant Jaume d’Enveja, per tindre un millor domini de tota la bocana. Per això s’ordena la construcció d’una altra barraca per a deu soldats en aquella part, sobretot per a impedir les incursions nocturnes. A més, el governador dicta una sèrie d’instruccions destinades a impedir tant l’entrada de possibles fugitius de Marsella, com de robes o altres productes d’aquella procedència. Es tem que, com aquella pobra gent es rebutjada en tots els ports, puguen provar sort per la bocana de l’Ebre. Per això s’adverteix als oficials de la guarnició que controla la desembocadura que estiguen alerta que “ la desesperación- dels marsellesos- no les haga valer de los engaños que puedan facilitarles la admisión fingiendo o falsificando atestaciones o fes de sanidad”. 

Entre les instruccions més significatives es troba el procediment que s’ha de seguir quan una embarcació desconeguda s’aproxime a la gola de l’Ebre: “ se le intimarà a que se acerque – a una distància prudencial- y se le preguntarà de donde viene, a donde va, que mercaderias y géneros transporta, de quienes vienen remitidos, a quienes van dirigidas, qué gente trae, si en ella hay algun pasajero y de donde han sacado los despachos”. Si les respostes a l’interrogatori no resulten convincents, se li ordenarà al vaixell que marxe immeditament. En canvi, si la nau no sembla sospitosa, se li demanarà al patró que “ arrime la lancha a la costa a un tiro de fusil de la barraca” i que deixe la documentació a terra i s’aparte. Allavons, un membre de la sanitat l’agafarà amb unes tenalles o algun altre instrument i “ les echarán vinagre –l’hidrogel de l’època- y los perfumarán dejándoles  enjuagar , y estando enjutos se enterará de los contenidos, y si fueren conformes con la relación hecha por el patrón, la procedencia, las fechas convenientes y proporcionadas a la distancia del viaje… se les permitirá la entrada en el río”. Però si no s’acompleix alguna de les condicions o hi ha alguna sospita se li ordenarà que“se haga a la vela, sin gastar más razones, con apercibimiento que si no lo efectuase se le disparará con el fusil, y cualquiera que saltase a tierra será castigado con la horca”. En canvi, si l’embarcació és coneguda, i forma part de les que regularment comercien entre l’Ebre i les costes del Principat, se li permetrà arribar a port. Allí es revisarà la documentació i es reconeixerà el vaixell, comprovant que no transporte cap gènere prohibit. Si tot es troba correcte, se li permetrà continuar riu amunt advertint al patró que en arribar a Amposta hauran de passar un altre control. 

Per poder identificar bé les embarcacions, el governador ha demanat a l’Ajuntament que envie al punt de control algunes persones de confiança que coneguen els patrons i comerciants del Principat que es relacionen amb la ciutat de Tortosa, per facilitar les tasques d’identificació de les naus. Alhora, també ordena que el responsable de la sanitat de la gola de l’Ebre porte un llibre de registre on anote tots els vaixells que entren i surten pel riu, amb el nom dels patrons, el número de mariners i tota aquella informació que considere significativa. Cada mes se li ha d’entregar còpia del tràfic i si succeeix algun incident de certa rellevància, se li ha de notificar de la manera més ràpida possible. El document que recull totes estes instruccions i moltes altres de menor importància ha de quedar sempre dipositat a la barraca de la sanitat, a disposició del comandant del lloc de cada moment. Si s’embruta o es fa malbé, s’ha de notificar immediatament per poder-lo substituir.

4.3 La protecció de la costa de l’Ebre

El control de la gola del riu no es suficient per a impedir el desembarcament de persones o mercaderies. La costa de la mar de l’Ebre està plena de cales i de llocs fàcilment accessibles. Per això, el pla concebut pel governador del corregiment amb l’ajut d’algun expert enviat pel capità general, contempla el reaprofitament de les antigues torres de defensa contra els moros que encara s’aguanten dretes: Cases d’Alcanar, Codonyol, la Ràpita, St. Joan, Capsir, Àngel Custodi, Cap Roig, l’Àguila, l’Ametlla i Sant Jordi. Cal col·locar guarnicions en tots estos punts. Però entre una torre i l’altra encara hi ha massa distància i no es pot impedir que, sobretot de nit, una petita embarcació arribe a la costa sense ser descoberta. Per això s’ha de fer encara més densa la xarxa defensiva posant petites guarnicions entre les torres. En el cas del Delta, se n’han de col·locar a les zones següents: a la Tancada, en una illeta que comunica amb la badia dels Alfacs, a la zona de baix de l’illa de Riu denominada canal de Cent Ducats, al racó de l’Estella, a Illa de Mar, al Goleró i a l’Ampolla.

A més, el pla contempla una segona línia de control més cap a l’interior, formada per petites guarnicions situades en punts propers a la carretera general: Camarles, Granadella, Antic, Aldea, Burjassénia, Amposta i algunes masies fortificades fins a la Ràpita. A este doble sistema de guarnicions se li sumen els destacaments de cavalleria de les Reials Salines i l’Ampolla. Sembla que el pla està ben concebut, però per a fer un desplegament d’esta magnitud calen molts hòmens i una important infraestructura. Mantindre un  número tan gran de guarnicions sobre una costa deshabitada i feréstega no és fàcil ni barat, i ni el capità general del Principat, ni el governador del corregiment disposen de recursos. D’una banda, s’atribueixen la direcció militar de l’operació, però de l’altra és limiten a aportar només les petites unitats d’infanteria i cavalleria que ja tenen a la zona, afegint algun reforç. Això fa que només puguen disposar quatre soldats per a cada guarnició, número clarament insuficient perquè s’ha de fer guàrdia continuada, nit i dia, organitzada en torns.

Queda clar que tot el pes de l’operació entre el coll de Balaguer i la Ràpita haurà de recaure sobre l’ajuntament de Tortosa que completarà les guarnicions amb la denominada “Guardia de Paisanos”. Es tracta d’uns noranta hòmens dels gremis de la ciutat, que s’aniran reemplaçant en diverses lleves cada cert temps de servei. Sense la seua col·laboració és impossible protegir un costa tan extensa -14 llegües- plena de cales i llocs accessibles. A més, com els soldats del governador són forasters, “ no siendo prácticos del terreno, fàcilment podrían introducirse personas sospechosas sin ser sentidos ni vistos”. Els salaris i el manteniment d’estos paisans – l’embrió dels futurs mossos d’esquadra, per cert- suposaran un despesa molt important per a una administració municipal que es troba en una situació precària, però la gravetat de la situació ho justifica. 

L’Ajuntament també ha d’assumir la restauració de les torres de la costa on s’han de col·locar part de les guarnicions. I resulta que estan tan deteriorades que cal fer obres a quasi totes: a la torre del Codonyol i a la de Capsir s’ha de refer el pis i col·locar escales noves; a la de Sant Joan s’ha d’arranjar l’artilleria; a la de l’Àngel Custodi, que encara s’aguanta dreta miraculosament, s’ha de recompondre la coberta “ porque se llueve como en la calle”, a les torres de l’Àguila i l’Ametlla també es necessiten reparacions importants. De la mateixa manera, també s’ha d’encarregar de la construcció de les barraques o albergs que han de cobrir els llargs espais entre les torres de la costa. 

El capità general els ha fet arribar un projecte d’habitacle per als soldats, construït amb pedra, argila i sostre de teula. Disposa de lloc per dormir, cuinar, menjar i escalfar-se a l’hivern. Es tracta d’una estança relativament confortable, d’acord amb les comoditats de l’època. Però el consistori no troba cap paleta disposat a construir els albergs al preu que s’ha fixat des de Barcelona -80 lliures-, que es considera molt baix. Per això, quan arriba el mes d’abril i s’ha de procedir al desplegament de les guarnicions sobre la costa, quasi no s’ha fet res encara. L’endarreriment provoca una greu reprimenda a l’Ajuntament tant per part del capità general com del governador. 

Com els hòmens es troben a la intempèrie, es refugien on poden: ocupant  les  malmeses torres, prenent les barraques als pescadors, col·locant-se en llocs diferents dels assignats o fins i tot ocupant coves pels roquers de la Ràpita o l’Ampolla. Mentre, s’opta per la construcció de barraques provisionals, que són barates, ràpides de construir i es poden fer amb els materials de la zona, sense haver d’efectuar grans i complexos transports. Desconeixem si se n’acaba fent alguna de parets de pedra, com demanaven les autoritats, però la majoria es construeixen a l’estil tradicional del país. Ara bé, unes i altres comparteixen el sostre de bova i quan plou s’inunden, i no reuneixen, ni de lluny, les característiques de confort previstes. Alguns afectats opinen que la construcció és tan deficient que, quan plou,  dóna el mateix estar a dins que a fora. 

Tot i fer els albergs d’una manera més precària del previst, el consistori tortosí comença a sentir-se ofegat per les grans despeses que li fan assumir, però el governador els assegura que després ja es farà un repartiment de la despesa entre tots els pobles del corregiment. Això no tranquil·litza gaire a l’Ajuntament perquè ja ha passat més d’una vegada que quan arriba l’hora de la veritat, els pobles de l’interior o els que no se senten directament afectats, es neguen a col·laborar. De totes maneres, el perill de la pesta és massa gran per a desentendre’s del problema i l’opció de desobeir l’autoritat tampoc es contempla. 

Però els problemes no s’acaben aquí; s’han de fer arribar un munt de coses a les guarnicions de la costa : eines, menjar, llumeners, oli, barrils d’aigua potable, armes per als paisans, municions, etc. Des de Tortosa, s’organitza un sistema de subministraments a través dels gremis de pescadors i llauradors que, per via fluvial o terrestre, els fan arribar el material; es centralitzen la pólvora i les bales de fusell a la torre de St. Joan, per ser la més forta, i des d’allí es distribueix a la resta de les guarnicions; de la mateixa manera, tota la bova recollida es diposita al castell d’Amposta, des d’on es reparteix allí on fa falta. A poc a poc, la situació es va normalitzant. Es van construint les barraques i arreglant les deficiències més importants de les torres. Amb tot, l’Ajuntament s’atreveix a rebutjar algunes exigències del governador que li semblen excessives, com la de dotar de llits a les guarnicions.

4.4 Els vaixells de la sanitat

El darrer element de la defensa de la costa el formen els vaixells de la sanitat, que en realitat només són llaüts de pesca o de mercaderies als que s’assigna la funció de vigilància marítima. Cada corregiment té els seus propis vaixells, que en el cas de l’Ebre tenen tres bases d’operacions: la Ràpita, l’Ampolla i la gola de l’Ebre. Des d’estes posicions, han de recórrer la costa, vigilar i identificar les embarcacions que s’hi apropen. Les despeses generades pels vaixells també van a càrrec dels municipis.

Amb el temps, l’eficàcia d’estos vaixells serà molt qüestionada pel mateix ajuntament de Tortosa, que ho arribarà a considerar una despesa gairebé inútil. En la seua opinió resulten  “absolutamente de ningún servicio porque verdaderamente no hacen ni el reconocimiento de las embarcaciones que avistan en dicha costa, ni tampoco tienen fuerza para hacerlo en caso de resistència, quedándose de continuo en la playa donde subsisten sin servicio alguno, mayormente en tiempo de invierno”. Dos dels vaixells es troben a la Ràpita i allí mateix hi ha algunes barques de pescadors que surten a mar oberta i arriben fins a la ratlla de València i, segons el consistori tortosí, són de més utilitat per vigilar la presència d’embarcacions estranyes que els mateixos vaixells de la sanitat. A més, en aquella part de la costa hi ha quatre torres situades a la mateixa vora del mar: Cases d’Alcanar, Codonyol, Sant Joan i Capsir, “de cuyos puestos se descubre dentro del mar, así para la parte de Levante como de Poniente, todo lo que la vista puede alargar, de donde se puede tener con tiempo aviso de cualquier embarcación”. 

En relació als altres vaixells de la sanitat que estan situats a l’hemidelta esquerre, també hi ha pescadors a l’Ampolla que poden fer la mateixa funció; i més amunt, fins al coll de Balaguer, hi ha quatre torres: Cap Roig, Àguila, l’Ametlla i Sant Jordi, que poden complir perfectament esta funció. Malgrat la rotunda opinió de l’ajuntament tortosí, molt interessat en reduir despeses innecessàries, hem d’aclarir que les autoritats borbòniques no faran cas d’estes peticions i mantindran els vaixells fins que s’aixeque el bloqueig. Segurament, el fet que no paguen ells el servei els ajuda molt a prendre-s’ho amb calma.

El final del bloqueig

El sistema de protecció de la mar de l’Ebre es mantindrà durant dos anys, fins que el dia 29 de juny de 1723, les autoritats ordenen “ que se quite todo el género de reguardo de dentro y fuera del partido y que se retiren todas las guardias”. Es pot reiniciar el comerç marítim amb tots els ports perquè l’episodi de la pesta es dona per finalitzat. Les despeses que s’han hagut d’assumir han sigut altes, però ha valgut la pena. Per cert, la pesta bubònica ja no es tornarà a presentar mai més al Mediterrani occidental. Va arribar a la meitat del segle XIV, va matar mitja Europa i ara, al segle XVIII, s’acomiadava amb la mortaldat de Marsella.

Documentació:

Provisions 1721/1723, Arxiu Comarcal del Baix Ebre.

Bibliografia:

Bertran, J.L: “La peste como problema historiográfico”, 1994.

Carrigou, A: “Cuando el dulce comercio propagaba la peste de Marsella”, 2020.

Otiñe, P: Tarragona davant la pesta de Marsella, 2020.

Peñafiel, A y C: “Repercusión de la epidemia de peste de Marsella en la ciudad de Murcia. La realidad de un gran miedo”, 1987.

Peset, M/Mancebo, F: “Valencia y la peste de Marsella de 1720”, 1976.

Peset, M/Mancebo, F: “Temores y defensa de España frente a la peste de Marsella de 1720”.

Reyes, V: “El lazareto marítimo de la ciudad de Valencia”, 2017.

Varela, F: “El papel de la Junta de Sanidad en la política sanitaria española del siglo XVIII”, 1998.