Et text que podeu llegir a continuació és una adaptació de la primera part de la conferència donada a Sant Jaume d’Enveja el dia 18 de novembre. Aprofito per agrair el tracte rebut i l’interès d’este ajuntament i la seua regidoria de cultura per donar a conèixer la història del Delta.
Ramon Berenguer IV no anava sobrat de diners quan va conquerir estes terres als musulmans, l’any 1148. Per això va compensar l’ajuda que li havien donat els nobles i les ordes militars atorgant-los grans finques a la zona. La Ràpita, Amposta, Burjasènia, l’Aldea, l’Àntic, la Granadella i Camarles, entre altres, passarien a ser propietat privada de diversos senyors i acabarien configurant, amb el temps, els municipis actuals de la Ràpita, Amposta, l’Aldea i Camarles. En el cas de la resta del Delta, el terreny que quedava entre els límits d’estes grans propietats i el mar, que es correspondria amb la part emergida en aquells moments dels actuals termes de Sant Jaume d’Enveja i Deltebre, era terra comunal atorgada gratuïtament als veïns de Tortosa pel monarca a través de la Carta de Població. Justament, enmig d’estes terres comunes es formaria Port Fangós, el gran port natural de la Catalunya medieval.
Ignorem en quin moment concret Port Fangós comença a ser operatiu, però sabem que a la segona meitat del segle XIII és el millor port militar de la Corona d’Aragó ja que les seues extraordinàries dimensions li permeten acollir una gran armada.[i] Cal recordar que en aquells anys Barcelona i València només disposen de platges obertes sense gaire abric. Port Fangós, a més de la seua extensió, té també altres avantatges, com l’equidistància entre els diversos regnes de la Corona -Catalunya, Aragó i València- i la seua connexió amb el riu Ebre. Això facilita el desplaçament de l’exèrcit aragonès i el trasllat de materials i queviures, sobretot des de Tortosa, que en aquells moments és una de les ciutats més importants del país.
Port Fangós es dona a conèixer en l’àmbit internacional a partir de la concentració militar que ordena el rei Pere el Gran l’any 1282 per a la conquesta de Sicília. Avui dia sabem que el monarca va realitzar una preparació molt acurada d’esta expedició que tenia decidida des de feia molt temps. L’esposa de Pere el Gran, Constança, es considerava la legítima hereva de la corona de l’illa després que el seu pare, el rei Manfred, i el seu germà Conradí haguessen mort al camp de batalla enfrontant-se a Carles d’Anjou, nou senyor de Sicília, que havia aconseguit usurpar-los el tro. Malgrat la complicada situació internacional, el rei Pere i la seua dona no estan disposats a renunciar a l’illa i esperen l’ocasió propícia per a poder-la recuperar. Des del primer moment, està clar que a banda dels drets hereditaris hi ha altres interessos per a la Corona d’Aragó. Sicília és un punt estratègic entre els mercats d’occident i d’orient, i els d’Europa i Àfrica. Podríem dir que gran part del comerç marítim passa per allí, i el seu domini és essencial per a la burgesia comercial catalana.
Quan es detecten els primers moviments del monarca -gestions diplomàtiques, construcció de galeres, recollida massiva de menjar, etc-, diversos països de la zona adverteixen que un intent d’ocupar Sicília pot desencadenar un conflicte d’imprevisibles conseqüències i arrossegar la Corona d’Aragó a una guerra amb França. Malgrat els advertiments i les amenaces, Pere el Gran convoca els seus exèrcits a Port Fangós per al dia 15 d’abril de 1282, però abans porta a terme una intensa tasca de preparació: encarrega la fabricació d’ingents quantitats de bescuit -pa cuit dos vegades, imprescindible per a les travessies- a Saragossa, Barcelona, València i Tortosa; aconsegueix grans càrregues de blat, civada, farina, formatge, carn salada i vi, i fa arribar al Delta importants remeses de bous, vaques i corders. L’abastiment de productes és tan gran que els cronistes expliquen que “en la ciutat de Tortosa no podia caber, ans feren barraques e cases de fusta en que ho metien”. A més, des de fa uns anys, s’estan construint moltes galeres de combat a les drassanes de Barcelona i també s’estableixen contractes d’arrendament de multitud de naus i coques de transport amb els comerciants marítims de Catalunya i València. Tota l’organització és supervisada directament pel mateix monarca “que més se feien en vuit jorns que en un mes si ell no ho anàs visitant”, diuen les cròniques.
Una mobilització d’esta magnitud havia de disposar de fàcil accés a Port Fangós i no es podia permetre dificultats amb l’orde de l’Hospital, propietària del terme d’Amposta, situat a les mateixes immediacions del port. És molt possible que este sigue el motiu pel qual, l’any 1280, dos anys abans de l’ordre de concentració, el rei Pere força als hospitalers a acceptar una permuta dels seus territoris del Delta pels d’Onda i Gallur. A partir d’este moment, Amposta passa a ser territori reial, cosa que tindrà molta importància per a la història posterior del Delta. Ara el monarca disposa de llibertat de moviments per preparar l’expedició sense haver de patir entrebancs d’altres jurisdiccions.
Quan tots estos assumptes previs estan solucionats, Pere el Gran convoca un miler de nobles dels diversos regnes de la corona, els quals, seguint el procediment dels sistema feudal, acudeixen amb els seus homes en número proporcional a la seua rellevància social. També convoca les milícies urbanes de les ciutats i els almogàvers, tropes d’infanteria que en aquells moments es troben inactius a la frontera de València i Múrcia, la major part dedicats al pillatge contra el regne musulmà. Els cronistes asseguren que responen a la crida del monarca uns 30.000 homes i que, d’entre ells, els oficials del rei en seleccionen uns 15.000, xifra que la major part dels especialistes encara consideren massa alta per a un exèrcit medieval i pensen que, probablement, estan influïdes per l’exaltació patriòtica del moment. En qualsevol cas, es tracta d’una multitud perquè als soldats s’hi han de sumar els mariners de les naus, els forçats de les galeres, els criats, els responsables de la intendència, etc; i a més s’ha de donar cabuda a la cavalleria, els ginys de guerra, els animals de càrrega i tots els avituallaments i ramats necessaris per al viatge.
El rei Pere arriba finalment al Delta el 14 de maig de 1282, quan la major part dels seus homes ja estan acampats a les immediacions de Port Fangós. La crònica de Ramon Muntaner diu : “ E així lo senyor rei Pere venc e atendàs a Port Fangós, on era tot lo navili, qui ja era tot aparellat de tot quan havia menester”. Quan tot està llest, el dia 4 de juny de 1282, el monarca reuneix la multitud, puja dalt d’un cadafal de fusta que ha fet construir per a l’ocasió i realitza un abrandat discurs de comiat. El cronista Muntaner diu que el rei “ dix molt bones paraules per aquells que havien d’anar e per aquells que havien de romanir”. Després firma el seu testament, s’acomiada de la reina i dels seus fills i embarca en una galera. L’esquadra encara tardarà dos dies a posar-se en marxa, fins que el dia 6 de juny de 1282 surt del port i es fa a la mar. Aquell dia la Corona d’Aragó inicia la gran aventura de l’expansió mediterrània. Encara que hi ha molts rumors sobre el destí final de l’expedició, ell manté el seu hermetisme. Primer es dirigeixen a Maó i des d’allí posen proa a Alcoll, al nord d’Àfrica. Al principi, sembla una creuada més contra l’Islam, però, en realitat, el que pretén el monarca és comptar amb una base propera a Sicília des d’on poder llançar un ràpid atac quan es donen les condicions adequades.
El cronista Desclot descriu, ple d’orgull patriòtic, el desembarcament de l’exèrcit al nord d’Àfrica: “ No fon ull temps vist tan bell arnés de cavallers e de mariners e de servents e de belles cuirasses… e molts bells cavalls de gran preu e molt bella sella, que quan eren guarnits en un camp molt era noble cosa de ver. En tota esta host no hac genovesos, ne pisans, ne venecians, ne provençals, ne en mar ne en terra, que tota la armada e els navilis eren catalans e aragonesos, tots triats e ben provats de fets d’armes”. Des de d’allí, a finals del mes d’agost de 1282, s’inicia l’ocupació de l’illa de Sicília amb la complicitat de gran part dels seus habitants que poc abans s’han revoltat contra la dominació de Carles d’Anjou, en unes jornades que han passat a la història amb el nom de les Vespres Sicilianes.
Trajecte de l’expedició de Pere el Gran. Font: Atles d’Història de Catalunya, 1995.
A la sortida d’esta esquadra de Port Fangós la segueix unes dècades encabat la gran expedició de l’infant Alfons -fill de Jaume II- per a la conquesta de Sardenya (1323), i al cap de pocs anys apareixen les primeres informacions sobre dificultats d’accés al port. Els Establiments de Tortosa de 1340 expliquen que s’han de col·locar estaques a Port Fangós per marcar clarament la seua entrada: “Item que estaques sien posades en Port Fangós en lo lloc nomenat boca del Alfach per tal que les barques y lenys que y entren y eixen hi puxen venir i eixir salvament e segura”. A vegades, es desencadenen forts temporals i es perden els punts de referència dels portells, cosa que augmenta les possibilitats d’embarrancar.
Uns anys encabat, als Establiments de 1386 s’adverteix que ningú no aboque dins del port ni pedres ni terra. Esta pràctica deu ser freqüent i per este motiu es constata que “ lo dit port val menys” i s’apunta la possible desaparició en un futur més o menys llunyà. Per això s’acorda que estos abocaments, que suposem procedents del llast que portaven les embarcacions que arriben buides o bé de pràctiques agrícoles, només es poden fer “ dues passes lluny de l’escuma del mar”. És a dir, en zones consolidades de les quals ja ha desaparegut l’aigua. Costa entendre que l’acció humana pugue suposar un problema en un port d’aquelles dimensions, però probablement s’estan referint a alguna zona concreta propera als accessos des del mar. De totes maneres, segurament, el motiu més important de la pèrdua de dimensions del port, i sobretot de profunditat, ha de ser l’aterrament natural a causa dels sediments que arriben amb les grans riuades i de determinades dinàmiques litorals.
De l’estudi dels mapes de l’època, es dedueix que la zona nord del port, la que correspondria amb el Canal Vell i els seus voltants, deixa aviat de ser navegable per a embarcacions de cert calat -potser només queda una zona de pas i d’aquí ve el nom de Canal Vell ja habitual al segle XVI- i es converteix en un territori d’aiguamolls que pot arribar a assecar-se a l’estiu; en canvi, la part que queda més al sud, propera a la Catxa i al terme actual de Sant Jaume d’Enveja continuarà sent apta per a embarcacions de transport durant més temps. De fet, les expedicions de Joan I (1394) i la de Martí l’Humà (1398) encara surten de Port Fangós, però, uns anys encabat, l’armada d’Alfons el Magnànim cap a Sardenya (1420) ja salparà des dels Alfacs. Tot indica que el gran port de la Catalunya medieval s’ha tancat i ha quedat convertit en una gran llacuna a la que se li diu el Pantà.
El Pantà tindrà molta importància entre els segles XV al XVII. Es convertirà en la primera zona de pesca de Tortosa i també en el lloc on la gent pot recollir més sal de ventura del Delta, però sobretot serà el nucli central de les comunicacions de la ribera, funcionant com una espècie de “rotonda” de distribució. A través de les seues aigües és possible traslladar-se des del riu a les salines i al grau del Trabucador. També connecta els ports de l’Ampolla/Goleró i els Alfacs. Cristòfol Despuig, parlant del sistema de comunicacions que s’estableix al Delta, almenys des del segle XV, explica als seus Col·loquis (1557) que “posant-nos dins d’una barca cercam tota la ribera, que és una infinita planura, de uns estanys en altres, anant per dins d’unes sèquies mai mos cal apear”. Més clar no ho pot dir: el Delta està en aquell moment interconnectat per un sistema de canals i estanys que permet anar d’una banda a l’altra sense problemes. No hi ha carreteres, només alguns lligallos per a les raberes d’ovelles que baixen a pasturar, però, en canvi, es disposa de tot un circuit de “ camins d’aigua”.
Al segle XV el Delta és un punt molt important d’exportació de llana que es transporta per l’Ebre des de l’Aragó o que s’esquila aquí mateix als ramats que arriben a pasturar a la ribera a través dels lligallos. En els cas dels Alfacs, la llana s’introdueix des del riu al Pantà a través d’unes sèquies, i es travessa la llacuna fins arribar al Riet Vell. Des d’allí, nous canals permeten l’accés al Trabucador, on es troba el grau, al fons de la badia. L’historiador Albert Curto ja va fixar la seua ubicació per al segle XIV quan va transcriure un document que explicava: “Trabucator, ubi nunc est gradus Dertosae, coram Salinas”. És a dir, que el port es trobava davant o prop de les salines. D’esta manera, les naus italianes o biscaïnes que venien a buscar llana completaven fàcilment la seua càrrega amb sal de primera qualitat de les salines de la zona del Riet Vell.
En el cas de l’altre port del Delta, l’Ampolla, les coses encara són més senzilles. Les grans naus genoveses, venecianes i pisanes fondegen el més a prop possible de la platja del Goleró, aprofitant la relativa protecció de Cap Roig. Fins allí, a través del Riet Fondo, arriben els pontons i les barques tortosines carregades de llana. A vegades, es completa l’operació amb una partida de gerres de mel, que també es baixa de l’Aragó, o amb altres productes de la comarca. En els dos ports, la presència de naus tan llunyanes s’explica pels preus molt competitius de la llana de l’Aragó, Maestrat i la mateixa zona de Tortosa en els mercats internacionals i la necessitat d’abastir la important indústria tèxtil italiana.
Gràcies a les investigacions de la historiadora Francesca Vilella coneixem bé els fluxos comercials dels nostres ports per a la segona meitat del segle XV i sabem que el volum de sortida dels productes -llana, sal, mel, etc- és molt superior al d’entrada. Però, de totes maneres, les embarcacions no solen arribar al Delta de buit. Procuren aprofitar el viatge -com fan els camions avui dia- i porten productes de les seues terres o de les escales que realitzen i que aquí tenen demanda: roba, ceràmica, manufactures, mobles, pedres de molí, blat, espècies, escabetxos, etc. Les barques i pontones de la ribera carreguen estos productes i, recorrent en sentit invers les sèquies fins al riu, els pugen a Tortosa, per al consum de la població o per a negociar-los amb els pobles de l’interior.
La Puntagrossa -actual Jesús i Maria- és la zona de confluència dels productes que pugen i baixen als ports dels Alfacs i l’Ampolla, i també dels que entren i surten per la bocana del riu per la zona de l’actual platja de la Marquesa. Precisament en esta zona es creu que hi podria haver, a l’època baix medieval, una espècie de dipòsit de mercaderies per facilitar les tasques de càrrega i descàrrega. Una funció semblant se li podria atribuir al grau d’Amposta. En tot cas, s’ha de contemplar la possibilitat de ports intermedis o embarcadors pensats per agilitzar les operacions, i protegir els productes de la pirateria i el cors, que a la segona meitat del segle XV ja ha començat a crear seriosos problemes. En este sentit, la historiadora Vilella aporta algun document com el de Domingo Fogassa, de l’any 1472. Es tracta d’un patró d’una barca biscaïna que carrega 120 saques de llana als Alfacs, que han sigut “portades a la Puntagrossa amb lo pontó d’en Simó Daler”. O sigue, que les llanes procedents de Tortosa es descarreguen primer a la Puntagrossa i encabat, quan la nau que se les ha d’emportat arriba als Alfacs, es tornen a carregar en pontons i es baixen al port. En la mateixa línia, l’historiador Enric Querol m’ha fet arribar un document sobre el Pregó de finals del segle XVI, zona situada al costat del riu i molt propera a la Puntagrossa, on es dipositen pals majors, antenes i altres elements necessaris per a construir galeres,. Segurament es tracta de fusta procedent dels Ports de Tortosa, destinada a les drassanes de Barcelona.
La comunicació amb barques i pontons entre el port del Goleró i Tortosa no necessita ni sèquies ni obres complementàries; el recorregut pel Riet Fondo és suficient, però en el cas dels Alfacs les coses són diferents: a vegades, cal obrir noves sèquies com la que realitzen Francesc de Boteller i el seu fill, l’any 1422, que connecta el “Riu Ebro amb el port del Alfac”. D’altra banda, l’historiador Emeteri Fabregat va localitzar un document de 1468 que resulta molt revelador en el que s’explica la construcció d’un nou canal “que comença davant la Puntagrossa e entra en lo estany del Pantà, per poder carregar i descarregar les naus que venen als Alfacs”. L’obra, a càrrec de la ciutat, dura cinc mesos i costa 336 lliures.
Este sistema de comunicació fluvial es manté en plena vigència durant el segle XVI i arriba a la segona meitat del segle XVII, moment en que col·lapsa a causa del desviament artificial del riu Ebre per la Cava dins del Pantà i que provoca el seu ràpid aterrament. A partir d’este moment, la comunicació entre el riu Ebre i els ports del Delta s’interromp. Justament per esta causa, en el segle XVIII abunden els intents de tornar a connectar el riu i el mar pels Alfacs i el Fangar, tots ells fracassats. De tot este enorme Pantà que antigament havia sigut un famós port medieval, avui només queda la bassa de la Platjola. La resta són arrossars del termes de Sant Jaume d’Enveja i Deltebre que amaguen una història fantàstica que mereix ser coneguda.
@ Jordi Gilabert Tomàs
Bibliografia:
Cingolani, S.M: Pere el Gran, 2010.
Curto, A: “ Introducció a la navegació per l’Ebre català a la Baixa Edat Mitjana”, Recerca, 2006.
Despuig, C: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, 1996.
Fabregat, E: “La canalització de l’Ebre a la regió de Tortosa (1347-1851), Quaderns d’història d’enginyeria, V.8, 2007.
Gilabert, J: “Portfangós i l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó”, Recerca, 2005.
Hernàndez, X: Història militar de Catalunya, V.II, 2004.
Soldevila, F: Les quatre grans cròniques, 1983.
Vilella, F: La lleuda de Tortosa en el segle XV, 2007.
[i] Sembla que l’interès de Port Fangós va ser sobretot militar. Des del punt de vista comercial, a la baixa edat mitjana es va utilitzar poc, i es preferia el Grau del Trabucador i el Goleró de l’Ampolla, de dimensions més modestes, però més funcionals.
Port Fangós 
Deixa un comentari