El misteri de la matança de la Cava

1837, EL MISTERI DE LA MATANÇA DE LA CAVA

Qui podia pensar que un plet dinàstic entre el germà i la dona de Fernando VII – la reina regent Maria Cristina, en representació de la seua filla, Isabel II-, acabaria provocant una matança a la Cava? Esta és una història que he perseguit durant molts anys, i he de confessar que, malgrat els esforços que li he dedicat, no l’he poguda resoldre com voldria. Però com el temps s’acurça i cal anar tancant temes, us explico el que he pogut aclarir fins ara, i ja queda escrit.

Els fets van succeir durant la Primera Guerra Carlina, una guerra avui oblidada, que va començar l’any 1834 i va acabar el 1840, i que va tindre un dels seus escenaris principals a la zona del Maestrat i a les Terres de l’Ebre. Oficialment, la guerra entre carlins i liberals era una disputa dinàstica. Uns eren partidaris de Carlos, el germà de Fernando VII, per això els deien carlins; els altres eren seguidors de la filla del rei, Isabel II -menor d’edat- i la seua mare, Maria Cristina, i es deien isabelins o liberals. Darrere d’estos dos grups s’alineaven dos concepcions diferents del país. La primera més conservadora i foralista, i la segona més modernitzadora, però molt centralista. 

Encara que s’ha escrit molt sobre esta guerra, ningú ha sigut capaç d’explicar de manera convincent per quins motius aquell enfrontament va derivar en un combat salvatge, sense regles, on la venjança i l’assassinat van ser la norma. La violència i la barbàrie van arribar a extrems tan escandalosos que diversos països europeus, encapçalats pel Regne Unit, van exigir, sense gaire èxit, que es guardessen almenys algunes normes humanitàries, com per exemple, no assassinar als presos o no deixar-los morir de gana.

Els estudis indiquen que l’estat d’opinió predominant a les Terres de l’Ebre era favorable als carlins. Este és un dels motius que explica per què una guerra que al principi era molt favorable als liberals, entre altres coses perquè disposaven de molts més recursos militars i econòmics, es va capgirar durant l’any 1837, quan gairebé totes les poblacions de les Terres de l’Ebre i del Maestrat van caure baix del domini dels carlins. Gran part del mèrit d’este inesperat canvi es va atribuir a la capacitat estratègica del seu cap militar a la zona: Ramon Cabrera, un exseminarista tortosí.

General carlista Ramón Cabrera *Daguerrotipo *1850. Font Wiquidèdia.

Les coses van anar tan malament per als liberals que va arribar un moment en què el govern només controlava Tortosa, Amposta i Vinaròs. I encara el seu domini es limitava a les ciutats estrictes; una vegada sorties de les muralles, el camp ja era dels carlins. Les columnes militars isabelines realitzaven batudes periòdiques, però tornaven el més aviat que podien als seus refugis. La raó perque estes ciutats es mantinguessen en el bàndol liberal està relacionat amb que el govern hi havia destinat importants contingents militars que controlaven la població. A molts tortosins, les muralles de la ciutat i els exèrcits que les protegien els feien sentir més aviat presoners que protegits. De fet, centenars, potser milers de tortosins, entre ells bastants monjos i capellans, dels que la ciutat estava ben nodrida, van fugir de la ciutat per afegir-se als exèrcits carlins. 

En aquell context, al Delta, l’Enveja va quedar aviat sota el domini dels carlins, igual que la Ràpita -però en este cas amb intermitències-. La zona tenia un alt valor estratégic amb elements tan importants com la badia dels Alfacs, les Salines Reials i la desembocadura del riu. A més, les mateixes costes desertes d’Amposta i de l’Enveja eren llocs on els carlins podien descarregar material i traslladar-lo després cap a l’interior, cap a Ulldecona, Rossell o Morella, les seues bases fortes. Cal dir que la ineficàcia de les companyies mòbils liberals i la manca de guarnicions estables sobre el terreny van facilitar molt les coses als carlins, que utilitzaven sovint el sistema de guerrilla: quan baixaven moltes forces des de Tortosa, tothom s’amagava i només es presentava batalla si les condicions eren favorables. En cas contrari, no treien el cap fins que les columnes liberals marxaven. 

Pel que sabem, sembla que la gent que vivia a l’Enveja va procurar conviure amb els revoltats i estalviar-se més desgràcies del compte. En canvi, el cas de Jesús i Maria i sobretot el de la Cava van ser diferents : es van mantindre fidels al govern liberal i a l’ajuntament tortosí encara que la seua situació no podia ser més exposada perquè, òbviament, no disposaven ni d’exèrcit ni de muralles que els defensessen dels atacs dels carlins, que dominaven la zona. Igual a Jesús i Maria que a la Cava era impensable construir una muralla per protegir les cases i barraques escampades per un extens territori

 L’any 1836, ja van tindre un seriós avís del que els podia passar quan una partida carlina va capturar fàcilment l’alcalde i alguns regidors de Jesús i Maria, i es va haver de pagar un rescat per recuperar-los. Aquell fet va deixar clar que   mantindre’s en aquella posició política, suposava una imprudència, que avui dia costa d’entendre. No estem segurs dels motius pels que es va córrer este risc. Potser aquells hòmens defensaven de bona fe els ideals de la llibertat, però també hem de contemplar la possibilitat que fossen coaccionats per algun cacic tortosí o local capaços de decantar l’opinió del poble. També és possible que defensessen algun interès col·lectiu que desconeixem, probablement lligat a qüestions com la propietat de les terres o la fiscalitat. Potser, senzillament es van equivocar i no van saber analitzar bé la situació. 

Allò que sabem segur és que s’estava vivint un moment d’extrema penúria: la major part de les famílies del poble estaven reduïdes a una economia de subsistència i encara ningú somiava en què un dia tindrien aigua i es podria fer arròs.  La gent malvivia de la recol·lecció de sosa i regalèssia, de criar quatre animals i de cultivar hortets per la vora del riu. Ni a les basses se podien arrambar a pescar perquè eren un monopoli de la confraria de pescadors de Sant Pere, i ho tenien prohibit. Potser la necessitat era tan gran que es van deixar enlluernar pels salaris que els oferien si entraven a formar part de la Milícia Nacional i per les promeses d’una fàcil i rápida victòria liberal. La Milícia era un cos voluntari d’autodefensa, format i comandat pels mateixos veïns de les poblacions, que col·laborava amb l’exèrcit governamental. En el cas de la Cava devia estar format per algunes dotzenes d’hòmens, als que se’ls proporcionava un fusell i algun material militar bàsic, i se’ls donava també una petita indemnització econòmica. De totes maneres, sense destacaments militars professionals com els que hi havia a Tortosa o a Amposta, la defensa de la població davant d’un atac carlí ben organitzat era més aviat improbable.

Amb tot, sabem que es va fortificar una de les cases més sòlides del poble, que havia de servir com a baluard pels defensors de la Milícia. Domingo Fornós en el seu llibre Historia i reculls de Deltebre menciona que, per transmissió oral, li havia arribat la informació que al poble hi havia un edifici que la gent denominava “ el fortí de Morelló”, i el situa a les Goles de l’Ebre – sembla que en el mateix lloc, posteriorment es va obrir la ferreteria Martí-. Afegeix que l’edifici va ser envoltat per una fossa amb aigua i un pont penjant de fusta per a millorar la defensa. Podria ser que es tractés d’este edifici. L’assumpte és verosimil perquè sabem que a molts pobles de la zona s’havia habilitat, en algun moment, una casa forta per protegir les guarnicions dels voluntaris locals. 

Amb l’hegemonia carlina a la zona i la precària defensa del poble només era qüestió de temps que passés una desgràcia. Això va acabar succeint el dia 2 d’agost de 1837. L’única explicació dels fets que disposem correspon al capellà de l’església Sant Miquel, Fernando Miralles Meseguer, qui, a finals de segle XIX, seixanta anys després, feia una petita explicació: “En la Guerra de los Siete Años -primera guerra carlina- muchos de los vecinos de la Cava tomaron las armas en defensa de la libertad, teniendo para su abrigo y defensa una casa fuerte con su contrafoso y puente colgante. En el dia 2 de agosto de 1837, en que las tropas carlistas vinieron a este barrio, hicieron sesenta prisioneros de los principales vecinos, de los cuales siete fueron fusilados en la misma partida y los demás conducidos a Peñíscola donde fueron fusilados ocho más, siendo los restantes enviados a sus casas después de muchos sufrimientos”. Si tenim en compte la demografia del moment, 60 hòmens devien ser la major part dels que hi havia al poble. Els cens més pròxim del que disposem, el de 1817, dóna una població per a la Cava de només 279 habitants, repartits en 56 famílies. Òbviament, hem de tindre en compte que una gran part de la població estaria formada per dones, xiquets i vells. Per això, quinze hòmens morts en una comunitat tan petita havia de ser un cop molt dur, que es recordaria durant molt temps. D’un dia per l’altre, el poble es va omplir de viudes.

Església Sant Miquel, on es va fer l’enterrament de les victimes de l’atac carlí.

Continuant amb la investigació per intentar confirmar la veracitat del que havia deixat escrit mossèn Miralles, vam poder localitzar l’acta de defunció d’aquells veïns. El capellà de l’església Sant Miquel d’aquell moment, Domingo Arrufat, escrivia que el dia 3 d’agost de 1837, a petició dels parents Pere Gilabert i Pere Curto, havia donat sepultura eclesiàstica al cementeri de la localitat als cadàvers de Mateo Franch, Gaspar Masdeu, José Ventura, Juan Tomàs, Jaime Tomàs i Francisco Casanova, tots del poble; i també havia enterrat a Juan Mir, de Tortosa. A continuació, el capellà escrivia un comentari inesperat: “ todos muertos en el dia anterior en el ataque contra los defensores de Carlos V”. Després, l’acta tenia una esmena d’ensondemà, dia 4 d’agost, on s’afegeia un altre cadàver més, el de José Franch “ mozo, hijo legitimo de los consortes Mateo Franch i Josefa Fabra, de esta, que se ahogó en el río Ebro en el ataque de aquel dia contra los defensores de Carlos V”; pare i fill havien trobat la mort el mateix dia.

Acta de defunció de les víctimes de l’atac carlí. Font Ramon Buera.

De l’acta de defunció es deduïa que en l’atac no hi va haver set morts, sinó vuit: set del poble i un de Tortosa. A més, els dos capellans donaven versions diferents, i les dos tenien punts foscos: Miralles afirmava que els veïns van ser afusellats, però parlava d’uns fets que havien passat seixanta anys abans i que probablement li havien arribat per transmissió oral, i ja coneixem com es deformen este tipus de testimonis amb el pas del temps. En canvi, Arrufat, el capellà que els va enterrar, sí que era una font de primera mà, i  afirmava que les morts es van produir quan els milicians del poble van atacar als carlins. Ara bé, tot i ser testimoni directe, costa de creure que les coses anessen així i que el capellà digués tota la veritat. Per diverses informacions sabem que, com la majoria dels eclesiàstics, simpatitzava amb els carlins perquè, entre altres coses, els liberals els havien confiscat les seues propietats i havien dissolt les ordres religioses. A més, a Arrufat el govern li devia molts mesos de salari, cosa que havia denunciar diverses vegades. Estes circumstàncies podrien influir en què al redactar l’acta de defunció, intentés descarregar la responsabilitat dels carlins en els fets, per una simple qüestió d’afinitat política, però tampoc podem descartar que es limités a deixar constància del que havia passat, per inverosímil que semble.  

A l’acta de defunció, però, hi havia un parell d’indicis interessants: José Franch havia mort ofegat a l’Ebre aquell dia, la qual cosa indica que els fets o almenys parts d’ells van passar just a la vora del riu. D’altra banda, un dels morts, Juan Mir, no era del poble sinó de Tortosa, i no formava part tampoc de les tropes carlines. Continuant amb la investigació i revisant la premsa d’aquella època, al diari el Español vam trobar una informació datada a Barcelona, el dia 17 d’agost de 1837, quinze dies després dels fets. La notícia deia textualment: “ Ha llegado hoy un convoy de Tortosa, de cuya procedencia días hace que no llegaba ningún buque, por haver quedado el río innavegable desde que los piratas carlistas habían incendiado el laud del patrón Cachot, cerca de la Gola, matando un marinero y apresando otros”. Resultava que a primeries d’agost, per les mateixes dates de l’assalt a la Cava, havia hagut un atac dels carlins a un llaüt tortosí, el de Catxot, un patró liberal molt conegut en aquells temps. El fet que es digués que l’atac havia passat prop de la gola de l’Ebre no excloïa per a res que hagués pogut ser davant de la Cava perquè en aquella època es considerava port tot l’espai que hi havia entre la mateixa desembocadura de l’Ebre i el pont de barques de Tortosa. També era possible que el mariner que havien matat els carlins fos Juan Mir, el tortosí que no quadrava entre els morts de la Cava.

L’atac al llaüt tortosí tenia tot el sentit. Sabíem que un dels objectius dels carlins era aconseguir el control del tram final de l’Ebre. Si es dominava este punt es podia bloquejar tot el trànsit fluvial. Ara bé, això tenia la seua dificultat, sobretot perquè gran part dels mariners tortosins s’havien apuntat a la Milícia Nacional quan el comerç fluvial va patir dificultats a causa de la guerra. Segurament uns ho van fer per convicció, però la majoria van voler compensar la pèrdua de jornal que patien quan els impedien treballar a causa del conflicte. Potser mariners i pagesos de la Cava tinguessen una mateixa motivació per a fer de soldats aficionats: la falta de diners. 

Continuant amb la investigació dels fets, vam poder descobrir que efectivament, el llaüt de Catxot havia sigut atacat i cremat el dia dos d’agost a la Cava. Ja no hi havia dubte que  l’assumpte del llaüt i la matança de la Cava estaven relacionats. L’explicació més lògica és que la partida carlina ataqués el llaüt quan estava ancorat al poble en algun treball de càrrega o descàrrega, i que en sentir els trets o descobrir els assaltants, la milícia local agafés les armes i acudís al lloc. Allí, sigue per la diferència de forces o per la millor estratègia i experiència militar dels carlins, els veïns van ser capturats. Si la cosa va anar així, les dos versions dels fets que disposem podrien ser complementàries. Com deia mossèn Arrufat, contemporani dels fets, efectivament, els milicians locals havien atacat els carlins, i, com deia mossèn Miralles, set veïns havien sigut afusellats. La resta, fins a cinquanta-tres hòmens van ser traslladats, probablement a la zona de Penyíscola, on van ser empresonats en unes condicions molt dures. D’estos,  vuit més també serien afusellats al cap de pocs dies. La resta, segons Miralles, al cap del temps, van poder tornar al poble, després de molts patiments.

Ara sabem, gràcies a les investigacions de l’historiador Jesús Ramon Vinaixa, que  els captius de la Cava van poder tornar a casa gràcies a què es va pagar un rescat. Sembla que es van utilitzar almenys 9.000 rels que havia aportat l’administrador de les Salines Reials, i que després les reclamaria a l’ajuntament de Tortosa, que s’havia compromès a tornar-los, però que donava llargues perquè no disposava de recursos. Davant del conflicte entre les dos administracions, hi ha documentació que explica que la Diputació va proposar a l’Ajuntament que es cobrés els diners del rescat dels béns segrestats als carlins tortosins. Segons Vinaixa- l’historiador que més ha estudiat el fenomen del carlisme a les Terres de l’Ebre-, el rescat no va servir de res, perquè els disset nacionals de la Cava van ser finalment afusellats. En este punt  es presenta un nou dubte: podria ser que estos milicians als que es refereix l’historiador fossen en realitat la suma dels que van morir a la Cava i els afusellats a Penyíscola i que, per tant, el balanç final d’aquell desastre fos “només” de setze hòmens morts, confirmant els números aproximats que donava mossèn Miralles. En cas contrari, el número de morts pujaria a vint-i-quatre.

Un altre misteri és conèixer qui va dirigir l’atac de la partida carlina. Tots els indicis apunten a un personatge singular: Felip Calderó,  àlies “Arriaenbanda”, però el cert és que no disposem de cap prova definitiva que ho confirme. Amb tot, val la pena explicar algunes coses d’este personatge. A la vida civil era patró d’un llaüt tortosí i s’havia casat en segones núpcies amb la tortosina Maria Grinyó, que era la mare d’un xiquet que es deia Ramón Cabrera. Quan va esclatar la guerra, aquell noi que estudiava, amb no massa profit ni dedicació, per a capellà al seminari de Tortosa es va unir als carlins i va acabar convertint-se en un dels militars més importants de la història del carlisme. Això va portar la desgràcia a tota la família que s’havia quedat a Tortosa. La seua mare, l’any 1834, va ser detinguda i empresonada. Cal aclarir que en aquella guerra terrible, els familiars es consideraven botí de guerra i detindre’ls i empresonar-los, com a mesura de càstig disuassori, era habitual, de la mateixa manera que també ho era embargar-los tots els bens i utilitzar la seua venda per a pagar despeses generades per la guerra. 

Hi ha fonts que afirmen que per este motiu, Arriaenbanda, el padrastre de Cabrera, va ser desterrat per les autoritats tortosines. Altres diuen que va fugir i es va refugiar a la zona de la Ràpita i Alcanar. Alguns autors, li atribueixen tasques de contraban d’armes i material a favor dels carlins de l’interior, i també el situen a l’àmbit de les salines, sovint controlades pels carlins, introduint sal cap a l’interior o venent-la a vaixells contrabandistes, i utilitzant-la per a finançar la guerra. En qualsevol cas, tot es va embolicar encara més quan, amb el vist i plau del capità general de Catalunya, María Grinyó, la seua esposa, una dona molt religiosa i estimada per tot el veïnat, va ser afusellada a Tortosa en venjança d’unes accions que havia realitzat el seu fill pel Maestrat. 

Escena de l’afusellament a Tortosa de Maria Grinyó, la mare de Cabrera.

La història explica que la notícia va fer embogir Cabrera, que va fer afusellar desenes de presoners, entre ells, la dona i les filles adolescents d’algun general que tenia captives. És també molt probable que l’afusellament de la seua dona fes decidir a Arriaenbanda a prendre un paper molt més actiu en la lluita. Tenim constància que aviat va encapçalar una important quadrilla formada per prop d’un centenars d’hòmens, amb una vintena de cavalls. És probable que sigués esta partida la que va atacar la Cava, però no estem en condicions de afirmar-ho del tot. Entre altres coses, perquè les diverses partides carlines que operaven per les Terres de l’Ebre tenien una gran mobilitat i podien aparèixer en diversos punts amb poc temps de diferència.

Poc després, Arriaenbanda constituiria la primera i única força naval de l’exèrcit carlí amb algunes barques capturades als Alfacs, convenientment armades i convertides en llanxes canoneres. Amb elles va aconseguir capturar alguns vaixells que passaven pels Alfacs, bloquejar temporalment la bocana de l’Ebre i dificultar molt la navegació fluvial. El seu radi d’acció es situava al Delta i els seus voltants i, com a molt, arribava en ocasions a Ulldecona i Rosell, sobretot per portar-hi sal, armes i altres productes que necessitaven les forces de l’interior. Segons algunes fonts, va arribar a tindre un petit exèrcit, format per uns 400 infants i 60 cavalls. La seua importància a la zona va arribar al punt que el general Cabrera, en reconeixement de les seues accions, el va nomenar coronel i comandant de marina. Tot li va anar bé fins que va topar amb una companyia liberal i va haver d’acceptar un combat desigual. Felip Calderó, Arriaenbanda, va ser malferit, amb profundes ganivetades al cap i a la cara, i amb els dits de la mà dreta tallats. Se’l va donar per mort i ningú s’explica com va aconseguir fugir. Després d’una llarga convalescència, es va recuperar, però, òbviament, li quedarien seqüeles, per això un dels seus biògrafs afirma “ Calderó era de facciones feas y deformes e incluso le faltaba un ojo”. 

De totes maneres, segurament encara li va fer més mal que les ferides el que hauria de ser el gran fracàs de la seua vida militar. El febrer de 1839, quan la guerra ja estava molt decantada a favor dels liberals i els carlins necessitaven armes desesperadament, va ser encarregat per Cabrera d’organitzar el desembarcament de 10.000 fusells, que un vaixell anglès transportaria a la costa del Delta. Arriaenbanda va preparar tot el dispositiu amb diverses embarcacions per fer una descàrrega ràpida i traslladar les armes cap a l’interior, a la zona d’Ulldecona. Es va fixar el punt de descàrrega entre el Trabucador i el Serrallo. Localitzat el vaixell, es va iniciar immediatament el transbord del material, però quan només es portaven descarregades deu o dotze caixes van aparèixer per sorpresa alguns navilis de guerra governamentals i no va haver altre remei que abandonar el vaixell i fugir cap a terra deixant perdre el preuat carregament. Esta desfeta va accelerar el final de la guerra. Després, amb el temps, es va saber que el govern anglès havia filtrat al govern espanyol informació confidencial sobre el vaixell, la seua càrrega i el seu destí, probablement amb el desig que aquella guerra s’acabés d’una vegada. 

 La darrera notícia que tenim d’Arriaenbanda és que va marxar a França i es va exiliar a Marsella, on poc després es reuniria amb les seues filles. Cabrera, el seu fillastre, s’exiliaria primer a França i després al Regne Unit on es casaria amb una noble anglesa molt rica i es convertiria en un home de negocis, encara que continuaria sent un referent pels carlins i participaria anys després en nous intents de revolta. Però, com passa sempre en estos casos, els mils de morts que va deixar aquella guerra, entre ells un bon grup d’hòmens de la Cava, no van tindre tanta sort. 

Documentació:

Arxiu Parroquial església Sant Miquel, de la Cava-Deltebre, defuncions 1822-1879.

Bibliografia:

Alonso, D: Cabrera y la guerra civil, 1845.

Anònim: Vida y hechos de los principales cabecillas facciosos de las provincias de Aragón y Valencia desde el levantamiento de Morella en 1833 hasta el presente, 1840.

Caridad, A: Cabrera y compañía. Los jefes del carlismo en el Maestrazgo, 1833.1840, 2014.

DD.AA: Historia del Tradicionalismo espanyol, T. IX, 1947.

Flavio, E: Historia de don Ramon Cabrera, 1870.

Fornós, D: Història i reculls de Deltebre, 1998.

Martínez,G/Pan- Montojo, J: El primer carlismo, 1833-1840, 2000.

Miralles, F: Tortosa y sus arrabales, 1901.

Miralles, F: Guia del obispado de Tortosa, 1902.

Pardo, J: “Las operaciones navales en las Guerras Carlistas”, 2006.

Pitarch, J: Apuntes para una historia naval del puerto de los Alfaques,1400-1992, 2017.

Salvadó, R: “Ramon Cabrera i la seua imatge”, dins d’Ebrencs del segle XIX, 2009.

Sauch, N: “L’entramat social del primer carlisme a les Terres de l’Ebre i al Maestrat”, 2005.

Sauch, N: “El control del territori en temps de guerra -1ªmeitat del s. XIX-. Els sistemes defensius, les fortificacions al sud de l’Ebre i el Maestrat”, 2007.

Sauch, N: Guerrillers i bàndols civils entre l’Ebre i el Maestrat: la formació d’un país carlista (1808/1844), 2004.

 Vinaixa, J.R: “La navegació per l’Ebre a la primera guerra carlista, 1833-1840”, Recerca 10.

Vinaixa, J.R: ”Aproximació cronològica a la Primera Guerra Carlista al sud de l’Ebre”, 2006.

Vinaixa, J.R: Tortosa i la Guerra dels Set anys, 1833-1840, 2006.

One thought on “El misteri de la matança de la Cava

Add yours

  1. Sempre m’ha semblat molt curiosa la diferència històrica de la tendència del color polític entre una banda i l’atra de riu a la zona del Delta. Des fa unes decàdes potser no és tant clar però aquest article m’ajuda a entendre coses que després passarien a families dividides pel riu durant bona part de la Guerra Civil.

    I sobre matances, per transmissió oral, m’havia arribat que el 38 hi va haver alguna cosa seriosa a la zona de Balada i que l’aigua per Sant Jaume baixava rosada. Teniu alguna informació d’això?
    Encantat de llegir-te Jordi!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: