Les guerres de la sal al Delta

Fins que va arribar l’arròs, a la segona meitat del segle XIX, la sal havia sigut el producte més preuat del Delta. La seua explotació a la ribera és un assumpte que, a diferència de molts altres, està prou estudiat per una colla de bons historiadors entre els que destaquen Josep Pitarch per a l’edat mitjana; Xavier Ribas per al segles XVI i XVII i Emeteri Fabregat per al segle XVIII i fins a l’arribada de l’arròs. Els seus treballs són fàcils de trobar i a ells us remeto si voleu aprofundir en el tema. En este article, es recullen algunes de les seues aportacions més remarcables, però sobretot es centra en un aspecte concret i bastant inèdit: pretén realitzar un viatge pels conflictes, alguns d’ells apassionants, que va originar la lluita pel control de la sal del Delta des de l’edat mitjana fins al segle XIX. La primera part potser us resultarà una mica espessa, però si aguanteu el primer cop, crec que xalareu.

Sabem que els musulmans ja extreien sal al Delta abans de la conquesta cristiana, però no disposem d’informació suficient per poder-ne parlar. En canvi, sí que coneixem com van anar les coses a partir de la segona meitat del segle XII, una vegada conquerida Tortosa per Ramon Berenguer IV, quan a través de la Carta de Poblament i de la posterior redacció de les Costums de Tortosa es fixa el primer marc legal per a l’explotació de la sal. L’aspecte més significatiu és el reconeixement del dret de tots els veïns del Terme General de Tortosa a recollir la sal.

La zona salinera preferent, la més productiva, era la que estava situada a la banda de baix del Riet Vell, dins del terme d’Amposta. Més o menys la part que actualment queda entre la carretera que va a la urbanització Eucaliptus i les basses de la Tancada i l’Encanyissada, que estaven obertes al mar. A més, a partir del segle XIII, el Riu Vell va perdre la connexió amb el riu principal, que ara ja discorria cap a Illa de Mar, i es va convertir en una ria que es va omplir d’aigua salada fins a l’alçada del lligallo de Sant Jaume, més o menys on està situat el mas de la Llanada. En tota esta ampla zona era relativament fàcil produir sal de bona qualitat.

Als veïns només els calia acudir cada any el dia assenyalat pel consistori i participar en els treballs previs de tancar els portells que comunicaven amb el mar o amb el Riet, i realitzar les altres tasques necessàries per a condicionar la zona on es faria la collita. Això donava dret després a participar en un sorteig en el que es repartien les parcel·les per a què cadascú es fes la seua sal. Els estudis indiquen que, almenys durant els segles XIII i XIV, esta activitat va ocupar a centenars de persones de les classes populars del terme i en especial a la majoria de pescadors, que la podien compaginar amb la campanya de la pesca. A la primavera i l’estiu, la sal, i a la tardor i l’hivern, la pesca.

Però ja sabem que les coses bones duren poc. Aproximadament, a la primera meitat del segle XV es va iniciar un canvi que acabaria amb la privatització d’este recurs comunal. Es van començar a llogar les salines a persones particulars amb alta capacitat econòmica. Coneixem, per exemple, el cas de Francesc Oliver, a qui el consistori tortosí li arrendava una salina l’any 1412, per un termini de vint-i-cinc anys. A poc a poc, este nou sistema promogut per algunes poderoses famílies tortosines s’imposaria a tota la zona, d’on anirien sent expulsats els productors més humils. A partir d’ara, només els quedava l’opció de recollir “sal de ventura”  que es feia de forma natural i sense cap tipus d’indústria pel Pantà, el Canal Vell o Illa de Mar; però que resultava de molta menys qualitat i només era apta per animals, adobar pells i coses així.

Zona salines del Riet Vell. Segle XVI. Font: Archivo General de Simancas

Segons els especialistes, el motiu de la privatització de la zona salinera del Riet l’hem de buscar en la necessitat de fer una sèrie d’inversions per a millorar la productivitat de les salines, que no es podien amortitzar en un any i requerien períodes llargs d’arrendament. D’altra banda, també hi havia l’interès del consistori tortosí d’augmentar la seua recaptació fiscal. Segurament, una cosa i l’altra van tindre el seu pes, però el fet determinant l’hem de trobar en què algunes famílies de la incipient oligarquia tortosina havien vist les grans possibilitats d’enriquiment que oferia la sal i el bé que els podia anar si s’apropiaven del recurs.

Però esta oligarquia salinera aviat no en va tindre prou amb els arrendaments a llarg termini. Quan este s’acabava, el consistori podia caure en la temptació d’adjudicar el nou contracte a una altra persona que fes una oferta millor o que comptés amb més simpaties polítiques. Per això no deixaven de barrinar com s’ho podien fer per a aconseguir un control indefinit d’aquella font de riquesa. Un dels primers  que va trobar la solució màgica va ser Francesc Oliver, mercader de Tortosa, que va obtindre la concessió d’una salina en emfiteusi atorgada pel batlle general de Catalunya. L’emfiteusi és una figura molt més propera a la propietat que l’arrendament. Pagant una quantitat d’entrada i un cens anual, l’emfiteuta posseeix aquella terra per temps indefinit; es pot heretar i transmetre i, fins i tot, en determinades condicions es pot redimir. Es podria considerar una quasi propietat.

Quan el consistori tortosí es va assabentar de la jugada d’Oliver ho va considerar un atemptat a les lleis de la ciutat. L’entrada del Patrimoni Reial en l’adjudicació de les salines provocaria un greu enfrontament jurídic entre les dos administracions que s’allargaria durant segles. La qüestió clau del contenciós estava en aclarir qui tenia dret a concedir salines. Dit d’una altra manera: s’havia de saber si el terreny sobre el que s’assentaven era de jurisdicció tortosina o reial. Sembla que la monarquia va iniciar l’establiment de noves salines basant-se en què estes es trobaven -en la seua major part- dins del terme d’Amposta, que depenia directament del Patrimoni Reial des de 1280, a partir d’una permuta entre Pere el Gran i l’orde de l’Hospital. En canvi, Tortosa argumentava que totes les salines es trobaven dins del Terme General de la ciutat i, per tant, d’acord amb la Carta de Poblament, li corresponia la seua jurisdicció. No cal dir que es tractava d’un assumpte controvertit, que tindria molta importància en els segles posteriors i condicionaria tot el procés de colonització del Delta.

En qualsevol cas, no hi ha dubte que els vertaders guanyadors de la disputa van ser “ els senyors de la sal”. Algunes famílies de l’oligarquia tortosina obtindrien uns beneficis formidables. Però com l’ambició humana és una cosa que no té límits, una vegada consolidat el seu domini sobre les salines del Riet Vell, no en van tindre prou i els va començar a fer nosa la gent que, d’acord amb els privilegis de la ciutat, recollia “sal de ventura” per diversos llocs del Delta: el Pantà, Canal Vell o Illa de Mar. Encara que aquella sal era de molta menys qualitat, suposava una competència que no estaven disposats a acceptar. Primer els havien fet fora del Riet, ara els volien fer fora del Delta.

El conflicte va prendre força després de la Guerra dels Segadors i de la pesta que la va seguir, uns anys de profunda crisi econòmica. D’acord amb les nostres investigacions, podríem situar-lo a partir de 1665. Abans, però, hem de parlar de dos personatges que tindran una gran importància en tot el que va passar: Pere Jordà, batlle de la ciutat, i Climent de Riu, procurador reial. Els dos formen part de l’oligarquia local i també els dos representen i administren el patrimoni reial a la zona. Tots dos estan ben connectats amb els seus caps a Barcelona i tenen molta influència a la batllia general de Catalunya. El primer té grans interessos a la zona, entre ells unes grans salines i també propietats a la Puntagrossa, a l’Aldea i a molts altres llocs del Delta esquerre[1]. Per la seua banda, Climent de Riu és tota una institució a la Tortosa de la segona meitat del segle XVII: procurador reial, capità d’infanteria i instructor de les milícies ciutadanes. Havia sigut nomenat cavaller el 1656 i anys després, el 1687, seria elevat a la categoria de noble. En resum, dos peixos dels més grossos que tenien en comú la defensa descarada dels interessos dels grans saliners i els seus excel·lents contactes amb l’administració reial.

Com dèiem, el conflicte va esclatar quan el saliner i batlle, Pere Jordà, a l’estiu de 1665, feia publicar una crida en la que es prohibia als veïns “ que no puguen plegar sal de ventura sinó és per propi ús i no per mercaderia”. El consistori tortosí s’hi va oposar considerant que l’ordre anava en contra “ dels privilegis, usos, costums i llibertats dels ciutadans”.Era una cosa que s’havia fet tota la vida i un dret al que no estaven disposats a renunciar. Per això van posar l’assumpte a mans dels seus advocats per a aconseguir l’anul·lació d’aquella prohibició arbitrària. Uns mesos després -16 d’abril de 1666-, el pescador Francesc Hernández denunciava que el procurador reial, Climent de Riu, també impedia el dret de recollir sal de ventura de les basses del Delta i prohibia vendre-la als traginers i patrons de barques que venien a carregar-la. L’operació contra l’explotació de la sal de ventura que feien les classes populars estava en marxa.

L’Ajuntament va fer costat a Hernández i als altres perjudicats argumentant que la prohibició causaria grans danys a la ciutat i xifrava les pèrdues en unes 4.000 lliures anuals, cosa que indica la importància que l’activitat tenia en aquell moment. A més, el consistori tortosí sostenia que aquella ordre no s’ajustava a la llei i que cap d’aquelles autoritats tenia poder suficient per passar per sobre les Costums de Tortosa imposant aquelles prohibicions i penes, per això demanaven la seua anul·lació. Però Climent de Riu es mantenia inflexible argumentant que ell només obeïa les ordres especials del batlle general de Catalunya i del reial consell, i que si s’havia pres aquella resolució era perquè convenia al Patrimoni Reial protegir als propietaris de les salines i “ imposar penes a qualsevol extraedor de sal de ventura de les basses i estanys de la present ciutat”

Enmig d’esta disputa jurídica al voltant de “la sal de ventura”, que tenia moltes possibilitats d’eternitzar-se, els grans saliners, que es devien sentir molt forts, van optar per una solució dràstica: fer malbé la sal de ventura i acabar, a males, amb el problema. El lloc on es produïa més sal natural era al Pantà que, com estava comunicat amb el mar, tenia un índex de salinitat alt. La manera d’inutilitzar l’activitat estava clara: abocar una gran quantitat d’aigua dolça dins del Pantà impossibilitant així la producció de sal. Per a aconseguir-ho calia fer una sèquia gran des del riu a la llacuna, a la que després se li diria La Cava.

Afortunadament, avui, gràcies a un manuscrit de l’any 1766, de l’advocat tortosí Buenaventura Julià, publicat per l’historiador Josep Alanyà, director del l’Arxiu Històric Diocesà de Tortosa, podem saber el que va passar. Els saliners promotors de l’obra, que comptaven amb la complicitat d’alguns membres del Patrimoni Reial, no van plantejar les seues intencions de manera directa. Van utilitzar el pretext de la necessitat de construir una nova sèquia per a pujar la sal a Tortosa a través del riu i que, segons algunes fonts, es va començar a fer l’any 1666. Però la van fer tan ampla i en un lloc tan fràgil i perillós que en pocs anys “ se ensanchó mucho en los inmediatos crecimientos y avenidas”, fins al punt que el riu es va desviar per la sèquia penetrant al Pantà i fent una nova llera que acabaria sent la que coneixem avui com la de la Cava.

Recreació del Pantà a la 1ª meitat del segle XVII, abans d’obrir-se la Cava. Elaboració pròpia.

Buenaventura explica tan bé el que va passar que més val deixar-lo parlar a ell: “ Estos ricos y poderosos eran dueños de las salinas artificiales que se habían fabricado en la marina del mencionado términio, y como en este -el Pantà- a benéficos influjos del sol, se cuajava naturalmente entonces mucha sal, que llamaban de ventura, libre y común a todos los moradores y vecinos de la ciudad y término, según la Carta de Población y algunas leyes llamadas Costumbres escritas de la ciudad. Y querían dichos productores acabar con ella, de modo que jamás en lo venidero se cuajase, discurriendo que así se lograrían con las inundaciones de dicho rio, que dulcificando las aguas salobres no se cuajase sal en manera alguna, y se vendería mejor y a mejor precio la artificial que en sus propias salinas se fabricaba…malográndose tanto bien para los pobres que la aprovechaban”. Així va ser com es va arruïnar la indústria de la sal de ventura del Pantà, però encara es van perdre més coses, per exemple la pesca. La llacuna, al canviar l’aigua salada per la dolça, va modificar les seues condicions ecològiques, i tot el peix de mar va fugir, reduint-se molt el seu interès econòmic, que va quedar reduït a tenques, llisses, anguiles i poca cosa més.

El Pantà després d’obrir-se la Cava. Detall mapa Ambrosio Borsano, 1687.

I encara hi va haver un altre canvi transcendental al Pantà, que ja hem explicat en algun article anterior: les contínues aportacions de fangs que portava el riu van provocar un ràpid procés de sedimentació i es van començar a formar illes, entre elles una de molt gran, que ocupava la meitat del terme actual de Sant Jaume d’Enveja. Us imagineu qui se la va apropiar? Climent de Riu, el procurador reial. Gràcies al desviament del riu, ell es va poder fer una finqueta de més de 2.000 hectàrees, que avui dia encara conserva el nom d’Illa de Riu. El dia 16 de setembre de 1687, el Patrimoni Reial establia “ a favor de Climent de Riu y de los suyos toda aquella isla en el estanque o laguna del Pantà, circundada de agua…bajo la prestación de la cuarentena parte de los frutos y de entrada 238 libras barcelonesas”.

Espai que ocupa Illa de Riu dins del terme de Sant Jaume d’Enveja. Elaboració pròpia.

Al Pantà ja no es va poder fer més sal de ventura, però a partir d’aquell moment el problema es va traslladar a les basses del Canal Vell i Illa de Mar. Coneixem, entre altres, el contenciós que hi va haver entre els propietaris d’Illa de Mar i alguns recol·lectors de sal de ventura. Al final, la Reial Audiència va ratificar els dret que els veïns de Tortosa a recollir aquella sal “ que naturalment, sense indústria, se fa en los estanys i basses del seu terme, molt en particular en la Illa de Grech i Mestre (Illa de Mar)”. De totes maneres, amb el pas del temps, no es va poder evitar que els propietaris fessen construir algunes sèquies amb la finalitat que “ en dites basses no es fassa sal de ventura que en temps passat se acostumava a fer, en gran perjudici dels drets de la ciutat ”, de manera que sospitem que el conflicte va continuar obert.

Esta situació d’enfrontament entre els senyors de la sal i els veïns del terme es va mantindre fins a primeries del segle XVIII, quan va arribar a l’Ebre la Guerra de Successió. Les salines del Riet Vell van ser ocupades per les tropes borbòniques de Felip V, l’any 1709, i poc després serien confiscades per l’Estat, que les estancaria i convertiria en un monopoli. Algunes salines, les menys productives, serien abandonades i la producció es concentraria en les que reunien millors condicions, totes al voltant del Riet Vell: la de Cabiscol al terme actual de Sant Jaume d’Enveja, i les de Calent i Bordís al terme d’Amposta[2]. Al cap de poc, es construiria el Real Sitio de las Salinas, el centre logístic de l’explotació, que estava situat en el límit de l’actual terme de Sant Jaume d’Enveja, al costat del Riet i molt prop de l’actual mas de la Llanada. Es tractava d’un recinte fortificat que constava de dependències oficials, magatzems, allotjaments per al personal, església, casa per al capellà, quadres, forn, dipòsits d’aigua, etc. Allí vivien de manera permanent una vintena de treballadors/funcionaris entre els que destacaven l’administrador, l’interventor, els diversos mestres saliners, el capellà i el cabo del resguardo, responsable de la dotació de guàrdies que hi havia destacats en aquell lloc. Com alguns dels càrrecs més significatius s’instal·laven amb la família, al cens de 1817 apareixen cinquanta-dos persones que viuen de forma permanent en el Real Sitio. Després, a les temporades de recol·lecció acudien dos o tres-cents treballadors més.

A banda dels robatoris ocasionals de sal i de les periòdiques afeccions palúdiques d’aquell lloc inhòspit, un dels problemes més importants pels que va passar el Real Sitio està relacionat amb la inestabilitat política del país. En un període molt curt de temps es van succeir tres guerres: la del francès i les dos primeres carlines; i totes elles van tindre efectes devastadors sobre aquella explotació. De la Guerra del Francès sabem per un testimoni directe, Cristòbal Maspons, el capellà del Real Sitio, que davant l’arribada dels exèrcits francesos tothom va haver de fugir. Ell es va refugiar a Vinaròs, on va patir moltes dificultats per a poder sobreviure. Després d’acabada la guerra, quan va poder tornar al seu destí, ho va trobar tot saquejat “ y la casa de la pretoria casi inhabitable”.

El proper sotrac arribaria amb la Primera Guerra Carlina, l’any 1835. El Real Sitio va quedar sota el domini carlí a finals d’aquell any, probablement a mans d’ Arriembanda, que es mantindria en aquella posició durant almenys quatre anys. La premsa de l’època informa que a l’abril de 1840, el lloc encara estava a mans dels carlins: “ se toman algunas providencias que indican quererse atacar el fuerte de las Salinas, que tantos recursos ha producido a la facción (els carlins). Más abajo de Amposta y en dirección a aquel fuerte, se fortifica una casa, sin duda con aquel objeto. Dios quiera se quite pronto de aquella madriguera a los facciosos desde la que tienen paralitzada la navegación y el comercio”. Però les coses no s’acabaven de posar el marxa i mentre els carlins resistien. A meitat de maig encara s’esperava “ una división de Cataluña encargada de la toma del fuerte de las Salinas. Este paso sería interesante para impedir de una vez los inmensos recursos que las Salinas de los Alfaques han proporcionado a los facciosos en los años que las han dominado”. Al final, serien els mateixos carlins els que, veien la guerra perduda, fugirien.

Les Reials Salines dels Alfacs a la segona meitat del segle XIX.

Encara no estaven recuperades les salines del desgavell provocat per la Primera Guerra Carlina quan tornaven a caure sota el domini de les faccions carlines a la Segona Guerra; esta vegada dirigides pel cabdill Raga, d’Ulldecona, que s’acabaria convertint en un vertader malson per a les tropes governamentals. Esta nova ocupació del Real Sitio es va produir el 21 d’agost de 1848. Sembla que just en aquells moments s’estava fortificant el lloc i es comptava, a més dels guàrdies de l’explotació, amb la protecció d’un destacament de València, en total uns cinquanta soldats. Però quan van arribar rumors que s’apropaven les tropes carlines de Raga, els defensors van decidir abandonar el Real Sitio i refugiar-se a Sant Carles de la Ràpita on es disposava d’una fortificació més segura. El diari La España explica com va anar l’incident que, per cert, no deixa en molt bon lloc a les tropes governamentals: “Se presentaron ayer el cabecilla Raga con unos cuarenta o cincuenta trabucaires, y dirigiéndose al fuerte de los carabineros, en donde se hallaban estos y el expresado resguardo de las Salinas, en número de unos cincuenta hombres, estuvieron haciendo fuego en contra del expresado fuerte por espacio de tres horas, retirándose después”. Com els refugiats no mostraven cap intenció de presentar batalla, els carlins van marxar cap al Real Sitio i el van poder ocupar sense cap resistència. Mentre, les tropes governamentals que s’havien refugiat a la Ràpita, aprofitaven la primera oportunitat per a fugir: “ los dichos carabineros y el resguardo se embarcaron a media noche en los faluchos surtos en aquellas aguas, dejando cinco Caballos que fueron por tierra a Vinaroz”. Ràpidament, els carlins van començar la venda de sal a baix preu a tots els pobles de la comarca i a tots els traginers i vaixells que s’apropaven. Les Salines es tornaven a convertir en una font de finançament de la revolta carlina a l’Ebre.

Però esta vegada, comptant amb l’experiència de la guerra anterior, la recuperació del lloc va ser més ràpida. El dia 29 d’octubre de 1848 el Real Sitio era ocupat per les forces del temible brigadier Ballesteros, del que aviat en parlarem en un altre article.  La presència d’unes forces molt superiors, amb material de guerra sofisticat, van obligar a Raga a refugiar-se amb els seus homes a l’Encanyissada. A mitjans de novembre ja s’estava acabant la nova fortificació del Real Sitio al que, a més de les forces pròpies, el govern l’havia dotat d’un destacament d’infanteria per preveure nous atacs “ mandado por un jefe y la caballería correspondiente, con objeto de proteger dicho resguardo en caso necesario”. Poc després, amb el final de la guerra, començava la darrera època de les salines de les Salines Reials, que seria molt més curta del que ningú devia imaginar en aquells moments.

Reiniciada la producció, mos trobem que la guerra contra la sal de ventura del segle XVII continua, però ara és el mateix Estat qui la promou. Des del Real Sitio de las Salinas es treballa per impedir que es face sal natural a diversos llocs del Delta esquerre. En un document molt interessant que hem trobat al Archivo Histórico Nacional, un full de serveis de Vicente Albacar, corresponent al període 1848/1868, on s’expliquen els diferents càrrecs que ha tingut a les Salines dels Alfacs, n’hi ha un que crida l’atendió: va treballar sis anys i vuit mesos com a “Práctico director de las obras de La Cava”, a partir de 1848 i amb un sou de 4.000 rels. La seua tasca consistia en “haber dirigido los canales principales y la red de acequias menores que se han construido en la partida de La Cava para inutilitzar las sales de ventura”.

Full de serveis de Vicente Albacar. Font: Archivo Histórico Nacional
Continuación full de series. Font: Archivo Histórico Nacional

D’aquí podem deduir que la política inicial dels saliners del segle XVII d’impedir a la gent la recollida de la sal de ventura va continuar després amb el Real Sitio de las Salinas i va arribar a la segona meitat del segle XIX, inutilitzant les llacunes del Canal Vell -l’Illot, l’Estella i la Creu-. Just en este context és on pensem que s’ha de trobar el significat dels denominats “Ponts dels Moros” o “Ponts del Rei”, de Deltebre. Probablement construïts el segle XVIII, òbviament no són ponts sinó que es tractaria de comportes per regular la salinitat de la bassa del Canal Vell. Cadascuna d’elles controlava un canal: segurament, una deixava sortir l’aigua de les basses cap al riu per a baixar el nivell i l’altra inundava després la llacuna amb aigua procedent del riu. D’esta manera, s’endolcia la zona impedint que es pogués fabricar sal natural. Si mirem amb atenció, encara es poden observar els forats on es col·locaven les comportes. Ara resulta que el monument més antic que es conserva a Deltebre -si exceptuem les restes submergides la torre de l’Àngel Custodi -, i que fins i tot està present a l’escut del poble, en realitat va ser concebut per a perjudicar a la gent del Delta. La història, a vegades, té estes bromes.

Pont del Rei. Deltebre. Font: Wiquipèdia
Detall d’on s’enganxaven les comportes.

Però encara quedava una paradoxa final: hem vist com les salines del Riet Vell del segle XVII, abusant del seu poder, es van permetre desviar el riu per a impedir que es recollís sal de ventura del Pantà. També hem conegut com les mateixes salines del XVIII i del XIX, ara amb el nom de Reales Salinas,  es van dedicar a impedir que es fes sal al Canal Vell amb tot un sistema de sèquies i desaigües per endolcir l’aigua. En tots estos segles ningú es podia imaginar que elles mateixes també acabarien morint de la mateixa medicina que havien aplicat als altres durant tants segles. La construcció del canal de la dreta i l’arribada de l’arròs els va abocar tanta aigua dolça a sobre que les va inutilitzar. Este problema, juntament amb la desaparició del monopoli i de l’estancament de la sal, decretat pel ministre d’hisenda, Laureano Figuerola, va proporcionar el cop definitiu a les Reials Salines a partir de finals de 1869. 

Amb el tancament de les salines del Rec Vell s’acabava una llarguíssima història i s’iniciava una altra lluita entre pagesos i terratinents per a apropiar-se d’aquella immensitat de terrenys, des de l’altura de Sant Jaume d’Enveja fins al mar, per transformar-los en arrossars, però això ja és una altra història. Només cal afegir que la desaparició del monopoli de l’Estat no va suposar la desaparició absoluta de les salines, però estes en van situar en terrenys sense interès econòmic per a fer arròs, com és el cas de les salines de Sant Antoni o les mateixes salines de La Trinitat a la Punta dels Alfacs. El mateix va succeir a la banda esquerra del Delta -a la que no li arribaria el canal fins a 1912-, on es va aprofitar l’antiga llera del riu de la Saida per fer salines. Es coneixen almenys les de Benet, Sacanella i Pascual Ballester. Però en tots estos casos, es tractava de salines privades que no tenien poder per regular la sal de ventura. 

Salines de Sacanella i Ballester a finals del segle XIX

Ara, al cap de tants anys, puc comprendre allò que mon iaio m’explicava. Deia que quan era jove carregava el carro de sal natural al Riet i l’anava a vendre a Xerta i més amunt. Resultava que al final s’havia tornat al principi, i la gent, a primeries del segle XX, podia tornar a recollir sal de ventura; bromes de la història. Després, quan va arribar l’arròs a l’esquerra, el poquet que quedava d’aquell món es va morir del tot. Bé, del tot no. Encara mos queda la salina de Sant Antoni, reconvertida en una escola de natura, que realitza una tasca didàctica excel·lent, i als que espero que este article els pugue ser d’utilitat; i les salines de la Trinitat, que aguanten com poden. El dia que es trenque del tot el Trabucador no es perdrà només una salina, sinó que serà el final de mil anys d’història de la sal del Delta.

@Jordi Gilabert Tomàs

Documentació:

Arxiu Comarcal del Baix Ebre: Provisions, Salines i Correspondència.

Arxiu de la Corona d’Aragó: Reial Patrimoni i Consejo de Aragon.

Arxiu Diocesà de Tortosa: inventaris Real Sitio de las Salinas, registres església Sant Josep i visites pastorals.

Archivo Histórico Nacional: Hojas de Servicios de las Salinas de los Alfaques i cartografia.

Biblioteca Nacional: Hemeroteca.

Bibliografia:

Alanyà, J: “ Noticias y reflexiones para el aumento del comercio público en la ciudad de Tortosa…”, Recerca, 2012.

Fabregat, E: “Les salines dels Alfacs: origen i producció al segle XVIII”, Recerca, 2000.

Fabregat, E: La pesca a la regió de l’Ebre: el riu, el Delta i el mar, 2011.

Fabregat, E: De la sal a l’arròs. La colonització del delta de l’Ebre, 2011.

López, R: Historia de Amposta, 1975.

Pitarch, J: “Enfrontament per la sal a la Baixa Edat Mitjana”, Raïls 10, 1997.

Pitarch, J: Les salines del delta de l’Ebre a l’Edat Mitjana, 1998.

Ribas, X: “Els inicis de la colonització del delta de l’Ebre”, dins d’Història de les TTE, 2011.

Rovira, S: Els nobles de Tortosa, S.XVI,   1996.

Rovira, S: Els nobles de Tortosa, S.XVII,  1997.

Rovira, S: Els nobles de Tortosa, S.XVIII, 1998.

Rovira, S: Els nobles de Tortosa, S.XIX,    2000.


[1] Podeu consultar l’article sobre els orígens de La Cava, en este mateix blog.

[2] Fabregat, E: “ Les salines dels Alfacs: origen i producció al s. XVIII”, Recerca, 2000.

11 thoughts on “Les guerres de la sal al Delta

Add yours

  1. Com sempre, un goig, Jordi.
    Al passat article encara no sabíem el perquè s’havia fet aquella cava, i ara sabem que hi havia una ordre “amagada” per controlar encara més el poder econòmic.

    *Avui dia les Salines de Sant Antoni tenen un règim natural (com a hàbitat o sistema natural, no com a industria); s’inunda amb les llevantades i s’evaporen naturalment durant l’estiu les aigües que hi queden.
    El cas és que també hi ha lliure desaigüe d’aquestes, que en temps d’abans, i segons em comenten personalment gent de la zona, anaven a tapar canals i fer malecons per aprofitar el peix que hi havia entrat durant les llevantades i ho deixaven evaporar per més endavant recollir la sal.

    Apassionant lectura.

    Gràcies.

    M'agrada

  2. Gracies de nou Jordi. Un article brillant!

    Una pregunta que em faig: Les obres fetes per dessalinitzar moltes zones, creus que van fer més fàcil l’implantació del cultiu de l’arròs? Hagués costat més fer arròs sense aquestes imposicions dels poderosos en les dècades i segles anteriors?

    Segueixo aprenent coses sobre el fet que l´Illa de riu sigui d´uns propietaris concrets. Teniu algun arbre geneologic que vinculi en Climent de Riu amb els acutals propietaris (Romero crec que es diuen)?
    Els meus besavis van treballar terres d´aquesta propietat properes al mas de la comandanta. M´ha fet molta gràcia encaixar històries orals que m´havien explicat de petit amb l´article.

    Salut i esperem el proper article 😉

    M'agrada

    1. Hola Roger, bonanit i gràcies.

      Segurament, tens raó en què l’aportació d’aigua dolça durant molt temps va poder afavorir després la introducció de l’arròs en algunes zones. És allò que diu la cultura popular que d’un mal surt un bé.

      El que preguntes dels Riu, t’ho he de contestar de memòria perquè ara no tinc a mà les dades, per tant t’ho has d’agafar amb certa reserva: Climent de Riu va cedir la finca al seu fill, Plàcid de Riu, que també va ser una personalitat política a la Tortosa del segle XVIII. Este personatge crec que va morir sense fills, i va acabar heretant la finca un nebot, Antoni Riu, que li va passar a la seua filla, però amb la condició que s’havia de casar amb un noble. Aquí és quan apareixen els Suelves (Montagut). Si no vaig errat, després la van vendre a un comandant de marina; crec que per això va passar a dir-se “finca de la comandanta”. Després la finca es va fraccionar.

      Salut

      M'agrada

    2. Antonio Riu i Morales (1721-1806), últim Riu, va deixar la finca illa de Riu a la seva filla Maria Lluisa de Riu i Cruilles de Peratallada (1761-1830) que va casar amb Juan de Suelves i Montserrat (1761-1844), VI marques de Tamarit. Així va ser com la Illa de Riu va passar de la família tortosina Riu a la família Suelves. El VI marqués de Tamarit va ser alcalde de Tortosa. Jose de Suelves i Montagut (1850-1926), IX marques de Tamarit, la va vendre a Jose del Romero Despujol (1873-1936), capità de Corbeta, l’any 1917. Actualment es propietat dels germans Trias del Romero, els seus nets. Part de la propietat es va escindir en les transmissions.

      M'agrada

  3. Recordo que fa uns mesos em vaig posar en contacte amb tu perque estava dissenyant una visita sobre les salines al centre d’interpretació que nombres al final del teu article (i que tanta il·lusió m’ha fet que nombressis d’aquesta manera). Ha sigut tot un plaer llegir (i rellegir) aquest article, amb tanta informació i, a la vegada, tant ben explicada.

    Mil gràcies per la feina que ens regales, Jordi!

    M'agrada

    1. Gràcies Alba. De fet, la conversa que vam tindre em va fer pensar que era un assumpte que mereixia un article. Potser si no haguéssem parlat, s’hagués quedat per escriure. Ho sigue, que segurament sóc jo qui t’ha de donar les gràcies. Vinga, una abraçada!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: